Tot esperant el finançament

Van passant els dies i els mesos i el govern català continua pendent de l’important acord final del finançament. Hagués estat més fàcil saber fins on podia arribar l’executiu de Montilla sinó s’hagués situat la reivindicació catalana dins el mateix concepte autonòmic del “café para todos“. Però continuem encallats i esperant una resposta positiva: mentre es dissimula la calma a Barcelona i els nervis a Madrid. Hauríem de dir que, per sort, l’acord hauria de ser ràpid i positiu, ja que tenim el mateix “color polític” entre els dos negociadors, però les vibracions no són bones pels interessos de cada govern, amb el pes de la crisi. El mateix Castells, un bon conseller, n’és un bon exemple del rol que ha generat aquest procés.

I en un tema tan esperat com aquest i amb tantes proclames des de Catalunya, s’espera un bon retorn després del suport electoral que es va donar a Zapatero perquè sortís reelegit. Montilla és conscient que si juga molt més que Zapatero en aquesta negociació que es cou a foc lent i que les grans obres dels mandats passen per aconseguir els objectius que saps que l’anterior president no ha aconseguit ni el que vindrà a posterior aconseguirà. Però, de moment, del finançament se n’ha fet una gestió tan política que empresarialment ja faria dies i mesos que seria mort. I mai s’hauria d’oblidar que els clients (votants i ciutadans) sempre tenen raó. Farà més Obama en quatre mesos que…

Música / The Summer Wind # Medeleine Peyroux

“Father” Ferrer

Hi ha llegats humans com els de Vicenç Ferrer que segur que ens han marcat en algun moment de les nostres vides. Els referents vitals que es poden tenir a una de les regions més pobres de l’Índia, com és Anantapur, no són comparables als nostres, però el que ha aconseguit aquest missioner al llarg de la seva vida estic convençut que perdurarà en el temps. Com estic segur que valorarem la grandesa de la seva emprenta a mida que passi el temps. Com del no res, en una regió sense gairebé recursos naturals, va aconseguir fer realitat un somni per ajudar als qui més ho necessitaven: més de mil pobles en 19.000 km2. Poc a poc, amb ajudes de gent que anava prenent consciència del seu projecte, va anar construint cases, hospitals, escoles i edificis per ajudar a famílies senceres. I sempre intentant que en sortís beneficiat el col·lectiu, que anava creixent gràcies a les ajudes, les aportacions i els apadrinaments. Un objectiu global carregat d’humanitat que ara ja té una gran dimensió que sembla, fins i tot, impossible d’imaginar. Tot a base de valors que avui dia passen massa desapercebuts per culpa de la cultura de vida que hem anat adquirint que passa més pel tenir que saber donar. I sempre recordaré una frase que em va recordar quan va visitar Girona: “En la pobresa més extrema, en la humanitat despullada, he trobat la major riquesa.”

Música / We Are Free # Noa

Saura no ho estava desitjant

El conseller Saura no estava preparat per incidents com els dels antiBolonya al centre de Barcelona: 81 ferits entre els agents policials, estudiants i periodistes. Saura no volia haver d’assumir aquest rol mediàtic però va amb el càrrec i fins ara es pot dir que ha tingut una època tranquil·la. I l’escenari social s’ha transformat en molt poc temps i era d’esperar que la tensió per la crisi comencés a tenir repercussió. Ara li toca assumir un paper que no vol i li costarà més afrontar-lo i donar sentit alhora al seu partit. Perquè d’això es tracta: governar i representar ICV. Però també se’l deixarà sol. I els errors en la gestió i en la política es paguen, encara que, fins i tot, sigui necessari prendre decissions que van més enllà de la calma, l’ordre policial i la defensa d’unes idees.

És l’inici del que s’està començant a moure –dijous que ve una altra gran manifestació– i no interessa dir i ja només faltaria culpar els joves universitaris -encara que a les manifestacions caldria extreure els radicals- que a través de les protestes amb pancartes i crits volen dir prou a una situació educativa de canvi. Però és com la causa afegida a un mal temps general basat en l’economia que els adults hem gestionat molt malament. I el tòpic de peluts, antisistema i radicals ja ha passat a la història. Hauríem de començar a entendre que per algun lloc la tensió ha de començar a sortir, així com evidenciar el càstig i divisar els primers moviments a favor del canvi de paradigma econòmic.

Música / Falling Down # Oasis

Per un projecte educatiu global

Els sindicats de l’ensenyament, USTEC-STEs, CCOO, ASPEPC-SPS FETE-UGT CGT han tornat a convocar els professors a una jornada de vaga per protestar contra la política educativa de la Generalitat i han demanat als pares que no portin els nens a l’escola. Aquest serà el tercer dia que s’aturen les classes a les aules catalanes en poc més d’un any. I aquí rau el problema de l’educació al nostre país. Fa massa temps que es manté aquest sentiment de crítica envers el global de l’educació pública, que és tan necessari que va molt més enllà de la sisena hora i la futura setmana “blanca” al febrer (a Andalusia ara volen treure-la). Perquè si el govern de Pujol va cometre errors durant el seu llarg mandat (els encerts també hi eren), és una realitat que no ha quedat palès el canvi. Massa consellers en pocs anys i un canvi de cromos de conselleria, d’ERC al PSC, que ha provocat més tensions innecessàries. I l’exemple de què hem passat de parlar de barracons a aules prefabricades, no serveix.

És massa important l’educació, fonaments de la nostra societat com la Justícia i la Salut, com per deixar-la en segon terme i sense una planificació integral i de futur. Amb visió educativa de l’infant fins  a la nova universitat europea. Perquè d’estudis negatius i comparacions envejables amb els països nòrdics ja fa molts anys que en tenim i en sabem les causes. Volem realitats. I ara mateix hi ha el contrast de veure escoles que comencen a utilitzar pissarres digitals mentre altres fa anys que no tenen els recursos necessaris per afrontar el factor de la immigració. El que necessitem és avançar perquè els nostres fill en surtin beneficiats i els pares podem confiar en el nostre model perquè en tenim resultats. D’aquesta manera, el país hi guanyarà.

Música / Thinking About You # Norah Jones

Un Parlament sense pilars

El Parlament 2.0 ja és una realitat i m’agrada molt com ho ha resumit el sempre eficient Xavier Peytibi al seu bloc. Com m’agrada aquest discurs del president de la cambra, Ernest Benach, per sintetitzar aquesta obertura del Parlament al món d’Internet: com si caiguessin els pilars de l’edifici del Parc de la Ciutadella. Perquè la ciberpolítica és una realitat evident i ell n’és un exemple a través de formats com els blocs, el microblocs (Twitter, que cada vegada té més presència), les xarxes socials (Facebook) o el mateixos canals de vídeo (You Tube). Per això, en saber-se la notícia, les reaccions a Twitter van ser lloables i les resumiria amb la frase de Marc Teixidor.

Ara ja no hi ha excuses perquè un diputat o diputada pugui interactuar amb la societat i pugui crear aquest camí d’anada i tornada amb els ciutadans, les entitats o les associacions. De fet, ja està passant, i amb un esperit lliure que potser recordarem sempre més. És una aposta necessària més de la política catalana per liderar aquest canvi en la societat del coneixement i apostar per les TIC a escala local i global, que obre moltes més oportunitats. I és una obertura amb esperit positiu i un canvi que no ho serà fins que la nostra política i els polítics no s’ho acabin de creure. I tot i que hi ha reticències i entrebancades inevitables per la competència política, la societat progressa i el Parlament està obligat a promoure canvis com aquest. Perquè en el fons president Benach, “ladran, luego cabalgamos“.

Música / Reus # Whiskin’s

PD: Agraeixo la recepció del president Benach a la nostra associació STIC.CAT. Quedaria sorprès de les reaccions satisfactòries per acompanyar-nos: de punta a punta de Catalunya.

PD2: Llibre rebut: En la campaña de Obama (Ed. Niberta), de Jordi Pérez Colomé.

Les ganes de canvi d’Obama

Obama ha de significar un canvi generacional i l’esperança ja no era només dels nord-americans sinó global després de vuit anys de l’Administració Bush. Però després de tanta esperança, calen realitats, encara només hagin passat quatre mesos de la històrica victòria. I en matèria econòmica ja ha demostrat que vol evidenciar aquest canvi: ha qualificat d'”ultratge” el pagament de 128 milions d’euros que la companyia asseguradora AIG vol fer als directius, com a premis en sobresous per la seva gestió, quan ha estat rescatada amb diners de l’estat a causa d’una fallida imminent. I a part de la seva indignació, el president del EUA es va preguntar amb tota la lògica, a causa de la crisi alarmant, que “Com justifiquen aquest escàndol als contribuents que mantenen aquesta companyia?”

És l’evidència d’un canvi de lideratge als EUA, el de l’inici d’un canvi de paradigma econòmic i un pas més en la voluntat d’Obama de canviar les regles del joc del sistema finançer del seu país. Obama és al poder gràcies a l’esperança popular i és un dels eixos que sempre va deixar clar en els seus discursos que mai volia perdre. Per això, no es cansa de dir que vol tornar al poble nord-americà el que ell li va donar en vots i esperança. Per tant, comença la batalla d’Obama contra els abusos de les grans multinacionals que, com AIG, són capaces de rebre 130.000 milions d’euros del govern dels EUA perquè les pèrdues de l’any passat van ser de 30.000 milions, però que els seus directius en rebin 128 milions. Un escàndol!

Música / Our Country # John Mellencamp

PD: La nova recepta econòmica d’Artur Mas.

PD2: L’esperada visita de Murakami a Barcelona. Recomana la lectura per evadir-se de la crisi.

El Barça, camí de l’excel·lència

Arriba la fase important de la temporada i el Barça ha complert els pronòstics amb una nota molt alta. L’equip blaugrana és líder destacat a lliga espanyola, després de gairebé una temporada perfecte, és la final de la Copa del Rei i ha arribat amb garanties als quarts de final de la Lliga de Campions. Tres dels grans objectius del club que, de moment, s’han aconseguit. A més, amb bon joc, un criteri tècnic i la calma a la directiva. I també cal afegiri-hi aspectes del famós “entorn” que no sóc fàcils al Camp Nou. Ara però, falta el més difícil: rematar la feina amb els títols. I a la lliga està clar que guanyarà el millor, l’equip més excel·lent i dóna la sensació que el Barça està preparat per demostrar-ho perquè està clar que els números l’avalen.

Però, de moment, aquesta trajectòria té un gran mèrit, sobretot, per la manera com Pep Guardiola va arribar a la banqueta del Barça -li criticaven la manca d’experiència quan l’alternativa era Mourinho– i com s’ha consolidat en només poc temps. Una altra posició del club que no és fàcil ocupar, però que el de Santpedor ha demostrat que té un gran futur, que coneix bé la repercussió del club i que els esquemes tàctics passen per jugar un futbol d’atac i confiar en el planter. Precisament, d’on ell va sortir i va saber aprofitar l’oportunitat. Ho va fer com a jugador i ara ho comença a fer com a tècnic.

Música / Think # Aretha Franklin

PD: Un llibre que mereix està ben posicionat per Sant Jordi: El factor humà, de John Carlin (La Campana).

Bolonya

La reforma universitària confirma el moment de canvi que viuen les universitats catalanes amb vista la transformació dels plans d’estudi a l’àmbit europeu. Ahir va ser un dia més de protesta per reivindicar el mal estar dels estudiants contra el que ha de ser la universitat del futur. Els crítics qüestionen el Procés de Bolonya per mercantilista mentre que els defensors pregonen que és el canvi que necessita la universitat per adaptar-se al futur. I gairebé no hi ha terme mig. Probablement, tots hi estarem d’acord que s’havien d’acabar les classes magistrals i que calia unificar els estudis a Europa (el mirall són els Estats Units) per unificar les titulacions en una època de gran mobilitat gràcies als canvis que s’han produït a la UE.

Però el Procés de Bolonya també ha nascut malament perquè no s’ha sabut planificar, ha generat més confusió que perspectives (no s’ha sabut explicar) i començant ja pels professors, han vist com es volien convertir els estudis a un nou format a cost zero. I la impotència dels educadors és gran quan ni des de Barcelona i Madrid s’ha sabut marcar quina era la línia d’aquest projecte i s’han sentit massa sols com a conillets d’índies. I cada universitat ho ha fet com ha sabut, amb esforç i incomprensiblement veient com es volien canviar els estudis mentre la universitat també necessita un replantejament d’aquestes característiques en l’àmbit intern.

Brussel·les o Madrid

Dissabte es va celebrar una manifestació a Brussel·les per reivindicar el catalanisme al “cor” d’Europa. Un acte atrevit i organitzat per la que en diuen la societat civil, que no és tan fàcil que s’agrupi més enllà del paraigües de la tan criticada política. Però l’atreviment va funcionar. Estic segur que entre els més de 3.000 catalans -esperem que algú ens certifiqui oficialment els que hi havia- una bona part eren gironins. Una manifestació ideada en poc temps per Deu Mil però que va complir amb el seu propòsit, fins i tot, en temps de crisi.

Ara resulta que tres dies després de la manifestació identitària com a país, la cúpula empresarial gironina escull Madrid per fer un acte solemne per evidenciar el “a rendir pleitesia” a la consagrada monarquia espanyola. O sigui, que d’aquests protagonistes que ahir eren a La Zarzuela com a  emblemes de la demarcació, per presentar la Fundació Príncep de Girona,  estic segur que no n’hi havia cap a Brussel·les. Però sí es van trobar per evocar la necessitat de continuar demostrant que Girona no és “territori comanche” i que cal continuar reverenciant la reialesa, com en els darrers anys. I com tants i tants anys hem fet els catalans i així ens ha anat. Però la posada en escena d’ahir era “cuita” des de feia força temps, en silenci, i sense voler que es trenqués l’encant mediàtic.

I en aquesta dicotomia ens trobem les generacions intermitges: entre la il·lusió dels joves a Brussel·les de tenir un estat propi i l’esperança dels poderosos de ser ben vistos a Madrid. Uns defensant una Catalunya lliure amb banderes al vent i els altres venent una Catalunya servil amb l’Espanya de sempre. I en aquesta cruïlla es troba Catalunya, una vegada més identitàriament dividida i sense un projecte transversal, integrador i que no sucumbeixi als encants del poder monàrquic, econòmic i les espècies en forma de caceres. Tristament és el que les elits volen i la majoria ho dissimulen.  

Música / The Harder They Come # Willie Nelson & Ryan Adams

 

El pitjor any de Zapatero

Era d’esperar la seva segona victòria contra Rajoy, però la gestió de la crisi econòmica, que ja va començar amb mal peu a causa de la campanya, han provocat que aquest any sigui el pitjor dels cinc que de moment ha presidit. I la previsió és que té poc marge de maniobra d’aquí al 2012 perquè el mal cicle econòmic gairebé s’allargarà tant com el seu mandat. A més, l’elecció dels ministres tampoc li ha permès superar el mal inici. Al seu favor hi juga que mentrestant té temps de “cremar” Solbes i el PP ja té prou embolics interns com per no presentar-se com a la gran alternativa.

María Teresa Fernández de la Vega. S’ha convertit en la gran salvadora de la gestió interna i en la dona que lidera la “cuina” del govern.

Pedro Solbes. S’ha acabat el seu cicle i ja té ganes de “caure” en un bon lloc després de l’etapa política. Preveldrà el seu final per no haver sabut renunciar a temps.

Miguel Ángel Moratinos. España tindrà la presidència europea el primer semestre de 2010 i és d’esperar que no sigui qui lideri aquest projecte. En aquests moments, hauria de ser un gran ministeri però el seu perfil no li aporta la vistositat necessària.

Alfredo Pérez Rubalcaba. Per la seva experiència, és un dels homes forts del govern.Treballa a l’ombra i té molt més poder del que sembla. Ha tingut el mèrit de saber adaptar-se als nous temps i fer la travessa del desert després de la caiguda de Felipe González.

Francisco Caamaño. La Justícia, que hauria de ser un dels pilars de la nostra societat, pitjor que el seu predecessor no ho pot fer. Per tant, ho té tot a favor sinó va de cacera.

Carme Chacón. La primera dona de la història d’aquest ministeri. Amb això ja està tot dit. Té moltes ganes d’escalar en l’organigrama però veure’m si una catalana i el fet de ser dona són els valors mercantilistes per convertir-se en el recanvi de ZP. De moment, està “blindada” i juga fort amb el màrqueting. Sempre podrà tornar a Catalunya.

Magdalena Álvarez. No és un bon exemple del lideratge que volia imposar Zapatero després de dos mandats d’Aznar. La quota andalusa sembla tenir set vides. Ser mal vista a Catalunya sembla que, fins i tot, et pot donar més crèdit a les “Espanyes”.

Mercedes Cabrera. Educació, que és un altre pilar d’una societat avançada, també pateix aquest mal moment i fa temps que el sistema espera el gran canvi que no arriba. A Catalunya, tot el protagonisme el té Ernest Maragall i els pleus de reforma.

Celestino Corbacho. Un altre ministre català que intenta sobresortir i no ho té fàcil a Treball i Immigració. Feia temps que esperava aquest moment però no li és fàcil a causa del cicle econòmic. De moment, el bon record encara el té com alcalde.

Miguel Sebastián. Home de confiança de Zapatero i una gran aposta per a un ministeri com el d’Indústria que no pot viure mediàticament de regalar bombetes a tots els espanyols. Comença a afrontar el gran canvi energètic però aquest panorama està en mans dels més poderosos i Espanya queda absorvida, com tants altres estats, pels grans lobbys de poder.

Elena Espinosa. Tal com està el panorama, fins i tot Medi Ambient sembla un bon ministeri per a una ministra discreta i que no vol assumir el protagonisme d’altres.

Elena Salgado. De moment, va resistint i és una de les persones de confiança de Rubalcaba. Però liderar un ministeri d’aquestes característiques requereix una persona que confiï molt més en planificar el “difícil” estat de les autonomies.

César Molina. Té les mateixes ganes de Solbes de “marxar” cap a casa i ja li ha fet saber a Zapatero. La Cultura no s’escapa de la crisi i el seu trajecte sembla que ja té un final immediat. Discret.

Bernat Sòria. Té un molt bon perfil i era una bona aposta però ara és complicat poder brillar com a ministre. Un científic a Sanitat i Consum mereix confiança per almenys trencar les dinàmiques de partit de sempre i encara cal que ens permeti pensar en l’eficiència.

Beatriz Corredor. Es troba en el pitjor lloc i en el pitjor moment. La bombolla de l’habitatge ha explotat i la caiguda era imparable. El mercat immobiliari ha passat per damunt del ministeri i el seu rol és el d’anar baixant al mateix ritme del sector.

Cristina Garmendia. Empresària basca, decidida i amb les idees clares. Intenta ser l’exemple del canvi però sense grans inversions és difícil poder innovar en un ministeri com el de ciència i innovació. L’empresa l’hauria d’ajudar molt i ara no és aquest el moment.

Bibiana Aido. El Ministeri d’Igualtat semblava fet per a ella, però els dos perfils encaixen i, de moment, han confirmat el mal any de Zapatero. La remodelació pot passar factura a tot el projecte.