Arxiu d'etiquetes: PP

Més Convergència i més “marea azul”

Després de les eleccions catalanes, CiU ha rebut una nova dosi de confiança per part dels catalans en les municipals. És la confirmació que la seva particular travessa del desert “només” ha durat set anys. O sigui, dos tripartits. I mentre els convergents sumen una segona empenta per intentar que Catalunya remunti econòmicament, el PSC i ERC són els partits que més pateixen els efectes de les dues etapes de coalició. Els socialistes s’enfonsen en gran part de les seves feus, amb casos tan emblemàtics com els ajuntaments de Girona i Barcelona i la Diputació de Barcelona, mentre que Esquerra està en caiguda lliure. A més, amb l’evidència que la CUP i fins i tot, l’alarmant ascenció del CxP, els han avançat per la dreta. Per tant, en l’època de crisi més forta a Catalunya de les últimes dècades, els catalans confien en Convergència per intentar sortir d’aquest mal panorama. I en aquest escenari, veure’m si amb el nou lideratge d’Artur Mas retorna l’esperit del Majestic amb els pactes amb els populars o bé han après el peatge que ja els va tocar pagar.

I a l’Estat espanyol, és el PP qui arrasa. Massa fàcil. Massa previsible. I la sensació que el PSOE no té força ni per avançar les eleccions, ni per creure en Zapatero ni per esperar el relleu del seu líder. El president espanyol està cada vegada més sol mentre que la “marea blava” creix i creix i “taca” de blau l’Estat espanyol a excepció de Catalunya i Euskadi. El País Valencià n’és el gran exemple de la seva eufòria i expansió.

I com sempre, serà la realitat invisible l’augment dels vots en blanc i nuls, mentre els acampats reclamen a les grans ciutats, un canvi de paradigma per reinventar un altra panorama de present i futur. Amb el seu civisme, encara tenen, de moment, més credibilitat moral.

Sèneca: “El primer art que han d’aprendre els que aspiren al poder és el de ser capaços de soportar l’odi.”

Resulta que el PP puja. Dia 1

Resulta que tant parlar durant la legislatura de les novetats i rumors entorn les formacions catalanistes, l’eterna divisió entre CiU i ERC, la divisió del Tripartit i la presentació de Joan Carretero i Joan Laporta, que va… i resulta que el PP puja en intenció de vot, segons la majoria d’enquestes. I si el PP augmenta de 12 a 14 escons al Parlament en relació el 2006 és perquè se suposa que haurà fet els deures per guanyar-se més crèdit entre el seu electorat. I si, per tant, guanya dos diputats és perquè, probablement, els perd el PSC, ja que C’s podria aguantar els 3 que va obtenir en la seva estrena. Quan les forces catalanes donaven per “mort” a C’s s’espera que resisteixi quatre anys més. I quan semblava que Alicia Sánchez-Camacho (amb un bloc força abandonat) feia la travessa del desert, representa que pujarà. Quin contrasentit per a la visió indentitària catalana! Tant parlar de Mas, Puigcercós, Carretero i Laporta, i la seva tensa pugna per qui esgarrapa més vots del nínxol català, que el PP es queda pràcticament sol i té camp a córrer per defensar els ideals espanyols a casa nostra. Quin contrasentit!

Dia 1 de campanya: “La mentida forma part de l’art de la diplomàcia” (Richard Nixon).

El PP s’enroca per fragilitat i por

Catalunya s’està convertint en l’objectiu del laboratori del PP amb vista a les eleccions espanyoles: el 28-N és com el conillet d’índies. O sigui, està experimentant el plantejament que volen dur a terme els populars del carrer Génova per no perdre més vots dels electors de la ultradreta. Veient que aquesta tendència funciona cada vegada més al centre d’Europa, l’últim cas és a Suècia, ara el PP especula amb la cohesió social i Sánchez-Camacho (amb un bloc mig abandonat) es deixa portar per veure quins seran els resultats finals. Sembrar per recollir a qualsevol preu.

És lògic que la resta de partits els hagin criticat, però de moment, la líder del PPC només es posiciona per no donar més quota de mercat a Ciudadanos i al nou projecte de Montserrat Nebrera. Ja és trist que el PPC hagi de baixar tant el nivell de la política catalana després de tants esforços, sobretot socials -amb agents que hi creuen i lluiten cada dia-, per cohesionar millor els barris, els pobles i les ciutats. Amb el factor crisi inclòs. S’han invertit molts milions durant anys com perquè el nostre país pugui ser més habitable i més integrador, malgrat que les recompenses no sempre arriben. I ara és oportunista i injust que el PP es decanti per fer un tour per barris de ciutats com Badalona per alertar -com fa sempre- dels punts negres socials. El mèrit sempre serà dels qui construeixen mai dels qui fan tot el contrari: destruir i ser oportunista.

El PP té por de la pròpia competència de la dreta espanyolista a Catalunya i per això demostra fragilitat, encara que vulgui presumir de muscle. Millor que no ens vulguin salvar de res socialment parlant. Un respecte per als qui treballen avui i ho faran demà i demà passat i el 2011 i no per als qui només hi passen cada quatre anys.

Música / I’ve Heard Your Love Songs # Marit Larsen

Com seguidors al Senat

[Youtube]Gj7e-oEg3_c[/Youtube]

La imatge que van donar ahir els polítics del PSOE i el PP en la sessió del Senat va demostrar que no està a l’alçada per mostrar les formes de la política en un moment econòmic tan delicat com l’actual. La sessió de control al govern va semblar més la rivalitat entre aficions esportives que no un acte més a la Cambra Alta per debatre les mesures, amb els errors i encerts comesos, per com superar aquest mal cicle econòmic. En lloc d’afrontar amb serenitat el debat i les idees de futur, la tensió acaba, fins i tot, amb la paciència del president del Senat, Javier Rojo, que ha d’aixecar la veu per frenar la crispació dels senadors i senadores. Tal com va resumir el mateix Rojo en una paraula: “lamentable”. La brega va durar més de dos minuts i és una evidència més del perquè la crisi ha arribat a aquests límits a l’Estat espanyol mentre a d’altres països europeus, tot i la caiguda de cicle, els indicadors no són tan alarmants. Veure’m què passa avui al Congrés, en un altre debat entre el PSOE i PP per la crisi i si torna a pesar més l’estètica que l’ètica política.

Música /Hoppipolla # Sigur Rós

L’únic nexe d’unió és Fainé

La possible coalició d’estat Zapatero i Rajoy continua immòbil políticament parlant. L’escenificació d’ahir a La Moncloa ho va tornar a demostrar. El nexe és el futur de les caixes d’estalvis. Malgrat la delicada situació econòmica de l’Estat, sobretot per la pujada de l’atur i el context global, ara és el moment de pensar en què fer amb les entitats d’estalvis. El primer pas és el de marcar l’objectiu que cal centralitzar-les i “bancaritzar-les”, com si ens hem d’espavilar a ser encara financerament més europeus. Doncs costarà. I costarà tot i les primeres fusions a Catalunya, Castella i Lleó, Andalusia i Galícia.

El segon pas és confiar en Isidre Fainé, president de “la Caixa” i de la confederació de caixes espanyoles, gràcies al suport vital de Rodrigo Rato (Caja Madrid) que, com a bon polític i ara financer, ja s’ho cobrarà en el seu moment. Resulta que ha de ser Fainé qui ha de dirigir el full de ruta estratègic de les caixes i qui té el pes i el lideratge perquè la mutació sigui efectiva i sostenible. De fet, el canvi que hauria de “tocar” ja l’ha fet la mateixa “la Caixa” des de l’aterratge de Joan Maria Nin. Però “la Caixa” sempre ha actuat al marge dels anclatges que voldria la política -per dominar-ho tot- i aquest ha estat sempre el seu gran mèrit. Veure’m si després del ferm lideratge de Fornesa, Fainé pot continuar dirigint “la Caixa” amb la mateixa convicció i pilotar les fusions espanyoles com a estadista financer sense ser polític.

Música / Lobo Hombre en París # La Unión

Va “saltant” el PP més sicilià

El PP comença a treure les pomes podrides del cistell de l’aparell després dels escàndols de corrupció. Ho intenta fer amb elegància i sense que resulti esquitxada la cúpula popular, però el “mal” ja està fet i des de fa uns anys. Aquests tipus de personatges, amb peculiars sobrenoms tan sicilians com “Don Vito”, cohabitaven dins del partit però al marge de la política. S’ocupaven de l’altra gestió, especialment les infraestructures, i fer que tot el procés del Pla B sortís bé dins del radi d’acció d’on es governava, amb l’evident connexió Madrid-València. De fet, a més gran o petita escala, de personatges com “el Bigotes” n’han circulat forces per complir amb els encàrrecs oportuns perquè després tot el puzle encaixés.

Ara, és el PP qui n’ha de pagar les conseqüències amb dimissions inevitables i que, amb vista el propi aparell, encara ens intentin voler fer creure que Don Mariano controla els “tempos” alhora d’utilitzar el bisturí. Acaben de “saltar” el senador Luis Bárcenas i el diputat Jesús Merino, però no podem “comprar” aquesta gran injustícia amb l’ús de la gestió pública. Per molt que s’intenti llançar aquest missatge, la política, per desgràcia, perd transparència i credibilitat per culpa de trames com la del “Gürtel” i personatges tan sicilians.

Música / Ragazzo della via Gluck  # Adriano Celentano

PD: Curiós el cas del creador de la Wikipedia, que a causa del núvol volcànic viatjarà amb autobús i n’editarà vídeos a YouTube.

Sense gran pacte anticrisi, de moment

Just dos anys després de les eleccions del 9 de març de 2008 i la gran política espanyola continua encallada entre la rivalitat de les dues grans forces. Mentre la crisi va avançant i els registres econòmics espanyols continuen empitjorant, el PSOE i el PP, govern i oposició, mantenen el pols obert per xocar constantment en les grans qüestions que afecten el poder i el rol d’Estat. El PSOE continua esclau d’haver negat la crisi constantment per no perdre quota electoral i per mantenir-se fidel a l’eslogan de ser els dirigents optimistes. Però la factura d’aquest peatge cada vegada es fa més gran i d’això se n’aprofiten els populars, que en aquest nou any han deixat, de moment, els problemes interns a la cúpula per no deixar escapar una oportunitat tan evident.

Zapatero ha de donar la sensació que lluita contra la recessió amb eficiència, però es troba amb sotracs com els de Corbacho, que fa un any que deia que no s’arribaria als 4 milions d’aturats, quan ja anem encaminats a arribar als 5 milions. I el mandat temporal de la presidència europea tampoc ha començat massa bé per al líder socialista, que pressionat per la crisi té greus dificultats per ser eficient i demostrar-ho. I un equip de govern que continua molt tensionat entre si i té una data de caducitat: la remodelació prevista per a l’estiu, quan s’acabi la presidència de la UE. I mentre les grans prioritats de govern i estat queden a mans de Zapatero, Rajoy remunta atacant i posant en evidència la necessitat d’un pacte anticrisi, amb un llistat de mesures urgents i molt atrevides -amb l’evident suport de la patronal-. Lògicament, tot plegat, ofega a un executiu molt debilitat i dóna ales als opositors. De lluny, la Catalunya política s’ho mira i queda a l’expectativa de què negocien CiU i el PSC, a Madrid, amb vista les eleccions catalanes de la tardor.

Música / You Found Me # The Fray

Quan importa el poder i no Caja Madrid

Ara ha sortit el “fill polític” de Gallardón, Manuel Cobo, per afegir encara més polèmica amb l’entrevista intencionada a El País per exposar la seva visió sobre el futur directiu de Caja Madrid. És, fins i tot, alarmant que la política pugui tenir aquests tentacles tan evidents i pugui repercutir tan directament en la gestió i els guanys d’una entitat d’estalvis. Perquè Caja Madrid ja no té els guanys d’abans. Crec que, precisament, la credibilitat d’una caixa es demostra establint-se al marge de la política i no patint-ne les conseqüències  tan directament en el seu organigrama. És evident que resistir a les maniobres dels governants té un preu molt alt però la prova més evident dels bons resultats d’apostar per la independència n’és la mateixa “la Caixa”.

I respecte Caja Madrid i el PP, fa massa temps que la rivalitat constant entre Gallardón, Rajoy i Aguirre dura en tots els àmbits i la tensió acaba per passar factura al mateix PP. Que una vegada més, amb tanta rivalitat i tan poc esperit unitari, demostra que no està prou cohesionat per fer d’oposició seriosa al PSOE i al mateix temps evidenciar que és un partit preparat per governar l’Estat espanyol, quan precisament el cicle econòmic actual gairebé està conduint als populars altra vegada a La Moncloa. Resultant: més eslògans electorals i dosis de credibilitat per al PSOE.

Música / Flake # Jack Johnson

PD: McDonald’s abandona Islàndia per la crisi que pateix aquest país.

Rajoy ja té un cap de tur: Ric Costa

Ricardo_costa

Com era d’esperar, la direcció del PP de Madrid havia de guanyar el pols amb València. Al final, Rajoy ha imposat a Camps la destitució de Ricardo Costa, Ric com se’l coneix. Calia un cap de turc a tot l’afer del cas del cas Gürtel per intentar passar pàgina. El president valencià és qui n’ha acabat pagant les conseqüències perquè calia mostrar públicament que des de Génova és on pilota tot l’aparell del partit. Però si Costa parla, acabarà de morir políticament matant i encara pot enriquir molt més el sumari del cas. Els 17.000 folis públics de més de 50.000 encara poden ser pocs si Ric Costa acaba rebel·lant més informacions. Sens dubte que del cas Gürtel sabia o escoltava: va amb el càrrec. Però com tants altres.

Complert l’objectiu, ara el PP intentarà refer les esquitxatges de sang escampades arreu del PP i tallar a temps els circuits de connexions, ja que aquest lamentable cas no és res més que l’evidència de les irregularitats del finançament de partits i com funcionen segons quins mecanismes quan s’activa el pla B (diner negre) perquè tot funcioni com si fos el pla A (dins la llei).

Música / Something Between Us # Belasco