Sense Presses

Aprofitant els darrers dies de vacances i una sorprenent petició del meu fill preadolescent (“vull veure Matrix“) , he tingut la sort de tornar a gaudir de The Matrix (1999), una d’aquelles pel·lícules que segurament sense proposar-s’ho, han esdevingut icones cinematogràfics, representants únics d’un gènere o tema com en aquest cas de la filosofia, o millor dit, de les grans preguntes que sempre ha intentat respondre la filosofia.

Estareu d’acord que si un professor de filosofia es proposa explicar d’una forma ràpida i entretinguda conceptes com el “Mite de la caverna” de Plató, l’existencialisme, el racionalisme o mètode científic, la dualitat ment-cos i d’altres temes que apareixen al film, no trobarà millor manera que seient els seus alumnes davant la pantalla i deixant-los a ells mateixos – com si fossin Neos – que es vagin preguntant i descobrint els diferents dubtes filosòfics. Donar-los a triar entre el conformisme de la píndola blava o l’apassionant aventura d’esbrinar per un mateix els camins que porten a la veritat si es decideixen per la vermella.

 

Per altra banda, contingut apart, és una pel·lícula visualment molt engrescadora. Àgil i amb un munt d’acció i innovació tecnològica (almenys va esser-ho 12 anys enrera). Plena d’explosions i d’un ritme trepidant, continua mantenint-se jove i interessant pels nostres joves d’avui dia, aconseguint mantenir-se ben vigent i actual.

 

Us recomano tornar-la a visionar i reviure l’angoixa i experiència vital de Neo, la fe de Morfeo i l’amor de Trinity pel messies finalment arribat, la clarividència d’un oracle ben particular i la malvada fredor dels Srs. Smith !

Que vagi de gust !

 

+ informació :

Us deixo uns enllaços a clips que parlen extensament dels conceptes filosòfics a The Matrix :