A un mes de l’inici de dos Festivals de Documental absolutament imprescindibles (El Docs Barcelona i El Punto de Vista de Navarra), no ens en podem estar de fer una sèrie de reflexions sobre el documental i sobre la repuntada que aquest gènere ha tingut ens els darrers anys.
Moltes vegades el documental ha estat associat a la televisió i vinculat a formes didàctiques que en molts casos només aconsegueixen avorrir, p
erò, si prescindim d’apriorismes falsos, no podem negar que el gènere va molt més enllà d’això. El documental ha estat sempre molt vinculat a allò poètic i a les noves formes de relat fílmic, noms com Flaherty, Vertov, Grierson, Malle, Rouch o Marker així ho demostren.
Darrerament molts crítics i estudiosos sostenen que és l’estendard del nou cinema contemporani, segurament per diversos motius, un d’ells és l’intercanvi de codis que el documental ha realitzat amb altres gèneres com el vídeoart, el vídeoclip, l’animació i sobretot amb la ficció. En la modernitat alguns moviments renovadors han imbricat la ficció amb el documental, aquest fet ha fet que les ja difoses fronteres entre documental i f
icció, avui en dia ho siguin encara una mica més. Ha reaparagut en els darrers anys el concepte de documental ficció practicat per autors amb tant relleu internacional i artístic com Kiarostami, Erice, Winterbottom, Greengrass, Jia Zhangke i molts d’altres.
Al nostre país el documental està també ara en boca de molts per la seva quantitat de producció, la qualitat de la mateixa, el ressò internacional que estan rebent i per la imbricació documental ficció que molts creadors han realitzat.
A Catalunya hi trobem molts i heterogenis creadors, des de directors sorgits de la televisió pública com Montse Armengou, (Les foses del silenci), o Carles Bosch (Balseros i Bicicleta, Cullera, Poma), els alumnes i treballs sorgits del Màster de la Pompeu com
Cravan vs Cravan i la Llegenda del temps d’Isaki Lacuesta, Nedar de Carla Subirana, Aguaviva d’Ariadna Pujol, el Cielo gira de Mercedes Àlvarez o En Contrucción i Dies d’Agost de José Luís Guerín i Marc Recha respectivament, com d’altres directors més “furtius” com Christophe Farnarier (El somni), Lluís Miñarro (Familystrip), Edmon Roch (Garbo), Santiago Fillol i Lucas Vermal (Ich bin Enric Marco), Elisabet Cabeza i Esteve Riambau (Máscares), Lluís Danés (Llach i la revolta permanent) o Òscar Pérez ( El sastre). També han sorgit molts i interessants treballs del màster de documental de creació de la Universitat Autònoma de Barcelona, del Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya i del Observatorio de Cine.
Un dels problemes de tots aquests treballs és la seva difusió, que moltes vegades es limita només a un espai clandestí a les sales, el circuit de Festivals i potser, i amb sort, una projecció a la televisió pública. Caldria doncs aportar a aquests treballs i directors, un espai en xarxa per a la seva exhibició. Una iniciativa interessant, ja existent per a directors internacionals, és la xarxa El documental del mes, a la qual estem adherits des de fa ja quatre anys, i que permet al públic gironí veure cada mes un documental d’estrena i al cap de l’any fer-nos una idea molt amplia del ventall de propostes del nou documentalisme. A part d’això, la xarxa ja disposa de més de 60 sales de projecció arreu dels Països Catalans, al conjunt de l’Estat i Amèrica del Sud, aquest fet permet que aquests documentals siguin vistos per un públic molt ampli.
Recollint aquesta idea i aprofitant que durant els propers anys s’ha d’aplicar la nova llei del cinema des d’aquí llencem una proposta: ja que la nova llei contempla l’existència de sales concertades per la Generalitat a moltes poblacions, podríem fer que aquestes sales de cinema independent esdevinguin també una xarxa d’exhibició de documentals catalans?