Arxiu mensual: gener de 2018

Fòbia al color groc

Publicat el per

Els nens i els drets dels infants també s’han utilitzat per atacar Catalunya i per acusar el món sobiranista d’adoctrinament. No és el primer cop que l’unionisme utilitza els nens com a arma llancívola.  Els dies de la festa de Reis que haurien ser de màgia i d’il·lusió per a la mainada, s’empastifen sense cap escrúpul per crear polèmica en els mitjans afins al règim, els del 155, en el marc de les habituals campanyes anticatalanes, que alimenta la seva hispanitat i es complaent amb les polítiques del govern de PP. Recordin que ja ho van intentar l’any 2017 perquè hi havia fanalets independentistes. Aquest any 2018 la cosa ana va contra l’ostentació del color groc a les places i carrers de les nostres ciutats. L’esperpèntica i ridícula prohibició del groc que va fer la Junta Electoral durant la campanya de les eleccions del 21-D la volien traslladar a la cavalcada dels Reis.

El diari El País (3-1-2018) en va llançar un primer avís en una informació en què deia: “Torna la polèmica per la crida de l’ANC i Òmnium Cultural, que volen omplir les cavalcades de Manresa i de Vic de llaços de color groc. Com ja van fer l’any passat, quan van demanar a la gent que portés fanalets amb l’estelada a l’acte de rebuda dels Reis a Vic.”

No acabo d’entendre aquesta mania endèmica que té l’unionisme espanyol a un color, diuen que se l’ha apropiat per utilitzar-lo políticament el sobiranisme. Fa dies que veiem gent per tot Catalunya molt enfeinada i enfadada, arrencant llaços grocs i símbols d’aquest color penjats en ponts i carrers demanant la llibertat dels presos polítics.

La cosa no és pas nova. El color groc a Catalunya ja va ser prohibit l’any 1704 durant la guerra de Successió, per evitar la publicitat del bàndol que usava insígnies d’aquest color perquè “crea discordias entre las familias”, i va ser per ordre del virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco y Tovar, conegut per la seva actuació recelosa envers els catalans, que va comportar reiterades violacions de les constitucions catalanes (desinsaculacions dels considerats desafectes, deportacions, empresonaments i exilis). Tres-cents anys després continuen amb la mateixa mania.

Poden prohibir colors i crear les polèmiques que vulguin, però la marea groga no desapareixerà dels carrers i les places mentre tinguem el govern, polítics i activistes catalans a la presó o a l’exili, sense haver estat jutjats i sense haver comès cap crim.

+Una primera versió d'aquest article es va publicar el 4/1/2018 a l'edició gironina d'El Punt Avui

Bouvard o Pécuchet?

Publicat el per

Mirant pel retrovisor del que ha estat el periodisme empordanès, sempre hi veig una cara familiar amb un somriure fi, d’orella a orella, el de Joan Francesc Burgas, i em porta el record de l’impacte que van provocar una sèrie d’articles que retrataven la Figueres dels primers anys de la transició democràtica publicats a Presència, i que signàvem plegats sota el pseudònim Bouvard i Pécuchet. Un pseudònim inspirat en una novel·la de Gustave Flaubert, en la qual els protagonistes són dos personatges il·luminats, dos escrivents, còmics i sense maldat, profusament

Joan Francesc Brugas amb Pedro Aldamiz

documentats gràcies a la informació que tenien disponible, i que viuen un seguit de situacions delirants i còmiques. Una mica el perfil dels dos periodistes novells que s’amagaven rere el pseudònim del llibre de l’escriptor francès. Aquella etapa al costat de Joan Francesc Burgas va ser apassionant, i d’aprenentatge del mètode “burgesià” de treball. Una manera sistemàtica i analítica de fer que Burgas traslladaria, en diferent mesura, a totes les activitats periodístiques, polítiques i culturals en què va participar. L’home que es definia ideològicament com un anarco-centre-marxista, que havia col·laborat amb el PSUC, l’Assembla Democràtica de l’Alt Empordà, el Congrés de Cultura Catalana i la primera Oficina Política de l’Estat amb Víctor Ferreres, va treballar per a Centristes de Catalunya assessorant Marià Lorca, amb qui col·laboraria durant dotze anys a l’Ajuntament convergent de Figueres com a cap del gabinet de l’Alcaldia i del gabinet d’informació, i que tornaria al consistori, després al costat del socialista Joan Armangué. Llicenciat en filosofia i lletres, ha estat un cinèfil que seia sempre a primera fila de les sales de projecció, especialitzat en la semiologia del cinema, va iniciar el doctorat en llenguatge cinematogràfic i escriptura fílmica a la Sorbona de París, sota la direcció de Christian Metz. Tot i que el tema que ha treballat més intensament en els darrers anys ha estat la vida i l’obra de Salvador Dalí, amb centenars d’articles publicats a la revista Hora Nova sota el pseudònim “Els 3 pi mesons”, a banda dels treballs d’assessorament que ha realitzat en l’entorn dalinià. Personatge d’una gran humanitat, cabdal per entendre la Figueres del tombant de segle, tímid i extravagant, però sobretot incomprès, que amb el seu traspàs deixa un gran buit en l’àmbit cultural figuerenc i dalinià.

Publicat el 7/12/2017 a la Galeria de l'edició de Girona d'El Punt Avui