No es cap novetat, tothom tenia clar que a l’Alt Empordà li tocava gaudir de la producció d’energia eòlica. L’impacte paisatgístic ha estat sempre el principal problema que s’ha posat sobre la taula. Després, un cop assumit que tindríem escampats per tota la plana allò que en la seva bogeria el Quixot va veure com a gegants, el debat ha derivat a saber on s’instal·laran. Fa pocs dies, el govern va desvetllar l’incògnita. A la ruta del vi de l’Empordà: Agullana, Cantallops, Masarac, Sant Climent Sescebes, Espolla i Campany (a més de la Jonquera), que es convertirà en la ruta dels molins. No sabem com millorarà la producció d’energia en la producció dels vins empordanesos. Aquests set parcs eòlics seran els que tindran major capacitat de producció, més d’una cinquena part del que produeix el reactor d’una central nuclear. Benvinguda sigui l’energia alternativa, però ens hauria agradat més que s’haguessin posat els molins al llarg del corredor d’infraestructures que formen l’autopista, l’N-II i el TAV.
I encara es queixen!
Albert Boadella, Arcadi Espada, Mariano Vargas Llosa, Álvaro Pombo, Fernando Savater, Félix de Azua, Carlos Castilla del Pino són només alguns dels signants d’aquell manifiesto en el qual denunciaven una suposada persecució del castellà a Catalunya, amb l’aval del diari El Mundo i Telecinco. Una campanya que tenia també el suport de personatges com ara Daniel Sirera, José María Aznar, Rosa Díez, Miguel Delibes, Arturo Pérez-Reverte, Aleix Vidal-Quadras, Federico Jiménez Losantos, Albert Rivera i Alícia Sánchez-Camacho, entre molts d’altres.
S’ha fet pública una enquesta de l’Idescat, que tira per terra qualsevol campanya carregada de catalanofòbia en contra la nostra llengua, ja que amb dades a la mà es constata com dia a dia es va imposant el castellà a Catalunya i avui ja hi predomina sobre el català. I encara es queixen!
Diaques i diaconesses
Ahir (14 de febrer) en una cerimònia litúrgica multitudinària a la catedral de Girona van ser ordenats tres diaques permanents. Els diaques, que tenen el tractament de mossèn, poden fer les tasques dels capellans, tot i que no poden confessar, fer l’extremunció o consagrar. Això vol dir que poden fer pràcticament totes les tasques dels capellans tret de la consagració de la missa. Aquests ordenaments religiosos coincideixen en uns moments d’una profunda crisi de valors en la societat i de vocacions en l’Església catòlica. Els seminaris fa temps que s’han buidat i no hi ha planter. La fórmula de consagrar diaques, que poden ser seglars casats, apunta cap on podria anar l’Església en el futur. Si trenqués el celibat, ben segur que obriria la porta a moltes vocacions frustrades pel sagrament del matrimoni. Però abans de veure un capellà casat, com en les esglésies catòliques orientals, possiblement ens trobarem diaconesses.
«Garzonades»
El jutge de l’Audiencia Nacional Baltasar Garzón és un vell conegut dels gironins d’ençà de les detencions d’una quarantena d’independentistes catalans l’estiu del 1992, acusats d’estar vinculats a l’organització armada Terra Lliure. Detencions que van colpejar d’una manera especial sectors sobiranistes gironins i que van acabar amb l’absolució de la majoria dels acusats, una part dels quals van portar el cas al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Amb les seves maneres barroeres va aconseguir que l’Estat espanyol fos condemnat per no haver investigat les tortures que van denunciar els detinguts.
Garzón ha estat un jutge mediàtic i polèmic, i n’ha fet de l’alçada d’un campanar. Ja és ben trist que amb el seu historial de casos oberts sense massa fonaments i tramitats amb tantes llacunes, Garzón hagi de seure al banc dels acusats per una querella al Tribunal Suprem per haver investigat les desaparicions durant la Guerra Civil i el franquisme. I això, després d’haver donat esperances als familiars de milers de víctimes de la dictadura franquista que esperaven la rehabilitació dels seus. Llàstima de jutge!
Dret d’admissió
Sortir a prendre una copa, ja no es pot fer lliurement a Girona. Els propietaris dels locals nocturns volen triar qui entra als seus establiments. Ho fan de manera subjectiva i arbitrària. La cosa va més o menys així: el porter del local et mira de dalt a baix, i et diu que és ple, o que fan un càsting, o que cal invitació o qualsevol altra excusa i et deixa al carrer, mentre va entrant gent. Quan et passa això, no entens res. Vas ben vestit, tens prou diners per gastar, no fas mala pinta. La cosa és similar a aquells casos en què es barrava el pas a discoteques de la costa a ciutadans de raça negra. Ara a banda del color de la pell, la vestimenta o les sabates esportives, també et discriminen per l’edat. No per ser menor, si no per massa vell. La part positiva és que t’estalvies el gintònic. Als amos d’aquests establiments, els recomano, a banda de llegir l’article 14 de la Constitució, que posin un cartell ben gros a la porta amb el llistat dels motius pels quals discriminen els seus clients.
Cap de Creus
Un projecte encarregat a finals dels anys 60 a l’arquitecte figuerenc Pelai Martínez i al francès Jean Weiler, va cloure’s amb la construcció al cap de Creus del Club Mediterranée. Una ciutat de vacances pensada per gaudir i alhora preservar un paisatge únic amb el vistiplau d’intel·lectuals de l’època, com ara Josep Pla i Salvador Dalí. Les construccions o bungalous es van bastir sense fonaments, directament sobre les roques, de tal manera que avui es pot anar desconstruint, deixant el paisatge tal com era ara fa més de cinquanta anys. Finalment el Departament de Medi Ambient ha posat en marxa un pla per enderrocar la resta de construccions il·legals que s’han construït aquests últims anys al cap de Creus, amb la classificació de camins, la creació d’alguns itineraris i el plantejament de limitar el pas de vehicles. Ens haurem de creure que el Parc Natural del Cap de Creus ara ja és una realitat.
A resar!
La borsa s’ha enfonsat, l’Estat espanyol ha superat els quatre milions d’aturats, a Girona amb més de 57.000 persones a l’atur ens hem situat per sobre de la mitjana estatal, el nombre d’expedients de regulació s’ha multiplicat per quatre en un any. A les comarques gironines vam tancar el 2009 amb 293 ERE i hem tingut 110 concursos de creditors (les antigues suspensions de pagaments) que s’han incrementat, ni més ni menys, que un 243%.
Diuen que no està tot perdut, que el panorama econòmic no és tan desolador. També m’han ensenyat que no s’ha de perdre mai l’esperança, que s’ha de confiar en els que manen. Però què voleu que us digui, si davant de tota aquesta deriva, veus que l’únic que se li ocorre al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, és anar a Washington a resar. Què Déu ens agafi confessats!
Els ases a l’esquena
Les tres quartes parts dels accidents que hi ha a Catalunya es produeixen en zones urbanes i aproximadament un 20% de les víctimes són vianants. Tots tenim al cap els casos d’atropellament que s’han produït recentment a les comarques gironines. I tots tenim clar que l’excés de velocitat a les zones urbanes és una de les principals causes d’aquests accidents. Els ajuntament hi fan front instal·lant als carrers elements reductors de la velocitat. El resultat és la proliferació de ressalts de tota mena, de totes formes i mides, de suaus o més bruscos, que s’han convertit en un maldecap per als conductors, però també per als mateixos ajuntaments, que en alguns casos, com ara ha passat a Figueres, després han de retirar a corre-cuita. El fet és que no hi ha cap normativa ni criteri, i aquests ressalts, bonys o esquenes d’ase sovint són més un problema que una solució i es converteixen en un autèntic ase a l’esquena.
Tots calbs
L’edat de jubilació es retardarà fins als 67 anys, una edat en què, com se sap, la gent té una trempera i unes ganes de treballar que espanten. La mesura, sense cap mena de dubte, garanteix la productivitat, la innovació i la competitivitat a les empreses. Si del que es tracta és de resoldre la crisi econòmica i salvar el sistema estatal de pensions, el govern de Zapatero enfoca bé la cosa. Ha demostrat de sobres que els pensionistes són la seva principal preocupació. Només cal veure l’extraordinari increment de les pensions, un 1% (que amb l’aplicació de l’IRPF resulta que els jubilats perden poder adquisitiu).
Si la proposta del ministre de Treball, Celestino Corbacho, es fa efectiva, anirem veient a la feina com els més vells –si és que no tenen visita a l’ambulatori o estan de baixa– es van consumint en els seus llocs de treball. Els joves, mentrestant, s’aniran formant, en l’art de viure dels pares, almenys fins als 30 anys, i si més no engrossint les llistes de l’atur.
Estic convençut que les mesures de xoc del govern socialista poden tenir petits efectes immediats, tot i que aïllats. Em refereixo als casos de cobriment de cor que pot haver provocat la notícia a algun sexagenari que esperava amb candeletes la jubilació i que s’hi ha quedat. Es pot arribar a entendre que els efectes devastadors anunciats de la grip A en aquesta franja de la població no van ser els previstos, i que ara se’ls vulgui fer treballar més anys a veure si així cauen abans de cobrar la jubilació. Tot sigui pel pla d’austeritat.
La mesura anunciada ahir per salvar el sistema de prestacions socials tindrà el mateix efecte fantàstic que van tenir els plans de pensions privats que ens havien de proporcionar ingressos desorbitats per gaudir del nostre estanque dorado i ja s’ha vist com ha acabat. És clar, a partir d’ara a la feina, tots calbs.
Galileo
Un informe molt crític del Tribunal de Comptes europeu acusa a la Comissió Europea i a les administracions dels estats membres de la Unió Europea de la mala gestió entre el 2003 i el 2006 dels treballs de desenvolupament del projecte Galileo.
Galileo és el sistema global europeu de navegació per satel·lit. (El GPS europeu, per entendren’s). Segons aquesta auditoria, que ha passat desapercebuda, “la Comissió ha actuat amb certa deixadesa” i els estats membres “han intervingut únicament en interés de la seves industries nacionals i han bloquejat el projecte”. El resultat de tot plegat és que s’ha disparat el cost del projecte.