Jo hi he rigut, hi he plorat, m’hi he enamorat, m’hi he desenamorat, hi he begut, hi he menjat, hi he cantat, hi he ballat, hi he provat d’arreglar el món i hi he vomitat. Ara ja fa uns anyets que no, però les havia viscut intensament, les barraques de Girona. Des que tenia potser 16 anys, quan eren més en petit comitè, hi havia anat cada any, des del vespre fins la matinada -més tirant cap a matí. Ara, vist des de la distància, i pensant-ho fredament, ho trobo un absurd. Del tot. El concepte mateix és totalment absurd. Anar a barraques… Són això, barraques on venen begudes i entrepans, a preus més assequibles que a qualsevol bar, fent cercle al voltant d’una explanada de terra que presideix un escenari on s’hi celebren concerts. Les entitats que hi que tenen barraca hi guanyen diners, aquesta és la idea. L’Ajuntament, també. La resta, els que hi van, perden salut. Anar a barraques és estar-se unes quantes hores a peu dret, passar fred -això quan no plou-, empolsegar-se sabates i pantalons, arriscar la jaqueta nova -clar que ja no es porta gaire això d’estrenar roba per fires-, respirar la humitat tan característica d’aquesta nostra ciutat, fer cues per anar al lavabo -els que hi van-, rebre empentes, atacar el fetge de mala manera… Sempre hi ha unes quantes intoxicacions etíl·liques -algunes de menors-, els pobres plataners dels voltants s’alimenten de cervesa, vòmits i orina, i l’herba que voreja La Copa no es refà mai més de les trepitjades i esteses del personal. Els gironins que viuen prop de l’espai de barraques passen deu nits en blanc -és necessari que funcionin durant deu dies?!- i els carrers del barri vell desprenen el ferum típic de les barraques.
De fet no s’allunya massa d’un botellón, tot i que autoritzat, on sona música pagada per l’Ajuntament i s’usen gots reutilitzables, no hi trobo massa més diferències. Ja t’ho passes bé -alguna gràcia ha de tenir, sinó no hi aniria ningú- però, cal? Insisteixo: jo m’ho he passat molt bé a barraques i mai, mentre hi anava, no m’havia fet aquesta pregunta. Vist ara em costa d’entendre.
“És que t’hi trobes tothom”, és l’argument més emprat, l’excusa més utilitzada davant dels pares que, com jo ara, es pregunten què hi troben els seus fills. I és cert, t’hi trobes tothom. Ara ja no, ara jo no m’hi trobaria tothom. Molts dels de la meva generació pensen com jo i ara hi van amb els nens a fer l’entrepà el vespre dels focs, últim dia de fires. No més. D’altres molts encara hi deuen anar i alguns no deixaran d’anar-hi mai. Això també passa. Sempre hi ha qui desentona, qui està fora de context, desubicat, que hi és anacrònic. No sabria dir si el descontextualitzat hi és perquè continua passant-s’ho bé en els saraus o si més aviat es tracta d’una qüestió de nostàlgia…
Amb el pas dels anys el fenomen ha crescut. Hi va una mà de gent impressionant, de Girona i de fora. L’espai condicionat per rebre els barraquistes (?) és més gran, l’escenari de concerts i el grups que hi toquen, també. Tot és a l’engròs. Tot. Dubto que algú hagi notat, en aquell recinte, la retallada que ha fet l’Ajuntament de la ciutat al pressupost dedicat a fires, degut a la crisi. A barraques no hi ha crisi. Assistim a la consolidació de l’èxit de l’absurd. I al meu fer-me gran…