Arxiu de la categoria: Drets Humans

La llibertat a la xarxa, amenaçada

Publicat el per

Una altra vegada la llibertat d’expressió està en perill i ara a Internet.
Els Ministre de Justícia i Interior de la UE van debatre en la darrera cimera que han celebrat, la possibilitat de censurar i eliminar aquelles planes web que ensenyin com es fabriquen bombes i aquelles webs que afavoreixin el terrorisme. De fet la utilització de terrorisme en aquest post que esteu llegint o la recerca de temes relacionats amb el terrorisme, encara que sigui amb finalitats periodístiques, queda enregistrat en el google que col·labora amb les autoritats dels EUA.

El tema és greu perquè el concepte afavorir el terrorisme té moltes lectures i apreciacions polítiques, tot depèn de la perspectiva des de la qual es miri i qui ho decideixi. La UE en aquest tema pot caure en el parany de la utilització del terrorisme per tancar webs i blogs ingrats i crítics amb el sistema. El qual suposaria un atemptat gravíssim a la llibertat d’expressió i a la mateixa Carta de Drets Fonamentals que proclama la Unió.

Una icona de l’independentisme

Publicat el per

El Xiri, home d’una paciència proverbial, fidel sempre als seus principis, va passar durant un any i nou mesos 12 hores al dia davant la porta de la presó Model, fins que es va aprovar la llei d’amnistia. Allà hi va fer diverses vagues de fam, i va convertir aquell portal del carrer Provença de Barcelona en un punt de peregrinació gairebé obligat. Per allà, hi van passar cantants, esportistes, polítics i milers de persones més per donar suport a la seva lluita. Mentre era capellà es va estimar més cuidar porcs que no cobrar una pesseta de l’Estat. Per les circumstàncies del moment polític i després de la desaparició de l’Assemblea de Catalunya, va ser un capdavanter del moviment assembleari. Xirinacs, el 15 de juny del 1977 va ser elegit senador independent amb mig milió de vots. Part d’aquella legislatura, quan al Senat tothom seia, ell es quedava dret, i va ser la seva manera de protestar perquè no podia utilitzar el català a la cambra alta. Excapellà i exsenador, independentista i no violent, ha estat sempre un militant irreductible dels mètodes pacifistes, i va ser proposat en tres ocasions per al premi Nobel de la Pau. Però per aquelles coses de la vida, resulta que a l’home que ha encarnat durant dècades la no-violència, els 2005 la justícia espanyola el va condemnar a dos anys de presó per haver fet costat als violents. Feia anys que havia abandonat la política, però sempre va continuar lluitant. Molts catalans el consideren una icona de l’independentisme.

Els Mossos i Amnistia Internacional

Publicat el per

Amnistia internacional ha donat ha conèixer el seu informe anual sobre la vulneració dels Drets Humans en 153 països. En aquest informe l’Estat espanyol no en surt gaire ben parat perquè és un dels 102 països del món on la policia tortura.

A Catalunya aquest dies tenim prou exemples de la brutalitat policial exercida pels Mossos d’Esquadra. L’informe d’Amnistia Internacional es fa púbic el mateix dia que els sindicats de mossos convoquen una manifestació, pel 6 juny, perquè es consideren objecte d’un ’linxament mediàtic’. I com que sempre s’ha de matar al missatger, la policia catalana deplora que certs mitjans de comunicació qüestionin cada dia les seves accions policials i reclamen un reconeixement públic de la seva feina.
Un reconeixement públic que ja tenen amb l’informe que ha emès Amnistia Internacional.

Un dia per la llibertat de premsa

Publicat el per

La commemoració del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, és sempre un dia trist.

És del dia en que s’aprofita per donar a conèixer al món un trist balanç.

Amnistia Internacional ha fet públic un comunicat en el qual deixa clar que els periodistes som un blanc fàcil en el conflictes armats, perquè per raó de la nostra feina ens posem enmig del merder.

Amnistia recorda que en una guerra:
«És fàcil oblidar que els periodistes també són civils, un poc eixelebrats, de vegades imprudents, però civils amb la mateixa protecció sota el Dret Internacional que qualsevol altra persona civil”.

«Cada vegada que se’ls dispara, se’ls llancen bombes, se’ls segresta o se’ls empresona tan sols per exercir el seu treball s’està cometent un crim».

«I quan aquestes violacions de Drets Humans contra periodistes es cometen en conflictes armats, constituïxen greus violacions de les Convencions de Ginebra, és a dir, constituïxen crims de guerra».

Segons dades de la Federació Internacional de Periodistes (IFJ), el 2006 va ser l’any en el qual les morts de periodistes i personal vinculat als mitjans de comunicació van arribar a nivells històrics amb almenys 155 assassinats i morts sense explicació».

Fins i tot el Consell de Seguretat de Nacions Unides, el passat 23 de desembre, va adoptar una resolució en la qual va condemnar els atacs intencionats contra periodistes, professionals i personal de mitjans en situacions de conflicte armat, i va demanar a totes les parts en conflicte que cessessin en aquestes pràctiques.

La solució fàcil es silenciar als periodistes.

Les autoritats de països en conflicte, quan veuen un periodista per protegir-lo es dediquen a restringir la seva capacitat per a informar lliurement. És ha dir, els fan callar.

La llibertat de expressió està consagrada en l’Article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La pena de mort

Publicat el per

El Japó, conjuntament amb els Estats Units, són els únics països industrialitzats on s’aplica la pena de mort, tot i que aquest càstig ja ha desaparegut dels codis penals de les democràcies occidentals.

L’any passat van ser executades a tot el món 1.591 persones i la pena capital es va aplicar en 25 països; de tots aquests, sis estats concentren més del 90 per cent de les execucions, encapçalats per la Xina, l’Iraq, l’Iran, el Pakistan, el Sudan i els Estats Units.

Aquestes dades sobre l’aplicació de la pena capital arreu del món són esgarrifoses. Amb tot, Amnistia Internacional que acaba de presentar el seu informe anual, considera que avui la pena de mort va a la baixa i que les posicions abolicionistes han agafat força, segons els darrers estudis. De fet, en l’últim any hi ha hagut un descens del 25% del nombre d’execucions i de les condemnes a mort.
La tendència sembla que ens porta cap a l’abolició de les execucions; el líders polítics d’alguns països que continuen aplicant la pena capital han mostrat el seu desig d’abolir-la, però desgraciadament encara hauran de morir moltes persones abans no desaparegui del tot.
Cap govern del món es pot proclamar defensor dels drets humans mentre mantingui la pena de mort a la seva legislació. El dret a la vida és el més important que conté la Declaració Universal dels Drets Humans, i no hi ha cap argument de pes que justifiqui el manteniment de la pena de mort. En aquest cas la Unió Europea és un exemple per al món perquè va eliminar la pena de mort al seu territori i treballa perquè l’abolició sigui universal.

La Unió Europea i Polònia

El president de Polònia, Lech Kacynski, ha llançat una campanya perquè es restableixi la pena de mort a Europa. Una campanya que ja ha estat rebutjada per la Comissió Europea, que va recordar que la pena de mort és incompatible amb els valors de la UE. Amb tot, el president polonès i diferents grups ultraconservadors pretenen aconseguir mig milió de signatures per forçar un referèndum a Polònia sobre la reinstauració de la pena de mort.

La Unió Europea hauria d’haver estat molt més contundent i fer un advertiment molt més seriós deixant clar que no hi ha lloc a la Unió per a cap govern que defensi la pena capital. És més, Polònia, que va entrar a la UE l’any 2003, va acceptar les regles del joc i els tractats vigents aleshores com el de Niça de l’any 2000 en el qual es recull la Carta de Drets Fonamentals de la Unió amb un declaració sobre l’abolició de la pena de mort.

Enllaços sobre la pena de mort

Gernika, 70 anys després

Publicat el per

Gernika s’ha convertit durant unes hores en la capital mundial de la pau, en commemorar el 70è aniversari del bombardeig que va llançar sobre la ciutat l’aviació alemanya, amb el suport de la italiana i en connivència amb el colpista i dictador Francisco Franco.
Aquell 26 d’abril de 1937, la Legió Còndor va convertir en runes i cendra el centre de la ciutat, i va causar la mort a centenars de persones, en menys de tres hores d’atac.
Coincidint amb aquest aniversari, el lehendakari, Juan José Ibarretxe ha expressat el seu compromís per les vies del diàleg i diplomàtiques per aconseguir la pau tant al País Basc com a tots els racons del món.
Aquest aniversari, que també ha estat commemorat pels alemanys a Berlín, coincideix amb el debat a l’Estat espanyol sobre la conveniència de la memòria històrica amb el reconeixement de totes les víctimes del franquisme. Un reconeixement que setanta anys després sectors importants de la dreta espanyola encara volen negar. Patètic.

LiberPress 2006

Publicat el per

El periodista californià Jon Lee Anderson ha recollit a Girona el Premi Liber Press 2006, en un acte celebrat a la Diputació de Girona.
L’atorgament d’aquest premi a Anderson suposava un reconeixement al periodisme de debò, sense manipulacions, en definitiva, una exaltació a la veritat informativa. L’acte va estar precedit per la conferència La guerra no és un espectacle, a càrrec del mateix Anderson i del premiat de l’any passat, Gervasio Sánchez.

Jon Lee Anderson va dir que Girona s’havia convertit en una de les ciutats de la seva llista de llocs amb vincles per a ell, tot i la seva vida erràtica per tot el món.

L’autor premiat és un dels més destacats periodistes d’àmbit internacional. Actualment col•labora amb la prestigiosa publicació New Yorker i és un dels principals especialistes en el conflicte de l’Iraq, tema sobre el qual ha escrit un llibre cabdal, La caída de Bagdad, publicat per Anagrama en castellà. És també autor de l’obra de referència Che Guevara. Una vida revolucionaria, també editat per Anagrama, i en què, entre d’altres, descobreix on estan les restes del revolucionari sud-americà.

Ha treballat per a altres mitjans com The Guardian, El País, The New York Times, Times, Harper’s i Financial Times, entre d’altres. A més, Anderson ha cobert informativament conflictes com el de Libèria, El Salvador, el Sàhara occidental, l’Afganistan, Birmània i Gaza. També és autor dels perfils de personatges com Fidel Castro, Gabriel García Márquez, Augusto Pinochet, Saddam Hussein i Hugo Chávez

El també periodista Josep Martinoy, cap de Redacció d’Internacional d’El Punt que l’a entrevista a Girona explica que:
La conferència d’Anderson i Gervasio Sánchez a la Fontana d’Or va deixar un cert regust pessimista. Testimonis directes dels principals conflictes, els dos periodistes es van mostrar molt crítics amb el seus respectius governs. Creuen que la seva feina de denúncia de les atrocitats té molt poca influència en les societats occidentals. Sánchez va denunciar que en l’època de govern de Zapatero l’Estat espanyol està exportant més armes que en l’època del govern del PP, i Anderson va relatar amb detall el cas d’un nen iraquià amant del voleibol a qui les bombes dels EUA van amputar els braços.

El també periodista gironí i diputat al Parlament de Catalunya, Carles Puigdemont recull la seva opinió sobre Jon Lee Anderson el sel seu bloc personal
Foto de Pere Duran / Diputació de Girona

Pinochet, un criminal

Publicat el per


Els honors militars que Xile ha dispensat a Pinochet. Són un insult per a les víctimes i per la democràcia.

Aquets dos dies m’ha esgarrifat escoltar i llegir algunes opinions que salvaven la cara a Pinochet, o perquè va saber plegar a temps o perquè va propiciar el creixement de l’economia del seu país.
No ho entenc, no puc, ni vull entendre com avui encara algú pot pensar que Pinochet tenia ni que fos una engruna d’humanitat. Ell era un criminal i tots els que li van fer costat en són complices, com ho va ser el govern del EUA que va donar suport al cop d’Estat. Pinochet després de torturar i matar, també va robar milers de milions als xilens.

La imatge de Pinochet mort em recorda massa la d’un altre dictador feixista que vam patir a casa nostra, que no vam saber enterrar prou bé, ja que avui encara s’aixequen veus de l’entorn del PP reivindicant la seva figura. Cosa que demostra que no és pot passar plana. S’ha de jutjar i condemnar a tots els criminals, sense exepció.

Per aquets motiu entenc que tots els procediments judicials contra Pinochet han de continuar fins al final. Val la pena llegir les opinions d’ Eduardo Contreras, un dels advocats que va lluitar judicialment per condemnar Pinochet, i que es van publicar al diari El Mostrador. “A Pinochet hay que enterrarlo como a un delincuente”