Menors

Retallar, optimitzar, racionalitzar, estalviar, prioritzar. Seria molt llarga la llista d’adjectius o eufemismes que s’utilitzen cada dia per explicar que es tanca, suprimeix, elimina o redueix un servei determinat. Alló que en deien l’estat del benestar, i que no vam acabar d’assolir mai, tenia bases sòlides en la sanitat, l’educació i en alguns aspectes socials. Que darrerament s’han anat aprimant. Sempre en detriment de serveis bàsics o que afecten les capes més febles de la societat. Ara toca el torn als menors. Els menors, que quan delinqueixen no se’ls pot aplicar el Codi Penal, sinó que se’ls aplica una llei de responsabilitat específica per als més jove. Hi ha centres especial per als menors, creats amb la finalitat d’aconseguir reinserir-los sense conflictes en la societat. Per això es van repartir aquests espais per tot el territori: els menors interns en aquests centres havien d’estar prop de les famílies, dels seus advocats i els jutges que porten el seu cas. Aquests aspectes ara ja no s’han de tenir tan en compte en el nou model incert al qual estem abocats. La decisió política ha estat contundent: calia tancar centres de menors a Girona i a Mollet. Tot sigui per la prima de risc!

Petits gestos

Un dia va decidir deixar de pagar el peatge de l’autopista. Ho va fer per principis –un bé escàs darrerament– i perquè no està d’acord que els catalans hàgim de pagar uns peatges que ningú més pateix a l’Estat espanyol. Aquest acte de protesta individual s’ha convertit després en una campanya i ha esdevingut el moviment #novullpagar, que ha portat de corcoll Abertis i el Departament d’Interior de la Generalitat. Josep Casadellà ahir al matí va sortir d’Anglès per iniciar una marxa a peu fins a Barcelona. Vol continuar la seva protesta. A mitja tarda, ja eren dues persones caminant. Qui sap? Potser aconsegueix l’èxit de Forrest Gump i abans d’arribar a Barcelona hi ha dotzenes de ciutadans que el segueixen. Algú el comparava amb un Robin Hood català, o amb Rosa Parks, una ciutadana negra que, en negar-se a cedir el seu seient a un blanc en un autobús públic d’Alabama, va impulsar la fi de la segregació racial als EUA. Josep Casadellà és només un professor d’institut, no pretén ser cap heroi, però els seus gestos, que tenen com a objectiu denunciar una injustícia, han aconseguit un ressò espectacular. Amb petits gestos s’ha canviat la història. Qui sap!

La insubmissió

Dissabte es va constituir l’Assemblea Nacional Catalana en un acte multitudinari al Palau Sant Jordi, un pas important cap a la independència amb l’horitzó al 2014. Ahir l’Ajuntament de Girona també va fer un pas significatiu en aprovar la insubmissió fiscal en el pagament de l’IVA i l’IRPF. Una resposta a l’espoli fiscal que viu el país des de fa molts anys en la línia de la que ja han aprovat altres ajuntaments catalans com ara Berga, Manresa i Arenys de Munt. Girona deixarà de pagar a l’agència tributària espanyola i farà les liquidacions a l’agència tributària de Catalunya. L’acord pot semblar un acte simbòlic, però si molts ciutadans comencen a fer gestos similars anirem avançant cap al trencament amb un sistema fiscal que ens ofega i ens empobreix. Tot plegat fa pensar en el tancament de caixes del 1899. Ara, però, el país és més madur i cada dia té més clar que només hi ha una solució contra l’espoli espanyol.

Mercenaris

Lluis SerratSer mercenari, segons les definicions que he trobat en el diccionari, suposa treballar per un salari, obrar solament amb vista a un sou, o estar inspirat per la sola consideració del guany. D’aquesta manera, la majoria de ciutadans que fan una feina remunerada, d’una manera o altra se’ls ha de considerar mercenaris. Ahir algú es va referir a Joan Pluma com a un mercenari de la política pel fet de deixar el càrrec de regidor del PSC i acceptar ser un alt càrrec a la conselleria de Cultura del govern de CiU. En la política, passa com en la resta de feines, un banc fitxa a un alt executiu d’un altra entitat o un club de futbol, al davanter d’un altre equip. Tenim el cas del fitxatge d’un professional de la política. En tot cas, el debat hauria de ser si estem d’acord a professionalitzar la política i si acceptem que aquests professionals podran conèixer prou bé els problemes de la vida real.

Viure al Barri Vell de Girona

Perquè Girona es pugui vendre com una ciutat de postal amb els suposats beneficis que això comporta sovint hi ha inconvenients. No es fàcil acceptar que et diguin quin tipus de persianes pots posar al balcó, de quin color les has de pintar, o que envellir el paisatge urbà et suposi un cost econòmic que no pagaries si visquessis en un altre barri. Tots recordem les protestes de fa uns mesos per la decisió de l’Ajuntament de repintar les cases de l’Onyar. Està clar que tocar determinades coses del Barri Vell provoca que els interessos de la gent que hi viu topi amb la normativa prevista únicament per a aquest sector. Estem d’acord que hi ha d’haver uns criteris que s’han de complir per evitar que a la llarga es faci malbé l’encant d’aquesta part de la ciutat. Sovint, però, es troba a faltar per part dels responsables municipals la mateixa sensibilitat que s’exigeix als soferts veïns.

Foto: Dani Vilà

Incivisme a Salt

A Salt no volem ciutadans que facin actes incívics, ni vandàlics. L’Ajuntament saltenc porta a terme una ofensiva contra els incívics per fer una població més habitable i sense conflictes. Fins aquí, sembla que hi ha una política municipal correcta i raonable. Entre les mesures que s’adoptaran, l’alcaldessa, Iolanda Pineda, proposa retirar la renda del PIRMI (programa interdepartamental de la renda mínima d’inserció) a les persones que cometin reiteradament faltes d’incivisme al municipi, sigui quina sigui la seva nacionalitat. Prèviament, el consistori va aprovar una moció perquè els actes incívics siguin un factor per denegar el certificat d’arrelament a les persones immigrades. Si només proposem mesures dràstiques per castigar els incívics immigrants o els que viuen de rendes mínimes d’inserció, com sancionem els brètols que no formen part d’aquests dos col·lectius?

Desconstruir

Sempre he cregut que els relleus democràtics dels governs són una cosa sana i una de les millors riqueses de les democràcies. Els ciutadans, votants i electors, són savis quan emeten els seu veredicte a les urnes, castiguen o premien els governants en funció de com han gestionat la cosa pública. El tripartit ha fet una bona acció de govern, l’ha venut fatal, ha comés molts errors i les tres formacions polítiques que l’integren ho han pagat car en les eleccions. El bipartit, que ha guanyat de carrer, s’està preparant per governar en una etapa complicada. Governarà amb comoditat, però haurà d’anar en compte de no basar el seu mandat en la desconstrucció del que han fet els altres. El secretari general d’Unió, Josep Maria Pelegrí, de moment ja ha avançat que CiU té com a objectiu revisar la idea original del parc natural del Montgrí. Si és així, crec que comencen amb mal peu.

Alarmats

Confesso que sóc dels que, en un primer moment, com a afectat que va perdre un viatge els dies del pont, vaig aplaudir el govern Zapatero per les mesures adoptades per fer claudicar una elit endogàmica de funcionaris. Va ser quan els controladors van paralitzar el país. D’això fa onze dies, però continua vigent l’estat d’alarma, amb la suspensió dels drets constitucionals per una situació de crisi. Es tracta d’una mesura excepcional en el funcionament de les institucions democràtiques i en l’exercici de drets. Fa mesos, en nom de la Constitució i de l’Estat, ens van deixar pràcticament sense Estatut; ara s’ha decretat l’estat d’alarma, i s’ha utilitzat l’exèrcit per posar ordre, tot un precedent en la suspensió de drets que ens fa estar a tots esverats, espantats, atemorits, inquiets, intranquils, sobresaltats, aterrits, esborronats, esgarrifats, esglaiats; és a dir, alarmats.

Perversió democràtica

Si algú d’aquest país segueix la campanya electoral només mirant i escoltant els mitjans de comunicació públics, es pot quedar amb una imatge distorsionada de la realitat. Resulta que cada dia en els informatius i telenotícies li expliquen únicament i exclusivament la campanya que fan els candidats de sis formacions, quan en realitat en aquests comicis a les comarques gironines es tenen fins a 26 opcions per triar. Tot plegats és fruit d’un esquema i de la interpretació d’una llei electoral que avui no té cap sentit. Informativament s’aplica un sistema tancat de blocs electorals, que menysté el dret d’informar dels periodistes i el mateix principi de la llibertat d’informació que tenen els ciutadans. La fórmula no es vol revisar, i es pretén fer extensiva també als mitjans de comunicació privats. És la perversió de la democràcia.

Contra la convivència

El PP ha començat la seva campanya electoral. Fa unes setmanes, amb un seguit de declaracions incendiàries contra la immigració a Catalunya. Ara ho fa en contra de l’ús del català atiant una polèmica inexistent. En els dos casos l’objectiu és la confrontació i la divisió dels ciutadans. Primer ho fa amb un discurs amb tonalitats xenòfobes criminalitzant els immigrants i ara, amb un rebuig de l’ús del català als ajuntaments emparant-se en la sentència del Constitucional contra l’Estatut (fruit del seu recurs contra la principal llei catalana). El regal del PP als gironins per les Fires de Sant Narcís és l’amenaça de recórrer contra el reglament d’ús del català a l’Ajuntament de Girona. Un reglament model de convivència que mai no ha portat cap problema i que es va aprovar el 1996 amb els vots dels regidors populars. El PP demostra les seves pròpies contradiccions i fòbies.