Sense Presses

[youtube]h96reQbfL6k[/youtube]

Bonnie and Clyde (1967). Arthur Penn.
El montatge innovador. Els ulls de Faye Dunaway. “We rob banks!”.
+ rosebuds. Què són ?

No sóc gaire amic de pel.lícules de terror i menys de les de sang i fetge, però aquest film suec Deixa’m entrar (Let the right one in, 2008), tot i que segurament es podria considerar dins d’aquest genere, n’escapa una mica gràcies a la subtilesa i profunditat amb què s’expliquen els sentiments dels personatges d’aquesta tenebrosa història.

La gèlida ciutat sueca on viuen els protagonistes, les seves habitacions i cases buides i austeres per la dificultat econòmica, les relacions familiars esquinçades per la separació matrimonial, les dificultats de relació escolars i una inexplicable predisposició sàdica d’Oskar, un nen de 12 anys aparentment corrent, conformen un clima molt particular que donen un caire especial al film, innovador.

No explico res més del film pels qui no l’hàgiu vist perquè entenc que és millor anar-lo a veure sense saber-ne massa coses i, com si fóssiu el mateix Oskar, anar-les descobrint vosaltres mateixos.

A destacar la magnífica interpretació dels dos nens protagonistes, Kåre Hedebrant (Oskar) i Lina Leandersson (Eli) i també la fotografia subtil on es combinen primeríssims plans i desenfocs per detallar els sentiments dels personatges amb plans molt oberts del paisatge quan es tracta de transmetre la sensació de buidor i soledat dels llocs.

Una molt bona pel.lícula ‘de por’ on no hi ha falta de res del que podríem dir exigeix el génere, però narrada amb una gran sensibilitat i profunditat. Cal veure-la.

Podem atrevir-nos a dir amb tota seguretat qui té dret i qui no en té de viure en un lloc ? Si fossim el màxim responsable d’immigració del nostre país, creieu que seria fàcil (i sobretot just) trobar un criteri pel qual es pogués determinar inequívocament si una persona mereix o no treballar i fer la seva vida entre nosaltres ? Pensant-ho millor, per molt grans que siguin les nostres pors, creieu que és just decidir sobre on pot i on no pot viure la gent ? No són pas preguntes senzilles i em sembla que tampoc ho deuen ser les seves respostes.

El visitant (The Visitor, 2007), el director de Vies creuades (The Station Agent), Tom McCarthy, ens explica la situació que viu un professor universitari qui malgrat haver viscut anys de frustació i amargor personal no ha perdut la seva humanitat, es retroba a sí mateix descobrint un món que fins llavors havia ignorat i adonant-se de com d’injustes poden ser les lleis amb aquells qui s’han vist forçats a marxar de la seva terra per viure a d’altres indrets.

Artísticament, el millor del film és Richard Jenkins (Cremar després de llegir, Hannah i les seves germanes, Alguna cosa passa amb Mar). Aquí és el protagonista indiscutible, peró la seva carrera ha estat la d’aquells actors secundaris que (una mica com passa aquí amb el seu personatge) semblen transparents, poc rellevants però que són importants per donar profunditat a les pel.lícules on participen. La seva és una interpretació fantàstica. Plena de silencis que parlen sols, mirades, gestos, el seu caminar derrotat, la seva senzillesa d’expressió que transmet alhora comprensió i generositat sense necessitat d’explicar-nos què pensa realment, una meravella d’actuació.

Un altre film que val la pena i que ens ajuda a pensar.

És corrent que en les celebracions familiars més emotives, com pot ser el cas d’una boda, apareguin els sentiments més intensos i es reforcin els llaços fraternals. No hi ha núvia que no vulgui sol i alegria el dia del seu casament, i no trobareu pares qui no recordin la seva filla quan era petita mentre en fan els preparatius. Tot sembla abocat a les emocions i la placidesa. A viure unes hores per recordar.

Però a La boda de Rachel (Rachel getting married, 2008), una família de Connecticutt viurà d’una forma agredolça la boda de la seva filla. A mida que passin les hores prèvies al casament, anirem descobrint i comprenent la teranyina de sentiments que composen les seves vides, on la candidesa i harmonia anirà cedint terreny a l’amargor, gelosia i rancor provocats per un dolor encara no superat.

És aquest un film signat per Jonathan Demme (El silenci dels anyells, Philadelphia) rodat amb plans amb càmara en mà que busquen donar la sensació de documental, de quotidianitat, d’una família americana i que aprofita un magnífic guió escrit per Jenny Lumet (sí, la filla de Sidney Lumet) estructurat de manera concèntrica, com si d’una ceba es tractés, aprofundint i detallant a cada capa els sentiments dels personatges. També la música en viu, improvitzada per músics de talent i enriquida per la multiculturalitat dels assistents a la festa, seguirà el mateix procés de depuració, des de la peça més simple a la composició més treballada.

És molt destacable la gran actuació d’Anne Hathaway (Brokeback Mountain, La jove Jane Austen), en un personatge molt dramàtic que aconsegueix fer-lo de manera impecable, donant-li intensitat i profunditat només amb els seus gestos i les seves mirades, evitant caure en el fàcil melodramatisme o sobreactuació. Per mi, un gran descobriment d’aquesta actriu. Només per ella, ja val la pena veure aquest film.

Quasi tan divertit com aquesta esbojarrada pel.lícula de Kevin Smith, Zack i Miri fan una porno (2009), és la situació que ha originat als EUA.

Resulta que, davant les queixes rebudes a Fox Sports TV per haver passat el trailer del film a la mitja part d’un partit de beisbol i la prohibició de l’Ajuntament de Philadelphia de penjar el cartell als autobusos per ser ‘porno’ una paraula d’alt contingut sexual, sembla que la distribuïdora va decidir deixar el títol als cartells amb ‘Zack i Miri’. La resposta irònica (lògica fent honor al mateix film), és que ha aparegut a diferents mitjans un cartell alternatiu : “Seth Rogen i Elizabeth Banks han fet una pel.lícula tan extravagant que ni tan sols en podem dir-ne el títol“.

No sé què en pensareu vosaltres, però crec que és de justícia agrair a l’Associació per a la Infància de Boston (qui va liderar les queixes) i a tota la gent que encara fan del sexe una cosa més seriosa i bruta (per ells) i més agradable i emotiva per tots nosaltres, aquestes bones estones que ens fan passar, fent-nos somriure amb la seva actitud.

Ah, i per cert, la pel.lícula resulta ser una comèdia intel.ligent, amb uns diàlegs treballats i unes situacions ridícules – á la Full Monty – molt gracioses.

Recomanable per passar una bona estona i riure quasi bé tant com de la intol.lerància dels que se n’han queixat.

Si una cosa es pot dir del cinema de Michael Haneke és que no deixa indiferent i aconsegueix remoure les consciències de tothom, deixant-nos sempre en un estat de shock, d’incomoditat i obligant-nos així, com en una mena de teràpia, a reflexionar al voltant del que pretén explicar-nos. Amb els temes de les seves pel.lícules, majoritàriament de caire social o antropològic, excava amb força el terra de la nostra raó intentant fer-nos arribar al fons, però sempre deixant que sigui responsabilitat de la nostra intel.ligència decidir si volem arribar-hi o no.

A Funny Games (2008),  un remake  que és una còpia exacta de la seva pròpia versió del 1997 però aquest cop orientat al gran públic, l’exercici és basat en la violència, en la crueltat de què som capaços els homes i de quina manera la gestionem. 

El que fa especialment interessant el film, no és aquesta narració de la violència d’uns joves desequilibrats (tema ja tractat a molts altres films), sinó la pregunta que Haneke dirigeix directament a l’espectador : Per què tens interès en seguir veient aquestes escenes tan violentes ? Si no t’agraden, per què no plegues ? No serà que tu també ets una mica com ells ? 

I aquesta provocadora pregunta ens la fa d’una manera fantàstica : en una escena, en produir-se un fet inesperat que podria millorar la situació, un dels joves es dirigeix a l’espectador i com si d’una gravació es tractés (de fet ho és, no ?) canvia el resultat dels fets rebobinant i desfent el que ha passat, com si ens digués : veieu com sou vosaltres qui domineu la situació ? Podríeu aturar-ho, però no ho feu.

Us recomano que la veieu. No és precisament una pel.lícula per veure en família ni tampoc un dia que estigueu baixos de moral, però sí que diu moltes coses i sobretot deixa moltes preguntes.

No sé si us passa a vosaltres, però quan a vegades estic conversant amb algú qui a priori té força prejudicis envers els immigrants, en demanar-li si en coneix algun amb nom i cognoms et trobes que, o bé no en coneix cap (cosa que ja diu molt del pes de la seva opinió), o bé llavors tot el que eren prejudicis es transformen en valoracions positives. I és que molt sovint tenim por d’allò que no coneixem i per tant, com si d’un mecanisme d’autoprotecció es tractés, tendim a desqualificar-ho per diferenciar-nos-en.

Segurament aquesta reflexió deu estar més que estudiada pels antropòlegs, però és una mica el que m’ha recordat a mi aquest humà i sincer film que és  Vés i viu (Va, vis et deviens, 2005) de Radu Mihaileanu, guanyadora del premi del públic de Berlín del 2005.

És aquesta una història d’algú que haurà de fugir per salvar la vida i que malgrat les dificultats per a ser acceptat, mai no oblidarà allò que ens és essencial, allò que més estimem siguem blancs, negres, vermells, cristians o jueus : els nostres orígens. Paral.lelament a la seva vida, el director romanès, inclou una visió periodística del context històric de l’Israel dels anys 90, amb una societat classista, tancada en sí mateixa i amb greus conflictes que malauradament avui continuen.

Una molt bona pel.lícula que amb una senzilla però precisa execució sap aprofitar la gran potència humana del seu argument.

Recupereu-la i no la deixeu escapar !

Algunes cicatrius són tan profundes que no desapareixen mai. Hi són per recordar-nos el dolor instantani que ens provocà aquell tall o aquella caiguda quan érem petits i que ara ja hem oblidat. D’altres, les que tenim a l’ànima, també hi queden per sempre i el seu dolor segurament no serà tant efímer ni senzill d’oblidar.

Guillermo Arriaga, reconegut guionista i famós per signar diferents treballs conjunts amb el també mexicà Alejandro Iñárritu (Amores perros, 21 gramos, Babel), fa un pas més i passa del paper a posar-se també darrera les càmares presentant Lluny de la terra cremada (The burning plain, 2008).

La cada cop més convincent i esplèndida Charlize Theron (Monster, A la vall d’Elah) i la incombustible Kim Bassinger, reconvertida amb èxit a actriu dramàtica, s’encarreguen de donar vida a una mare i una filla que comparteixen unes cicatrius molt profundes, tan al pit i canell com al fons dels seus cors.

Com és habitual als guions d’Arriaga, el guió és novament com un cordill : les diferents situacions i personatges explicats saltant endavant i enrera en el temps, acaben composant els diferents fils que el formen, fugint així de la linealitat a l’hora d’explicar la història i fent-la més atractiva a l’espectador.

Una molt bona pel.lícula plena de matisos i sentiments que de segur us agradarà. No la deixeu escapar !

[youtube]gN-UZ5H_QaU[/youtube]

Un món perfecte (1993). Clint Eastwood.
Com acabar un film. El millor Kevin Costner. La música, sempre la música d’en Clint.
+ rosebuds. Què són ?

Darrerament, estic veient força cinema francès i l’estic gaudint molt.

Un altre bon film francès per gaudir. Bon appétit !