Sense Presses

Quan un cineasta vol anar un pas més enllà i dur a la pantalla el projecte de tota una vida deixant-se portar únicament pel seu poder creatiu, és llavors quan apareix l’art al cinema.

Com totes les seves manifestacions, l’art no enten de raonaments objectius. És forma i existeix únicament per si mateix. La subjectivitat de l’individu és única i irrepetible i la seva expressió només té valor pels altres si hi trobem bellesa, emoció. Cercar-ne el seu significat i voler-li trobar el sentit més profund pot dur-nos a la més profunda decepció i frustració.

Amb L’arbre de la vida de Terrence Malick penso que passa això. És una proposta molt personal. Amb un llenguatge cinematogràfic exquisit – la fotografia és bellíssima – ens intenta expressar la unió entre la natura i l’espiritualitat, entre el cosmos i la biologia, el miracle de la vida i la definitivitat de la mort. És certament un film complexe, difícil, amb múltiples capes i lectures i dóna lloc a les més contraposades opinions : hi haurà qui l’avorrirà i fins i tot l’odiarà, i també qui la trobarà una obra mestra i l’adorarà. El que és ben segur és que ningú no sortirà del cinema indiferent.

Malgrat les opinions que pugui generar i que la inconnexió narrativa del film em posi particularment nerviós, el que sí trobo innegable és la mestria de la seva fotografia, del montatge i de la banda sonora: una meravella. Una experiència visual i sensitiva única que crec és el millor del film, la qual mereix els premis guanyats.

No deixeu de veure-la. Això sí, deixeu les crispetes a casa i aneu-hi oberts de ment. Quan l’hàgiu vist, espero que torneu a aquest blog i n’expresseu la vostra opinió.