La pena de mort

Publicat el per

El Japó, conjuntament amb els Estats Units, són els únics països industrialitzats on s’aplica la pena de mort, tot i que aquest càstig ja ha desaparegut dels codis penals de les democràcies occidentals.

L’any passat van ser executades a tot el món 1.591 persones i la pena capital es va aplicar en 25 països; de tots aquests, sis estats concentren més del 90 per cent de les execucions, encapçalats per la Xina, l’Iraq, l’Iran, el Pakistan, el Sudan i els Estats Units.

Aquestes dades sobre l’aplicació de la pena capital arreu del món són esgarrifoses. Amb tot, Amnistia Internacional que acaba de presentar el seu informe anual, considera que avui la pena de mort va a la baixa i que les posicions abolicionistes han agafat força, segons els darrers estudis. De fet, en l’últim any hi ha hagut un descens del 25% del nombre d’execucions i de les condemnes a mort.
La tendència sembla que ens porta cap a l’abolició de les execucions; el líders polítics d’alguns països que continuen aplicant la pena capital han mostrat el seu desig d’abolir-la, però desgraciadament encara hauran de morir moltes persones abans no desaparegui del tot.
Cap govern del món es pot proclamar defensor dels drets humans mentre mantingui la pena de mort a la seva legislació. El dret a la vida és el més important que conté la Declaració Universal dels Drets Humans, i no hi ha cap argument de pes que justifiqui el manteniment de la pena de mort. En aquest cas la Unió Europea és un exemple per al món perquè va eliminar la pena de mort al seu territori i treballa perquè l’abolició sigui universal.

La Unió Europea i Polònia

El president de Polònia, Lech Kacynski, ha llançat una campanya perquè es restableixi la pena de mort a Europa. Una campanya que ja ha estat rebutjada per la Comissió Europea, que va recordar que la pena de mort és incompatible amb els valors de la UE. Amb tot, el president polonès i diferents grups ultraconservadors pretenen aconseguir mig milió de signatures per forçar un referèndum a Polònia sobre la reinstauració de la pena de mort.

La Unió Europea hauria d’haver estat molt més contundent i fer un advertiment molt més seriós deixant clar que no hi ha lloc a la Unió per a cap govern que defensi la pena capital. És més, Polònia, que va entrar a la UE l’any 2003, va acceptar les regles del joc i els tractats vigents aleshores com el de Niça de l’any 2000 en el qual es recull la Carta de Drets Fonamentals de la Unió amb un declaració sobre l’abolició de la pena de mort.

Enllaços sobre la pena de mort

Gernika, 70 anys després

Publicat el per

Gernika s’ha convertit durant unes hores en la capital mundial de la pau, en commemorar el 70è aniversari del bombardeig que va llançar sobre la ciutat l’aviació alemanya, amb el suport de la italiana i en connivència amb el colpista i dictador Francisco Franco.
Aquell 26 d’abril de 1937, la Legió Còndor va convertir en runes i cendra el centre de la ciutat, i va causar la mort a centenars de persones, en menys de tres hores d’atac.
Coincidint amb aquest aniversari, el lehendakari, Juan José Ibarretxe ha expressat el seu compromís per les vies del diàleg i diplomàtiques per aconseguir la pau tant al País Basc com a tots els racons del món.
Aquest aniversari, que també ha estat commemorat pels alemanys a Berlín, coincideix amb el debat a l’Estat espanyol sobre la conveniència de la memòria històrica amb el reconeixement de totes les víctimes del franquisme. Un reconeixement que setanta anys després sectors importants de la dreta espanyola encara volen negar. Patètic.

Putin, el gran error de Ieltsin

Publicat el per

La mort de Borís Ieltsin, el primer president elegit per sufragi universal a Rússia, hauria de donar una oportunitat al seu successor i actual president, Vladímir Putin, per fer un cop de timó i enfortir la feble i qüestionada democràcia russa.

Borís Ieltsin és l’home que, després de la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov, va fer un pas històric i decisiu en liquidar l’URSS, i impulsar la transició d’un sistema totalitari cap a una democràcia parlamentaria.

L’astúcia, la intuïció i el pragmatisme, que van ser molt útils a Ieltsin en una primera etapa, no van ser suficients per afrontar el complicat repte que tenia al davant i va ser qualificat com el mestre del caos, perquè va tenir una presidència marcada pel desordre, la improvisació, els escàndols financers, la guerra de Txetxènia i l’alcoholisme.

Avui, però, ha quedat clar que el seu gran error va ser confiar que Putin seria l’home capaç de construir una nova Rússia veritablement democràtica. Putin avui pot desmentir aquella frase de Ieltsin quan deia que la marxa erere ja no ere possible. Putin està retornat Rússia al seu passat més sòrdit.

Una reunió secreta

Publicat el per

El líder de la UDF, François Bayrou, fa tres anys que no es parla amb Nicolas Sarkozy, segons va revelar el diari regional francès Sud Ouest.

El motiu d’aquest distanciament dels dos polítics va ser la negativa de Bayrou a participar en una conxorxa preparada per Sarkozy amb la finalitat de fer caure Jaques Chirac. Els dos polítics es van trobar el febrer del 2004, poc després que Sarkozy assolís la direcció de la UMP, en un àpat al domicili particular del periodista de la televisió Jaques Chancel. Bayrou explica que no va voler participar en una aliança amb Sarkozy contra Chirac, argumentant l’avançada edat del president de la República Francesa. Bayrou va dir a Sarkozy que fes el que cregués convenient però que no comptés amb ell. A partir d’aquell dia, van trencar relacions.

Les dues visions

Publicat el per

Escoltar les reflexions dels periodistes procedents de països que envien molts immigrants a casa nostra, i que ens expliquin quines són les causes d’aquest flux migratori és l’objectiu del cicle de xerrades que sota el títol «dues visions» des del 24 d’abril es celebra a la seu de Barcelona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Els periodistes convidats venen de països com l’Equador, Marroc, Romania, Senegal, Bolívia i Paquistan i la seva aportació és molt important perquè ens parlen de les causes que provoquen l’emigració i de com n’informen els mitjans de comunicació, en els països d’origen. Després nosaltres amb aquestes dades cal que reflexionem de quina manera donem la mateixa informació però des del punt de vista d’un país d’acollida. L’exercici, penso que és molt interessant.

La mentida del PP

Publicat el per

La teoria de la conspiració en relació amb els atemptats de l’11-M que encara mantenen importants dirigents del PP i mitjans de comunicació afins es va desmuntar del tot el dia que l’exdirector general de la policia i actual europarlamentari del PP, Agustín Díaz de Mera, va comparèixer davant el jutge Gómez Bermúdez i va intentar mantenir la mentida de la implicació d’ETA en els atemptats sobre la base de la suposada confidència d’un informador anònim, el nom del qual es va negar a revelar al jutge, encara que després el va passar per escrit al tribunal. Cap dels alts càrrecs policials en l’etapa Aznar, i cap dels suposats confidents de Díaz de Mera defensa ni ha defensat mai la implicació d’ETA en els atemptats. El paper galdós de Díaz de Mera davant el tribunal i el judici de l’11-M han posat al descobert una mentida que durant tres anys ha mantingut Acebes i la cúpula del PP amb un total menyspreu per les víctimes.

Tribunals sota sospita

Publicat el per

El Consell General del Poder Judicial va ser creat com a òrgan independent del govern per evitar els vicis i la influència de les lluites polítiques en l’administració de la justícia. És allò de la separació de poders de Montesquieu i la suposada independència judicial. Tot plegat, una quimera. El mal, però, ve d’origen –de la Constitució del 1978–. D’un total de vint vocals, vuit juristes són escollits per les Corts Generals (quatre el Congrés i quatre el Senat), i la resta dels dotze vocals judicials, per desig del PP i el PSOE, finalment també són escollits per les majories parlamentàries. És la perversió del sistema. La composició actual del CGPJ, que és filla de la majoria absoluta del PP, va caducar el novembre del 2006, però continua i ha portat a la politització escandalosa de la justícia. L’últim capítol, el de la sala 61.

Publicat a l’edició del diari El Punt del dia 23 de maç del 2007

Religió i llibertat d’expressió

Publicat el per

El Tribunal Correccional de París ha absolt fa pocs dies el director de la publicació francesa Charlie Hebbo, Philippe Val, que havia estat denunciat per la comunitat musulmana francesa per la publicació d’unes caricatures de Mahoma que considerava ofensives. La justícia francesa va entendre que si bé un dels dibuixos podia ofendre els creients, el fet de publicar-lo estava justificat pel context en el reportatge de la revista, i que per damunt de tot s’ha de fer prevaler el dret a la llibertat d’expressió. De fet, en la sentència s’indica que la francesa és una societat laica i plural que respecta totes les creences, de la mateixa manera que permet la llibertat de criticar les religions. I en aquest cas concret, que el que podria ser entès com una blasfèmia contra una divinitat o religió, no ha de suposar necessàriament una injúria, que sí que estaria penada jurídicament.

Des de diversos mitjans s’ha ressaltat que aquesta sentència ha estat una victòria de la lliberta de premsa i d’expressió, però que en cap cas no ha suposat la derrota d’una determinada comunitat.

La llibertat de crítica a les religions és un símptoma de normalitat democràtica, i n’hem tingut exemples a casa nostra, fa anys, amb la polèmica obra teatral d’Els Joglars Teledeum i, més recentment, amb l’espectacle La revelació, de Leo Bassi, i les diverses imitacions que es fan del papa Benet XVI tant a casa nostra com en diverses televisions italianes. Tots aquests casos, només per esmentar-ne uns quants exemples que possiblement han ferit sensibilitats de diversos creients, no han estat exempts de polèmica, ja que han estat objecte de crítiques i fins i tot d’amenaces, però malgrat alguna prohibició local sempre s’han pogut fer.

De la mateixa manera que en una societat plural hi ha llibertat de religió, hi ha d’haver i s’ha d’acceptar la llibertat d’expressió d’aquells que sanament en volen fer una crítica.

Adieu o revoire Chirac!

Publicat el per

Esl editorials dels principals diaris no es posen d’acord en si Jaques Chirac deixa la política per sempre o només desapareix de la presidència de França. Mentre el diari El País editorialitzava dient :

“‘Adieu’, Chirac. Es un adiós definitivo a la política, no un au revoir el que el presidente francés, Jacques Chirac,………”

El diari La Vanguardia era més condescendent amb el mandatari francés i deia: “ Au revoir´, Chirac Daas las características del personaje, es difícil despedir a Jacques Chirac, quinto presidente de la V República francesa directamente elegido por el pueblo – Alain Poher ocupó el puesto de manera interina dos veces, primero cuando dimitió Charles de Gaulle y luego cuando Georges Pompidou murió en el cargo- con un adiós final. Es mucho más apropiado utilizar el hasta luego, (…)”

De fet l’anunciada retirada de Jacques Chirac, suposarà passar una plana important en la política de França, en un moment d’incertesa sobre qui el succeirà com a president de la República Francesa a partir de les pròximes eleccions.

Chirac, que ha renovat en dos mandats consecutius el càrrec de president de l’Estat francès, passarà a la història com el dirigent que va liderar l’oposició europea a la guerra de l’Iraq i per haver perdut el referèndum que va rebutjar el tractat constitucional de la UE.

Chirac és un dels polítics europeus que fa més anys que és en el poder i ha demostrat grans dots i habilitats per navegar en la política en funció dels seus interessos, passant del gaullisme a ser un gran defensor del liberalisme durant els anys vuitanta. No ha estat un líder europeista com ho va ser Mitterrand, sinó que ha mantingut una actitud europeista tèbia tot i que ha estat un gran defensor de l’euro. La seva etapa també serà recordada per haver estat un gran impulsor de les proves nuclears al Pacífic, tot i que després ha pretès liderar la lluita contra el canvi climàtic.

Chirac se’n va en un moment en què l’Estat francès té una elevada taxa d’atur i està immers en un profund debat sobre la discriminació social i racial, i tot i que continua sent una de les grans potències mundials, cada cop va perdent més influència en la política internacional. No sembla gaire oportú que ara vulgui marcar la línia a seguir del seu successor com va suggeriri en el seu discurs de diumenge.

Compromís de la UE amb el clima

Publicat el per

La tradicional cimera de primavera de la Unió Europea, que es va celebrar dijous i divendres passat a Brussel·les, ha aprovat una estratègia energètica contra el canvi climàtic que inclou compromisos de gran abast.

La UE ha fet un pas endavant amb la intenció de tenir un paper d’avantguarda en la lluita contra el canvi climàtic arreu del món, amb una política valenta que tard o d’hora haurà d’arrossegar altres països industrialitzats perquè s’apuntin a la lluita contra l’escalfament global. Una aposta que, independentment del convenciment mediambiental dels països que l’assumeixin, representa també una inversió de futur.

Són molts els informes que demostren que per a l’economia mundial és més rendible i barat aplicar mesures per frenar el canvi climàtic que no haver de pagar-ne els efectes i les conseqüències. Però perquè aquest combat tinguí efecte, cal aplicar mesures dràstiques amb vista al futur, i a més fer-ho a escala mundial. Les polítiques regionals, encara que siguin de la UE, en la lluita contra el canvi climàtic, aïllades no obtindran cap resultat satisfactori si no s’aconsegueix la complicitat de les principals potències industrials del planeta.

La cimera de Brussel·les ha estat una de les més positives que ha celebrat la UE en els darrers anys, perquè afronta sense manies un problema real en el qual s’implica a fons. Cal, però, que els acords de la cimera no quedin només en bones intencions, sinó que vagin més enllà i que s’apliquin als vint-i-set estats membres les polítiques anunciades sobre la reducció de les emissions de CO2, l’aplicació de les energies renovables i la utilització de biocombustibles.