Arxiu de la categoria: Girona

30 anys d’ajuntaments democràrtics

Publicat el per
ACN

Anna Pagans i Quim Nadal. Foto: ACN

Fa pocs dies celebràvem el naixement d’El Punt. Si has viscut les primeres setmanes de vida d’El Punt,  “fent de periodista”, t’adones que precisament per aquest motiu has estat un espectador privilegiat, en primera línia,d’uns fets que han marcat la història recent del país.

 Les eleccions del 3 d’abril del 1979 les vaig viure a Figueres, on setmanes després cobriria informativament el primer ple municipal de presa de possessió de la meva vida, el de l’alcalde Josep Maria Ametlla (PSC), deprés vindrien Miquel Esteba (CiU) i Eduard Puig Vayreda (CiU). Aquell primer mandat municipal a la capital empordanesa va ser molt intens, i per a mi, que m’estrenava com a periodista, una experiència inoblidable. Aleshores tant els polítics com els informadors  érem uns aprenents.

Trenta anys després de tot allò, una colla de periodistes, alguns dels quals havíem seguit la política municipal de Girona hem estat convocats al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona. Allà escoltant Quim Nadal el primer alcalde de Girona de la democràcia recuperada el 1979, i Anna Pagans, actual alcaldessa de la ciutat, m’han vingut a la memòria alguns moments d’aquests anys passats. No sé per què he recordat aquella noia que amb camisa blanca i texans feia vibrar l’antic pavelló de la Devesa en un memorable míting quan encara se suava socialisme, ara és l’alcaldessa de Girona. I mentre escoltava Nadal m’han vingut al cap les llargues i avorrides hores passades seguint els plens municipals a l’Ajuntament de Girona però també les bones estones en què l’actual conseller em va fer descobrir allò en què avui s’ha convertit la meva ciutat.

En un format i un contingut diferents, Nadal i Pagans ens han lliurat un voluminós volum, el llibre dels 30 anys de govern socialista a la ciutat de Girona. El llibre, que es titula ‘Entra amb nosaltres a l’ajuntament’, el primer lema que els socialistes gironins  van triar  per presentar-se a les municipals del 1979,  pretén fer balanç tot mirant cap al futur i, alhora, ret homenatge als regidors socialistes que han mort en aquests 30 anys.

Amb aquest volum a les mans, un pot repassar els programes i les promeses electorals de vuit mandats municipals a la ciutat de Girona i veure què s’ha fet de tot allò que aleshores es deia, com s’ha portat a terme i què ha quedat pendent. Tot plegat, un exercici que entenc que ha d’anar molt més enllà d’un record nostàlgic.

Reclameu, reclameu malaïts !

Publicat el per

La cultura de la reclamació és una d’aquelles coses que ens ensenyen els nouvinguts. La reclamació és una pràctica molt estesa als països llatinoamericans. Reclama que alguna cosa aconseguiràs. No sé si és per això o per la cara dura i la incompetència galopant, d’algunes empreses i professionals dels serveis de casa nostra, però darrerament jo m’he convertit a aquesta manera d’entendre la vida. I, sincerament, m’ha costat. Els catalans, en general, som gent tranquil·la, no gaire apassionada i quan ens enreden, pensem que per poca cosa no val la pena  fer-se mal veure i no ens queixem.

 Però s’ha acabat, ja he fet meva la cultura del “reclamo” i és que no hi ha cap més remei. Primer van ser els de Telefónica, els quals pel morro canvien de titular la meva línia telefònica i em deixen sense telèfon;  jo he hagut de demostrar de manera fefaent i documentada que aquell número de telèfon que han donat a una senyora era el meu. Tot seguit, els de Ya.com amb qui tinc contractat el servei d’ADSL ja no em volen donar més les trucades gratuïtes, perquè els de Telefónica van decidir que ara ells em volien cobrar les trucades. És una cosa que anomenen “preassignació” que la CTNE connecta i desconnecta segons li convé. Després els de la immobiliària, que van molt “apretats” perquè ja no venen pisos, em canvien el contracte de lloguer del pis on visc des de fa més de dotze anys i em passen una minuta de 350 euros per la feinada d’omplir un contracte model baixat d’internet, sense intervenció de cap advocat, ni cap mena de registre. Ja no us vull explicar els més de cent euros del gas que he pagat de la casa de Figueres on no he posat els peus des de Nadal, i ja no parlem del rebut de la llum. Si ens ho mirem bé tot, absolutament tot és reclamable.

Cansat de tot plegat, crec que m’ha pujat el colesterol i he anat al súper a comprar aquesta mena de beguda miraculosa, penso que es  diu Benecol i que diuen que va tan bé per al colesterol. He hagut de llençar les sis ampolletes del paquet, que no eren aptes per al consum, i vinga una altra reclamació.

No vull reclamar més, n’estic cansat. Però, si no ho faig, sé que em fotran per totes bandes.

Miquel Diumé

Publicat el per
Escric tal com raja, sense editar, i amb cert desordre alguns pensament que em venen al cap sobre en Miquel.
Periodista gironí, amic, company insubstituïble a la junta del Col·legi de Periodistes a la demarcació de Girona i també un col·lega blocaire al ciberespai. Sempre disposat a col·laborar i a fer-ho amb responsabilitat fins allà on calgués. No li faltava mai ni el seu toc d’humor, ni el pragmatisme davant les situacions difícils. Un dels darrers periodistes de carrer, una especialitat de la qual la professió s’està quedant orfe.
Teníem moltes coses pendents, entre elles un sopar amb una colla d’amics. Un àpat que em deia que havíem de fer encara que ell no pogués venir. Jo li comentava que de cap manera que esperaríem el temps que fes falta i que si calia el faríem a casa seva. I és que sense en Miquel, les trobades d’amics, col·legues, tertulians pacte de Síntesi o el que siguin estaran mancades d’aquell pàtina especial –profundament humana, distesa alegre, entranyable- que només ell el hi podia donar.
Em venen a la memòria vells records, imatges, moments. El veig amb aquell maletí de viatjant, en el qual sempre hi duia les eines de treball: el micròfon de RNE/R4 i el casset. Aquells plens municipals a l’Ajuntament de Girona, les múltiples rodes de premsa o històries en les quals vam coincidir, primer a l’Alt Empordà, els incendis forestals, la mort de Dalí i després a Girona en tantes altres informacions que vam compartir. Era el mestre, encara que sempre treballava amb humilitat, discreció, honestedat i una envejable professionalitat. …..
Un home apreciat per tothom i amb molts amics, només cal donar un cop d’ull a la web que li van preparar els seus fills fa pocs mesos quan va complir els 60, o els comentaris que podem trobar aquest dies a la xarxa, com el d’en Carles Puigdemont en El post número 83, o l’Eduard Batlle, amb Una amistat (principalment) radiofònica, en Toni Dalmau (L’adéu a Diumé i a Salellas) i també al Diari de Girona, a GironaInfo.cat, a Comunicació21, a El Periòdico de Catalunya o també en l’article que Maria Carme Ribas escriu en el Diari de Girona Recordant Miquel Diumé

Tot un periodista

Publicat el per

Ahir encara vaig escoltar la veu radiofònica inconfusible de Miquel Diumé. Era en el contestador del telèfon mòbil, l’estri que –a banda del correu electrònic– ens ha mantingut en contacte aquests darrers temps. Tot i la seva malaltia, estava sempre al corrent de tot el que passava al Col·legi. Era una peça cabdal de l’equip, amb les seves aportacions, les seves opinions, les seves crítiques, i sempre, sempre, els seus acudits. Just en el moment crític d’una reunió, no hi faltava mai el seu toc humorístic, amb aquell somriure sorneguer que el caracteritzava. Va dubtar abans d’incorporar-se a la junta del Col·legi; després de tants anys de prioritzar el periodisme, deia que ara tocava estar al costat de la jefa i passar llargues estades al seu refugi de Colera. A Girona només hi havia de venir per regar les plantes de casa seva, a Montjuïc. Ha estat durant anys degà dels periodistes gironins i de molt és qui ha fet més cròniques radiofòniques de Girona. A la ràdio ha fet tots els papers de l’auca, exercint l’autèntic periodisme de carrer, com a locutor, redactor o director. Si en un esdeveniment ho hi era, en Miquel, és que no era notícia. Com a home de consens, seriós, rigorós i que sabia dir les coses amb aquella sornegueria que el caracteritzava, i sense ofendre, va lliurar les mosques Borda i Grossa del Col·legi de l’any passat. En la vetllada, es notava que disfrutava. Deu mesos després de la seva prejubilació, va poder tornar a estar davant d’un micròfon, i és de la millor manera que el podem recordar. (*)

Publicat a l’edició de Girona del diari El Punt el 28 de maig / 08

En la mateixa edició el periodista Lluís Freixas escriu Un adéu a Miquel Diumé i en Salvador Garcia explica que: Mor als 60 anys Miquel Diumé, referent del periodisme i del bon humor

Els 15 anys de la "Cati", a Girona

Publicat el per

La seu gironina del Col·legi de Periodistes acull fins el dia 11 de gener del 2008 l’exposició 15 anys de Catalunya Informació.

Una mostra molt vinculada al món de la comunicació per tot el que ha significat i representa aquest projecte radiofònic en la història del periodisme català. Catalunya Informació, la “Cati” com es coneix entre els col·legues, com a projecte comunicacional, diguem-ho clar, és i ha estat una bona eina pels periodistes. Tots fem la nostra feina en el camp de la informació, i com a professionals cada dia tenim més eines per informar, (agències, internet, etc..) i en ocasions quan no bevem directament de la font de la notícia, tenim Catalunya Informació, com una eina més, que ens ha servit i ens serveix per conèixer el moment immediat d’aquella història que com a professionals també anem seguint, però a un ritme diferent.

A banda d’aquesta informació de minut a minut i durant les vint-i-quatre hores al dia, la “Cati” també ha fet una aposta per a la proximitat local i comarcal.

En la mostra s’intenta plasmar la realitat d’una emissora que sembla feta i pensada per als addictes i malalts de la informació. Es tracta d’una exposició amb un format diferents que aprofita les noves tecnologies perquè el visitant pugui fins i tot conèixer les mateixes entranyes de la “Cati”.

Respectem als nostres avis

Publicat el per

La societat actual ens està portant a haver de posar una especial atenció en fenòmens com l’anomenada violència de gènere i la xenofòbia, però també en un altre tipus d’irracionalitat, que pateix la gent gran, sovint víctima de maltractaments. Dissortadament, centenars d’avis catalans pateixen agressions físiques o psicològiques sense que els mitjans ens en fem ressò. Es tracta d’un fenomen en què els periodistes hem d’incidir, encara que les informacions sobre aquests casos no suposin un increment de vendes ni d’audiència. No es tracta només d’informar, sinó també d’opinar, analitzar i reflexionar. I també de prendre consciència quan parlem d’aquestes qüestions amb el respecte i el rigor deguts i amb molta cura a l’hora d’utilitzar el llenguatge. Entenc que aquesta ha de ser, en part, l’aportació dels periodistes al Protocol sobre la Gent Gran a les comarques gironines, un memoràndum per evitar els abusos i perquè tots plegats tinguem una guia orientativa. Al Col·legi de Periodistes treballem en benefici del prestigi i la credibilitat de la professió, per guanyar-nos la confiança dels ciutadans.

Per això reprovem el cas d’excessiu protagonisme que està tenint als mitjans l’autor de la salvatge agressió a una jove equatoriana, pel que suposa d’exaltació de comportaments deplorables i delictius. No podem convertir la violència en espectacle informatiu.
Per aquestes motivacions i altres, al Col·legi secundem iniciatives com les del Protocol de la Gent Gran.

El seny i l’Audiencia Nacional

Publicat el per

Els grups municipals del PSC, ICV-EUiA i CiU a l’Ajuntament de Girona per boca de l’alcaldessa de la ciutat Anna Pagans, s’han pronunciat sobre la crema de fotos del rei i també sobre l’actuació policial i judicial que va obligar a un fotògraf a lliurar imatges de les manifestacions antimonàrquiques al magistrat de l’Audiencia Nacional, Fernando Grande-Marlaska. Aquestes tres formacions polítiques han afirmat que en aquest afer no hi ha hagut seny pels qui pretenen convertir aquest acte en un delicte de greus conseqüències per a les persones imputables o retallen a un periodista la llibertat d’informació exigint imatges que han d’estar emparades pel secret professional, i afirmen que està «fora de lloc i de mesura» la reacció de la fiscalia i de l’Audiencia Nacional.
ERC que no es va sumar al comunicat institucional s’ha pronunciat per boca del seu diputat al Parlament Pere Vigo qui ha mostrat públicament el seu rebuig al fet que el fotògraf Jordi Ribot hagi estat «obligat» a entregar les fotografies, condemna que no ha fet la portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Girona, Cristina Alsina.
Paral·lelament el president de la patronal gironina FOEG, Joan Fausto Martí, va dir ahir que si bé es lleig cremar coses, entén la reacció dels joves en les seves protestes antimonarquiques. Aquestes declaracions tenen el seu interès perquè resulta que la FOEG es qui va organitzar la visita del Rei a Girona, que va provocar les protestes dels independentistes amb totes les seves conseqüències.
(A la foto es veu Jordi Ribot entrant a la comissaria dels Mossos de Girona, per entregar les fotos.. L’autor i propietari de la imatge es LLUIS SERRAT)

La cita era al mas d’Andorra

Publicat el per

El mas d’Andorra de Fortià, propietat d’un empresari empordanès que comercialitza cereals i que va ser assaltat fa pocs dies per tres encaputxats, té una història particular. El mas d’Andorra, que ha estat restaurat fa poc, a finals del anys setanta va ser una illa de llibertat, una escola de democràcia. El mateix espai que fa més de trenta anys era obert a tothom, i que de ben segur figura en els arxius de la brigada politicosocial com un lloc per vigilar i on a cap lladre se li hauria ocorregut apropar-se, avui, com ha explicat la Tura Soler, és un autèntic búnquer pel que fa a mesures de seguretat: té alarmes, càmeres de seguretat i portes blindades a l’interior. I tot i això ha estat assaltat.
En la mateixa masia on ara s’agraeix qualsevol presència policial, abans s’intentava evitar que la policia o la Guàrdia Civil s’hi acostés per a res. En aquella època era una masia que quedava amagada, la vegetació i els arbres impedien que es veiés des de la carretera. Era el lloc ideal per fer-hi qualsevol reunió clandestina, o almenys això és el que es pensaven els ingenus activistes de l’època. Perquè, no ens enganyem, el trànsit inusual que generava una reunió de l’oposició democràtica de l’Alt Empordà esverava mig poble de Fortià, sobretot quan algun despistat, a més, es perdia pel poble i demanava als veïns on era Andorra.
Aquesta masia, que continua sent propietat de la mateixa família, aleshores estava llogada a un conegut periodista empordanès que treballava a Barcelona, i aquest deixava la clau a uns amics. És així com Just Manuel Casero i Carles Causa (PSUC), que eren amics de Jaume Guillament, van aconseguir un espai fantàstic i suposadament camuflat per celebrar les primers reunions de l’Assemblea de l’Alt Empordà –que era, per dir-ho d’alguna manera, la branca comarcal de la plataforma unitària de l’oposició democràtica o Assemblea de Catalunya–. En aquelles reunions, que també es van celebrar al santuari de la Salut de Terrades i a una altra masia de Vilamacolum –propietat del matrimoni Jordi Geli i Maria Àngels Anglada–, entre altres llocs, hi va passar molta gent, alguns, com Ernest Lluch, Esteve Ripoll, Eduard Puig Vayreda, Narcís Oliveras després, es van dedicar a la política.
Però la història del mas d’Andorra també està lligada al món del periodisme català, Josep Maria Huertas Claveria també l’havia freqüentat en la mateixa etapa de la transició, amb altres companys de professió que després van dirigir diferents mitjans de comunicació.

El toc personal de Cristina Alsina

Publicat el per

Els candidats a la xarxa III (Girona)

Cristina Alsina es l’alcaldable per Esquerra a l’Ajuntament de Girona.

Té un bloc entre personal i polític. El va crear al febrer d’aquest any, no en vigílies de campanya, però si com a eina per encarar les municipals. L’ha anat actualitzant cada dia amb un estil propi.

És una plana web que té un bon aspecte, però és clarament el típic bloc de partit polític, encara que en favor de la Cristina s’ha de dir que hi dóna un toc personal. Sobretot està bé perquè hi té alguns enllaços interessant i no tots són de partit, cosa que és d’agrair.

Compta també amb un apartat multimèdia amb fotos de campanya i de la ciutat de Girona, però en l’apartat de vídeo queda pobre, perquè només n’ofereix un, el que recull la seva presentació com a candidata.

  • Puntuació del bloc de Cristina Alsina: 7

De l’Ajuntament de Girona, no cal comentar el bloc de cap més candidat: L’alcaldable del PP Concepció Veray i el candidat d’ICV, Joan Oloriz, sembla que no fan cap aposta per tenir presència a la xarxa.

Però si algú vol saber més, a banda d’aquesta sèrie sobre els blocs de candidats a la xarxa, en Saül Gordillo també fa el seu anàlisi de la Cibercampnaya catalana.

Puigdemont, el candidat blocaire

Publicat el per

Els candidats a la xarxa II (Girona)

Carles Puigdemont és un blocaire que porta temps a la blocosfera i que si bé abans de la campanya tenia un bloc molt personal i amb reflexions força interessants ara ha redireccionat el seu bloc, per una banda cap al discurs electoral i per altra cap a la seva web de campanya amb CiU on com a candidat a l’alcaldia de Girona ens presenta una plana amb molts elements multimèdia.

A la galeria multimèdia hi podem veure i escoltar amb vídeo alguns dels seus darrers mítings i intervencions públiques, i accedir a una amplia col·lecció de fotos de la campanya.
Puigdemont sempre ha apostat clarament per les noves tecnologies i ha estat precursor de la utilització d’Internet en el món del periodisme i els mitjans de comunicació.

  • Puntuació del bloc de Carles Puigdemont: 8