Unes primàries molt primes

Girona: Primaries de

Votacions de primàries a Girona. Foto de Manel Lladó

Les eleccions primàries en el si d’un partit polític són un símptoma de salut democràtica i és una pràctica habitual en molts països amb cultura democràtica. Un procés que aquí es planteja gairebé com un fet excepcional i extraordinari. En el PSC es planteja, just en una etapa molt crítica per a aquest partit. Fa pocs dies s’ha  tancat el termini per recollir els avals dels candidats a la primera secretaria del PSC: només un en va obtenir el nombre suficient, els altres dos no van arribar als mínims. S’ha de treballar molt en el si dels partits perquè s’entengui que hem entrat en una etapa participativa, on res és com abans. És molt trist que Miquel Iceta o Sílvia Paneque a Girona vagin a unes primàries sense sotmetre’s a cap mena de confrontació d’idees.

La predicació dels monàrquics

crema-fotosEl 14 de setembre del 2007, el rei Joan Carles va presidir la inauguració del Parc Tecnològic de la UdG i a la tarda es va produir la famosa crema de fotos del monarca que va posar Girona en primera línia de l’actualitat estatal. Com a desgreuge, dos anys després, la Cambra de Comerç, Caixa Girona, la Fundació Gala-Salvador Dalí, La Caixa i 60 patrons més donaven suport a la creació de la Fundació Príncep de Girona i del Fòrum Impulsa. Un intent frustrat d’acostar la família reial als gironins que es palpa amb la dimissió de l’empresari Josep Lagares com a president del Fòrum i la nova orientació de l’entitat. Bon intent, però les societats no canvien tan fàcilment i per més que s’intenti forçar la cosa, els gironins no són monàrquics.

*Aquest Apunt es va publicar a El Punt Avui el 13/12/2013. És interessant recordar com i per quines motivacions va néixer el Fòrum Impulsa i la Fundació Príncep de Girona i quina ha estat la seva evolució .

Qui no té feina, el gat pentina

Vinyeta-del-marc-Lesquella-Torratxa_ARAIMA20121010_0121_24

Tornar a parlar dels despropòsits o la deriva espanyolitzadora de la delegada del govern d’Espanya a Catalunya, María de los Llanos de Luna, cansa i avorreix. Potser ella s’hauria d’adonar de la pèrdua de diners, de temps i de la inutilitat de les seves reiterades denúncies contra ajuntaments catalans, ara per la ‘rojigualda’, ara per una moció sobiranista, o per un acord municipal que no és prou espanyolista. En la seva croada, Llanos de Luna ja ha perdut uns quants plets. El darrer que li han tombat i que dóna la raó a l’Ajuntament de Mont-ras com a soci de l’AMI encara és més escandalós. Els ha denunciat perquè paguen una quota anual de 262 euros a l’AMI, i ha ocasionat a les administracions una despesa deu vegades superior.

Socialistes emprenyats

El secretari d’organització del PSC a les comarques gironines, Ignasi Thió, i la viceprimera secretària del partit a Girona, Glòria Plana, han renunciat a tots els seus càrrecs orgànics, i en

Foto: Joan Trillàs

 diferents ajuntaments els socialistes voten mocions a favor del dret a decidir. No es pot parlar de revolta. El que està passant a les files del PSC gironí aquests dies és senzillament l’expressió del descontentament d’una part de la militància. El no oficial del partit al dret a decidir no és una posició unànime. La militància, a poc a poc, i amb un degoteig constant, fa gestos per evidenciar el seu enuig i la divisió al si dels socialistes catalans. No hi busquem un bàndol sobiranista i un altre d’oficialista. Es tracta de la defensa d’uns principis democràtics del socialisme català. Apostar pel dret a decidir és apostar per la democràcia. Apostar pel contrari, és ben lícit i democràtic, però va en contra de l’exercici d’un dret bàsic.

Montesquieu és mort

La instrumentalització política de la justícia és una estratègia que el Partit Popular fa servir sovint, i a tots nivells; ho va fer quan era a l’oposició i tampoc se n’està de fer-ho ara que és al govern. I no els ha anat malament. No em vull referir a com s’han tapat o “resolt” determinats casos de corrupció, ni tampoc com s’ha anat polititzat el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Suprem, el Constitucional… El PP va obrir una ferida profunda quan va portar l’Estatut de Catalunya al Constitucional, i ara ja prepara una altra gran ofensiva barrejant, utilitzant i manipulant tots els poders de l’Estat per impedir que els catalans puguin decidir res pel seu compte. El judici que es fa avui contra els ajuntaments de Figueres i Girona, pel lloguer d’un tren durant la diada de l’Onze de Setembre, és una altra utilització barroera de la justícia amb finalitats polítiques. És clar, no hi ha divisió de poders. Montesquieu és mort!

Pere Ignasi Fages

Foto: Lluís Serrat

El cineasta empordanès Pere Ignasi Fages és possiblement un personatge poc conegut, malgrat el seu paper clau en la transició democràtica. Fages va fer un llarg viatge en el món de la política, del centralisme democràtic del PSUC a l’independentisme d’ERC, jugant un paper important en la Transició i participant activament en la fundació de l’Assemblea de Catalunya. Exiliat a París, va treballar al costat de Santiago Carrillo, com a cap de gabinet i organitzador de les escapades clandestines, des de l’exili a l’Estat espanyol, de l’aleshores secretari general del PCE. Fages s’havia retirat a l’Empordà que tantes vegades havia glosat el seu pare, el poeta Fages de Climent. Malgrat la seva llarga malaltia mantenia una gran activitat intel·lectual, tant en el món del cinema com en el de la política. Amb la seva mort desapareix un dels protagonistes més discrets però alhora més importants de la història recent d’aquest país

‘Charmant’ (Lluís Maria de Puig)

Un referent del catalanisme, un gran polític, europeista, socialista, historiador… És ben cert, Lluís Maria de Puig tenia grans virtuts, altrament no hauria arribat a la cúpula d’organitzacions i institucions europees. (Consell d’Europa, UEO, etc..)Però també era un charmant, una persona que en qualsevol reunió era capaç de captar l’atenció de la concurrència, parlant de política, d’història o del tema més inversemblant que us pugueu imaginar. Sovint departia amb certa sornegueria, i amb molt de sentit de l’humor. En realitat, era un bon xerraire, s’entusiasmava en qualsevol conversa. Però de tots els temes que li havia escoltat, en trobades d’amics, que res tenien a veure en política, li brillaven els ulls d’una manera molt especial quan parlava de la Laura i l’Helena. De tota la seva activitat política, que vivia a fons, i que li suposava viatjar constantment, l’únic que li sabia greu era no haver pogut passar més estones amb les dues filles i la Ieto, la seva dona.

A tota màquina

No hi ha qui els aturi. El partit del govern a l’Estat va llançat, i fa tots els possibles perquè els indecisos votin a favor de la independència de Catalunya. La política del Partit Popular en contra de Catalunya no és nova, i no es produeix com a reacció a l’onada independentista. El PP va portar al Constitucional l’Estatut que havien aprovat democràticament el Parlament i els catalans. Alguns dels dirigents populars eren darrere el boicot als productes catalans, com sembla que alguna cosa tenen a veure també amb el dubtós informe policial contra CiU que ha publicat el diari El Mundo. Fa pocs dies ens volien escagarrinar amb vols d’avions de l’exèrcit i després ens anuncien desgràcies pitjors que les set plagues d’Egipte si ens separem d’Espanya. El darrer capítol l’ha protagonitzat la delegada del govern espanyol, en portar als tribunals els alcaldes de Figueres i Girona perquè van contractar els trens per anar a la manifestació de la Diada a Barcelona. Aquesta política espanyola grollera i maldestra l’únic que fa es posar més llenya al foc de la màquina de vapor d’un tren que ens porta cap a la independència.

Mentida i perdó

Aquest és un país normatiu, on la norma és fer normes. Hi ha com una mena de febre per regular-ho tot, per canviar-ho segons el color del govern. En aquesta fal·lera d’esmenar la plana dels governs anteriors no hi ha excepcions, ho veiem a Madrid, al Parlament de Catalunya i també als ajuntaments. La norma, llei o reglament es va canviant en funció de criteris polítics. D’aquesta manera, la llei perd valor i sentit institucional. I clar, els ciutadans després tenim una obsessió per veure com podem saltar el compliment de la llei. És el camí de l’engany, de la mentida. No deu ser que en tot plegat, alguna cosa hi deu tenir a veure la moral catòlica? Infringeix-ho tot, després et confesses i tot queda perdonat. Els països amb una cultura luterana són més respectuosos amb les normes, i no menteixen tant. No hi ha confessió, no hi ha perdó. Serà per això que els polítics espanyols massa sovint menteixen?

L’aragonès de Ripoll

En qualsevol país civilitzat amb un mínim respecta per la cultura linxarien els barruts que per interessos polítics al servei d’un nacionalisme excloent o per blaverisme fan tot el que poden per trinxar una llengua. Perquè el que el PP està fent al País Valencià, a les Illes i ara a la Franja és una barbaritat cultural que només es podria entendre si es produís en un règim autocràtic. Aquí, en democràcia, s’està aplicant una política de tall genocida, amb la clara intenció d’exterminar de manera sistemàtica la llengua i la cultura catalanes. El darrer capítol d’aquest procés per suprimir el català s’ha fet a la Franja, on la consellera aragonesa d’Educació, Universitat i Cultura, Dolores Serrat, ha anunciat que es deroga la llei que reconeixia el català. El pobre i miserable argument, exclusivament polític, i sense cap base científica, diu que allà es parla “l’aragonès de l’àrea oriental”, que no té res a veure amb el català. En tot aquest cas, la cosa encara és més esperpèntica perquè resulta que la consellera aragonesa Dolores Serrat és nascuda a Ripoll. Al llarg dels seus primers divuit anys, en quin idioma parlava a les seves amigues de l’escola Vedruna de Ripoll, en el seu aragonès oriental?