Vides minades, deu anys

Publicat el per

En les imatges que rebem avui dels principals conflictes del món hi ha una gran dependència de les grans agències d’informació, la nord-americana Associated Press, la britànica Reuters i la francesa France Presse, amb el que significa de dependència. Això fa que la majoria de diaris publiquin cada dia les mateixes imatges. Pels rotatius enviar fotògrafs els suposa una despesa que no consideren necessària, cosa que empobreix quan no anul·la a la pràctica les seccions de fotografia d’alguns diaris.

Hi ha una tendència a la imatge única, a una sola fotografia. Als diaris s’està potenciant la foto única i deixen els reportatges fotogràfics amplis per als magazins del diumenge o les revistes. .
Per tot plegat els grans fotoperiodistes han buscat alternatives i treballen en llibres o en exposicions, un fenomen que ha proliferat a tot Europa. Eancara que també trobem sensacionals webs a Internet.

He volgut dir això abans de presentar a Gervasio Sánchez, perquè tots tinguem una idea de la situació del fotoperiodisme avui. Però sortosament a banda de Gervasió, a l’Estat espanyol tenim grans fotoperiodistes com Sandra Balcells, Javier Bauluz, Celmente Bernard, Paco Elvira, Cristina Garcia Rodero, Santiago Lyon, Kim Manresa o Enric Folgosa Martí, entre altres

De Gervasio Sanchez, que puc dir que ja no sabeu. Que ha treballat durant molts anys com a fotoperiodista independent, tot i que manté una estreta relació amb el diari Heraldo de Aragón. La seva tasca professional l’ha desenvolupat sempre en zones de conflicte i pel que tinc entès ho ha fet com una opció personal col·laborant entre d’altres amb la BBC, la Cadena Ser o La Vanguardia. Ha cobert la majoria de conflictes armats des del 1984, a (Amèrica Llatina, Sierrra Leona, Àfrica, Àsia o Bòsnia) sempre amb una gran sensibilitat social i humana, amb la idea de donar a conèixer al món i denunciar els horrors de la guerra. Només cal veure la seva obra gràfica amb els comentaris que ell mateix ha escrit, o haver escoltat alguna de les seves cròniques radiofòniques des de Bagdad a la Ser.

Ha publicat llibres fotogràfics com El cerco de Sarajevo (1984), Kosovo Crònica de la Deportación, Niños de la guerra, La Caravana de la muerte Las víctimas de Pinochet, Latidos del Tiempo…..

Finalment el projecte Vidas Minadas, és un exemple molt clar de la seva manera particular d’entendre el periodisme.

Els nens com a víctimes una constant en la seva obra. Tant en la primera edició de Vidas Minadas del 1997, la del 2002 “Cinco años despues” i aquesta que acaba de presenta. Vidas Minadas, 10 años despues.

Gervasió, ha seguit durant tots aquests anys, el drama de les víctimes de la guerra, denunciant amb les seves imatges, la vulneració que fan els Estats reiteradament dels tractats internacional contra les mines antipersona, uns perquè fabriquen i exporten aquestes mines o armes –com és el cas de l’Estat espanyol- i altres perquè les utilitzen.

Dimarts, 4 de desembre es vam presentar l’edició en català de Vides Minades, deu anys a la Casa de Cultura de Girona, amb Gervasió Sanchez, el president de la Diputació de Girona, Enric Vilert i l’autor d’aquesta bitàcola.

Altres enllaços: Telenoticies , Avui, El Punt, Diari de Girona. El bloc d’en Fermí Sidera

El projecte Galileu

Publicat el per

Els estats membres de la UE han arribat a un acord per rellançar el projecte Galileu, el futur sistema europeu de navegació per satèl·lit. Amb aquest projecte, Europa vol tenir tecnologia pròpia independent del sistema GPS, l’homòleg dels Estats Units.

La rebequeria dels espanyols. L’acord per rellançar el Galileu es va tancar inicialment sense el suport del govern espanyol, l’únic estat que hi va votar en contra, però finalment dissabte es va afegir a la resta dels vint-i-sis estats membres de la Unió Europea, després que va rebre garanties que s’obrirà un centre de control en territori espanyol que treballarà en xarxa amb els altres dos centres previstos, a Alemanya i Itàlia, tot i que a diferència d’aquests dos darrers no tindrà finançament comunitari. La negativa inicial del govern espanyol a donar suport al projecte Galileu va crear molt de malestar en el si de la Comissió Europea. El comissari europeu de Transports, Jacques Barrot, va dir que no entenia la posició del govern espanyol, perquè d’aquí a l’any 2013 el centre de control espanyol tindrà les mateixes funcions que l’alemany i l’italià. El sistema europeu de satèl·lits Galileu tindrà una trentena de satèl·lits, i vol convertir-se en la competència del nord-americà GPS. El projecte estava aturat des de feia mesos.

Publicat a la secció les claus de la Unió Europea d’El Punt (o les perles europees del dilluns), el 3/12/07

Kosova i Catalunya

Publicat el per

El fet que les autoritats espanyoles amb un grup molt reduït de països de la UE s’hagin alineat al costat de Rússia alhora de defensar que Kosova quedi integrada dins Sèrbia, té una lectura molt clara. Sobretot si recordem que en el debat sobre el futur d’aquesta regió, Putín ha posat d’exemple Catalunya i el País Basc, com a territoris autònoms integrats dins d’un Estat.

El govern Zapatero ha estat un dels culpables que la UE s’hagi presentat dividida a la taula negociadora, cosa que no ha ajudat gens a que les autoritats de Sèrbia i Kosova hangin estat capaces d’arribar a un acord sobre el futur estatus del territori de majoria albanokosovar. Si abans del 10 de desembre no hi ha acord, Kosova ha anunciat que declararà unilateralment la seva independència a l’espera que el Consell de Seguretat de l’ONU actui, i Sèrbia ha amenaçat, en represàlia, d’imposar un bloqueig econòmic a la regió. Si tot plegat al final acaba amb violència, quin trist paper el del govern espanyol!

Sobre aquest tema recomano visitar el bloc de Im-Pulso

Els 15 anys de la "Cati", a Girona

Publicat el per

La seu gironina del Col·legi de Periodistes acull fins el dia 11 de gener del 2008 l’exposició 15 anys de Catalunya Informació.

Una mostra molt vinculada al món de la comunicació per tot el que ha significat i representa aquest projecte radiofònic en la història del periodisme català. Catalunya Informació, la “Cati” com es coneix entre els col·legues, com a projecte comunicacional, diguem-ho clar, és i ha estat una bona eina pels periodistes. Tots fem la nostra feina en el camp de la informació, i com a professionals cada dia tenim més eines per informar, (agències, internet, etc..) i en ocasions quan no bevem directament de la font de la notícia, tenim Catalunya Informació, com una eina més, que ens ha servit i ens serveix per conèixer el moment immediat d’aquella història que com a professionals també anem seguint, però a un ritme diferent.

A banda d’aquesta informació de minut a minut i durant les vint-i-quatre hores al dia, la “Cati” també ha fet una aposta per a la proximitat local i comarcal.

En la mostra s’intenta plasmar la realitat d’una emissora que sembla feta i pensada per als addictes i malalts de la informació. Es tracta d’una exposició amb un format diferents que aprofita les noves tecnologies perquè el visitant pugui fins i tot conèixer les mateixes entranyes de la “Cati”.

Revolta a França

Publicat el per

La revolta juvenil a la perifèria de París provocada per la mort, la setmana passada, de dos adolescents a Villiers-le-Bel és molt similar a la que va haver-hi el 2005 quan es van cremar centenars de vehicles als barris de la perifèria de les grans ciutats de tot França. Després d’allò no es van aplicar mesures socials per resoldre el problema i ara només a fet falta una excusa perquè tornessin a sortir al carrer grups de joves que viuen sense cap expectativa de millorar en aquests suburbis, on predomina l’atur la misèria i la violència. A més hi ha versions diferents sobre qui i com es va produir el fatal accident de la setmana passada, almenys això és el que informa Liberation, Le Monde o Le Figaro.

Fa dos anys, Nicolas Sarkozy, aleshores ministre de l’Interior, va fer front a aquella revolta amb poc encert i va qualificar de xusma els manifestants. Ara, com a president de França, no ha mostrat tampoc cap sensibilitat envers als fills de la immigració -de segona o tercera generació- i un altre cop s’ha mostrat dur en contra dels manifestants. El nou president de França si no vol que aquest brots de violència es vagin repetint periòdicament haurà de donar una resposta urgent i creïble a les demandes d’aquests barris, on impera un sentiment d’abandonament, i aportar-hi solucions socials contundents i eficaces.

Aznar vist des d’Amèrica

Publicat el per

S’ha frivolitzat molt sobre la intervenció de Zapatero i Joan Carles I en la cimera Iberoamericana. Però si realment teniu interès en saber més coses entorn a l’incident i de com s’ha vist a la televisió de Veneçuela i a Cuba, entreu en aquest enllaç i ja en treure les conclusions vosaltres. Cubainformación.tv
Entorn a la informació lliure a la xarxa, cada vegada més controlada i vigilada, podeu veure que en diuen a les Jornades per la llibertat d’expressió i la cultura lliure a Internet. Recordem el paper que han jugat Google o Yahoo.. Llibertat a la xarxa

Prestige

Publicat el per

Cinc anys després del naufragi del petrolier Prestige que va causar la marea negra més gran de la història a les costes espanyoles, la catàstrofe s’ha superat, malgrat algunes seqüeles i que encara no s’ha fixat cap data per al judici. El cas és en mans d’un petit jutjat del poble gallec de Corbión, que amb pocs mitjans s’ha encarregat d’un procediment de gran envergadura amb milers d’afectats.

Tampoc s’ha avançat gaire en les mesures de seguretat per evitar que un accident d’aquestes característiques es torni a produir. Continuen navegant per la zona grans petroliers sense un control mínim.

Tampoc s’ha habilitat, ni construït cap port d’abric per acollir els bucs amb problemes, fet que minimitzaria les conseqüències d’una altra catàstrofe ecològica.

Cinc anys després, tant la justícia espanyola com la resta d’administracions encara tenen molta feina per fer, uns hauran de determinar qui o quins són els culpables de tot plegat i demanar-ne les responsabilitats civils i penals, i els altres han de posar en marxa sense demora les mesures perquè un desastre com el del Prestige no es torni a produir mai més.

La sentència contra El Jueves

Publicat el per

No accepto, ni respecto, ni puc entendre de cap manera que en un Estat democràtic es pugui donar una sentència condemnatòria contra els autors d’una caricatura de la família real espanyola, publicat a la revista El Jueves, de la mateixa manera que tampoc he acceptat, ni entès mai les condemnes que s’han fet des del món islàmic contra els autors de les famoses vinyetes al·lusives a Mahoma. Suposo que tot plegats és una qüestió divina que depassa l’enteniment dels pobre mortals. En un cas, un ha esdevingut rei per inspiració divina si ens remuntem a les arrels borbòniques. En l’altre cas, el de Mahoma, està més clar que els suposats ofesos, consideren que s’ha insultat l’enviat d’Alà, el seu Déu.

Potser caldria cercar algunes de les sentències dictades pel gran inquisidor Tomás de Torquemada per entendre la de l’Audiencia Nacional contra El Jueves.

De moment la secció catalana de Jutges per la Democràcia ja ha manifestat la seva preocupació davant la sentència condemnatòria als humoristes gràfics de la revista El Jueves per un delicte d’injúries, en considerar que «decisions com aquestes suposen una limitació a la llibertat d’expressió, principi i valor fonamental que ha de orientar l’aplicació i interpretació de les lleis, i en la qual es comprèn tant el dret a la crítica com a la sàtira, que és el que s’ha exercit en aquest cas.» En la mateixa línia s’ha pronunciat el Col·legi de Periodistes de Catalunya en reclamar un canvi en el codi penal espanyol, en el sentit de que les injúries a qualsevol ciutadà «haurien de ser tractades per igual en l’ordenament jurídic».

Respectem als nostres avis

Publicat el per

La societat actual ens està portant a haver de posar una especial atenció en fenòmens com l’anomenada violència de gènere i la xenofòbia, però també en un altre tipus d’irracionalitat, que pateix la gent gran, sovint víctima de maltractaments. Dissortadament, centenars d’avis catalans pateixen agressions físiques o psicològiques sense que els mitjans ens en fem ressò. Es tracta d’un fenomen en què els periodistes hem d’incidir, encara que les informacions sobre aquests casos no suposin un increment de vendes ni d’audiència. No es tracta només d’informar, sinó també d’opinar, analitzar i reflexionar. I també de prendre consciència quan parlem d’aquestes qüestions amb el respecte i el rigor deguts i amb molta cura a l’hora d’utilitzar el llenguatge. Entenc que aquesta ha de ser, en part, l’aportació dels periodistes al Protocol sobre la Gent Gran a les comarques gironines, un memoràndum per evitar els abusos i perquè tots plegats tinguem una guia orientativa. Al Col·legi de Periodistes treballem en benefici del prestigi i la credibilitat de la professió, per guanyar-nos la confiança dels ciutadans.

Per això reprovem el cas d’excessiu protagonisme que està tenint als mitjans l’autor de la salvatge agressió a una jove equatoriana, pel que suposa d’exaltació de comportaments deplorables i delictius. No podem convertir la violència en espectacle informatiu.
Per aquestes motivacions i altres, al Col·legi secundem iniciatives com les del Protocol de la Gent Gran.

Mosques de la informació 2007

Publicat el per

Avui és una d’aquelles poques vegades en què una majoria dels periodistes gironins ens hem posat d’acord en alguna cosa.

De fet, ha estat en una decisió democràtica i en forma de votacions la que ens porta a atorgar un reconeixement a altres actors socials, motivat per la seva relació amb el nostre ofici. I ho fem amb dues mosques que plasmen dues maneres diferents d’entendre i atendre la nostra professió: Són la mosca borda i la mosca grossa.

Però lliurarem també aquest guardó amb altres mosques per motius molt diferents i com a reconeixement d’una feina ben feta. Així avui fem els honors a dos personatges que han sabut convertir allò que va començar sent un xiringuito, en una cala perduda de la Costa Brava, en el millor restaurant del món, a més premiem la trajectòria professional d’un company que durant 40 anys i darrere d’una càmera ens ha mostrat els millors i pitjors moments de les nostres comarques, i també reconeixem un projecte de periodisme solidari que es fa casa nostra.

Les mosques són tot un símbol de les llegendes gironines i de la ciutat de Girona,
Les escultures que lliurem avui són obres originals de l’artista garrotxí Quim Domene que els ha fet amb gran enginy. I dic enginy per la manera com va interpretar el nostre encàrrec. Domene en va dir:
“Nois, Jo us veig als periodistes com unes mosques emprenyadores, però això
agafeu-vos-ho amb humor, la meva idea m’ha portat a fer un matamosques. “
(Si ens veu com a mosques ) Suposo que és per allò de matar el missatger!!

Això que Domene va dir amb gràcia i humor i amb tota la seva estima per a la professió, no deixa de ser ( en part) una realitat. Sovint, els periodistes fem nosa i quan no és així és perquè (en ocasions) se’ns vol utilitzar.

L’exemple el tenim amb el que va passar aquí a Girona fa unes setmanes, amb una clara violació del secret professional necessari per preservar el dret fonamental a la llibertat d’informació.

Es va obligar als periodistes a lliurar al jutge imatges captades d’una manifestació, la cosa com ja sabeu va acabar amb la compareixença d’un fotoperiodista davant de l’Audiencia Nacional a Madrid.

Els periodistes hauríem de ser garants de la llibertat d’expressió i d’ informació, uns drets que són de tots els ciutadans i que per a nosaltres signifiquen un deure que no podem trair.

Per això des del Col·legi de Periodistes treballem tots plegats en benefici del prestigi i ला credibilitat de la professió, per guanyar-nos la confiança dels ciutadans, per fer-nos respectar pels poders polítics i econòmics, i per ser independents respecte a tot tipus d’interessos aliens al món de la informació.

Deixeu-me abans d’acabar que recordi la memòria, de Josep Maria Huertas, el qual, fins al passat mes de març, va ser el nostre degà, i que reivindiqui el seu periodisme, el dels valors. Aquell periodisme d’en Huertas s’ha de recuperar. Han passat els anys de la transició, de la llei Fraga, però dissortadament hi ha tics del poder que encara no han desaparegut, la paraula censura i la reivindicació de la llibertat d’expressió i d’informació són mes vigents que mai i, si no, només ens hem de remetre al cas del segrest de la revista satírica El Jueves o cas de les fotos de Girona que he citat abans………

Amb tot, alguns avenços hi ha hagut, en aquest camp, perquè, tal com deia el nostre col·lega i humorista Jaume Perich:

“ Gràcies a la llibertat d’expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res । Al governant tampoc”…..

Text de la intervenció durant l’acte de Mosques de la Informació 2007 de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.