Adieu o revoire Chirac!

Esl editorials dels principals diaris no es posen d’acord en si Jaques Chirac deixa la política per sempre o només desapareix de la presidència de França. Mentre el diari El País editorialitzava dient :

‘Adieu’, Chirac. Es un adiós definitivo a la política, no un au revoir el que el presidente francés, Jacques Chirac,………”

El diari La Vanguardia era més condescendent amb el mandatari francés i deia: “ Au revoir´, Chirac Daas las características del personaje, es difícil despedir a Jacques Chirac, quinto presidente de la V República francesa directamente elegido por el pueblo – Alain Poher ocupó el puesto de manera interina dos veces, primero cuando dimitió Charles de Gaulle y luego cuando Georges Pompidou murió en el cargo- con un adiós final. Es mucho más apropiado utilizar el hasta luego, (…)”

De fet l’anunciada retirada de Jacques Chirac, suposarà passar una plana important en la política de França, en un moment d’incertesa sobre qui el succeirà com a president de la República Francesa a partir de les pròximes eleccions.

Chirac, que ha renovat en dos mandats consecutius el càrrec de president de l’Estat francès, passarà a la història com el dirigent que va liderar l’oposició europea a la guerra de l’Iraq i per haver perdut el referèndum que va rebutjar el tractat constitucional de la UE.

Chirac és un dels polítics europeus que fa més anys que és en el poder i ha demostrat grans dots i habilitats per navegar en la política en funció dels seus interessos, passant del gaullisme a ser un gran defensor del liberalisme durant els anys vuitanta. No ha estat un líder europeista com ho va ser Mitterrand, sinó que ha mantingut una actitud europeista tèbia tot i que ha estat un gran defensor de l’euro. La seva etapa també serà recordada per haver estat un gran impulsor de les proves nuclears al Pacífic, tot i que després ha pretès liderar la lluita contra el canvi climàtic.

Chirac se’n va en un moment en què l’Estat francès té una elevada taxa d’atur i està immers en un profund debat sobre la discriminació social i racial, i tot i que continua sent una de les grans potències mundials, cada cop va perdent més influència en la política internacional. No sembla gaire oportú que ara vulgui marcar la línia a seguir del seu successor com va suggeriri en el seu discurs de diumenge.

Compromís de la UE amb el clima

La tradicional cimera de primavera de la Unió Europea, que es va celebrar dijous i divendres passat a Brussel·les, ha aprovat una estratègia energètica contra el canvi climàtic que inclou compromisos de gran abast.

La UE ha fet un pas endavant amb la intenció de tenir un paper d’avantguarda en la lluita contra el canvi climàtic arreu del món, amb una política valenta que tard o d’hora haurà d’arrossegar altres països industrialitzats perquè s’apuntin a la lluita contra l’escalfament global. Una aposta que, independentment del convenciment mediambiental dels països que l’assumeixin, representa també una inversió de futur.

Són molts els informes que demostren que per a l’economia mundial és més rendible i barat aplicar mesures per frenar el canvi climàtic que no haver de pagar-ne els efectes i les conseqüències. Però perquè aquest combat tinguí efecte, cal aplicar mesures dràstiques amb vista al futur, i a més fer-ho a escala mundial. Les polítiques regionals, encara que siguin de la UE, en la lluita contra el canvi climàtic, aïllades no obtindran cap resultat satisfactori si no s’aconsegueix la complicitat de les principals potències industrials del planeta.

La cimera de Brussel·les ha estat una de les més positives que ha celebrat la UE en els darrers anys, perquè afronta sense manies un problema real en el qual s’implica a fons. Cal, però, que els acords de la cimera no quedin només en bones intencions, sinó que vagin més enllà i que s’apliquin als vint-i-set estats membres les polítiques anunciades sobre la reducció de les emissions de CO2, l’aplicació de les energies renovables i la utilització de biocombustibles.

Eutanàsia pasiva

El cas de la granadina Inmaculada Echevarría, ingressada des de fa deu anys en un hospital a causa d’una distròfia muscular, que ha demanat que se li retiri el respirador que la manté amb vida ha tornat a reobrir el debat sobre l’eutanàsia i el dret a una mort digna.

El vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola, el cardenal i arquebisbe de Toledo Antonio Cañizares, ja ha deixat clar que la retirada del respirador que manté amb vida la dona seria una aplicació de l’eutanàsia i que si es permetés es faria un primer pas per legalitzar-la. Cañizares, des de les seves conviccions, es mostra contundent a afirmar que l’eutanàsia sempre és il·legítima i que és un atemptat a la dignitat i a la vida humana.

L’ultraconservador cardenal no s’equivoca quan afirma que aquest cas no té precedents a l’Estat espanyol. Per primer cop una institució política, i en concret el Consell Consultiu d’Andalusia, s’ha mostrat d’acord que es compleixi la voluntat de la dona. També la Comissió d’Ètica i Deontologia Mèdica de l’Organització Col·legial Mèdica de l’Estat espanyol ha negat que, conceptualment, aquest cas es pugui qualificar d’eutanàsia. El president d’aquesta institució mèdica entén que en tot cas encaixa en el dret de la pacient a rebutjar un tractament extraordinari i desproporcionat per mantenir-la artificialment amb vida. La mateixa Constitució espanyola estableix que tothom pot disposar lliurement de la seva vida. I en aquest cas Inmaculada vol exercir el seu dret demanant que es deixin d’adoptar mesures extraordinàries per perllongar-li la vida. És el que s’anomena eutanàsia passiva, un supòsit que no és punible segons l’actual Codi Penal. Pot generar dubtes ètics i morals, per raons religioses, als professionals de la medicina, però suposa el final del patiment d’aquesta dona que només reclama el seu dret a una mort digna.
Publicat dins de Dret

La corrupció del PP

El debat sobre la corrupció urbanística, que és al centre de l’actualitat política i sobre el qual semblava que hi havia un cert consens per eradicar-lo, ha fet un gir important després que el Partit Popular ha utilitzat també en aquesta qüestió aquella màxima que des de fa temps regeix tota la seva activitat: la millor defensa és un atac. D’aquesta manera intenta criminalitzar aquells que persegueixen la corrupció urbanística, i no els alcaldes i regidors corruptes.

L’estratègia de la confusió i d’embolicar-ho tot, tal com s’ha fet amb la teoria de la conspiració de l’11-M, té com a objectiu aconseguir que l’opinió pública no sàpiga distingir qui són els delinqüents. Es tracta de trastocar-ho tot per barrejar jutges, fiscals i investigadors amb els culpables, els criminals, els corruptes i els grups d’especuladors que sense cap mena d’escrúpols s’aprofiten de la bogeria del rajol per compar a qui sigui i al preu que faci falta.

El que sorprèn més és que mentre el president del PP, Mariano Rajoy, parla d’expulsar del seu partit tots els implicats en les trames urbanístiques i de mantenir una actitud ferma de tolerància zero amb la corrupció, altres dirigents del seu partit com ara el president de les illes Balears, Jaume Matas, hagi optar per acusar el fiscal general de l’Estat d’haver iniciat una persecució política o que el president de les Canàries, José Manuel Sòria, exigís una desautorització de les investigacions, o que Eduardo Zaplana defineixi la persecució de la corrupció com una mostra d’un estat policial.

Aquesta posició d’alguns sectors del PP protegint els corruptes està en sintonia amb la política d’aquest partit, que en l’etapa del govern d’Aznar va fer desaparèixer la fiscalia anticorrupció. Aquesta lluita partidista portada a les últimes conseqüències només ens pot conduir al descrèdit de la justícia i de les institucions democràtiques.

LiberPress 2006

El periodista californià Jon Lee Anderson ha recollit a Girona el Premi Liber Press 2006, en un acte celebrat a la Diputació de Girona.
L’atorgament d’aquest premi a Anderson suposava un reconeixement al periodisme de debò, sense manipulacions, en definitiva, una exaltació a la veritat informativa. L’acte va estar precedit per la conferència La guerra no és un espectacle, a càrrec del mateix Anderson i del premiat de l’any passat, Gervasio Sánchez.

Jon Lee Anderson va dir que Girona s’havia convertit en una de les ciutats de la seva llista de llocs amb vincles per a ell, tot i la seva vida erràtica per tot el món.

L’autor premiat és un dels més destacats periodistes d’àmbit internacional. Actualment col•labora amb la prestigiosa publicació New Yorker i és un dels principals especialistes en el conflicte de l’Iraq, tema sobre el qual ha escrit un llibre cabdal, La caída de Bagdad, publicat per Anagrama en castellà. És també autor de l’obra de referència Che Guevara. Una vida revolucionaria, també editat per Anagrama, i en què, entre d’altres, descobreix on estan les restes del revolucionari sud-americà.

Ha treballat per a altres mitjans com The Guardian, El País, The New York Times, Times, Harper’s i Financial Times, entre d’altres. A més, Anderson ha cobert informativament conflictes com el de Libèria, El Salvador, el Sàhara occidental, l’Afganistan, Birmània i Gaza. També és autor dels perfils de personatges com Fidel Castro, Gabriel García Márquez, Augusto Pinochet, Saddam Hussein i Hugo Chávez

El també periodista Josep Martinoy, cap de Redacció d’Internacional d’El Punt que l’a entrevista a Girona explica que:
La conferència d’Anderson i Gervasio Sánchez a la Fontana d’Or va deixar un cert regust pessimista. Testimonis directes dels principals conflictes, els dos periodistes es van mostrar molt crítics amb el seus respectius governs. Creuen que la seva feina de denúncia de les atrocitats té molt poca influència en les societats occidentals. Sánchez va denunciar que en l’època de govern de Zapatero l’Estat espanyol està exportant més armes que en l’època del govern del PP, i Anderson va relatar amb detall el cas d’un nen iraquià amant del voleibol a qui les bombes dels EUA van amputar els braços.

El també periodista gironí i diputat al Parlament de Catalunya, Carles Puigdemont recull la seva opinió sobre Jon Lee Anderson el sel seu bloc personal
Foto de Pere Duran / Diputació de Girona

Avís a Turquia


L’Acord dels ministres d’Afers Estrangers de la UE per relantir les negociacions de l’adhesió de Turquia és un dels pocs encerts de la Unió, que per una vegada ha mostrat fermesa i decisió.

Els turcs han incomplert reiterdament el Protocol d’Ankara, que els obliga a obrir ports i aeroports a tots els socis europeus, amb Xipre inclosa. Lògicament el president turc Recep Tayyip Erdogan ha qualificat d’injusta la mesura.

Avui el Parlament Europeu ha avalat la decisió dels ministres i tant la canciller aleamnya, Angela Merkel com el ministeri francés d’Afers Estrangers han indicat que s’ha enviat un missatge molt clar a Turquia.

La fermesa de la UE caldria però que es demostrés en altres situacions de política internacional i que s’apliqui també en clau interna per tal de tallar les ales a socis que s’estan revelant com incòdes, com és el cas de Polònia.

Pinochet, un criminal


Els honors militars que Xile ha dispensat a Pinochet. Són un insult per a les víctimes i per la democràcia.

Aquets dos dies m’ha esgarrifat escoltar i llegir algunes opinions que salvaven la cara a Pinochet, o perquè va saber plegar a temps o perquè va propiciar el creixement de l’economia del seu país.
No ho entenc, no puc, ni vull entendre com avui encara algú pot pensar que Pinochet tenia ni que fos una engruna d’humanitat. Ell era un criminal i tots els que li van fer costat en són complices, com ho va ser el govern del EUA que va donar suport al cop d’Estat. Pinochet després de torturar i matar, també va robar milers de milions als xilens.

La imatge de Pinochet mort em recorda massa la d’un altre dictador feixista que vam patir a casa nostra, que no vam saber enterrar prou bé, ja que avui encara s’aixequen veus de l’entorn del PP reivindicant la seva figura. Cosa que demostra que no és pot passar plana. S’ha de jutjar i condemnar a tots els criminals, sense exepció.

Per aquets motiu entenc que tots els procediments judicials contra Pinochet han de continuar fins al final. Val la pena llegir les opinions d’ Eduardo Contreras, un dels advocats que va lluitar judicialment per condemnar Pinochet, i que es van publicar al diari El Mostrador. “A Pinochet hay que enterrarlo como a un delincuente”

Triunfo


Pels nostàlgics que enyoren el periodisme que es feia durant la transició espanyola, la revista Triunfo ha obert part de les seves planes històriques al plúblic en general que hi pot accedir a traves de la plana web triunfodigital.com.

No dic que aquest periodisme fos ni millor, ni pitjor que el d’avui, això no es pot generalitzar, perquè a banda de Triunfo també hi havia altra premsa, i quina premsa!

Repassar avui alguns dels articles que publicava la mítica revista, és un exercici interessant. De fet, mirar l’hemeroteca, és un exercici que tots els periodistes hauriem de fer sovint. Dóna molt de sí i no té cap secret, sobretot quan recordes a segons qui allò que va dir i que avui s’en panedeix d’haver-ho dit.

Sense anar més lluny només cal veure que ha fet el PSOE amb el seu polèmic vídeo «La otra tregua», un senzill exercici d’hemeroteca.

Les hemeroteques i les cas De Juana Chaos

Sense cap intenció de fer prediccions, puc assegurar que la famosa sentència del Tribunal Suprem que condemna a De Juana Chaos a més de dotze anys de presó, passarà a les hemeroteques, com una autèntica aberració jurídica. I si no, només cal fer un repàs als juristes que han començat a destroçar públicament el contingut de la polèmica sentència del l’alt tribunal, com ha fet Nicolás García Rivas o també Bonifacio de la Cuadra.

Un gol català a la Comissió Europea

Per primera vegada en la història de la UE, un text en català s’ha publicat a la plana oficial de la Comissió Europea, no se sap ben bé si ha estat un error o que finalment han entès que Catalunya és una nació amb una llengua pròpia.

En tot cas per si és tracta d’un error i decideixen retirar aquest text, afanyeu-vos a consultar aquesta web de la Comissió Europea a :

Un mal soci per la UE

Els polonesos, a banda d’haver alimentat el mite de que els seus lampistes seran la ruïna dels lampistes francesos (és el mite del lampista polonès a França), ara resulta que impedeixen que la resta d’europeus resolguin part dels problemes energètics amb el petroli i el gas de Rússia.

Polònia ha bloquejat la negociació de la Unió, amb el Kremlin. Els polonesos exigeixen que Rússia aixequi l’embargament sobre la carn polonesa, en vigor des de fa un any per problemes amb els certificats veterinaris, i a més pretenien que abans de la reunió d’avui, Rússia ratifiqués la Carta Europea de l’Energia.

Evidentment, els russos no accepten condicions prèvies i la cosa ha portat a que la UE acudeixi dividida a la reunió. La Comissió Europea ha intentat convèncer Varsòvia perquè resolgui els seus problemes amb Rússia sense entorpir una negociació de la Unió Europea.
Sobre els problemes que ocasiona Polònia a la Unió Europea, el periodista gallec Félix Soria, en el seu blog ha penjat un l’article El gobierno polaco daña la economía de la UE, la lectura del qual recomano especialment.
El corresponsal de Liberation a Brussel·les, Jean Quatremer, periodista i advocat també en el seu blog fa un comentari sobre aquesta extranya relació de Polònia i la UE.