Arxiu de la categoria: Estat Espanyol

I això, què impulsa?

Publicat el per

Hi ha qui sosté que si a Girona no s’hagués produït la polèmica cremada de fotos del rei avui no existiria la Fundació Príncep de Girona i molt probablement no s’hauria constituït el Fòrum Impulsa. Girona va viure  l’1 de juliol un enrenou colossal, d’aquells que es produeixen només en les grans ocasions, amb 600 convidats i 210 periodistes de 45 mitjans acreditats. Es tractava de seguir unes sessions que van reunir una vintena de personalitats mundials de l’emprenedoria, entre les quals destacava el premi Nobel de la Pau 2006, Muhammad Yunus. Difícilment cap institució hauria pogut portar un Nobel a Girona si no hagués tingut el príncep com a avalador. Xoca que hores abans de rebre el príncep clamàvem unànimement contra l’opressió de l’Estat espanyol. Potser que ens aclarim tots plegats què volem ser o què volem impulsar.

Que em tornin el vot

Publicat el per

Quan algú et diu que ets preferent però al davant hi ha un nivell superior que ha de ser el dominant i l’oficial, et relega automàticament a ser secundari, residual, accessori. Els catalans ja ho tenim assumit, que som perifèrics en aquest Estat centralista. Que la nostra llengua ells no la considerin oficial, sinó preferent, tal com ha resolt el Tribunal Constitucional, tampoc ho hem de veure com una cosa tan negativa. De fet, en aquesta etapa democràtica i constitucional s’ha avançat molt si tenim en compte que durant el règim feixista el català estava prohibit i ara ja és preferent. Tot plegat respon a la seva lògica –la d’ells–, que sempre he tingut clar que no és la nostra. Seguint els seus raonaments, jo vull que els juristes i constitucionalistes espanyols busquin arguments o dreceres jurídiques per retornar-me el vot. Han canviat l’Estatut que vaig votar. El que n’ha quedat no ho vull. Que em tornin el vot

Brussel·les gira full

Publicat el per

Ha hagut de passat més de mig any perquè finalment el Parlament Europeu escoltés les protestes dels eurodiputats catalans i reconegués que poden resultar ofensius els símbols de l’àliga, el jou i les fletxes, i el lema franquista «Una, grande y libre» que s’exhibeixen a l’Eurocambra de Brussel·les en un exemplar de la Constitució Espanyola del 1978, i finalment els retirarà. Aquests símbols feixistes són en un original que va regalar fa 14 anys el Congrés dels Diputats (presidit per Federico Trillo) al Parlament Europeu. Però no es pensin pas que l’Eurocambra retirarà el llibre exposat que conté aquesta simbologia: es limitaran a canviar de pàgina. Aquest és el drama de la nostra història, que l’única cosa que fem és girar full, amagar les vergonyes i penalitzar qui investiga els crims del franquisme. Els símbols, les conseqüències, la misèria i la remor persisteixen. No n’hi ha prou de girar full.

Qui la fa, la paga

Publicat el per

La polèmica sobre els insults que el tertulià d’Intereconomía Eduardo Garcia Serrano va proferir contra la consellera de Salut de la Generalitat, Marina Geli, assenyadament ha passat gairebé desapercebuda a Catalunya i no ha merescut grans titulars. No es tracta de fer publicitat d’una cadena de televisió amb una tendència política molt marcada que té poca incidència a casa nostra, però resulta que el tema sí que ha estat molt comentat en els mitjans de comunicació estatals, més interessats en aquesta mena de controvèrsies. La gravetat de les injúries amb publicitat va fer que la consellera es querellés contra la cadena de televisió, i tot seguit el tertulià va demanar perdó. Ara es pretén que Marina Geli retiri la denúncia perquè l’home s’ha penedit cristianament de la seva falta. Les coses, però, no funcionen així, en el món real qui la fa, la paga, o almenys això és el que tots esperem. També d’en Fèlix Millet.

El burca

Publicat el per

Estic espantat per la decisió temerària de l’Ajuntament de Girona i la
del govern de la Generalitat de no prohibir el burca i el vel integral o
nicab. Gairebé no goso sortir al carrer perquè em fa por trobar-me amb
dones ben tapades de cap a peus i de les quals, només en alguns casos,
podré endevinar els ulls. No sé si marxar a les Espanyes, on el seu
govern preveu, amb una reforma de la llei de religions, restringir el
burca en espais públics, o anar-me’n a viure a Lleida, Tarragona, el
Vendrell o a Barcelona, on ja han decidit regular o prohibir l’ús del
vel. Certament, aquests dies escoltant les tertúlies de les ràdios i
televisions i llegint determinats articles als diaris i a internet he
comprovat amb cert estupor que s’està creant una alarma social que només
ens pot portar cap a polítiques de racisme i xenofòbia. Diguin-me
vostès si han vist mai una noia amb aquestes vestimentes o quantes dones
amb burca o nicab veuen cada dia pels carrers de les poblacions amb més
immigració. Jo hi he passejat i, la veritat, no he trobat cap dona que
portés aquesta perillosa indumentària. És que potser es fan polítiques
preventives d’alguna cosa que jo desconec?

Danys col·laterals

Publicat el per

L’estraperlo és un negoci il·legal de productes intervinguts per l’Estat, que després es venen a preus abusius. Això que pot semblar lleig va evitar que molta gent passés gana a les poblacions frontereres, en una època molt difícil. Cap als anys seixanta la situació es va anar regularitzant i a la Jonquera, Portbou i Puigcerdà es van crear milers de llocs de treball amb la font de riquesa que van suposar les importacions i exportacions de mercaderies i el transport internacional. Entre funcionaris, policia, i empleats d’agències de duanes milers de famílies es van guanyar molt bé la vida fins que el 1993, amb l’entrada en vigor del Regim de Mercat Únic Europeu, la majoria es van quedar sense feina. Sense opció a l’estraperlo la gent va haver de buscar-se la vida. Ara els ha arribat la jubilació i sembla que l’Estat els vol fer la torna per l’estraperlo dels avantpassats, i es fa el ronso alhora de compensar-los pel dany patit per l’entrada de l’Estat espanyol a la CEE.

Onze jutges d’un jutjat

Publicat el per

La millor resposta que podem donar els catalans a la deriva del Tribunal Constitucional amb el nostre Estatut és anar a votar massivament la consulta del dia 25-A. Ens queda una setmana, ho podem fer anticipadament o esperar diumenge, però no podem deixar d’anar-hi. És la nostra resposta a moltes coses i ens donarà força per impulsar una iniciativa popular perquè el Parlament de Catalunya convoqui un referèndum oficial. Ja sabem que ens diran que el nostre Parlament no ho pot fer, això, que no seria vinculant. El referèndum de l’Estatut era vinculant, el vam votar els catalans, el nostre Parlament i també el Congrés dels Diputats. Ara onze jutges, quatre dels quals haurien d’haver plegat el 2007, no es posen d’acord en com l’han sentenciar i liquidar. Potser que el portin a la forca, almenys podrem dir allò dels setze (o onze) jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat. Si el penjat es despengés es menjaria els..

L’imperi dels jutges

Publicat el per

La tan aplaudida sentència dictada per l’Audiencia Nacional pel cas Egunkaria arriba set anys tard i sense haver evitat el tancament del rotatiu. A Girona es van fer actes en solidaritat amb el diari basc, tots teníem clar que els companys d’Egunkaria eren innocents i que el tancament de l’únic diari escrit en basc va ser un atemptat contra el dret a la llibertat d’informació i contra el dret d’un poble a expressar-se en la seva llengua. Aquest és un cas més que posa damunt la taula les injustícies de la justícia i de l’imperi, no de la llei sinó de determinats sectors del poder judicial. Només cal repassar l’actualitat i veurem la sentència de l’Estatut o el cas d’un jutge encausat per haver investigat els crims del franquisme, i podríem anar citant una llarga llista de casos que haurien de fer reflexionar sobre la impunitat d’unes maneres de fer que evidencien importants escletxes de la democràcia.

El Cabanyal

Publicat el per

El Cabanyal encara avui és un barri mariner de la ciutat de València i aquesta és la seva desgràcia. L’alcaldessa Rita Barberà el vol arrasar. Fins al 1987 el Cabanyal era el municipi independent del Poble Nou de la Mar. L’alt valor històric i patrimonial del Cabanyal és inqüestionable. Només el PP valencià el nega. Aquest barri protegit pel Ministeri de Cultura i desprotegit per un decret de la Generalitat Valenciana ha estat instrumentalitzat pels populars valencians per enfrontar-se al govern del PSOE i ara per tapar les vergonyes del PP valencià. Ahir va transcendir que vuit consellers de la Generalitat Valenciana presidida per Francisco Camps, alts càrrecs com Rita Barberà, Carlos Fabra, Ricardo Costa i Adela Pedrosa, van rebre regals relacionats amb la trama Gürtel. Just el mateix dia, clarament per tapar mediàticament l’escàndol, l’alcaldessa va ordenar l’enderroc de les cases del Cabanyal.

«Garzonades»

Publicat el per

El jutge de l’Audiencia Nacional Baltasar Garzón és un vell conegut dels gironins d’ençà de les detencions d’una quarantena d’independentistes catalans l’estiu del 1992, acusats d’estar vinculats a l’organització armada Terra Lliure. Detencions que van colpejar d’una manera especial sectors sobiranistes gironins i que van acabar amb l’absolució de la majoria dels acusats, una part dels quals van portar el cas al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Amb les seves maneres barroeres va aconseguir que l’Estat espanyol fos condemnat per no haver investigat les tortures que van denunciar els detinguts.

Garzón ha estat un jutge mediàtic i polèmic, i n’ha fet de l’alçada d’un campanar. Ja és ben trist que amb el seu historial de casos oberts sense massa fonaments i tramitats amb tantes llacunes, Garzón hagi de seure al banc dels acusats per una querella al Tribunal Suprem per haver investigat les desaparicions durant la Guerra Civil i el franquisme. I això, després d’haver donat esperances als familiars de milers de víctimes de la dictadura franquista que esperaven la rehabilitació dels seus. Llàstima de jutge!