Sense Presses

Macaroni !

És el millor que es pot dir després de veure Me and you and everyone we know (2005), de Miranda July, una artista digital que fa ús del cinema com una eina més per expressar els seus sentiments.

Quan surten els títols de crèdit i no saps definir exactament si la pel.lícula t’ha agradat o no, ni tampoc no trobes en poques paraules com definir el tema principal de la història, és llavors quan trobo que els més de 100 mins. han valgut realment la pena. En aquest sentit, estic gairebé segur que coincidirem els que la veieu.

La forma que té July de fer-nos reflexionar sobre nosaltres mateixos és brillant. L’extravagància i excentricitat de les situacions i personatges és impactant i sorprenent. Els petits trossets de vida – tots carregats de poesia i simbolisme – ens són explicats prenent en tot moment el punt de vista interior de cadascun dels protagonistes. I és aquesta forma de narrar, en primeríssima persona, el que m’ha agradat més del film. Dóna un aire fresc, una modernitat poc usual al cinema actual, tot i que, en alguns moments – no ho negaré – pugui semblar pretensiós i, fins i tot, potser per algú, una mica snob.

De tota manera, Miranda no sembla voler alliçonar-nos de res. A través del fill petit, a les darreres frases de la pel.lícula, el missatge és clar :

– […] per què ho fas això ? (a l’home que està donant copets amb el cantell d’una moneda a un senyal esperant el bus)
– per res, només per passar l’estona.

No us la perdeu.

Ja fa un temps que segueixo les idees i exposicions d’en Martí Artalejo. La seva és sempre aquella mirada que a tots ens agradaria tenir. La d’algú que, aprofitant sempre per innovar en l’art visual, ens fa arribar en forma d’imatges idees i sentiments difícils d’expressar.

És per això que, Visions, el seu darrer llibre que ens presenta aquest dijous 20 a les 20h a la Pça del Mercat de Salt, promet ser una altra oportunitat per descobrir noves sensacions vistes pel sempre curiós ull d’en Martí.

Hi estem tots convidats !

Interneteo y aparatuquis. Un divertit blog de Mauro Entrialgo, on podreu llegir acudits i pensaments genials sobre el món d’Internet i d’andròmines tecnològiques.

[youtube]z8OGH_7oChk[/youtube]
In the mood for love (2000). Wong Kar-Wai.
El ritme i el compàs dels sentiments. La fotografia. La música.
+ rosebuds. Què són ?

Aquests dies he tornat a veure American Beauty, una d’aquelles pel.lícules que pel fet de tenir un èxit popular important i tocs de comèdia divertits, em passen sense aprofundir-hi massa ni pensar en el que ens volen transmetre.

El millor d’aquest film del Sam Mendes és el guió. El monòleg interior de l’insatisfet Lester Burnham, ens condueix cap a un recorregut pels diferents personatges representants d’una societat americana que és profundament criticada utilitzant un to irònic i sorneguer, però implacable.

El model de vida occidental on l’èxit social i els diners són el més important, és reflectit en l’esposa (Annette Bening) i el seu amant (Peter Gallagher) i també en l’amiga sexy de la filla (Mena Suvari). Són personatges que, s’ajusten a les normes, són considerats “normals”. En contrast, la filla adolescent (Thora Birch) i el seu company (Wes Bentley), són personatges que, precisament per sortir-se de les normes establertes i ésser lliures, són mostrats com extranys i extravagants. Dóna molt a pensar, que el Lester, qui s’adona de la futilitat de la vida que porta i s’allibera de les cadenes, del seu rol preestablert, acaba morint. Si es vol, de forma fortuïta, però paradoxalment a mans d’algú intol.lerant i intransigent com és el seu veí.

En resum, una divertida i irònica reflexió sobre l’escala de valors que governa les nostres vides.

A propòsit d’aquesta pel.lícula, me n’ha vingut al cap també una altra que en el seu moment em va agradar molt : Ordinary People (Gente Corriente, 1980). La primera pel.lícula que dirigia Robert Redford i li va servir per guanyar 4 óscars amb la història del drama que viu una familia americana corrent dels anys vuitanta.

Aquí el to irònic i divertit deixa pas a un to més dramàtic, fins i tot tràgic, però molt interessant. Les tres interpretacions del fill (Timothy Hutton), el pare (Donald Sutherland) i, especialment, la de la mare (Mary Tyler Moore) són genials i ens fan arribar perfectament els diferents sentiments i psicologia dels membres d’aquesta família.

Un bon contrapunt a la bellesa americana.

Un any més acabem el curset de vins de l’APA del Pompeu Fabra.

És només el nostre segon any, però hem repetit unes trobades que, a banda de ser instructives, són una bona ocasió per passar una estona agradable i divertida tots plegats amb l’excusa del vi.

Per aprofitar aquest bon clima que hem aconseguit, en Carles Ovide ens proposa continuar els nostres estudis amb la visita a un celler per veure els seus processos d’el.laboració i (que no falti !) fer algun tast.

La idea seria trobar un cap de setmana que anés bé a tothom i desplaçar-nos-hi amb tota la família. Podríem visitar el celler, fer un bon dinar i programar alguna altra activitat addicional més adient pels més petits per què així tothom s’ho passi bé.

Els cellers que ens proposa en Carles :

• Castell de Peralada (informació)
• Celler de Capçanes (Capçanes, Tarragona. informació)

Què us sembla la idea ? A mi em sembla fantàstica !

La segona sessió del curs de tast de vins fou dedicada a França. Vam tastar vins de les zones de Burdeus, Borgonya i Alsàcia.

Els Bordeaux que vam tastar :

• Chauteau Thiuley 2002.
• Chateau Mazeris 2003. A.C. Fronsac. .
• Mouton Cadet 2003. A.C. Médoc. Baron Phillipe de Rotschild.
• Chateau Tour Chantecaille 2002. A.C. Sant Emilion. Grand cru.
• Chateau La Boade 2002. A.C. Sauternes

Els Bourgogne :

• Regnard Petit Chablis 2005.A.C.Petit Chablis
• Calvet Pinot Noir 2003.A.C.Bourgogne
• Jaffelin Beaune 2002.A.C.Beaune 1er Cru. 1er cru les cent vignes

De tots els que vam tastar, em van agradar especialment el Sauternes, el Jaffelin Beaune i el Mouton Cadet.

N’heu tastat algun ? Quin vi francès us ha agradat més ?

Mai millor dit. Pensar amb el cinema és el que més m’atrau de les pel.lícules. A Grup IREF (Innovació i Recerca en l’Ensenyament de la Filosofia) fan ús del cinema en els seus projectes per a les escoles.

Comparteixo la seva opinió de que el cinema és una molt bona eina per educar i transmetre valors.

D’altra banda, comptar amb Irene de Puig com a conductora del projecte és tota una garantia de feina ben feta.

Quan l’absurditat dels prejudicis polítics o religiosos ens oprimeixen i ens encadenen, no hi ha altra sortida que ser valents i tenir el suficient coratge per tirar endavant i intentar canviar les coses. És sempre difícil, mai no ha estat senzill no seguir les regles establertes, però és l’única forma de conquerir llibertats.

És aquesta la idea que he trobat a The Syrian Bride, una molt bona pel.lícula de l’israelita Eran Riklis i que em va recomanar el meu amic Vicens (podeu llegir la seva encertada opinió a La formiga).

A banda de la magnífica explicació social i ètnica de la societat drusa al Golan, el que més m’ha agradat és el final. Una manera molt subtil d’acabar i que resumeix la intenció de tota la pel.lícula en només un parell de plans.

Una pel.lícula molt recomanable.

Com l’any passat, a l’APA del Col.legi Pompeu Fabra hem organitzat un curs de tast de vins. Aquest cop de 2n nivell, per aquells que ja estan introduïts al tast.

Els vins que hem tastat el 1er dia dedicat a veure les DO de l’Estat espanyol :

• Viña Ardanza Reserva 1999 (D.O.Q. Rioja)
• Azpilicueta Reserva 2001 (D.O.Q. Rioja)
• Dehesa La Granja 2002 (Vino de la tierra Castilla León)
• Martué 2005
• Pago Finca Élez
• Arrayán 2003 (D.O. Métrida)
• Fagus 2004 (D.O. Campo de Borja)
• Pago de los Capellanes Crianza 2004 (D.O. Ribera del Duero)
• Perinet 2004 (D.O. Priorat)

N’heu tastat algun ?

M’han agradat especialment : el complex Perinet (el d’en Serrat), el sempre exquisit Fagus i el bon Dehesa La Granja que val més del que costa.

La setmana vinent tastem francesos !