Petits gestos

Un dia va decidir deixar de pagar el peatge de l’autopista. Ho va fer per principis –un bé escàs darrerament– i perquè no està d’acord que els catalans hàgim de pagar uns peatges que ningú més pateix a l’Estat espanyol. Aquest acte de protesta individual s’ha convertit després en una campanya i ha esdevingut el moviment #novullpagar, que ha portat de corcoll Abertis i el Departament d’Interior de la Generalitat. Josep Casadellà ahir al matí va sortir d’Anglès per iniciar una marxa a peu fins a Barcelona. Vol continuar la seva protesta. A mitja tarda, ja eren dues persones caminant. Qui sap? Potser aconsegueix l’èxit de Forrest Gump i abans d’arribar a Barcelona hi ha dotzenes de ciutadans que el segueixen. Algú el comparava amb un Robin Hood català, o amb Rosa Parks, una ciutadana negra que, en negar-se a cedir el seu seient a un blanc en un autobús públic d’Alabama, va impulsar la fi de la segregació racial als EUA. Josep Casadellà és només un professor d’institut, no pretén ser cap heroi, però els seus gestos, que tenen com a objectiu denunciar una injustícia, han aconseguit un ressò espectacular. Amb petits gestos s’ha canviat la història. Qui sap!

Catalunya urbana?

La comarca del Pla de l’Estany podria deixar d’existir, si tal com proposen alguns fòrums desapareguessin del mapa local tots els municipis que no arribin als 5.000 habitants. En aquesta comarca, només Banyoles supera aquest llindar de població. És cert que aquests darrers anys s’han fet bestieses en molts municipis. No tenia cap sentit crear una zona industrial o construir un pavelló i una piscina, que després s’han infrautilitzat, quan al poble veí ja existien aquests equipaments. També és cert que ningú es va preocupar de posar ordre en aquest desori. Ara des dels despatxos de diferents capitals es vol resoldre el problema eliminants els petits municipis, com si aquests, que han sobreviscut amb pressupostos minsos, fossin els responsables de la crisi. Mancomunar i compartir serveis entre els petits municipis els farà més eficients. Però eliminar la vida de la Catalunya rural suposarà acabar amb l’essència del país.

L’N-II no és cap alternativa

La majoria de ciutadans segueix els consells dels seus governants. Si al seu dia una majoria els van donar confiança per gestionar la cosa pública, seria lògic que ara tots plegats els féssim cas quan ens donen recomanacions. Un govern que es mostra comprensiu amb els ciutadans que es neguem a pagar els peatges vol dir que els entén i que es posa al seu costat. Si el mateix govern ens diu que no patim que tot s’arreglarà, que deixem de fer bajanades amb la cosa aquesta de les mobilitzacions del #novullpagar, perquè infringim la llei i la broma ens pot costar 100 euros, hem d’estar agraïts, perquè ens avisen. El mateix conseller Felip Puig ens deia que si no volem pagar l’autopista tenim vies alternatives. I és clar, també li fem cas. Jo vaig seguir aquesta lògica del bon ciutadà obedient, que confia en el seu govern. Al capvespre tornava cap a Girona després de gaudir de la diada festiva de l’1 de Maig a les Fires de Figueres i, fent cas del conseller Puig, vaig passar per l’N-II. Per fer quaranta quilòmetres de carretera vaig tardar poc més d’una hora. A l’alçada del trencant de Vilademuls hi havia una retenció i una cua que arribava fins a Medinyà. No hi havia cap accident, no hi havia camions, ni tampoc cap patrulla dels Mossos en tot el trajecte. Senzillament és l’N-II de cada dia i de caps de setmana. Gràcies per la recomanació, conseller. Quant fa que no circula per aquesta carretera?

La insubmissió

Dissabte es va constituir l’Assemblea Nacional Catalana en un acte multitudinari al Palau Sant Jordi, un pas important cap a la independència amb l’horitzó al 2014. Ahir l’Ajuntament de Girona també va fer un pas significatiu en aprovar la insubmissió fiscal en el pagament de l’IVA i l’IRPF. Una resposta a l’espoli fiscal que viu el país des de fa molts anys en la línia de la que ja han aprovat altres ajuntaments catalans com ara Berga, Manresa i Arenys de Munt. Girona deixarà de pagar a l’agència tributària espanyola i farà les liquidacions a l’agència tributària de Catalunya. L’acord pot semblar un acte simbòlic, però si molts ciutadans comencen a fer gestos similars anirem avançant cap al trencament amb un sistema fiscal que ens ofega i ens empobreix. Tot plegat fa pensar en el tancament de caixes del 1899. Ara, però, el país és més madur i cada dia té més clar que només hi ha una solució contra l’espoli espanyol.

L’N-II per l’autopista

Foto/ JULIETA SOLER

Recorden aquell eslògan de finals dels anys vuitanta que tant es va fer servir a Girona en contra de la construcció de la variant de l’N-II, al seu pas per Girona, per la vall de Sant Daniel? “L’N-II per l’autopista”. Era el clam popular; si repassen les hemeroteques de l’època segur que trobaran cares conegudes de polítics de partits de govern que aleshores feien costat a aquest clam. Avui hi ha menys moviments reivindicatius, però més estudis que avalen aquests idea. Primer va ser el Col·legi d’Enginyers de Catalunya i ara és un organisme com el CILMA –ajuntaments i Diputació de Girona– que aposten per fer una AP-7 amb més carrils i no desdoblar l’N-II, que quedaria com una carretera més local. Ja que Foment ha aturat el desdoblament de l’N-II, seria el moment de plantejar que el tram de Vilademuls a Pont de Molins passi per l’AP-7. Ens estalviaríem molts diners.

RIP

La desaparició de Caixa Girona ha estat només un anunci, un avís del que acabarà passant a les caixes catalanes. S’evaporaran. Fins i tot la gran i poderosa caixa catalana, la que ara està en disposició d’engolir a les més petites, també es fondrà. La qual cosa no vol dir que sigui un fracàs financer. No pateixin, no hi haurà cap naufragi, però sí que se n’aniran en orris tot un seguit de principis sobre la utilitat pública i la funció social de les caixes. El desengany serà monumental quan vegem que la transformació de les caixes catalanes, que com a entitats financeres es reconvertiran en bancs, deixaran el compromís de l’obra social, estaran obligades a tenir grans beneficis i a retre comptes als accionistes. Ahir a Girona dos expresidents de caixes catalanes i un conseller del Banc d’Espanya ho van pronosticar tot cantant les absoltes sobre la recentment finida Caixa Girona.

Perversió democràtica

Si algú d’aquest país segueix la campanya electoral només mirant i escoltant els mitjans de comunicació públics, es pot quedar amb una imatge distorsionada de la realitat. Resulta que cada dia en els informatius i telenotícies li expliquen únicament i exclusivament la campanya que fan els candidats de sis formacions, quan en realitat en aquests comicis a les comarques gironines es tenen fins a 26 opcions per triar. Tot plegats és fruit d’un esquema i de la interpretació d’una llei electoral que avui no té cap sentit. Informativament s’aplica un sistema tancat de blocs electorals, que menysté el dret d’informar dels periodistes i el mateix principi de la llibertat d’informació que tenen els ciutadans. La fórmula no es vol revisar, i es pretén fer extensiva també als mitjans de comunicació privats. És la perversió de la democràcia.

Contra la convivència

El PP ha començat la seva campanya electoral. Fa unes setmanes, amb un seguit de declaracions incendiàries contra la immigració a Catalunya. Ara ho fa en contra de l’ús del català atiant una polèmica inexistent. En els dos casos l’objectiu és la confrontació i la divisió dels ciutadans. Primer ho fa amb un discurs amb tonalitats xenòfobes criminalitzant els immigrants i ara, amb un rebuig de l’ús del català als ajuntaments emparant-se en la sentència del Constitucional contra l’Estatut (fruit del seu recurs contra la principal llei catalana). El regal del PP als gironins per les Fires de Sant Narcís és l’amenaça de recórrer contra el reglament d’ús del català a l’Ajuntament de Girona. Un reglament model de convivència que mai no ha portat cap problema i que es va aprovar el 1996 amb els vots dels regidors populars. El PP demostra les seves pròpies contradiccions i fòbies.

País de fireta

Vents de més de 150 quilòmetres per hora no són pas cap broma, ni a l’Empordà, per més que es digui que els empordanesos ja hi estan acostumats. Quan la tramuntana bufa tan fort, s’han d’adoptar mesures de precaució i anar amb compte. Més que acostumats hi estan avesat i preparats, perquè episodis de forts vents com els que s’han produïts aquests dies, si bé no sovintegen, se sap que poden causar estralls, aixecar taulades o arrancar arbres. La gent de l’Empordà n’ha viscut moltes de tramuntanades i, pel que m’han explicat, fins ara ningú ha vist volar cap tren. Ho dic perquè les mesures adoptades per les autoritats ferroviàries d’aturar la circulació de trens entre Girona i Portbou i derivar els viatgers amb autobusos no l’acabo d’entendre. Quan un país es paralitza tan sovint per fenòmens meteorològics (neu, aigua i ara vent) deu ser que és de fireta.

La porra

iversos informes revelen que l’abstenció i la desmobilització electoral no perjudica els partits. Deu ser per aquest motiu que ni partits ni govern aborden seriosament el problema de la desafecció. Fora dels fòrums polítics, al carrer no hi ha debat electoral, interessa més saber si ha guanyat el Barça o el Girona. Quan falten dinou dies perquè comenci la campanya electoral i trenta-cinc per a les eleccions, els missatges que arriben a la ciutadania són que si uns han fet un vídeo, que quines condicions posaré per pactar, que si reeditarem el tripartit o que algun dia volem arribar a ser creïbles a Catalunya. Tot plegat fa que els votants es prenguin la cosa aquesta de la política com si fos un divertimento o una competició, i el màxim interès sigui fer-ne una porra, a veure qui governarà i amb qui pactarà. Jo sempre aposto pel Barça.