El PP ha començat la seva campanya electoral. Fa unes setmanes, amb un seguit de declaracions incendiàries contra la immigració a Catalunya. Ara ho fa en contra de l’ús del català atiant una polèmica inexistent. En els dos casos l’objectiu és la confrontació i la divisió dels ciutadans. Primer ho fa amb un discurs amb tonalitats xenòfobes criminalitzant els immigrants i ara, amb un rebuig de l’ús del català als ajuntaments emparant-se en la sentència del Constitucional contra l’Estatut (fruit del seu recurs contra la principal llei catalana). El regal del PP als gironins per les Fires de Sant Narcís és l’amenaça de recórrer contra el reglament d’ús del català a l’Ajuntament de Girona. Un reglament model de convivència que mai no ha portat cap problema i que es va aprovar el 1996 amb els vots dels regidors populars. El PP demostra les seves pròpies contradiccions i fòbies.
Arxiu de la categoria: català
Que em tornin el vot
Quan algú et diu que ets preferent però al davant hi ha un nivell superior que ha de ser el dominant i l’oficial, et relega automàticament a ser secundari, residual, accessori. Els catalans ja ho tenim assumit, que som perifèrics en aquest Estat centralista. Que la nostra llengua ells no la considerin oficial, sinó preferent, tal com ha resolt el Tribunal Constitucional, tampoc ho hem de veure com una cosa tan negativa. De fet, en aquesta etapa democràtica i constitucional s’ha avançat molt si tenim en compte que durant el règim feixista el català estava prohibit i ara ja és preferent. Tot plegat respon a la seva lògica –la d’ells–, que sempre he tingut clar que no és la nostra. Seguint els seus raonaments, jo vull que els juristes i constitucionalistes espanyols busquin arguments o dreceres jurídiques per retornar-me el vot. Han canviat l’Estatut que vaig votar. El que n’ha quedat no ho vull. Que em tornin el vot
Viure en català
La fira De Tot Cat, que s’ha celebrat a Girona, presenta i ven un producte molt valuós. Un producte que durant anys va estar prohibit i únicament es podia trobar al mercat negre, i s’utilitzava en la clandestinitat. Un producte que també en plena democràcia ha tingut problemes per ser comercialitzat en el mercat lliure i que si fos per determinats sectors no dubtarien a amagar-lo sota el taulell per evitar que es fes servir. Em refereixo, com es deuen imaginar, a la llengua catalana. Avui és encara un producte que s’ha de vendre, promocionar, subvencionar, incentivar, i Déu nos en guard el dia que no es faci. En el marc de la fira De Tot Cat, se signa avui el Compromís de Girona, pel qual 300 consistoris i entitats es comprometen a comprar productes en català. Tot un repte. Han provat mai de viure només en català. Els repto que ho facin. Jo encara no ho he aconseguit.
Bojos per l’Empordà
El concert Bojos per l’Empordà amb què Salvem l’Empordà va homenatjar Lluís Llach va ser una carta d’amor i alhora un reconeixement pel suport del cantant a totes les lluites i reivindicacions de Salvem. Podria dir que va ser un acte entranyable i alhora una bogeria de quatre hores, que van aguantar com només ho podem fer aquells que estan tocats per l’Empordà. Perquè s’ha d’estar ben boig per lluitar com ho fa aquesta gent des de fa vuit anys perquè no s’acabi de trinxar el territori. No són gent, com se’ls acusa, instal·lada en la «cultura del no», sinó que sempre argumenten la seva reivindicació. Quan diuen «no» és per dir que «no d’aquesta manera». Però s’ha d’estar boig per defensar el medi, quan tots els partits ja preparen les seves maquinàries electorals i, segons els indicadors de l’Idescat sobre medi ambient, la sensibilitat mediambiental dels gironins està per sota de la mitjana catalana.
Obscenitats
Foto: Dani Vila
Menystenir unes consultes populars que han mobilitzat gairebé mig milió de catalans, és una indecència i una obscenitat política. Ahir la participació, amb 260.000 persones que van anar a votar, va voltar el 20% en un total de 212 municipis. Unes dades molt encoratjadores per a aquells que amb molt d’esforç i voluntarisme han promogut unes consultes que s’han fet, amb entrebancs, sense suports institucionals i pràcticament amb una sabata i una espardenya, i que, a més, han estat gairebé silenciades per la majoria dels mitjans de comunicació del país. És pornogràfic que algunes crítiques vinguin de partits polítics que disposen d’una maquinària electoral que en cada convocatòria electoral devora milions d’euros provinents de les butxaques dels contribuents, per no parlar del finançament il·legal d’alguns partits polítics. La participació d’aquestes consultes fa mal a qui no hi creu, perquè qualque cosa s’està començant a moure en aquest país i, cregui’m, algú n’ha de prendre nota.
I després què?
Foto: Manel Lladó
Els actes relacionats amb les consultes sobiranistes sobre el futur de Catalunya, al marge dels partits polítics, s’han escampat com una taca d’oli per tot el territori. Aquests dies n’ha pujat la intensitat, estem en la recta final de la campanya de la tercera tongada de les votacions, que se celebraran després de Sant Jordi. Es palpa entusiasme i ganes d’expressar una opinió política sobre el nostre futur com a poble, en tots els actes, presentacions i debats que s’estan duent a terme. Hi ha una consciència col·lectiva de país que és a punt de rebre una empenta definitiva amb la sentència de l’Estatut. Serà com un baló d’oxigen per a aquells que s’havien desinflat, ens donarà més arguments per a l’aposta sobiranista. Però i després? Iniciarem una altra campanya per forçar el Parlament a convocar un referèndum, i s’hi ho aconseguim, serà mai vinculant? Aleshores esperarem una nova sentència del Constitucional…
El català a la justícia
L’única vegada que he declarat a la meva vida en una sala de vistes davant un jutge, ho he fet en castellà. Fa anys d’això, però si fos avui encara no tinc clar si ho faria igual o m’acolliria al dret a declarar en català. Perquè és clar, si el jutge es castellà i no li agrada gaire que li compliquin la vida en la seva sala, potser m’ho pensaria. Quan tens un plet, el que t’interessa és sortint-ne el més ben parat possible; quan t’hi jugues els calés i la llibertat, la llengua és el menys important. Molt probablement aquest és un dels motius principals pels quals el català ha avançat tan poc en el món judicial on l’ús del castellà continua sent majoritari. Em temo que per més campanyes de normalització lingüística que faci la Generalitat, el català continuarà sent la segona llengua als jutjats. En tot plegat, alguna cosa hi deu tenir a veure el fet que la justícia encara funcioni amb molts tics de l’anterior règim.
I encara es queixen!
Albert Boadella, Arcadi Espada, Mariano Vargas Llosa, Álvaro Pombo, Fernando Savater, Félix de Azua, Carlos Castilla del Pino són només alguns dels signants d’aquell manifiesto en el qual denunciaven una suposada persecució del castellà a Catalunya, amb l’aval del diari El Mundo i Telecinco. Una campanya que tenia també el suport de personatges com ara Daniel Sirera, José María Aznar, Rosa Díez, Miguel Delibes, Arturo Pérez-Reverte, Aleix Vidal-Quadras, Federico Jiménez Losantos, Albert Rivera i Alícia Sánchez-Camacho, entre molts d’altres.
S’ha fet pública una enquesta de l’Idescat, que tira per terra qualsevol campanya carregada de catalanofòbia en contra la nostra llengua, ja que amb dades a la mà es constata com dia a dia es va imposant el castellà a Catalunya i avui ja hi predomina sobre el català. I encara es queixen!
El català a la justícia europea
Ja no hem de patir, ara ja ens podem adreçar en català a totes les institucions europees. He quedat ben tranquil després de saber que els ciutadans es podran adreçar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJCE) en català. De fet, el tribunal de Luxemburg és l’única institució europea que encara no permet que els ciutadans s’hi adrecin per escrit en la llengua pròpia.
Algú sap realment a quants catalans afectarà aquest gran avenç per a la nostra llengua? Quan s’acaba reclamant davant d’aquest tribunal? Si són els jutges de tots els estats membres els que estan obligats en primera instància a aplicar el dret comunitari als litigis en què actua. Un jutge de Catalunya o de l’Estat espanyol és també jutge un comunitari. Cal recordar com està el català a la justícia a casa nostra?
Com qualsevol altre ordenament jurídic, la Unió Europea s’ha dotat d’un sistema judicial propi en el qual, a banda dels jutges de cada país, hi ha el TJCE. La missió del TJCE és garantir el respecte del dret comunitari, mitjançant la interpretació i l’aplicació de les seves normes. Però perquè una demanda nostra li arribi cal passar abans molts filtres i tot un procediment força complicat. De fet es denuncien sovint els Estats per incompliment d’alguna norma comunitària o les institucions de la UE per no haver respectat la seva pròpia legislació. Ara ja es podrà fer en català!
A favor del blocaire Joan Puig
Els blocaries catalans ens hem de solidaritzar amb Joan Puig i Cordón que pot ser denunciat, degut a les reaccions enceses de la dreta espanyola al post que va penjar divendres l’exdiputat d’ERC en el seu bloc en contra de la companyia aèria Air Berlín, una empresa alemanya que ha menystingut la llengua i al poble català. Puig va fer un muntatge amb el logotip d’Air Berlín i hi va dibuixar l’esvàstica nazi, que posteriorment ha retirat. Això és el que ha provocat l’enrenou.
La llibertat d’expressió és una de les virtuts de la blogosfera sempre que no es sobrepassin determinats límits. Puig va exercir aquesta llibertat i ara ha estat denunciat. Va sobrepassar el límit?
I als responsables d’Air Berlín no els denunciarà ningú? Si algú no veu clar això de solidaritzar-se amb Joan Puig, sempre es pot apuntar a la campanya que s’ha escampat per la blogosfera catalana contra Air Berlín, que ara resulta que han passat d’agressors a agredits. La polèmica ha arribat als mitjans de comunicació alemanys tal com recull el diari electrònic Vilaweb. En relació a la polèmica i la compresió del fet català per part dels alemanys es interessant la reflexió que en fa Raül Romeva
La llibertat d’expressió és una de les virtuts de la blogosfera sempre que no es sobrepassin determinats límits. Puig va exercir aquesta llibertat i ara ha estat denunciat. Va sobrepassar el límit?
I als responsables d’Air Berlín no els denunciarà ningú? Si algú no veu clar això de solidaritzar-se amb Joan Puig, sempre es pot apuntar a la campanya que s’ha escampat per la blogosfera catalana contra Air Berlín, que ara resulta que han passat d’agressors a agredits. La polèmica ha arribat als mitjans de comunicació alemanys tal com recull el diari electrònic Vilaweb. En relació a la polèmica i la compresió del fet català per part dels alemanys es interessant la reflexió que en fa Raül Romeva
. A la xarxa hi ha hagut un allau d’atacs i desqualificacions contra Jona Puig, que no enllaço perquè no val la pena, en tot cas aquí enllaçó alguna a favor seu com la de Guillem Salas