Arxiu mensual: març de 2009

Contra l’esperit crític

Publicat el per

Foto: Andreu Puig / EL PUNT

No tinc cap ganes d’entrar en el debat de si pla de Bolonya “si” o pla de Bolonya “no”. Crec que aquest procés sobre l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior és una bona cosa, però com tot té matisos i punts criticables.

Grups d’estudiants i professors es manifesten aquests dies en contra d’aquest procés i pel futur d’una universitat diferent, com espai de llibertat, de debat…. Hi ha hagut tancaments en diferents universitats i desallotjaments. També manifestacions i càrregues policials. 

El govern de la Generalitat ha fet pinya amb els rectors de les universitats catalanes. Que quedi clar  que en aquest tema no hi ha cap escletxa. Ho diu la UE! Doncs tots junts amb el pla de Bolonya. Als qui no hi estan d’acord ni se’ls escolta i si criden gaire és fàcil desacreditar-los. Hem pervertit el llenguatge de tal manera que els criminalitzem, només ens cal anomenar-los: radicals, okupes, squaters, antisistema….

A tots plegats els recomanaria mirar enrere, fer un cop d’ull a les hemeroteques i veure com aquells que abans condemnaven l’entrada de la policia al campus universitari (fa 10, 20 o 30 anys)  avui la defensen. Em diran que això és diferent, que abans hi havia una dictadura, que no hi havia democràcia. I jo els recordaré que tots plegats tenien trenta anys menys, que eren molt joves, que  tenien moltes inquietuds i esperit crític.

El “Butlletí Oficial de l’Estat” publicava el 15 de setembre de 1966 la resolució d’un expedient disciplinari acadèmic “ambmotiu dels disturbis a la Universitat de Barcelona” de lectura recomanada. D’aquests n’hi van haver més. Entre els anys  1965, 1968 i 1975 hi van haver importants mobilitzacions estudiantils, s’havia creat el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Eren èpoques de tensions entre el rectorat i alguns professors. És clar hi havia la dictadura. Molts dels estudiants i professors represaliats en aquella època després han ocupat càrrecs d’alta responsabilitat política, acadèmica o empresarial, i en els seus currículums d’una manera o altra sempre es recordava  la seva etapa de lluitadors. Què se n’ha fet d’aquell esperit crític?

La venjança dels Mossos

Publicat el per

Foto: ACN

Per què els Mossos han fet, aquest dimecres, una càrrega tan brutal i injustificada, ja no contra els manifestants si no directament i de manera volguda contra els periodistes i informadors que seguien els esdeveniments al carrer?

 La resposta a aquesta pregunta és la clau per saber què va passar a la manifestació d’estudiants contraris al pla de Bolonya a Barcelona.  Cal cercar la contestació en el creixent malestar entre el Departament d’Interior del govern de la Generalitat i un col·lectiu molt important dels Mossos d’Esquadra. La policia autonòmica catalana fa massa  temps que reclama una especial atenció als problemes que té amb el govern. I la millor manera de cridar l’atenció és, atacar sense contemplacions els periodistes. El resultat era evident, la notícia ha sortit a tots els mitjans de comunicació. L’altra pregunta que cal fer-se és, per què els ciutadans o els professionals de la informació han de ser els destinataris, en forma de garrotades, de tota  la mala llet continguda dels Mossos contra els responsables d’Interior? A quina llumenera d’aquest cos policial se li ha ocorregut aquesta estratègia?

En aquest cas, no hi ha cap error, tal com ha dit el conseller Saura. En una manifestació es pot colpejar erròniament un parell de periodistes degudament identificats, això pot passar. Però en aquest cas els periodistes agredits pels Mossos són ni més ni menys que una trentena.

De què es venjaven o de què es desfogaven els Mossos en la seva brutal càrrega, per altra banda totalment injustificada?  La violència al carrer, en aquest cas,  venia del cordó policial, tot i que possiblement és cert que hi havia elements provocadors entre els manifestants, com gairebé sempre hi ha en totes les manifestacions. Però això no justifica la desproporció de la resposta policial. No vull ni imaginar-me què hauria passat si realment hi hagués hagut salvatgisme entre els manifestants (per exemple, còtels Molotov…).

Caldrà exigir moltes responsabilitats, ja no només polítiques, que n’hi ha d’haver, sinó també judicials i professionals. No pot ser que un cos policial, armat i preparat, i que teòricament està al servei de la ciutadania actuï de manera descontrolada o amb unes obscures intencions que responen més a una venjança o represàlia que al seu deure d’evitar els conflictes. Hi ha massa interrogants darrere de l’agressió policial contra aquests 26 periodistes:

Toni Albir, fotògraf de l’agència Efe
David Atzira, fotògraf free-lance
Julia Badenes, redactora de La Ser
Carlos Baraibar, redactor de Catalunya Ràdio
Ainara Bascunyana, redactora del canal Cuatro
Albert Beltran, fotògraf de El Periódico de Catalunya
Enric Borràs, redactor de Vilaweb
Xavier Bundó, redactor de Rac1
Yolanda Cardo, fotògrafa de l’ABC
Asunción Chamoso, periodista de Telecinco
Oriol Clavera, fotògraf free-lance
Joan Francesc Escrihuea, ajudant de so de TVE Catalunya
Albert Garcia, periodista de La Directa
Jesús Garcia, redactor del diari El País
Àlex Garcia, fotògraf de La Vanguardia
Maite Gutierrez, redactora de La Vanguardia
Anna Jiménez, fotògrafa de La Vanguardia
Rafa Julve, redactor de El Periódico de Catalunya
Estel Llobet, periodista d’Antena 3
Gabriel Massana, fotògraf de El Punt
Llorenç Osa, càmara d’Antena 3
Marc Saus, càmara de Telecinco
Guillem Valle, fotògraf del diari ADN
3 periodistes i un càmara de BTV

Reclameu, reclameu malaïts !

Publicat el per

La cultura de la reclamació és una d’aquelles coses que ens ensenyen els nouvinguts. La reclamació és una pràctica molt estesa als països llatinoamericans. Reclama que alguna cosa aconseguiràs. No sé si és per això o per la cara dura i la incompetència galopant, d’algunes empreses i professionals dels serveis de casa nostra, però darrerament jo m’he convertit a aquesta manera d’entendre la vida. I, sincerament, m’ha costat. Els catalans, en general, som gent tranquil·la, no gaire apassionada i quan ens enreden, pensem que per poca cosa no val la pena  fer-se mal veure i no ens queixem.

 Però s’ha acabat, ja he fet meva la cultura del “reclamo” i és que no hi ha cap més remei. Primer van ser els de Telefónica, els quals pel morro canvien de titular la meva línia telefònica i em deixen sense telèfon;  jo he hagut de demostrar de manera fefaent i documentada que aquell número de telèfon que han donat a una senyora era el meu. Tot seguit, els de Ya.com amb qui tinc contractat el servei d’ADSL ja no em volen donar més les trucades gratuïtes, perquè els de Telefónica van decidir que ara ells em volien cobrar les trucades. És una cosa que anomenen “preassignació” que la CTNE connecta i desconnecta segons li convé. Després els de la immobiliària, que van molt “apretats” perquè ja no venen pisos, em canvien el contracte de lloguer del pis on visc des de fa més de dotze anys i em passen una minuta de 350 euros per la feinada d’omplir un contracte model baixat d’internet, sense intervenció de cap advocat, ni cap mena de registre. Ja no us vull explicar els més de cent euros del gas que he pagat de la casa de Figueres on no he posat els peus des de Nadal, i ja no parlem del rebut de la llum. Si ens ho mirem bé tot, absolutament tot és reclamable.

Cansat de tot plegat, crec que m’ha pujat el colesterol i he anat al súper a comprar aquesta mena de beguda miraculosa, penso que es  diu Benecol i que diuen que va tan bé per al colesterol. He hagut de llençar les sis ampolletes del paquet, que no eren aptes per al consum, i vinga una altra reclamació.

No vull reclamar més, n’estic cansat. Però, si no ho faig, sé que em fotran per totes bandes.

Què passa amb els e-mails a la feina?

Publicat el per

El Parlament finlandés autoritza a les empreses a controlar els correus electrònics dels seus empleats. 

 Amb la justificació d’evitar la filtració de secrets industrials, el Eduskunta o Parlament finlandés ha aprovat la reforma de la Llei de Protecció de les Comunicacions Electròniques, de tal manera que autoritza a les empreses i organismes públics a investigar els registres de correu electrònic dels seus empleats. La qual cosa vol dir que a Finlàndia ningú es refia de ningú i que les empreses desconfien totalment dels seus treballadors.

A l’Estat espanyol aquest dret està protegit i regulat per la Llei de Protecció de Dades Personals (LOPD) però a més podem recòrrer a l’Estatut dels Treballadors. El control dels correus electrònics, no el pot fer cap empresa al seu empleat si abans no l’ha advertit prèviament d’una manera molt clara i per escrit que la utilització d’Internet a l’empresa estava limitada o restringida.

La revisió del correu o de l’ordinador a la feina a més està emparat per l’article 18 de l’Estaut dels Treballadors.  D’aquest article es desprén que en tractar-se d’una eina de treball, si bé podria ser revisada per  l’empresari -de la mateixa manera que es poden revisar les guixetes, armaris o el calaixos-, només es podria fer en les condicions previstes per aquesta normativa, és a dir amb l’assistència d’un representant dels treballadors o d’un altre treballador.

No volia entrar en legalismes però per aclarir aquest tema era inevitable i qui vulgui saber més sempre pot consultar la jurisprudència , fins i tot del Tribunal Constitucional que ha manifestat en més d’una ocasió que el contracte de treball no priva al treballador dels seus drets fonamentals, inclòs el dret a la intimitat, el qual en alguns casos es pot veure minvat però mai eliminat.

Un any sense política ambiental

Publicat el per

Les principals organitzacions ecologistes espanyoles (Amigos de la Tierra, Ecologistas en Acción, Greenpeace, SEU/birdlife i WWF) crítiquen en un manifest la política mediambiental del govern Zapatero. Els responsables d’aquestes organitzacions denúncien que s’han produit molt pocs avenços en matèria ambiental i que hi ha hagut una reculada important.

Aquests grups ecologistes han demostrat certa valentia alhora de fer pública la seva denúncia, però alhora també pequen d’ingenuïtat en pensar que hi haurà un canvi de rumb, en un govern que si alguna cosa ha demostrat és que no té cap rumb.

Zapatero s’ha omplert sovint la boca amb grans promeses, sobre la lluita contra el canvi climàtic o les polítiques de sostenibiltat i d’energies renovables, que com era d’esperar ha incomplert.  Segurament aviat escoltarem al president espanyol fent declaracions sobre la importància dels acords post-Kioto que s’han d’adoptar aquest any en la cimera de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic que se celebrarà a Copenhaguen al desembre.

De res servirà que ara se li exigeixi el tancament de la central nuclear de Santa María de Garoña (Burgos),  que ja ha esgotat la seva vida útil i pateix greus problems de seguretat o que reconduexi les seves polítiques sobre el Medi Ambient, perquè l’única resposta que obtindran seran un discurs buit.

Per un motiu o altra, sobretot perquè ja se li ha vist el llautó, cada dia que passa Zapatero va perdent suports, ara són els naturalistes, després seran altres col·lectius desenganyats, fins que es quedarà sol, nomès envoltats per aquells que li diran allò que vol escoltar. Encara falten tres anys per les eleccions, dubto que tal com va la cosa acabi aquesta legislatura. Aquest cop no li podran salvara la cosa les polítiques d’extrema dreta del PP, que sí ha canviat de rumb.