No per principis, ni per ideals, ni per cap motiu més filosòfic. Simplement perquè la relació que vaig tenir amb La Caixa (no calen les cometes, oi? La Caixa és LA caixa. O no?) fa ja uns quants anys va ser negativa per a mi. I vaig decidir posar-hi fi i no recuperar-la mai més. Punt.
Amb Caixa de Girona la relació ha estat marcada per un element sentimental. Hi sóc des de fa vora 30 anys per decisió de la meva àvia. Ella m’hi va obrir un compte corrent quan era ben petita i, tot i que sempre hi he dipositat els meus estalvis -no gran cosa, també s’ha de dir-, m’han premiat sempre amb quatre xavos d’interès, contrarestats per 6 de retenció -exagero, però no massa- més una quantitat fixa anual pel fet de tenir una targeta de dèbit que no utilitzava i que vaig anul·lar quan me’n vaig adonar.
No hi he tingut mai res més que un compte corrent. Ni els punts targeta no he utilitzat mai. Ni he anat mai a Cap Roig. I ara, un últim regal: passen els meus diners a La Caixa. No gràcies. La carta que em varen enviar per explicar-me què representaria per a mi el fet que la gran s’hagi menjat la petita, va anar directament a l’escombraria. No m’interessa. Gens ni mica. Plego. Que no comptin més amb els meus diners: aquesta setmana els trauré d’allà. No els farà pas més mal del que els deuria fer veure com llençaven literalment a les escombraries els seus rètols, ni més ni menys que el dia de Sant Narcís.
Ho sento àvia, me’n vaig de Caixa de Girona després de prop de 30 anys. Em tracten millor en un altre lloc. No et sap greu, oi?