Sense Presses

Estic d’acord que per fer una gran obra és imprescindible una gran idea. Una bona pel·lícula és sobretot una bona història, combinada amb imatge i so, però no deixa de ser un conte que ens ha d’atrapar, captivar. Però films com Origen, (Inception, 2010), la darrera pel·lícula de Christopher Nolan (Memento, El cavaller obscur) són un exemple clar que amb això no n’hi ha prou.

A banda que el fons sigui interessant (que en aquest cas, ho és), i sobretot quan el guió és de difícil assimilació, el fil narratiu ha ser el més simple i clar possible per fer comprendre els conceptes i no perdre espectadors durant el metratge. I jo haig de dir-vos que durant la projecció vaig ser un d’aquests damnificats. No és que Nolan no insisteixi a explicar-nos l’original i inèdita situació que viuen els personatges – tot i que és complexe, s’acaba comprenent – és senzillament que no aconsegueix interessar-me la seva execució. Amb tant de nivell i tanta patada embolcallats amb una acció (això sí) narrada a un ritme trepidant i fent ús d’una gran fotografia i treballats efectes especials, m’acabo perdent i, tot i recordar quin és l’origen del que ens vol explicar, no acabo de veure’n l’objectiu, el final.

D’altra banda, també penso que els guonistes i cineastes actuals haurien de deixar estar durant almenys una temporada les històries de realitat-somni. Són ja molts els títols (Matrix, Donnie Darko, Àvatar,.. entre d’altres) que volen aprofitar aquests conceptes onírico-virtuals com a raó de la seva existència. La innovadora originalitat que pretenien esdevé quasi bé inexistent i entren en el perillòs món de la reiteració.

Origen és un film que mereix ser considerat per la seva originalitat conceptual, però acaba avorrint per la seva insistència en voler-nos explicar precisament el perquè del seu final.