Blog

Dona molesta

  La dona és la caricatura perfecta. Sobretot en la comèdia, que contribueix a accentuar-la. De Sexo en Nueva York ens han quedat els còctels amb final feliç. En defensaré sempre el primer episodi, en el qual la protagonista es dirigia a l’espectador –el que es diu trencar la quarta paret– i parlava obertament de les necessitats sexuals d’una dona, a tall de fals documental, una transgressió per a l’època, una recerca antropològica sobre les relacions afectives entre homes i dones. Però al final es van imposar les sabates i els martinis. Sort que Lena Dunham va idear Girls, un Continue Reading → Dona molesta

Un perfecte conte nostàlgic d’estiu

  Antigament, als mapes s’indicava la terra desconeguda amb un “a partir d’aquí, monstres”. Ho deia Scully en un episodi d’Expediente X en què ella i Mulder volien caçar la criatura llegendària d’un llac després d’unes morts misterioses. La por atàvica ha exiliat els monstres als boscos, als límits del coneixement, del racional. En els contes tradicionals, però també en el gènere fantàstic i en la ciència-ficció. I els herois sempre han resolt el misteri, salvat el món d’una amenaça continguda però que pot trascolar-se pels límits i, al final, rescatar l’amic d’una fi terrible. No desvelo res que no Continue Reading → Un perfecte conte nostàlgic d’estiu

Cuina plaent

  Menjar és una necessitat bàsica i un dels plaers més satisfactoris. No és estrany doncs que els programes culinaris, sobretot el receptari clàssic, s’hagi mantingut, inamovible, a la graella de TV3. Ser-hi sempre significa també saber reinventar-se. I Cuines ho ha fet més enllà d’una estètica curosa i en reformulació permanent amb dissenys en sintonia amb l’època. La principal novetat és el cuiner, Marc Ribas . És la modernitat, no només en l’aparença física sinó també en l’actitud i especialment en els plats: Proposa una cuina fàcil, pràctica, assequible –a punt per fer si s’és a casa–, fins i Continue Reading → Cuina plaent

El personatge especial

  La vida real els estigmatitza socialment, però a la vida de les sèries, els trastorns mentals ajuden a fer personatges especials. La diferència, que en el dia a dia en molts casos continua essent una barrera, en els episodis d’una ficció és un tret que l’audiència no només accepta sinó que aplaudeix perquè la complexitat del perfil enriqueix la trama. És més, el personatge especial, el protagonista diferent, gairebé sempre és el tot per a l’èxit de la comèdia o del drama. El crític Toni de la Torre ho recorda a propòsit de la publicació La medicina de las Continue Reading → El personatge especial

És ‘rock and roll’, però no és suficient

  Un episodi pilot és una declaració d’intencions. I en les dues hores que dura l’estrena de Vinyl, la sèrie de la cadena HBO que al darrere té dos grans noms, Martin Scorsese i Mick Jagger, s’exemplifica amb l’escena final, que de fet reprèn l’inici. El cap d’una discogràfica en crisi, personal i professional, Richie Finestra (Bobby Cannavale), ressorgeix de les runes després d’un concert demolidor de New York Dolls al so de Personality Crisis. D’estètica excel·lent que ens transporta als anys 70, amb sobredosi musical –des de Ruth Brown fins a Led Zeppelin– que vol remarcar l’època a partir Continue Reading → És ‘rock and roll’, però no és suficient

El personatge de la teva vida

  En una entrevista de fa un any, l’actor anglès Benedict Cumberbatch reconeixia que li ho devia tot a Sherlock. Ja no és tant si l’èxit aclaparador de la sèrie de la BBC acabaria engolint la personalitat de l’actor, tal com li va passar a Jeremy Brett, un altre detectiu Holmes icònic, sinó de si Cumberbatch, propulsat per un personatge que el té enguantat, acabaria odiant el paper de la seva vida i el que li ha permès ser l’estrella del West End londinenc amb Hamlet o Frankenstein o participar en grans superproduccions de Hollywood; en definitiva, passar de ser Continue Reading → El personatge de la teva vida

L’autohomenatge de Mulder i Scully

  Hi ha sèries que s’haurien de quedar en el passat. M’ho va dir un company, molt més escèptic que aquesta creient convençuda, sobre el retorn d’Expediente X. No era només perquè s’intuïa com una operació que buscava els rèdits de la nostàlgia sinó també perquè una sèrie icònica però fundacional de la ficció televisiva actual s’havia quedat en aquest passat amb una etiqueta desdenyosa, que la desqualificava com a sèrie de segona, que parlava d’extraterrestres; molts dels que ara es diuen serièfils mai no la van valorar. Fa catorze anys, quan es va emetre el desenllaç d’Expediente X, no Continue Reading → L’autohomenatge de Mulder i Scully

“Sherlock” i els seus dimonis

  La gran virtut, que també es pot convertir en un llast, de Sherlock de la BBC és que sempre ha de ser la sèrie més enginyosa i ràpida; com si aquesta velocitat de la trama, que gairebé funciona al ritme frenètic de les deduccions del seu protagonista, requerís un espectador al nivell de Holmes. I l’audiència seduïda pel joc d’intel·ligència que li proposen se sent afalagada i també sofisticada gaudint d’una història que rere cada cop d’efecte destil·la molts gruixos referencials. Sherlock ha demostrat de nou la seva modernitat, plantejant un episodi especial –estrenat el 7 de gener al Continue Reading → “Sherlock” i els seus dimonis

Els espies sempre seran a Berlín

  En la cinquena temporada de la sèrie Homeland hi ha un homenatge explícit, amb el canvi d’escenari, al gènere i a l’imaginari dels espies, un món que en el mapa de la guerra freda tenia posada a Berlín una xinxeta de color vermell. Però Berlín és per a una exespia, una exagent de la CIA, Carrie Mathison (Claire Danes), un miratge, ja que la guerra actual, la real, la dels enemics, que és l’ISIS, es juga en un altre tauler d’escacs, a Síria. Però Homeland recupera, en aquests nous episodis, el vertigen de les primeres temporades i en certa Continue Reading → Els espies sempre seran a Berlín

La resistència de La 2 Noticias

Fa un any i un mes de propina, el novembre del 2014, La 2 Noticias celebrava els 20 anys. Una xifra rodona, d’aquelles que se solen aprofitar per treure pit, enllustrar les sabates noves i recordar al món que un dia algú va dir que érem els millors. El 1994, l’informatiu de La 2 era diferent i destacava perquè marcava distàncies amb la manera de fer, monolítica, encotillada, dels Telediarios de TVE. Els periodistes Lorenzo Milá i Fran Llorente explicaven les notícies parlant de tu a tu a l’espectador i no només amb vídeos de dofins o pingüins: apostaven per Continue Reading → La resistència de La 2 Noticias

1 2 3 85