El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/sensepresses
Articles
Comentaris

A vegades, no tan sovint com voldríem, passem una d’aquelles temporades on tot va bé : trobem aquell punt d’equilibri sentimental que feia temps cercavem amb la nostra parella, les nostres idees i projectes professionals són àmpliament acceptats i, a més, el Barça no para de guanyar títols i donar espectacle ! (em sembla que m’he passat…). És en aquests moments de plenitud on l’ombra del dubte negatiu del “ai, ai, no pot pas anar tot tan bé..” comença a planejar pels nostres caps, fent-nos dubtar i tement que la cosa es torci.

No és pas aquest el cas de les pel.lícules d’Aki Kaurasmaki, segurament un dels més reconeguts directors finlandesos del moment. La desolació i desesperació de les vides dels seus personatges és completa i no sembla tenir mai límits. No hi ha possibilitat de millora. Són les seves unes vides buides, sense objectius ni alicients assolibles, viscudes en la buidor grisa de les seves cases únicament sustentades pels minsos ingressos obtinguts per feines eventuals, rutinàries i avorrides. Un ambient que deprimiria el més gran dels optimistes i podria ser fatal per a gent amb tendències depressives.

Malgrat tot, i contràriament al que podria semblar, les pel.lícules de Kaurismaki i, en especial aquesta Luces al atardecer, no em deixen pas un sabor tan amarg com podria esperar. Malgrat els desgraciats esdeveniments -cada cop pitjors – en què el guàrdia de seguretat Koistinen es va veient immers, no em deixa un sentiment negatiu. Dins el clima de nihilisme, fredor i buidor que desprenen tots els personatges de la pel.lícula, també hi trobo petites llumetes, petites pinzallades d’esperança i d’admiració per una persona, que malgrat tot, és capaç de suportar les més grans desgràcies i traicions motivat per les seves ganes d’estimar i ésser estimat. No és un perdedor complet que no pugui assolir la felicitat. És senzillament una persona sense sort ni esma per canviar les coses. S’hi adapta. Li agradaria que anessin diferents, però no pot canviar-les. Dins la fredor aparent de la seva imatge externa, hi amaga una ànima que lluita per sortir i estimar, però no amb la suficient força per vèncer l’adversitat.

El millor d’aquest film és aquest clima gris que sap transmetre perfectament Kaurismaki amb les imatges d’un Helsinki industrial, amb una fotografia i llum tènue i esmorteïda. Amb uns diàlegs lacònics, amb construccions curtes, les mirades dels personatges – especialment les dels dos protagonistes – són un prodigi de subtilesa.

Us la recomano de totes totes. Això sí, deixeu-la per un dia que tingueu la moral ben alta !

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmailby feather