Les torres de les línies elèctriques que han caigut seran substituïdes per unes altres de més reforçades. D’això se’n diu propòsit d’esmena. Quan era petit i anava als hermanos de la Salle de Figueres (Els Fossos), a la classe de religió em van ensenyar que per obtenir el perdó dels pecats no n’hi havia prou amb la confessió, calia a més que hi hagués el propòsit d’esmena –de no tornar a fer les coses malament– i a més m’havia de penedir dels meus pecats. Endesa no ha reconegut els seus pecats, però són tan evidents i tan públics que no cal, tots ho hem vist i molts ho hem patit. Endesa públicament no reconeixerà mai els seus errors; ho entenc, els pecats no es confessen en públic. Però ara ja ens diuen que no ho tornaran a fer, que faran bondat i que les noves torres podran suportar més pes i les inclemències del temps. Amb tot, sense el penediment veig difícil que obtinguin mai el perdó.
Pseudorevolta
Una pseudorevolta és una revolta que no acaba de ser-ho, que es queda en un gest de rebel·lió, per no dir que és només un acte simbòlic, simpàtic, però que no passa de cop d’efecte. Això és el que han fet els alcaldes de Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols en anunciar que no pagaran les factures de l’enllumenat públic a Endesa o el de Caldes quan s’ha donat de baixa de la companyia i insta els ciutadans a deixar de ser clients d’aquesta companyia elèctrica i passar-se a la competència. Així mateix, també pot semblar molt revolucionària la posició d’ERC quan reclama la nacionalització d’Endesa, que controla un sector estratègic i que és a les mans de l’empresa italiana Enel. Aquí cal recordar que el PP va fer mans i mànigues perquè la companyia elèctrica no fos controlada per una empresa catalana. També el manifest signat per 150 alcaldes no passarà de ser un acte simbòlic contra qui realment té el poder.
El rebut de la llum
Les conseqüències de la nevada han estat fenomenals. Hi ha hagut milers d’afectats i indignació generalitzada pel mal funcionament del serveis bàsics i per l’actitud prepotent de les companyies elèctriques, que no admeten els seus errors. A Caldes, tres-cents veïns s’han manifestat per denunciar que porten set dies a les fosques. Els alcaldes, que s’han sentit abandonats, han signat un manifest reclamant que no es tornin a produir mai més les mancances amb què s’han trobat aquests dies, mentre el govern ha protagonitzat un desembarcament de càrrecs a les zones afectades. Amb tot, els problemes encara no estan resolts, i no sé si ho estaran d’aquí a uns mesos. Del que sí estic convençut és que al juliol, encara que no s’hagin posat en marxa les mesures perquè això no torni a passar, hi haurà una revisió de les tarifes elèctriques que serà a l’alça. La darrera revisió va ser al gener i es va apujar el rebut d’un 2,6 %.
Fets i no paraules
Que el president de la Generalitat aprofiti una catàstrofe com la que hi ha hagut aquests dies per instrumentalitzar políticament la MAT, és lleig, per dir-ho d’una manera suau. Perquè només es pot qualificar d’oportunisme polític la referència que va fer el president José Montilla a la polèmica línia de 400 kV, quan va parlar dels nombrosos problemes de subministrament que hi ha aquest dies a les comarques gironines. El president del país converteix molts alcaldes i ciutadans –quan encara pateixen les conseqüències de la nevada de dilluns–, de víctimes a culpables. I això perquè aquests s’han oposat al traçat de la MAT proposada pel govern i les elèctriques o n’han reclamat reiteradament el soterrament. El president s’ha equivocat, o potser pretén que aquests alcaldes tinguin mala consciència i provocar que la ràbia que avui senten els ciutadans d’aquestes poblacions que s’han sentit abandonats es giri contra el seu edil? Si vol parlar de la MAT, faci-ho, però d’aquí a unes setmanes, quan el govern hagi fet els deures. Mentrestant, volem fets i no paraules.
Multireincidents
Algú s’ha preguntat mai com és que Hisenda té un sistema informàtic fenomenal que treballa en xarxa i controla els nostres ingressos i la nostra vida fiscal fins a un punt que fa por? O que Trànsit hagi creat una altra xarxa perquè no ens escapem de les multes més insignificants? I, per contra, que Justícia sigui incapaç de creuar dades entre els jutjats amb un mínim d’eficàcia i portar un registre de faltes per aplicar amb rigor la legislació en els casos de robatoris i furts menors a delinqüents multireincidents? Si en delictes majors no hi ha problema perquè la justícia ja dóna una resposta adient, per què en delictes menors amb multireincidència ens quedem en penes de multa? La impunitat dels reincidents va motivar part de les protestes de Salt i, pel que hem sentit aquests dies, també preocupa els consellers de Justícia i Interior i la fiscalia de Catalunya. Què esperen per escoltar els alcaldes i fer-los més cas, tal com reclamen, i posar fil a l’agulla?
L’oficina de turisme
Fa pocs dies van treure el Niu de la Rambla de Girona. Va ser polèmic quan s’hi va posar, i no discutiré amb artistes i experts sobre la seva utilitat. No sé tampoc si té cap relació la desaparició del Niu amb el fet que dilluns es tanqui l’oficina de turisme de la rambla de la Llibertat. Però el que sí que tinc clar és que aquesta oficina històrica, que es va obrir l’any 1989, està situada en un lloc privilegiat de Girona i que és un error que es tanqui. Un establiment que ha d’informar i atendre les consultes dels turistes ha d’estar situat al centre neuràlgic del Barri Vell. La Granja Mora, per exemple, hauria estat un lloc perfecte, si és que la idea era marxar de la Rambla. Aquest punt d’atenció serà substituït per una oficina turística a l’edifici de la nova seu de la Generalitat. Un lloc perfecte per a la gent del país que anirà a l’antic Santa Caterina a presentar denúncies als Mossos o a fer gestions administratives, i menys adient per acollir turistes.
Reciclar fa mandra
Segons les dades oficials som un país civilitzat, sostenible i conscienciat. A casa a l’hora de llençar les escombraries sabem separar la brossa orgànica del rebuig, el paper, el cartró, el vidre, les llaunes, els plàstics, els medicaments i les piles. Reciclar no és tan difícil, l’única cosa és que no és còmode. Durant el boom immobiliari la majoria de pisos que es van construir es van fer amb cuines amb espais minúsculs on és gairebé una aventura poder fer la selecció amb els diferents pilons de residus. Una bona excusa perquè molta gent no separi els residus, perquè a banda dels problemes d’espai que té a casa, a més, ha de d’anar a buscar el contenidor massa lluny i li suposa un esforç massa gran. Fa mandra. Les polítiques divulgatives per al reciclatge ja s’han fet. Potser ara cal fer com als països nòrdics que sancionen qui no posa la brossa al contenidor que toca.
Negrín
Negrín era un home dolent que es va emportar l’or de l’Estat espanyol a Rússia. Una afirmació infantil. Una idea que s’inculcava als nens que vam néixer en ple franquisme i que preguntàvem per què a La Vajol hi havia una mina que portava el nom d’en Negrín. Era la història d’ells. L’altra versió ens la van amagar, i encara avui intenten manipular-la. A cap país democràtic es pot entendre que es processi un jutge perquè investiga els crims d’una dictadura. I aquí això passa. La crosta de l’antic règim, però, no pot impedir l’interès creixent que hi ha per recuperar la memòria històrica. Ho fan les institucions, amb iniciatives com ara el Museu de l’Exili, amb homenatges als represaliats pel franquisme que impulsa la Generalitat en el marc del Memorial Democràtic i amb actes com el que es va celebrar ahir a La Vajol per recordar Juan Negrín. No n’hi ha prou. Setanta anys després, calen polítiques i respostes més valentes.
Estudiants d’ara
Els joves universitaris per definició són inconformistes i qüestionen les coses. Reclamen canvis. Fa anys, molts anys, les protestes estudiantils van ser una de les peces clau a l’hora de reclamar la fi de la dictadura i el canvi democràtic. Molts d’aquells joves que aleshores corrien amb «els grisos» al darrere ocupen avui llocs de poder. Després, durant els anys de la transició, encara es van mantenir les mobilitzacions universitàries, fins que més tard les coses s’han anat normalitzant. Les universitats s’han anat despolititzant i desmobilitzant, i el debat –quan n’hi ha hagut– s’ha tornat més acadèmic. Les darreres mobilitzacions, les més recents que tots recordem, es van centrar en el pla Bolonya. Dimecres, a Girona, els estudiants es van tornar a mobilitzar, però aquest cop la seva reivindicació ha estat molt poc profunda. Avui els estudiants reclamen un aparcament. Els temps estan canviant.
Exalcaldes
Foto d
Els socialistes figuerencs no podran presumir mai de tenir exalcaldes. Aquest partit ha fet amb els seus alcaldes el mateix que feien els déus de la mitologia grega, que es menjaven els propis fills. En la història de la democràcia recent, del 1979 ençà, Figueres ha tingut dos alcaldes socialistes, Josep Maria Ametlla (1979) i Joan Armangué (1995-2007). I això sense comptar-hi Martí Palahí, que va ser alcalde accidental durant la crisi Ametlla i poc després es va passar a CiU. En cap dels dos casos anteriors la cosa no va acabar bé. Ametlla va haver de dimitir mesos després d’haver accedit al càrrec per greus discrepàncies amb l’executiva local del partit, i també va deixar la militància. Ara, Armangué, que ha estat ni més ni menys que 12 anys alcalde de Figueres, també s’ha donat de baixa del PSC. Deu ser que la tramuntana no se’ls posa bé, als socialistes?