Sense Presses

Després de veure aquesta cap de setmana Adaptation (el títol espanyol és El ladrón de orquídeas), encara tinc més arguments per opinar que el millor d’una pel.lícula ha de ser el guió.

Sense guió no hi ha història i sense història no té sentit una pel.lícula. A mi, primerament m’agrada que m’expliquin un conte, una vivència, una situació. Si el director ho passa per alt, trobo que la pel.lícula es converteix en un conjunt d’imatges més o menys ben lligades amb música ambiental, però que no ens aporta res de nou. És el mateix que penso quan faig el primer cop d’ull a una fotografia. Si aquesta no té una intenció, per a mi perd interès.

No és pas el cas d’Adaptation. El guió mateix és la història de la pel.lícula.

Els primers 10 minuts de la pel.lícula són sensacionals : Ja als títols de crèdit inicials el Charlie fa una divertida descripció de si mateix parlant en off (llàstima que no l’he vist en VO per escoltar el Nicholas Cage). La inclusió del rodatge del John Malkovich de Beeing John Malkovich i l’espècie de flashback de l’evolució de la humanitat són genials.

La Meryl Streep està bé, però trobo que interpreta una mica de rutina (en alguns moments veient-la no sé si estic veient “Las Horas” o “La decisión de Sophie”, ambdues recomanables), i el seu personatge no m’emociona massa.

El Nicholas Cage sí que està inmens. Cada pel.lícula que li veig interpreta un registre diferent. Aquí, dóna molta personalitat als dos germans guionistes. Sobretot al Charlie.

L’Spike Jonze, el director, el conec poc. Només que és un reconegut director de clips musicals i també autor de la sorprenent Beeing John Malkovich, però val la pena seguir-lo.

No us la perdeu.