Sense Presses

Segurament perquè després d’obres mestres del gènere com Senders de glòria (Paths of Glory, 1957) de Kubrick, Apocalypse Now (1979) de Coppola, La llista de Schindler (1993) d’Spielberg o La fina línia vermella (The red thin line, 1998) de Malick, semblava que tot ja estava dit, aquest film xinès Ciutat de vida i mort (Nanjing ! Nanjing!, 2009) sobre el setge japonès a la ciutat de Nanking m’havia quedat arraconat al calaix.

I si bé és cert que no pot aportar grans novetats, sí que sap aprofitar el treball dels seus predecessors per tal de crear un document gràfic de gran qualitat. Tot i estar enfocat en narrar les barbaritats que l’exèrcit japonès va cometre, no cau en el maniqueísme i ofereix una visió humana d’ambdòs bàndols, deixant que sigui un magnífic exercici de fotografia centrat en les mirades dels protagonistes que ens transmeti els sentiments de víctimes i botxins davant uns fets tan terribles que costa entendre com pogueren succeir.

En alguns moments, l’ús de la mirada i innocència dels nens ens acosta el film més cap La Llista de Schindler que no pas als anteriors, però el director xinès ha sabut diferenciar-la i donar-li una personalitat diferent, inherentment oriental, des de comportaments típicament asiàtics com la submissió o l’acceptació d’allò que és inevitable fins a l’orgull i crueltat més extrems.

Tot plegat una pel·lícula molt ben realitzada, guanyadora de diversos premis, entre ells la Concha de Oro del Festival de San Sebastián de 2009, i que no us deixarà pas indiferents. Segurament no és per veure en qualsevol moment, us caldrà esperar a un dia que tingueu prou serenitat per mirar de cara on pot arribar la nostra baixesa humana, però sí que és un film recomanable.