Ja hem donat el tret de sortida a les Fires. Durant deu dies Girona és tota una altra. La cara maca: l’ambient de festa. La cara lletja: la brutícia, el soroll i les conductes incíviques.
Una qüestió de gustos: a mi el cartell de fires no m’agrada i la pancarta de Sant Narcís als balcons i aparadors dels comerços, tampoc: sembla l’estampa d’una verge… És una qüestió de gustos.
Tot va començar ahir amb la lectura del pregó per part de Salomó Marquès, que va venir precedida per una marxa de gegants (4) i capgrossos (4 més) bastant deslluïda. Feia força anys que no anava a veure el pregó. Ahir el vaig veure. No el vaig sentir. L’Ajuntament va tenir a bé encarar els altaveus cap al centre de la plaça del Vi, perquè el poguessin sentir bé les persones que, des d’allà, ho haurien sentit sense altaveus. Els que érem a una banda de la plaça, no varem sentir què deia el pregoner. Però varem aplaudir. Ja les fem aquestes coses: toca aplaudir? doncs aplaudim. Hagin dit el que hagin dit. Bé, després del pregó: espectacle. Encertat, trobo. A mi em va agradar. Senzill i original. Llàstima que un espontani va pretendre rebentar-lo. I per uns minuts ho va aconseguir. Durant una estona tothom ens preguntàvem si aquell individu que havia llençat les valles per terra i irromput al mig de l’espectacle amb ulleres de sol, caminant de tort i amb un posat desafiant, formava part d’ell. Se’l van endur entre dos municipals i dos mossos. Un espectacle paral·lel. Però bé, el principal va continuar i va acabar bé. I varem aplaudir tots. Tots l’havíem vist i l’havíem sentit. Potser amb més qualitat els que s’ho miraven des del balcó de l’edifici consistorial. Que no eren pocs. Semblava un edifici de veïns. No només hi havia gent al balcó principal sinó gairebé a cadascun dels balconets de l’edifici. Famílies senceres dels polítics i una representació del personal de manteniment i neteja de les dependències municipals. Jo no m’hauria col·locat sota el balcó sota cap circumstància. Amb aquell pes a sobre no les hauria tingut totes… Massa gent allà a l’Ajuntament, trobo.
Serà una odissea trobar aparcament al carrer durant aquests deu dies. Sobretot en cap de setmana. Ja ho era ahir a la nit. Passejant pel centre veies totes les entrades de restaurants -sobretot dels low cost– a vessar de joves i adolescents que sortien a sopar. Riuades de gent a les places i camí de barraques. Un cop dins de casa senties els crits i les bajanades que deixen anar els qui han començat la festa massa d’hora. Saps que els acabarà fent mal. Encara havien d’anar a barraques. Allà s’hi trobarien una barraca sobre “Salut i Festa”. Ben pensat el concepte però, justament a barraques? Volen conscienciar el personal que no beguin massa (què és massa?) alcohol, que no prenguin drogues, que… a barraques? Dubto que sigui el millor escenari. Clar que el públic a qui s’adrecen es concentra allà, però és precisament allà on més els pot relliscar qualsevol consell d’aquest tipus. En fi, mal no farà.
I al matí et lleves d’hora després que el rebombori al carrer t’hagi despertat una desena de vegades -pel cap baix- durant la matinada. Això si tens sort que casa teva no estigui ben bé encarat cap a la Devesa. Si hi està: resa o posa’t uns taps ben grossos a les orelles. És la pega de viure al centre.
Ni una ànima al carrer. Brutícia sí, tanta com vulguis. Sort de la brigada de neteja que durant 10 dies hi posen la pell. I l’estómac. A partir de migdia la ciutat ressuscita. No massa. De joves en corren pocs. Sortiran a mitja tarda i fins la sortida del sol vagaran pels carrers i la humida devesa. Com els vampirs.
Deu dies, no més.
