Sense Presses

A El camino a casa, una altra de les meravelloses pel.lícules del director xinès Zhang Yimou, he descobert, o millor dit : redescobert a Zhang Ziyi : una actriu que degut al seu nom difícil de recordar i a la meva dificultat en recordar fesonomies orientals, resulta que l’he vist a moltes pel.lícules : La casa de les dagues voladores, Hero, 2046, Memòries d’una Geisha,…

Qui vegi aquest bell film del sempre genial director xinès, estarà d’acord amb mi que és força lamentable oblidar la imatge jove i fresca de la mirada de Ziyi. Juntament amb la fotografia, exquisidament tractada tan en el b/n com en el color, i amb els exteriors d’una estepa xinesa retratada com mai. Són el més impactant d’aquesta pel.lícula que, tot i tenir un guió convencional i gens innovador, la mà de l’expert Yimou la converteix en una tendra i bonica història d’amor.

És curiòs com a l’inici de la pel.lícula es veuen algunes referències a Titanic (en forma de cartell a la casa). Tenint en compte que la història que se’ns explica és també una història d’amor i que la banda sonora també té instruments de vent i recorda a la del Cameron, podria ser que el Yimou volgués fer-li un petit homenatge ?

El que m’ha agradat més de la pel.lícula són els primers plans de Ziyi, d’una bellesa i innocència que conmouen. El director trobo que va aprofitar plenament els 19 anys de l’actriu en la seva primera aparició a un llargmetratge. També estan meravellosament fotografiats els colors de la primavera a l’estepa xinesa i els costums i vestits de la pagesia xinesa a un poble remot als anys 50.

Una bona pel.lícula per passar una molt bona estona. Tot gràcies als amics Vicens i Elisa, els meus proveïdors de bon cinema xinès.