Justícia menys justa

D’aquí a pocs dies, la justícia serà una mica més injusta. La nova llei estatal que imposa noves taxes judicials per accedir als tribunals, que contempla increments d’entre 50 i 750 euros, és a punt d’entrar en vigor. Es tracta d’una llei impulsada pel PP que respon únicament a un criteri recaptador del Ministeri de Justícia i significa la limitació d’accés al sistema judicial per a milers de ciutadans. La norma és d’una gran transcendència social; sense cap mena de dubte consagra una justícia per a rics i una altra per a pobres i, en el cas de Catalunya, suposarà una doble imposició en sumar-se a les que ja imposa la Generalitat. El món jurídic i judicial s’ha revoltat contra una llei que nega el dret constitucional d’accés a la justícia per a la majoria de ciutadans. No s’entén com ha passat com si fos un tema menor. Què han fet els diputats i senadors de l’oposició per aturar aquest despropòsit tan escandalós?

L’aragonès de Ripoll

En qualsevol país civilitzat amb un mínim respecta per la cultura linxarien els barruts que per interessos polítics al servei d’un nacionalisme excloent o per blaverisme fan tot el que poden per trinxar una llengua. Perquè el que el PP està fent al País Valencià, a les Illes i ara a la Franja és una barbaritat cultural que només es podria entendre si es produís en un règim autocràtic. Aquí, en democràcia, s’està aplicant una política de tall genocida, amb la clara intenció d’exterminar de manera sistemàtica la llengua i la cultura catalanes. El darrer capítol d’aquest procés per suprimir el català s’ha fet a la Franja, on la consellera aragonesa d’Educació, Universitat i Cultura, Dolores Serrat, ha anunciat que es deroga la llei que reconeixia el català. El pobre i miserable argument, exclusivament polític, i sense cap base científica, diu que allà es parla “l’aragonès de l’àrea oriental”, que no té res a veure amb el català. En tot aquest cas, la cosa encara és més esperpèntica perquè resulta que la consellera aragonesa Dolores Serrat és nascuda a Ripoll. Al llarg dels seus primers divuit anys, en quin idioma parlava a les seves amigues de l’escola Vedruna de Ripoll, en el seu aragonès oriental?

És Espanya!

Un país on el president de la màxima institució judicial es gasta 13.000 euros de diner públic en caps de setmana a Marbella i no dimiteix. On Bankia enfonsa la seva economia, i resulta que les autoritats econòmiques del govern, a banda de no demanar responsabilitats, aplaudeixen i premien els gestors del desastre. Ni fiscalia, ni cap institució judicial tampoc mouen un dit. Els seus tribunals de justícia tenen massa feina a retallar l’ús preferent del reglament del català en ajuntaments i diputacions. Els seus jutges també estan atrafegats en el reconeixement del dret de quatre nens a ser escolaritzats en castellà a Catalunya. La Guàrdia Civil d’aquest mateix país tampoc es pot dedicar a investigar irregularitats en el món judicial, ni escàndols financers, perquè estan ocupats empaitant pagesos catalans per les carreteres amb la pretensió d’obligar-los a parlar en castellà. Aquest país és Espanya!

Quina barra!

Recorden l’escàndol d’aquell banc gironí, el Banc dels Pirineus, que va fer suspensió de pagaments, que l’Audiència de Barcelona va declarar fraudulenta, i com va perseguir judicialment els responsables de l’entitat? Recorden el cas de la fallida de Banca Catalana, que va sacsejar el panorama polític i econòmic català en la dècada dels anys vuitanta i com des de Madrid es va intentar criminalitzar el president Pujol? Recorden el cas Banesto, que va esclatar el 1993 i que va acabar amb la condemna judicial dels responsables de l’entitat i del seu màxim responsable, Mario Conde, que va anar a la presó? Tot plegat, un fart de riure comparat amb Bankia. L’escàndol financer més important que hi ha hagut mai, que fa trontollar l’economia de tot l’Estat, amb repercussions a la zona euro. El cas de Bankia serà recordat per la impunitat dels seus màxims responsables, que són premiats amb indemnitzacions milionàries. Quina barra!

La sanitat, a l’UCI

Recorden aquella cantarella sobre l’estat del benestar? Mentre uns deien que se l’estaven carregant, els altres ho negaven una i altra vegada. No sé qui té raó, ni m’interessa. El cert és que, a partir d’ara, en aquest país, si no et pots pagar una mútua privada, o tens diners o t’ho passaràs molt malament. Si ets pobre, tens pocs recursos, estàs a l’atur o t’han abaixat el salari, no et podràs permetre el luxe de posar-te malalt. Si tens aquesta desgràcia, encara que hagis pagat durant tota la teva vida laboral per tenir una atenció mèdica mínimament digna l’hauràs de tornar a pagar quan la utilitzis. Una atenció sanitària que, en contra del que es proclama, mai ha estat gratuïta, tots els treballadors l’hem anat pagant en cada mesada. A banda dels medicaments també ens faran pagar part de les pròtesis, del transport en ambulància i també les cadires de rodes. La sanitat pública que teníem està tocada de mort.

Alarmats

Confesso que sóc dels que, en un primer moment, com a afectat que va perdre un viatge els dies del pont, vaig aplaudir el govern Zapatero per les mesures adoptades per fer claudicar una elit endogàmica de funcionaris. Va ser quan els controladors van paralitzar el país. D’això fa onze dies, però continua vigent l’estat d’alarma, amb la suspensió dels drets constitucionals per una situació de crisi. Es tracta d’una mesura excepcional en el funcionament de les institucions democràtiques i en l’exercici de drets. Fa mesos, en nom de la Constitució i de l’Estat, ens van deixar pràcticament sense Estatut; ara s’ha decretat l’estat d’alarma, i s’ha utilitzat l’exèrcit per posar ordre, tot un precedent en la suspensió de drets que ens fa estar a tots esverats, espantats, atemorits, inquiets, intranquils, sobresaltats, aterrits, esborronats, esgarrifats, esglaiats; és a dir, alarmats.

Cànon

Els usuaris particulars continuarem obligats a pagar un cànon digital injust i abusiu, que d’entrada presumeix que tots som pirates o culpables de copiar música o imatges (ens els cobren per la compra de DVD, CD, discs durs, etc..) encara que no ho hàgim fet mai, ni tinguem intenció de fer-ho. Aquest cànon abusiu a l’Estat espanyol s’aplica indiscriminadament. Tothom ho sabia, però ha hagut de ser el Tribunal de la Unió Europea qui ho declarés solemnement en una sentència que deixa clar que no es pot aplicar ni a professionals ni a empreses, només l’hem de pagar els usuaris particulars. S’ha fet un primer pas, el següent serà declarar il·legal aplicar el cànon universalment per a l’ús privat. Respecto a autors i creadors els seus drets, i que pagui qui faci còpia de les seves obres. Jo els puc assegurar que mai he copiat res de Ramoncín, ni de tants altres que tots alimentem cada dia.

Xantatge

Tots sabíem que el desembarcament de la companyia aèria de baix cost Ryanair a Barcelona tindria conseqüències per a l’aeroport de Girona, i no precisament positives. Aquest era el risc que es corria quan es van construir i equipar unes instal·lacions aeroportuàries a la mida d’una sola companyia, cosa que ens convertia en ostatges sotmesos als seus desitjos i exigències. També tots estem d’acord que la solució de viabilitat per a l’aeroport de Vilobí passa pel traspàs de la seva gestió al govern de la Generalitat. Mentre estigui en mans d’Aena, aquest aeroport no serà mai competitiu. El que no és admissible és que els responsables de la companyia aèria irlandesa, coneixedors de la situació, ara utilitzin la seva posició de privilegi a Girona per reclamar una reducció del 40% de les taxes i ho condicionin a la seva permanència a Vilobí. D’això, a casa meva en diem xantatge. (Foto Manel Lladó)

“A la mierda”

Canto a la Libertat i Somos, les cançons més conegudes de José Antonio Labordeta, ben segur que són les que més s’escolten aquests dies per internet. Amb tot, si entreu al Youtube i feu la cerca de Labordeta, el primer vídeo que trobareu, el més vist, és aquell que recull un fragment de la seva intervenció al Congrés dels Diputats el 2003 en la qual el polític, escriptor, poeta i cantautor es va dreçar als parlamentaris del PP que l’insultaven i es reien d’ell i els va etzibar: “Vostès estan acostumats a controlar el poder i els fot que aquells que hem estat torturats per la dictadura ara vinguem aquí a parlar. A la merda!”. Labordeta, que molts anys abans havia posat veu i música a la lluita contra la dictadura, donava deu voltes als cretins que n’han fet befa. Sense cap mena de dubte va ser un polítc honest i sense complexos. Que descansi en pau.

I això, què impulsa?

Hi ha qui sosté que si a Girona no s’hagués produït la polèmica cremada de fotos del rei avui no existiria la Fundació Príncep de Girona i molt probablement no s’hauria constituït el Fòrum Impulsa. Girona va viure  l’1 de juliol un enrenou colossal, d’aquells que es produeixen només en les grans ocasions, amb 600 convidats i 210 periodistes de 45 mitjans acreditats. Es tractava de seguir unes sessions que van reunir una vintena de personalitats mundials de l’emprenedoria, entre les quals destacava el premi Nobel de la Pau 2006, Muhammad Yunus. Difícilment cap institució hauria pogut portar un Nobel a Girona si no hagués tingut el príncep com a avalador. Xoca que hores abans de rebre el príncep clamàvem unànimement contra l’opressió de l’Estat espanyol. Potser que ens aclarim tots plegats què volem ser o què volem impulsar.