El diari econòmic Financial Times parlava ahir de Catalunya i, a diferència d’altres ocasions, aquest cop ho feia en un to més positiu. En un especial de quatre pàgines, un Doing business in Catalonia, presentava el país com un indret bo per a les empreses i amb oportunitats de negoci, tot i que també destacava que hi ha defectes. Ningú no és perfecte. No obstant Financial Times deixava clar que Catalunya és el contribuent més important als ingressos de l’Estat espanyol, alhora que elogiava els atractius empresarials del país presentant-lo com una regió que concentra una xarxa de talents d’arreu del món. De tot plegat, em quedo el titular del dossier, «Una joia de la corona», si més no perquè, si no recordo malament, l’Índia, que va ser durant anys la joia de la corona britànica, al final va esdevenir un país independent. És això una premonició? Ara potser només ens caldrà trobar un Mahatma Gandhi català.

Si hi ha una administració estatal que encara té tics de l’antic règim, que és immobilista, està encarcarada, és obsoleta, és esquerpa a qualsevol canvi i modernització, aquesta és la justícia espanyola. Tot i que els jutges depenen del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), sortosament una part del funcionament de la justícia a Catalunya està gestionada pel govern de la Generalitat. Som afortunats perquè una vegada més Catalunya és pionera a l’hora de posar en marxa una reforma, que amb el temps ha de revolucionar la justícia espanyola. Es tracta de la unificació de les bases de dades per a tots els partits judicials catalans i la creació d’un registre únic a tot Catalunya. Aquesta base de dades i la connexió en xarxa dels jutjats catalans permetrà conèixer l’historial dels acusats, si aquests són reincidents, si tenen antecedents penals, si estan ingressats en un centre penitenciari, en llibertat amb càrrecs, etc. Ara només fa falta que el Ministeri de Justícia ens copiï el model i s’escolti la consellera Montserrat Tura per tal que els sistemes informàtics de tots els jutjats de l’Estat adoptin les mesures tècniques perquè es puguin parlar els ordinadors. Tot plegat, una putada per als delinqüents reincidents.

Per Santa Creu, tothom a Figueres! Aquesta crida es feia abans a tot l’Empordà. Les fires i festes de Figueres sempre havien tingut molta tirada, fins i tot quan les anomenaven festes de maig. La capitalitat de l’Alt Empordà abans era incontestable, ningú la qüestionava. Hi ha qui manté que des de fa anys aquest paper de centralitat s’ha anat desplaçant cap a la badia de Roses. No és cap bestiesa, quan l’única autovia que hi ha a la comarca és la que comunica Figueres amb Roses. Tot i que en aquests darrers anys Figueres ha perdut pistonada, continua exercint la seva capitalitat i es reivindica com a motor econòmic, social i cultural de la comarca. Potser recuperarà aquesta centralitat, però caldrà treballar en molts fronts i posar les bases sòlides d’un projecte de ciutat que desconeixem. Figueres no pot viure eternament del seu passat, ha de mirar més cap al futur. Que avui l’escriptor Vicenç Pagès faci el pregó de fires és un bon símptoma

A Girona es va inaugurar l’exposició La Devesa, entre el passat i el futur. És la mirada del fotògraf Miquel Ruiz, que de petit, fa més de quaranta anys, havia conegut aquest passeig quan acompanyava el seu pare a la parada que tenia al mercat. El fotògraf empordanès, amb les seves passejades matinals, redescobreix, com qualsevol altre gironí, aquest gran parc urbà. Avui, el mercat, fires de tota mena i esdeveniments tutti quanti es tornen a fer sense miraments a la Devesa. Un espai que està d’actualitat, després que l’Ajuntament fes marxa enrere i decidís retirar el projecte de construir-hi un pavelló. El futur del pulmó gironí no està decidit, no hi ha un pla d’usos clar i malgrat les agressions que pateix, hi ha el convenciment que s’ha de preservar. La Devesa és com aquell bosc encantat en el qual els arbres prenen vida i es defensen de tal manera que, fins i tot, fan trontollar el govern de la ciutat

L’espai europeu sense fronteres i la lliure circulació de persones a la Unió Europea és una fal·làcia, engany, ficció, artifici, al·lucinació o miratge. Poden utilitzar qualsevol d’aquests adjectius per dir que aquí s’incompleix de manera flagrant una normativa europea. Els estats espanyol i francès enganyen els seus ciutadans i els seus socis comunitaris. En els passos de la Jonquera i el Pertús no s’han complert mai les disposicions de Schengen que estableixen la supressió de controls a les fronteres interiors. Dit d’una altra manera, els dos estats haurien d’haver estat diligents i haver desmantellat des de fa temps la paradeta que es manté de manera alegal tant a l’autopista com a l’entrada del Pertús. Cap de les justificacions que al·leguen els dos governs s’aguanta. És clar que les cabines serveixen per recordar-nos que hi ha una ratlla molt clara entre la Catalunya del nord i la Catalunya del sud.