Ahir va ser un dia tranquil. Era el dia després d’una vaga convocada com a general, però que no ho va ser. De fet, si escoltaves les converses del bar o del carrer la gent parlava més del partit del Barça de la nit anterior que no pas de la jornada reivindicativa. Ara cal esperar a veure si el govern socialista mou fitxa i d’aquí a un temps fa algun gest envers les reivindicacions sindicals que van portar a la convocatòria de l’aturada. De la ressaca de la jornada, el que no acabo d’entendre és la polèmica entorn de la presència de Joan Boada en la manifestació de Girona. És que aquest alt càrrec no podia exercir el seu dret a manifestar-se? A mi no em va estranyar gens veure’l darrere una pancarta i en una manifestació, l’hi he vist moltes vegades, contra la MAT, contra la guerra de l’Iraq, etc. Si Boada hagués estat al seu despatx els aldarulls de Barcelona no s’haurien produït?
Arxiu de la categoria: Sindicats
Oh! Europa
L’Estat espanyol va ingressar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el que avui és la Unió Europea, fa vint-i-cinc anys. El 1985 els socis europeus van aprovar el tractat sobre l’espai i la cooperació Schengen. El juny de 1991 l’Estat espanyol i Portugal s’integraven a l’espai Schengen, que representa un territori europeu on es garanteix la lliure circulació de les persones i en conseqüència la desaparició física de les fronteres. Bé, doncs es veu que el sindicat de la Policia Nacional espanyola encara no s’ha adonat de cap d’aquests canvis: ahir encara anunciava que s’oposa a la desaparició de les cabines frontereres del Pertús, unes instal·lacions en situació alegal que la Comissió Europea ha demanat que es retirin. Caldria veure si aquesta gent que s’oposa a la plena integració europea encara voldria funcionar amb les pessetes amb la cara de Franco.
Peatges
La vaga de treballadors d’Abertis ha servit per demostrar que es pot circular amb més fluïdesa per les autopistes. Una constatació que no deu haver agradat gens als responsables d’Abertis, que de ben segur cercaran fórmules perquè sense necessitat d’aixecar la barrera, no és produeixin retencions als punts de pagament. Aquesta és una vaga atípica que s’ ha vist amb simpatia, perquè en comptes de perjudicar, ha beneficiat els usuaris, que s’han estalviat de pagar. La rialla dels conductors als vaguistes no ha estat precisament de solidaritat, ja que la majoria pensava que si la solució és aixecar barreres, potser valdria la pena que el conflicte s’allargui. Els qui no s’han adonat que això era una vaga han estat els conductors procedents de diferents punts de l’Estat que aquests dies han vingut a Catalunya. Per ells, la situació era normal, al seu territori no han hagut de pagar mai un peatge.
Tots calbs
L’edat de jubilació es retardarà fins als 67 anys, una edat en què, com se sap, la gent té una trempera i unes ganes de treballar que espanten. La mesura, sense cap mena de dubte, garanteix la productivitat, la innovació i la competitivitat a les empreses. Si del que es tracta és de resoldre la crisi econòmica i salvar el sistema estatal de pensions, el govern de Zapatero enfoca bé la cosa. Ha demostrat de sobres que els pensionistes són la seva principal preocupació. Només cal veure l’extraordinari increment de les pensions, un 1% (que amb l’aplicació de l’IRPF resulta que els jubilats perden poder adquisitiu).
Si la proposta del ministre de Treball, Celestino Corbacho, es fa efectiva, anirem veient a la feina com els més vells –si és que no tenen visita a l’ambulatori o estan de baixa– es van consumint en els seus llocs de treball. Els joves, mentrestant, s’aniran formant, en l’art de viure dels pares, almenys fins als 30 anys, i si més no engrossint les llistes de l’atur.
Estic convençut que les mesures de xoc del govern socialista poden tenir petits efectes immediats, tot i que aïllats. Em refereixo als casos de cobriment de cor que pot haver provocat la notícia a algun sexagenari que esperava amb candeletes la jubilació i que s’hi ha quedat. Es pot arribar a entendre que els efectes devastadors anunciats de la grip A en aquesta franja de la població no van ser els previstos, i que ara se’ls vulgui fer treballar més anys a veure si així cauen abans de cobrar la jubilació. Tot sigui pel pla d’austeritat.
La mesura anunciada ahir per salvar el sistema de prestacions socials tindrà el mateix efecte fantàstic que van tenir els plans de pensions privats que ens havien de proporcionar ingressos desorbitats per gaudir del nostre estanque dorado i ja s’ha vist com ha acabat. És clar, a partir d’ara a la feina, tots calbs.
Què passa amb els e-mails a la feina?
El Parlament finlandés autoritza a les empreses a controlar els correus electrònics dels seus empleats.
Amb la justificació d’evitar la filtració de secrets industrials, el Eduskunta o Parlament finlandés ha aprovat la reforma de la Llei de Protecció de les Comunicacions Electròniques, de tal manera que autoritza a les empreses i organismes públics a investigar els registres de correu electrònic dels seus empleats. La qual cosa vol dir que a Finlàndia ningú es refia de ningú i que les empreses desconfien totalment dels seus treballadors.
A l’Estat espanyol aquest dret està protegit i regulat per la Llei de Protecció de Dades Personals (LOPD) però a més podem recòrrer a l’Estatut dels Treballadors. El control dels correus electrònics, no el pot fer cap empresa al seu empleat si abans no l’ha advertit prèviament d’una manera molt clara i per escrit que la utilització d’Internet a l’empresa estava limitada o restringida.
La revisió del correu o de l’ordinador a la feina a més està emparat per l’article 18 de l’Estaut dels Treballadors. D’aquest article es desprén que en tractar-se d’una eina de treball, si bé podria ser revisada per l’empresari -de la mateixa manera que es poden revisar les guixetes, armaris o el calaixos-, només es podria fer en les condicions previstes per aquesta normativa, és a dir amb l’assistència d’un representant dels treballadors o d’un altre treballador.
No volia entrar en legalismes però per aclarir aquest tema era inevitable i qui vulgui saber més sempre pot consultar la jurisprudència , fins i tot del Tribunal Constitucional que ha manifestat en més d’una ocasió que el contracte de treball no priva al treballador dels seus drets fonamentals, inclòs el dret a la intimitat, el qual en alguns casos es pot veure minvat però mai eliminat.
On són els sindicats en época de crisi?
Ningú ha trobat encara cap recepte per solucionar la crisi.
Tots els experts fan les seves càbales i les seves grans anàlisi del per què s’ha arribar a l’actual situació, amb grans teories i molta saviesa. Cap d’ells va fer de Manelic i no va veure venir el llop. Això si, ara tots coincideixin en sentenciar que la cosa es veia venir. Tenen la poca vergonya de dir que ho veiem venir i no van fer res per aturar-ho. Així va la cosa.
Per la seva banda els sindicats no saben ben bé quin paper han de jugar. De fet, s’enfronten a la primera crisi greu d’ocupació en quinze anys i amb tants acomiadaments com hi ha, i amb els expedients de regulació d’ocupació que han de negociar, sel’s hi ha girat feina i no tenen temps de pensar en estratègies globals. La veritat és que tampoc estan preparats per afrontar cap situació econòmica crítica a principis del segle XXI. Els sindicats estan ancorats en unes maneres de fer, no en el segle XX, sinó més aviat al segle XIX. De moment es dediquen ha intentar assegurar la protecció dels treballadors negociant unes millors indemnitzacions. Després pactaran reformes laborals a la baixa. El sindicalisme que fa temps és en crisi sobreviu gràcies a la crisi, de la mateixa manera que hi ha altres sectors que ara tenen el seu moment daurat. Només cal fer una mirada a les empreses que es dediquen a cobrar morosos o a molts despatxos d’advocats alguns dels quals estan canviant d’especialitat i es dediquen a allò que es demanen i que es assessorament en matèria mercantil, sobre dret concursal…
Cap on va Europa? (1)
Em considero un europeista, i precisament per aquest motiu estic absolutament decebut per l’actual deriva de la Unió Europa. Una organització integrada per 27 Estats, majoritàriament conservadors (eufemisme de dretes), cosa que es reflecteix en l’actual composició de la Comissió Europea, l’executiu de la UE que cada vegada pren decisions i impulsa directives més reaccionàries.
Primer es va sotmetre a les exigències dels Estat Units per cedir les dades personals els ciutadans europeus que viatgin als EUA, després ha vingut la directiva de tall xenòfob per repatriar immigrants i mantenir-los detinguts fins a divuit mesos i ara per reblar el clau la Comissió es felicita per l’acord dels ministres de Treball per allargar el màxim d’hores laborables setmanals de 48 a 65 hores. Cap on va la Unió Europea?
Primer es va sotmetre a les exigències dels Estat Units per cedir les dades personals els ciutadans europeus que viatgin als EUA, després ha vingut la directiva de tall xenòfob per repatriar immigrants i mantenir-los detinguts fins a divuit mesos i ara per reblar el clau la Comissió es felicita per l’acord dels ministres de Treball per allargar el màxim d’hores laborables setmanals de 48 a 65 hores. Cap on va la Unió Europea?
Acomiaden un periodista d’ El Mundo
El periodista Fèlix Martínez ha estat acomiadat del diari El Mundo que dirigeix Pedro J.Ramírez, per escriure un article en el qual criticava als neofeixistes que van commemorar el darrer 20-N lloant al dictador Francisco Franco i a Primo de Rivera en un acte que es va celebrar a la l’emblemàtica plaça de Oriente de Madrid. Les crítiques que feia el periodista al dirigent de l’extrema dreta espanyola, Blas Piñar no han agradat a Pedro J. Ramírez, que ha acomiadat al seu redactor en cap a Catalunya.
Tot i reconèixer que en l’article es passa de voltes i que hi discrepo en les formes i el llenguatge, des d’aquesta bitàcola us convido a visitar com a mostra de solidaritat el bloc de Félix Martinez on podeu llegir íntegre l’article “La nostalgia de los malvados”, que ha provocat el seu acomiadament. Si voleu també hi podeu deixar algún missatge de suport per contrarestar les continues amenaces i insults que ha rebut aquests darrers dies.
La república dels Mossos
Ara ja sabem quin problema tenen els Mossos, un cos policíac que s’ha de mobilitzar per defensar la seva imatge pública, cosa que s’ha de fer amb la feina i el dia a dia. Clar, tenen eleccions sindicals, una campanya que fa dies estem patint tots els ciutadans.
Aquest Mossos primer van qüestionar la direcció política del Departament d’Interior de la Generalitat, és a dir Joan Saura. Ara com qualsevol república bananera que dubta de la netedat d’un procés electoral democràtic demanen observadors externs per a les eleccions sindicals.
Fins avui tenia entès que la policia catalana era una policia democràtica
Aquelarre de sindicalistes
El principals líders del sindicalisme europeu es troben avui i fins dijous a Sevilla, en un Congrés, en que se suposa que parlaran de les seves coses. Seria un bon moment perquè aquests agents socials que s’atribueixen la representació del tots els treballadors europeus reflexionin perquè tenen tan poc predicament, perquè cada vegada hi ha menys sindicació i tenen menys força. No serà que els hi cal reciclar-se. Què s’han allunyat del món real del treball. Què només s’acosten a les empreses quan hi ha eleccions sindicals?