Sense Presses

Tot i esperant la pel.lícula de Barcelona del Woody, he anat a veure Cassandra’s dream.

Per dir-ho ras i curt : m’ha agradat. És una bona pel.lícula malgrat les moltes crítiques rebudes en diferents llocs. Es tracta d’un drama en tota regla on els sentiments d’ambició i manca d’escrúpols són el fil conductor. El sentiment de culpa, el crim sense càstig, la dificultat psicològica interior dels personatges per entendre’s a si mateixos, la societat alienant… tots aquests temes ja coneguts en Allen hi són presents.

El que no em permet dir que és una altra obra mestra és la repetició argumental. I és que aquest Somni de Cassandra més aviat sembla un Match Point 2a part que no pas una nova pel.lícula. Per què ens insisteix Allen en els mateixos temes que l’anterior film (Scoop més val obviar-la), amb circumstàncies similars i fins i tot, rodada amb una estètica i localitzacions pràcticament idèntiques ? Es tracta d’una espècie de cicle monotemàtic del director de Brooklyn ?

Sí que és veritat que no és pas nou que el director tendeixi a repetir constantment els seus tics als seus treballs, però mai ho havia trobat tant evident com en aquest cas. En aquest sentit, la pel.lícula em decep una mica.

Els personatges estan molt ben definits. El germà ambiciós, triomfador i sense escrúpols, l’altre germà perdedor però més íntegre, són els reflexos dels seus progenitors. Les constants humiliacions morals de la mare al seu marit i la mediocre però honrada figura del pare també són ben detallades en uns diàlegs brillants. Una atractiva depredadora d’homes i una altra d’ingènua però honesta, són els catalitzadors necessaris per tal que els dos germans arribin al punt en què el director ens vol portar.

Els actors, Ewan McGregor i Collin Farrell, fan una bona interpretació i ens fan arribar els sentiments dels seus personatges de forma clara i precisa. Són actors acostumats a interpretar diferents registres i en aquest, per mi, aproven amb nota. No tan Hayley Altwell (Àngela) que, a banda de donar perfectament la talla com a dona de bandera, no expressa pràcticament res i preten fer-nos entendre que és una femme-fatale només mossegant-se els llavis (molt lluny de la sensualitat d’Scarlett Johansson).

En definitiva, una bona pel.lícula del Woody però esperem que a Barcelona hagi fet una feina més innovadora que ens sorprengui agradablement.

Diu la dita que N’hi ha més a fora que a dins.

En un món cada dia més complicat i competitiu, no perdre el nord sembla cada cop més difícil. Qui pot assegurar que està totalment segur de sí mateix i que encara la vida de manera serena i valenta ?

Elling i Kjell Bjarne després de rebre tractament psiquiàtric, per primer cop han d’enfrontar-se tots sols a la quotidianitat. Viuen sols en un pis amb la supervisió d’un assistent social i han de demostrar la seva capacitat per conviure en societat. Però res no és més difícil per algú que ha viscut tota una vida tancat a casa depenent exclusivament de la seva mare i un altre que mai no ha tingut una família estable. Les seves pors, angoixes i incomunicació són els obstacles que hauran de superar. De mica en mica, cada dia assolint una fita, per petita que sigui, van aconseguint adaptar-se i aconseguir ésser independents.

Lluny del dramatisme i sensibleria d’altres films que han tractat temes similars, aquesta és una història de superació vista de manera còmica, amb aquesta habitual actitud intel.ligent del cinema escandinau d’analitzar les coses rient-se d’un mateix. Es fuig d’escenes on els actors sobreactuen i es deixa a l’espectador que, per mitjà de l’exemplificació, de la narració de divertides anècdotes conseqüents amb l’estat mental dels personatges, es vagi introduint en el seu món per comprendre profundament tots els seus sentiments i dificultats socials.

Nominada a darrera hora per Nourega en la categoria de millor pel.lícula extrangera dels Óscars del 2002 (juntament amb Amelie, Lagaan, El hijo de la novia i En tierra de nadie), és una de les pel.lícules més aclamades al país escandinau després del rotund èxit que tingué prèviament la seva versió teatral. El seu director, Peter Naess, i l’actor principal, Christian Ellefsen, tot i ser força desconeguts (alments per mi) són autèntiques cel.lebritats al seu país.

Val la pena veure aquest film i seguir amb atenció el cinema norueg el qual, després d’aquesta tendra i encantadora primera pel.lícula, seguiré amb atenció.

Que la disfruteu.

Què deu tenir el cinema que ens enamora ? Què ens fa passar dues hores quiets en una butaca, mirant i escoltant un seguit d’imatges a les fosques ?

Jo m’ho he preguntat molts cops.

Una de les explicacions que hi trobo és que ens agrada que ens expliquin contes, històries. Segurament, ens atrau aquesta possibilitat de viure moltes vides diferents sense la necessitat que aquestes esdevinguin reals forçosament. Durant un parell d’hores, pots ser l’aventurer o heroi més intrèpid o el malvat més gran que et puguis imaginar. Pots compartir els sentiments més apassionats i patir els dolors més profunds i recòrrer països llunyans, creuar l’espai visitant planetes remots o fins i tot viure a móns imaginats. Res no és impossible. El cinema no té limits ni mesura. És la màxima expressió de la imaginació. El cinema forma part de les nostres vides, però aquest pot arribar a ser-ne una part important, principal en la nostra existència.

És el que passa amb els personatges d’ Electric Shadows (Memòries de Xina, 2004), una pel.lícula xinesa que a molts us farà pensar en l’inoblidable clàssic Cinema Paradiso (1988).

Hereva de l’amor de la seva mare per les estrelles cinematogràfiques, per a Ling Ling, tota la seva vida ha estat lligada al cinema. Els seus millors records – fins i tot els d’un pare biòlogic imaginari – tenen el seu origen a les pel.lícules. Els films han esdevingut el catalitzador de totes les seves emocions i sentiments, fins arribar a ser la causa de la tragèdia humana que l’avoca a distanciar-se del que més estima.

Aïllada en el seu món, converteix la seva passió cinèfila en un refugi. Crea un mausoleu i s’hi tanca en vida. Allí se sent segura, és capaç de viure-hi sense sentir dolor ni fer mal a ningú. Serà el retrobament casual amb Mao Dabing, qui també viu molt especialment el cinema, el que farà canviar les coses.

M’ha agradat força aquesta pel.lícula de Xiao Jiang, un director del qui no havia vist res. Malgrat ser una pel.lícula ben realitzada i recomanable de veure, té el handicap de basar-se en una idea ja tractada diversos cops (mentre la veus, els moments tendres et porten sempre a recordar l’Alfredo i el Totó).

El treball dels actors és molt correcte, essent especialment tendres les escenes on apareixen els dos nens i els plans curts de Ling Ling ja dona.

La fotografia i la banda sonora, tot i que també estan molt bé, tornen a perdre en la comparació amb Morricone.

Us recomano que la veieu, especialment si esteu una mica tips de l’habitual (a vegades etern) cinema èpic xinès.

Sí. Estic contentíssim !

El dia 14 de novembre, dins el programa Temporada Alta de Girona i Salt, podré escoltar i veure un dels músics que per mi millor interpreten el jazz al piano a l’actualitat: Michel Camilo.

Hereu dels ritmes cubans i l’anomenat latin jazz, és una meravella escoltar-lo i tot un espectacle veure com els seus dits volen per sobre les tecles.

Us recomano especialment veure’l en acció al clip següent: un retall de la seva actuació a la memorable pel.lícula de Fernando Trueba, Calle 54.

1. Château Mont-Redon 2002 (Rhône – Châteauneuf du pape)
2. Tomàs Cusiné VILOSELL 2004 (Costers del Segre)
3. Teófilo Reyes crianza 2002 (Ribera Duero)
4. Elias Mora crianza 2004 (Toro)
5. Peralada Negre La Garriga 2004 (Empordà)
6. Herencia Remondo La Montesa Crianza (Rioja)

Una nova selecció. Aquest cop només negres i tots recull de diferents recomanacions que m’han anat arribant. En breu, quan els hagi tastat, publicaré la meva opinió.

I vosaltres, n’heu tastat algun ?

Un dels grans avantatges de tenir fills és que rellegeixes clàssics que et porten molts anys enrera, quan vas obrir per primer cop aquell llibre que et va meravellar i que ara recuperes amb nostàlgia. Sortosament, al record de la lectura s’hi afegeix també la millora constant que fan les editorials en l’edició de les seves obres, sobretot d’aquelles que són tan estimades com L’Illa del tresor, del R.L. Stevenson.

Quan ja fa un temps, la tieta Sandra va regalar-li a en Nil, el meu fill de 9 anys aquesta edició, tot fullejant-la, ja em vaig adonar de com n’era d’interessant. A la ja apassionant història de pirates, l’Editorial Cruïlla hi ha afegit les fantàstiques il.lustracions en aquarel.la de François Place i tot un seguit d’annotacions, làmines i llegendes sobre el món dels pirates que és molt enriquidor com a document addicional que acompanya a les aventures de Jim, Silver i Flint.

Us deixo alguns exemples d’aquestes annotacions : Sabíeu que la famosa bandera de la calavera i els ossos creuats és anomenada “Jolly Roger” ? i que aquesta també incloïa en moltes ocasions la figura d’un pirata amb un coltell (espasa per l’assalt) en una mà i un rellotge de sorra a l’altra per avisar a l’enemic del poc temps de vida que els restava ?

Que el pirata més famós fou Bartholomew Roberts, anomenat Blackbeard (Barbanegra) i que debia el seu nom a la llarga barba que li cobria tot el pit ? Per reforçar la seva imatge ferotge, s’encenia metxes enceses subjectades al barret i es presentava envoltat de fum.

La beguda més coneguda entre els pirates era el grog : rom barrejat amb aigua calenta i llimona per tal d’alleugerir-ne la seva alcoholicitat, les racions de la qual eren administrades pel capità i sobretot subministrades als pirates abans de l’abordatge.

Les tortugues eren una de les caces més preuades pels pirates. La seva carn els servia per a diversos guisats, però el més important per ells era que podien deixar-la en una girada sobre l’esquena de manera que no es bellugava fins que el cuiner la necessités per cuinar-la per la tripulació. També es cuinaven les anomenades galetes : pa sense llevat cuit dues vegades i que es feia servir per casos en què faltava el menjar degut a que es mantenia molt bé emmagatzemat sense agafar humitat.

Totes aquestes i d’altres anécdotes interessants podeu trobar-les en aquesta edició que, a banda de ser una de les lectures més recomanables, els vostres fills, néts o nebots gaudiran tota la vida d’una joia literària en un dels millors formats que podeu trobar.

La penúltima setmana del concurs On veus la informació? del Diari de Girona, ens porta a la natura. Aprofitant l’ombra d’aquests arbres, el nostre personatge segueix llegint el diari mentre espera les vostres respostes.

Aquest cop no és gens senzill saber on es troba…

… i la setmana vinent la darrera fotografia del concurs !

La vida és una contínua presa de decisions que ens porta sempre cap a camins inesperats que no podem controlar. En ocasions ens fa apassionar quan coneixem una persona i ens n’enamorem, però també ens porta dolor davant la malaltia més inoportuna o per la pèrdua d’éssers estimats.

Què faríeu si us fessin triar entre la felicitat dels vostres éssers més estimats i el bé social més gran que us pogueu imaginar que respon als vostres principis ?

Aquesta reflexió és una de les que ens proposa Susanne Bier a la seva darrera pel.lícula Després de la boda (Efter Bryllupett). La directora danesa autora també de Germans (Brodre), ens explica una història plena de sentiments contraposats i decisions vitals que viuen uns personatges en dos àmbits tan diferents com poden ser la ciutat més pobra de la Índia i l’entorn més ric i elitista que poguem trobar a Copenhagen.

A les sorpreses del guió rodó escrit per Anders Thomas Jensen, s’hi afegeixen les característiques d’aquest nou cinema danès on les reminiscències del Dogma amb la càmara a les espatlles, els plans curts i ràpids, sovint centrats en els detalls més mínims i un ritme àgil però precís, fan d’aquest un cinema molt fresc i modern.

El treball dels actors és també destacable. Com és habitual a les seves pel.lícules, la majoria són danesos o suecs i, encara que poc coneguts, interpreten els seus papers molt eficaçment.

Una meravella de pel.lícula. Molt recomanable. No us la perdeu !

Altres referències :
After the wedding. Pàgina oficial
La finestra digital, Óscar Bermell
La butaca

Suposo que li passa a tothom, però jo sempre he associat la meva preferència per un nom propi a les diferents experiències que he viscut amb persones reals o personatges de ficció que així s’anomenen. Crec que és força lògic i evident que aquesta associació d’idees es produeixi amb certa naturalitat. De fet, no és aquesta una possible – encara que maldestra- definició de mite ? Què origina un mite si no un conjunt gran de persones que relacionen un nom amb unes determinades qualitats ?

Un d’aquests mites, almenys un dels meus, és Laura ( Otto Preminger, 1944). L’atractiva i misteriosa dona que captiva tant als personatges de la pel.lícula com als espectadors del film. Una dona que Preminger ens presenta com un ideal : atractiva, intel.ligent, dolça, generosa,… Tot el que un home del món real o del cel.luloide podria desitjar. És tan gran la figura femenina que es projecta sobre el personatge que, fins i tot, mentre suposadament és morta, el mateix detectiu encarregat de la investigació en queda fascinat, encara que no l’hagi coneguda mai i en tingui únicament la imatge d’un seu retrat.

Gene Tierney, una de les dones més boniques que hi ha hagut mai al món del cinema, és qui dóna vida a Laura. La bellesa de l’actriu americana és perfectament retratada en un fantàstic blanc i negre que afavoreix aquest clima de misteri i glamour que despren tot el film.

És aquesta una pel.lícula que escapa a les classificacions o gèneres. Té tocs de cinema negre, d’intriga o suspense, romanticisme i fins i tot alguns punts còmics. Són destacables l’elegància de la interpretació del personatge de Waldo per part de Clifton Webb, i un Dana Andrews, el policia investigador, que aconsegueix amb la seva actuació fer-nos enamorar de Laura fins i tot als espectadors.

L’altre gran film d’Otto Preminger del que tampoc em puc estar de recomanar és Anatomy of a murder (Anatomia d’un assassinat, 1959): una clàssica pel.lícula de judicis amb un gran James Stewart, una jove Lee Remick en el paper de la inquietant esposa femme-fatale desencadenant dels fets i Ben Gazzara en el paper del marit induït.

Per mi, tant l’una com l’altra, dues pel.lícules imprescindibles.