Des de la planta 36

Ahir dilluns vaig anar a buscar el meu nebot de quasi dos anys a la guarderia. Mentre em dirigia a la seva aula, la dels conills, vaig veure com en d’altres classes uns nens de més edat feien manualitats retallant unes cartolines de diferents formes i colors. No sé si va ser pel fer d’estar en un centre educatiu o de veure unes tisores (o bé que ja estic per tancar) que em va venir al cap la qüestió de les retallades que s’han produït a Espanya i, sobretot, a Catalunya.

Vés a saber si aquests petits alumnes d’aules batejades amb noms d’animals retallarien millor que els nostres governants, perquè tal i com ho han fet ells… Estava esperant el meu nebot darrere de la porta dels conills, on un dibuix d’en Bugs Bunny em somreia amb una pastanaga a la mà, quan vaig començar a pensar-hi.

L’economia d’Espanya actualment té un Producte Interior Brut (PIB) anual d’uns 1,5 bilions d’euros i un deute total (públic, de les diferents administracions de l’Estat: Madrid, Generalitat, Diputacions, Consells Comarcals, Ajuntaments… i privat, de les famílies i les empreses) d’uns 4 bilions d’euros. A més, l’economia espanyola ja està en recessió (no creix), degut en part a la seva baixa productivitat, cosa que també fa que sigui molt poc competitiva comparada amb les de la resta de països europeus. Per si fos poc, també pateix un dèficit que fa que les despeses que té siguin més grans que els ingressos que genera.

Si Espanya en guanya 1.5 i en deu 4 i, a més, gasta més del que guanya, realment podrà tornar el seu deute algun dia? En la meva opinió de no expert, crec que per poder tornar-lo caldria:

Primer, renegociar les condicions del deute: augmentant el termini d’anys per tornar-lo, abaixant els interessos o fins i tot fent-ne una quita o una condonació parcial si es veu que realment no es podrà tornar íntegrament.

Segon, acabar amb el dèficit de l’economia espanyola i per això és clau equilibrar les despeses que hi ha amb els ingressos que es tenen, tal i com s’ha de fer en qualsevol pressupost.

Per fer-ho només hi ha una fórmula: reduir la despesa (el que l’Estat es gasta en serveis públics, infraestructures, etc.) fent retallades i augmentar els ingressos apujant els impostos ja existents o bé posant-ne de nous.

En aquest sentit, tan el govern del PP de Rajoy com el de CiU de Mas tenen raó amb les retallades i les pujades d’impostos. Però compte, tenen raó només quan fan el diagnòstic de la malaltia (el dèficit), però no en el remei que apliquen per a curar-la (el tipus de retallades i d’impostos que han establert i que volen seguir fent). Ni Rajoy ni Mas són uns bons metges perquè la medicina que administren no només no cura el pacient sinó que l’empitjora i això és el que ha passat amb les retallades fins ara, que no han ajudat a reduir el dèficit.

Per reduir la despesa doncs calen retallades, sí, però no retallades en els pressupostos de sanitat, d’educació, d’investigació i recerca, de beques per a estudiants, en els sous de funcionaris (bombers, policies, metges, professors…) o en les pensions de jubilació, sinó en altres partides de diners com, per exemple:

1)la Casa Reial: cal reduir dràsticament els 8,4 milions d’euros que el govern central hi destina cada any. Compte, perquè aquesta xifra no inclou, en una altra mostra de la poca transparència i maduresa de la democràcia espanyola, les despeses del Rei sobre: Patrimoni, Interior en seguretat, Exteriors en viatges i cotxes oficials ni Hisenda. (L’ideal per a mi seria fer un referèndum sobre si volem una monarquia o una república per a què, si la segona opció és la majoritària, aquesta partida del pressupost desaparegués definitivament).

2)el Ministerio de Asuntos Exteriores: reduir la xarxa d’ambaixades, consolats i oficines comercials amb la seva infinitat de càrrecs, assessors, consellers, secretaris, sous inflats, residències i cotxes oficials, dietes en bons restaurants i demés privilegis diplomàtics.

3)el Ministerio de Defensa: reduir notablement el seu pressupost, les compres d’armament (fins fa pocs mesos Espanya es gastava 54 milions d’euros cada dia), els sous que cobren els militars, sobretot els rangs més alts, i també les pensions dels exmilitars.

4)l’Església: reduir els 6.000 milions d’euros que, segons l’entitat Europa Laica, el govern espanyol li dóna cada any.

5)la classe política: cal reduir notablement els sous dels polítics, les pensions dels expolítics i els privilegis que tenen com: dietes, cotxes oficials i d’altres incentius. És impresentable que els nostres dirigents polítics, els quals diuen representar-nos, parlin tot el dia de retallades sense donar exemple rebaixant-se ells el seu propi sou. Com a representants nostres escollits a les urnes, ens demanen des dels seus càrrecs públics que ens apretem el cinturó, però ells ni se’l toquen. Donin exemple, senyories!

A més dels polítics, aquesta mesura de rebaixa també hauria d’incloure als dirigents d’organismes estatals pseudopolítics (alguns d’ells inútils) com: la Real Federación Española de Futbol (els jugadors de “la roja” han rebut una prima de 300.000 euros cadascun per haver guanyat l’Eurocopa), Radio Televisión Española (RTVE), l’Instituto Cervantes, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, el Consell Audiovisual de Catalunya, les cambres de comerç, la Sociedad General de Autores y Editories (SGAE), el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), la Real Academia Española (RAE), el Comité Olímpico Español, el Tribunal de Cuentas, la Real Academia de la Historia i un llarg etcètera.

Sincerament, crec que hem de fer baixar aquesta gent de la torre de marfil des d’on avui ens miren, allunyats de la realitat que viu la majoria de la gent. Cal treure’ls de la bombolla on estan còmodament instal•lats per a que escoltin la veu del poble al qual diuen representar i per a que sentin el pols del carrer.

Aquestes serien les retallades que jo faria si tingués les tisores perquè crec que són les menys perjudicials per a la majoria de la població i també les més justes i necessàries; no com ha passat amb les retallades que ja hi ha hagut en serveis públics de sanitat i educació i que patim tots els ciutadans.

No estic segur si aquestes retallades ajudarien a reduir el dèficit definitivament, però sí que penso que és inadmissible que es retalli en sanitat i en educació, pilars bàsics de l’estat del benestar, sense haver retallat abans cap de les partides no fonamentals que he comentat anteriorment.

Però sembla que s’imposa per part dels nostres polítics dirigents un discurs de pensament únic, un dogma que només repeteixen dia rere dia i que diu que “ens sap greu haver-ho de fer, però les retallades en sanitat i educació són necessàries”. Això sí, sense donar-nos cap explicació detallada amb xifres, amb motius i raons, en definitiva, amb arguments que ho sustenti.

D’altra banda, per tal d’augmentar els ingressos de l’Estat calen més impostos, sí, però no augmentar taxes com: l’IRPF (l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques), l’IVA (l’Impost sobre el Valor Afegit) l’impost de societats, l’IBI (l’Impost sobre Béns Immobles), les pujades del preu de la llum i el gas, l’euro per recepta mèdica o les taxes als estudiants universitaris, sinó establir impostos sobre la renda de les classes altes i benestants (qui més guanya, més paga)i una taxa sobre el deute dels bancs (quan més s’endeuti un banc, que pagui més impostos) tal i com defensa l’economista Xavier Sala i Martín.

També és imperatiu lluitar decididament contra el frau fiscal (en comptes de fer amnisties), ja que Espanya és un dels estats de la Unió Europea (UE) on hi ha més evasió d’impostos. Concretament i segons la ONG Attac, hi ha el doble de frau fiscal a l’Estat espanyol que a la resta de la UE, xifra que va representar el passat 2011 uns escandalosos 88.000 milions d’euros.

A part d’aquestes reformes, convindria que la classe política (catalana i espanyola) deixés de malversar quantitats ingents de diners públics com ha fet fins fa quatre dies construint: circuits urbans de Fórmula 1 a València, línies de ferrocarril de l’AVE que només fan servir 10 passatgers al dia, carreteres que no duen enlloc i aeroports sense avions com el de Castelló o amb quatre gats com els de Ciudad Real, Osca i el de Lleida-Alguaire.

Faig un incís en aquest punt perquè, en referència a l’aeroport de Lleida, vull aprofitar-ho per felicitar el senyor Joaquim Nadal, exconseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat durant els governs tripartit de Pasqual Maragall i José Montilla, per la seva excel•lent gestió en aquesta obra, convertida avui en un pou sense fons per a l’erari públic. Sr. Nadal, el felicito també per no haver assumit cap responsabilitat pel fracàs d’aquesta infraestructura; de ben segur que si vostè hagués fet el mateix en l’empresa privada se n’hauria anat de cap al carrer.

Però no, vostè ja sap que amb els qui ocupen un càrrec públic aquí passa just el contrari i per això vostè, com d’altres polítics que també han gestionat malament diners públics, pot seguir sent diputat al Parlament de Catalunya com si res hagués passat, cobrant un bon sou i gaudint encara dels privilegis que té com a diputat.

Que consti que no li faig aquesta crítica per ser del PSC, perquè trobaríem exemples en tots els partits polítics, sinó per tal de mostrar, una vegada més, que el sistema polític actual no funciona i que cal regenerar-lo. Hem d’obrir la finestra per ventilar l’habitació, perquè ja fa pudor de resclosit de tant de temps que està tancada.

Un cop ja m’he desfogat una mica, torno a les reformes que cal fer per reduir el dèficit de l’Estat. La pregunta del milió de dòlars és: el Govern és capaç d’implantar totes les mesures anteriors per tal de reduir la despesa i augmentar els ingressos?……… (Els punts suspensius són una pausa escènica perquè em costa fer-me aquesta pregunta sense riure al mateix temps). La resposta: evidentment que no. I per què no? Doncs perquè els polítics en general (em refereixo als de la classe dirigent perquè hi ha de tot, sobretot a nivell local) no canviaran un sistema que ja els va bé, que els funciona i que a ells els beneficia.

Penso que els polítics no tenen la voluntat d’establir tots aquests canvis dins el sistema (abaixar-se els sous, reduir els seus privilegis, establir impostos a les classes altes i també als bancs) perquè aquestes mesures anirien justament en contra dels seus propis beneficis, dels seus interessos, dels seus privilegis i també dels seus votants i, per tant, disminuirien la seva quota de poder i d’influència. Senzillament: no els interessa, és un mal negoci per a ells i per això és més còmode passar-li la factura a la majoria dels ciutadans, a la classe mitjana i baixa, la que no ha viscut per sobre de les seves possibilitats.

No t’ho creus? Pensa-hi… Si el status quo d’una situació determinada a tu ja et beneficia, el canviaràs per rebre’n menys beneficis? Acceptaries voluntàriament rebre menys part del pastís? Voldries fer canvis per sortir-ne perjudicat? Pensa-ho dues vegades… N’estàs segur? Com deia el mític Perry Mason a la seva sèrie televisiva sobre judicis: “No tinc més preguntes, senyoria”.

Tan si és en una democràcia com en una dictadura, l’objectiu principal i primer de tots els governs del món (després en tenen d’altres, però aquests ja són secundaris) és mantenir-se en el poder el màxim de temps possible. Això inclou, entre d’altres coses, no mossegar mai la mà que et dóna de menjar ni tirar-te pedres sobre el propi teulat. No fos cas que, al fer-ho, te’n caigués alguna al cap i prenguessis mal, i només faltaria això, ara que has de pagar les receptes del metge i que han tancat ambulatoris i quiròfans.

“Tete, tete!”. Vaig sentir de cop notant també que m’estaven estirant les bermudes. Vaig abaixar la mirada: en Michael, el meu nebot, em mirava amb uns ulls com a plats i un somriure immens demanant-me que l’agafés. El vaig pujar a coll i li vaig fer un petó. Alguns nens seguien retallant amb les tisores. Vam acomiadar-nos de la professora tot tancant la porta de la classe, la dels conills, i vam marxar lentament. En Bugs Bunny ens mirava, pastanaga en mà, cada cop des de més lluny.

Dissabte passat, nit de Sant Joan. Són més o menys les sis del matí i estem tornant de Platja d’Aro cap a Santa Coloma de Farners. Hem viscut una nit de petards i de festa, la més curta de l’any i que oficialment anuncia el principi de l’estiu.

Només he begut una cervesa i una clara, així que condueixo jo. Pel mirall interior del cotxe veig com, darrera nostre, en direcció al mar, comença a clarejar i el cel va pintant-se de mica en mica amb colors de tons mironians.

En poc més de mitja hora ja som a l’entrada de Santa Coloma, on deixo en Jordi i l’Albert, i continuo sol fins a casa. Un altre sant Joan passat, una altra nit de revetlla, un altre estiu al davant, penso. A vegades sento que sóc com un petard, com un petard emocional carregat de pólvora que està a punt d’explotar. Només em falta trobar la metxa per encendre’l.

Quan ja estic entrant al poble, em trobo per sorpresa amb un control d’alcoholèmia, cortesia de la policia local de Santa Coloma. Em paren i em fan bufar. Si l’alcoholímetre mesurés l’estat emocional el rebentaria. “Zero, zero. Pot continuar”, em diu l’agent tornant-me el carnet de conduir. Feia temps que no veia tanta professionalitat i amabilitat a primera hora del matí… Deu ser cosa de l’uniforme i la porra que, ja se sap, imprimeixen caràcter. Hi ha un criteri per a classificar les feines consistent en si t’has de dutxar abans d’anar a treballar o ve quan tornes de la feina. No he sabut mai on encaixar-hi la policia…

Superat el tràmit i enfilant ja el camí cap a casa, poso una cançó que m’encanta: “Fix You”, de Coldplay. Hi ha cops que tinc la sensació que els meus caps de setmana, amb o sense controls d’alcoholèmia a la matinada, tenen per banda sonora una melancòlica cançó d’aquest grup.

Amb la música sonant, la meva ment viatja cap enrere en el temps. Recordo comiats en despersonalitzats passadissos d’aeroports, promeses que quan les estàs fent ja saps que no les podràs complir, paraules que saps que et perseguiran durant molt de temps després d’haver-les pronunciat… Tinc la sensació que els darrers anys m’han passat entre l’apatia i la rutina del meu poble i els “check-ins” i “check-outs” dels aeroports i dels hotels i, enmig, el “chicken teriyaki” miniaturizat del menú dels avions.

Aparco el cotxe dins el garatge de casa. Abans de sortir del vehicle, comprovo la pantalla del meu mòbil per enèsima vegada. Res: cap trucada ni missatge, com sempre. Fa tant de temps que ella ja no em diu res que no sé ni per què encara comprovo el mòbil cada nit abans d’anar a dormir. Potser perquè espero ingènuament que ella també ho faci, però no ho fa mai.

Tot i això, a ella li agrairé sempre que s’hagués aturat un moment per pintar amb colors vius una part del meu paisatge emocional i també totes les coses que en vaig aprendre. Em sap greu, és clar que em sap greu, però potser no la trobo tan a faltar a ella en sí mateixa, sinó més aviat a la part de mi que, gràcies a ella, jo vaig poder descobrir. La part del meu jo que romania adormit o latent fins que ella la va tocar per despertar-la. Tot allò que vaig aprendre de mi mateix i com jo em sentia amb ella quan els nostres camins van anar de la mà durant un curt temps.

L’escriptor portuguès Fernando Pessoa ho expressa molt bé quan diu: “Realment mai estimem ningú, estimem només la idea que tenim de l’altre. Estimem un concepte nostre, en el fons ens estimem a nosaltres mateixos”. Potser és així.

I ella, qui és? No sé si realment la vaig arribar a conèixer i a entendre tan bé com jo creia en cada moment. Sí que sé que ella amb els anys ha anat canviant de caràcter, ha tingut diferents ulls color de mel, diferents llavis carnosos, varis tons de cabell i diversos noms: Eli, Maria, Núria, Mireia, Sílvia, Cèlia i Estel.

Hi ha moltes maneres d’estimar i, sigui de forma corresposta o no, estimar és sempre un aprenentatge i per això estimar també és sempre acumulatiu. Des dels meus 31 anys, a mi se’m representa amb aquests noms, tots diferents, però que sempre es refereixen a ella, la mateixa, l’única. És ella qui m’ha ajudat, volent o sense, a que en part jo avui sigui qui sóc i com sóc.

En un dels seus llibres, el publicista Risto Mejide escriu: “Créixer és aprendre a acomiadar-se”. Penso que és una veritat dura però certa, a l’igual com quan es diu que som també el que hem perdut. Perquè tots portem una motxilla a l’esquena, de diferents mides i tipus, que cada vegada pesa més ja que es va omplint dels nostres fracassos, d’expectatives no complertes, de somnis renunciats i de pèrdues i comiats de persones. És el nostre peatge vital, el preu que hem de pagar i és ben nostre.

Pujo les escales de casa a poc a poc i quasi de puntetes, com si s’haguessin de trencar de tan fràgils. Un altre revetlla de Sant Joan passada, una altra nit de dissabte i altre vegada aquestes escales. És com si tot es repetís, com viure inundat per una sensació constant de “déjà vu”.

No heu sentit mai com passen els dies, les setmanes, els mesos, els anys i que tot, absolutament tot, canvia menys vosaltres? No heu tingut mai la impressió que sou només simples espectadors de la pel•lícula de la vostra pròpia vida i no protagonistes? Massa vegades jo sí que ho noto i, sincerament, no sé molt bé com canviar-ho. Potser hauré de trobar el comandament a distància de la meva vida per fer-ho…

Sí que sé, en canvi, com l’addictiva textura de la nostàlgia a la qual massa sovint m’abraço em dóna una falsa sensació de consol, ja que tendeixo a idealitzar el passat, com també fa molta gent. Segurament jo ho faig perquè, dins del meu passat, ella encara hi és. Està allà, com si res hagués succeït, com si l’incendi dins meu no s’hagués produït mai, amb la mateixa mirada canviant als llavis i el mateix somriure trencat als ulls.

Un cop la melancolia se’n va, ella desapareix del meu cap, la perdo, i llavors el present em fot un cop de puny de realisme a la cara per a que confirmi (altra vegada) que avui ella ja no hi és, que no és real i que només existeix quan la meva ment la deixa entrar, en l’hora que els fantasmes aconsegueixen entrar al castell.

Avui d’ella només em queden algunes fotos i postals de viatges, alguns regals signats amb promeses incomplertes, noms de restaurants als quals mai vam arribar a anar, records que encara a vegades em cremen quan passejo per segons quins carrers o places i un bombardeig de converses pendents que se’m barregen amb estrofes de cançons d’en Sabina i amb versos inconnexes dels poemes de Joan Margarit. Massa soroll, massa dubtes i preguntes quan, potser, tot és més senzill i la resposta és tan simple com no preguntar-se el per què, qui sap…

Sento que el campanar de l’església toca mandrosament dos quarts de set del matí. Ja sóc al replà de l’escala i obro la porta del pis de forma maquinal i amb parsimònia, intentant no fer soroll. No ho puc evitar i en Troy, el meu gos, m’ha sentit. Mou la cua amb alegria tot just em veu entrar per la porta. Encara està mig adormit, enroscat sobre el sofà del menjador.

M’assec al seu costat i el començo a acariciar suaument. Ell s’hi posa bé fins que la son el venç altra vegada i acaba per tancar els ulls del tot i adormir-se profundament. “Dorm, Troy, dorm”, li dic en veu baixa quan ja no em sent. Quina sort, penso, perquè ell no porta cap motxilla emocional a l’esquena i perquè quan dorms ja no penses ni sents res, desconnectes de la realitat. Quan dorms fins i tot pot ser que tinguis la sort de somiar i aquest és un dels actes que més ens humanitzen perquè, com va escriure Shakespeare: “Estem fets del mateix material amb què es fan els somnis”.

Deixo el gos dormint (no sé si somiant) al sofà del menjador. Normalment en Troy dorm al terrat, però la nit de la revetlla de Sant Joan és una excepció perquè té pànic als petards. Quan era més petit no li feien res, però ara li fan molta por i es posa molt nerviós quan els sent. Suposo que avui no deu haver passat una molt bona nit. Jo tampoc, però per un altre tipus de petards; uns que no fan soroll però que també exploten i poden deixar-te l’ànima plena de metralla incrustada.

Tres quarts de set. Vaig a dormir, a veure si somio…

Per sorpresa el passat dissabte 9 de juny la Unió Europea (UE), amb Alemanya al capdavant com a principal contribuent, va prestar un crèdit de 100.000 milions d’euros per rescatar (digui el que digui el Govern, això és un rescat) els bancs que tenen problemes, que no són tots, del sistema financer espanyol. L’anunci va venir després de setmanes de rumors, d’especulacions i d’un creixent nerviosisme entre els principals socis de la UE.

El govern presidit per Mariano Rajoy va destacar i insistir aquell dia que aquesta “línea de crédito fácil” (eufemisme que van utilitzar per a referir-s’hi): 1)ajudaria els bancs espanyols amb problemes, sobretot Bankia, la quarta entitat bancària d’Espanya, 2) aportaria crèdit i liquiditat (diners) a les empreses i fomentaria així la seva activitat econòmica, 3) que els ciutadans no ens veurem afectats per aquest crèdit amb més retallades i 4) el govern de Rajoy esperava que aquest crèdit calmés els anomenats mercats (els creditors i inversors que presten diners als governs i als bancs) amb una pujada de la borsa i una baixada de la prima de risc, que són els interessos que es paguen pel deute.

Ja s’ha anunciat el rescat i no s’ha produït cap d’aquestes quatre conseqüències que el Govern pronosticava que el rescat portaria:

1) Salvarà els bancs que tenen problemes: Es digui el que es digui, de moment ningú sap la xifra exacta del forat que hi ha als bancs espanyols. S’espera la xifra que donin les dues auditories independents que estan analitzant els comptes del sistema bancari d’Espanya i, tot i això, el número que donin no sabem si serà realment el del forat.

D’on ha sortit el forat que tenen avui els bancs? Durant la bombolla immobiliària els bancs i caixes espanyols van prestar uns 400 mil milions d’euros sobretot a promotores immobiliàries per construir pisos i a famílies que es van hipotecar per a comprar un habitatge. Quan la bombolla va explotar les famílies no van poder pagar les quotes i van haver de tornar els pisos als bancs i moltes immobiliàries van haver de tancar. Avui els bancs tenen en propietat un munt de pisos i solars que no valen els 400 mil milions d’euros que ells van prestar en el seu moment per a construir-los. De fet, ningú sap exactament quan valen, però segur que valen molt menys del que valien abans i d’aquí sorgeix el forat que avui tenen els bancs en els seus comptes. Ningú sap quina mida exacta té ni quants diners caldran per a tapar-lo, per això, hi ha dubtes sobre si aquests 100 mil milions d’euros seran suficients o en caldran més. Conclusió: pot ser que aquest rescat no salvi el bancs espanyols amb problemes.

2) Aportarà crèdit a les empreses per a fomentar la seva activitat econòmica: segons un informe del Fons Monetari Internacional (FMI), només el 30% dels bancs espanyols, capitanejats per Bankia, té problemes i el 70% restant està sa i funciona perfectament; entre ells hi ha: el Banco Santander, el BBVA, Caixabank i el Banc Sabadell. Avui, amb el 70% del sistema bancari espanyol que funciona sense problemes i que no necessita ser rescatat, les empreses segueixen tenint enormes dificultats per obtenir crèdits dels bancs per a finançar-se, ja que aquests no presten per por als impagaments. Jo em pregunto: si amb una majoria del 70% dels bancs que estan bé ja no flueixen els diners dels bancs a les empreses, què assegura que amb aquest rescat per salvar el 30% restant dels bancs sí que hi haurà crèdits pels empresaris? Conclusió: és com a mínim dubtós que el rescat aporti crèdit a les empreses.

3) Els ciutadans no patiran els efectes del rescat amb més retallades: aquest rescat és un crèdit que indubtablement farà augmentar el deute que ja té Espanya perquè, si tu ja deus diners i te’n presten més, el teu deute augmenta. A més a més, tothom sap que quan et presten diners a través d’un crèdit tu n’has de pagar els interessos periòdicament. El pagament anual dels interessos del rescat, a no ser que la UE digui el contrari en les seves condicions establertes pel rescat, farà augmentar també el dèficit (Espanya porta anys gastant més diners dels que ingressa) ja que seguiran augmentant més les despeses de l’Estat que els seus ingressos. El dèficit s’accentuarà si l’economia espanyola, com preveuen els economistes, segueix encara uns anys més en recessió i estancada. Per equilibrar el pressupost estatal i reduir el dèficit, o sigui, disminuir la despesa i augmentar els ingressos, el Govern haurà doncs de prendre mesures, el que en diem “retallades”.

Darrerament, tan el FMI com la UE han pressionat el govern de Rajoy per a què apliqui “dures mesures d’ajustament” del dèficit i hi ha rumors que diuen que es prendran 4 mesures d’aquí a finals d’any: apujar l’impost sobre el valor afegit (l’IVA), abaixar les prestacions d’atur, reduir les pensions de jubilació i reduir l’administració pública de l’Estat amb l’acomiadament o la reducció de sous dels funcionaris. Veurem si el govern espanyol aplicarà al final aquesta fórmula.

L’Estat necessita gastar menys i millor i recaptar més però, curiosament, no es preveu que toquin ni un euro del pressupost que es destina a l’Església, a la Casa Reial ni al Ministeri de Defensa ni tampoc que es taxin les classes altes i benestants, es suprimeixin cotxes oficials o es redueixi els sous dels polítics, que hagués sigut una bona forma de donar exemple quan parlen de retallades.

Conclusió: el govern de Rajoy ens ha mentit (altra vegada) perquè el pagament d’aquest rescat sí que provocarà que els ciutadans pateixin noves retallades, ja que els contribuents són els qui avalen l’Estat espanyol per a què torni aquest crèdit.

Potser les retallades que he comentat anteriorment que no fa el govern espanyol serien econòmicament més efectives, però tenen un problema: van en contra dels propis interessos del Govern i, es clar, no es volen tirar pedres al propi teulat perquè l’objectiu principal de tot govern és mantenir-se en el poder tan de temps com sigui possible. Per això jo defenso que no vivim en una democràcia plena, sinó en sistema de partitocràcia, perquè els partits polítics són els principals actors del sistema i quan governen actuen només en funció dels seus interessos de partit i dels interessos de la minoria a qui cada partit polític beneficia (grans bancs, empreses o sindicats).

Un sistema on els partits tenen la vista sempre posada només en els propers quatre anys de la legislatura fins que arribin les pròximes eleccions. Només llavors es recorden dels ciutadans per demanar-los, i massa vegades segrestar-los, el seu vot a les urnes. Uns partits polítics que, en definitiva, no governen amb visió de país i pel benestar de la majoria dels ciutadans, sinó només mirant-se el seu propi melic perquè ningú els tregui de la poltrona del poder.

4) El rescat calmarà els mercats financers: No ha sigut així perquè hem vist com des de llavors la prima de risc (els interessos que Espanya paga pel seu deute cada cop que demana diners prestats als creditors, als mercats) s’ha disparat fins arribar a les xifres rècord d’aquests dies i la borsa segueix enfonsada perquè l’economia espanyola no creix.

L’IBEX 35, que representa les 35 empreses espanyoles que més cotitzen (que més beneficis tenen) a la borsa espanyola segueixen sense repuntar. Entre aquestes empreses grans i potents hi ha: Repsol, Abertis, Gas Natural, Aigües de Barcelona, Banco Santander, BBVA, Caixabank, Telefónica o Inditex, que té la marca Zara, propietat d’Amancio Ortega, el cinquè home més ric del món segons la revista nord-americana “Forbes”.

Cal dir que les 35 empreses de l’IBEX tenen el 60% del total del deute de les empreses espanyoles. Això vol dir que la majoria d’empreses de l’Estat, que són les mitjanes i petites, sí que han fet bé les coses i no han viscut per sobre de les seves possibilitats. Són sobretot alguns dels grans empresaris, juntament amb alguns dels grans banquers i amb la complicitat (sinó col•laboració) d’alguns polítics de tots colors els que van provocar i fomentar la bombolla immobiliària que ens ha dut a aquesta crisi d’avui.

Per què els mercats financers no han respost positivament a l’anunci del rescat dels bancs espanyols? Crec que l’explicació no té tan a veure amb factors externs com per exemple el resultat de les eleccions a Grècia (de fet, l’endemà mateix de les eleccions gregues s’ha vist com la prima de risc d’Espanya s’ha enfilat fins a nivells rècord) sinó que té més a veure amb factors interns que fan que els mercats financers no es creguin el govern d’Espanya perquè consideren que aquest ja no té credibilitat ni tampoc inspira cap confiança.

Quin són aquests factors interns que fan que els mercats no es creguin el govern de Rajoy i en desconfiïn? No sóc economista i segur que hi ha factors que se m’escapen, com el fet que probablement hi hagi inversors que especulen a la borsa en contra de l’euro i que aposten per la fallida total de l’Estat espanyol. Com a periodista, sí que penso que un dels factors importants per explicar aquesta pèrdua de credibilitat d’Espanya davant dels mercats financers és la dolentíssima gestió mediàtica que ha fet el govern espanyol de l’actual situació de crisi.

Els ministres i sobretot el president Rajoy han actuat pèssimament i amb gens de pedagogia davant dels mitjans de comunicació a l’hora d’explicar als ciutadans la greu situació que vivim, cosa que ha sembrat encara més desconfiança i incertesa als mercats i no la tranquil•litat que es necessitava. En comptes de portar aigua per apagar la foguera, s’ha afegit encara més llenya, sinó directament benzina, a un foc que ja fa temps que crema.

Des d’un punt de vista comunicatiu, el president Rajoy ha comès els següents pecats mediàtics:

1) No va ser el mateix Rajoy qui va anunciar la important notícia del rescat dels bancs espanyols el dia 9 de juny sinó el ministre d’Economia Luis de Guindos en solitari. L’absència del president com a líder del Govern va clamar al cel.

2) Pressionat per les xarxes socials i els mitjans de comunicació (bona feina, periodistes) Rajoy va sortir l’endemà diumenge a corre-cuita per explicar el rescat del dia abans i ho va fer de forma pèssima, empitjorant encara més la situació perquè:

a) Va negar que fos un rescat, negant-se fins i tot a pronunciar aquesta paraula i va fer sevir tot tipus d’eufemismes com “ayuda” o “línia de crédito fácil”. Aquella actuació va recordar el PP de fa uns anys que negava la marea negra per l’accident del petroler Prestige a les costes de Galícia dient que només hi havia “unos hilillos de plastilina” o que defensava l’autoria d’ETA en els atemptats terroristes de l’11 a Madrid el 2004 amb la repetida frase “hay dos líneas de investigación”. Per sort, la majoria dels mitjans de comunicació espanyols sí que van anomenar les coses pel seu nom i els de l’estranger fins i tot van fer mofa i burla del president Rajoy i del seu govern, caricaturitzat a les portades dels diaris econòmics més seriosos i importants del món.

b) Va negar que la UE l’hagués pressionat per acceptar el rescat i va afegir que ell mateix va ser qui havia pressionat els socis europeus, donant una mostra de fatxenderia i d’orgull de mascle hispànic.

c) Va mentir dient que el préstec s’oferia de forma gratuïta i sense condicions per a Espanya.

d) No va explicar cap de les condicions de la contrapartida que Espanya ha de complir per poder rebre el préstec. No coneixem la lletra petita del rescat: ni quan s’ha de començar a pagar el préstec, ni durant quants anys, ni quants diners caldrà pagar cada any d’interessos, ni com es distribuiran els 100 mil milions als bancs, ni qui ho controlarà, etc. Hi ha rumors que diuen que el crèdit no es començarà a tornar fins d’aquí a 5 anys i que es pagarà en 15 anys a raó d’un 3% d’interessos cada any. El cert és que fins que la UE no publiqui el “Memorandum Of Understanding” (MOU) on s’hi estableixen totes les condicions per aquest crèdit de 100 milions d’euros no sabrem exactament quines en són les contrapartides.

e) Rajoy va acabar la seva pèssima, confusa, nerviosa i ràpida roda de premsa dient que se n’anava unes hores a Polònia per assistir al debut de la selecció espanyola de futbol a l’Eurocopa. És patètic que el president espanyol no tingui temps per anar al Congrés de Diputats a donar explicacions d’un tema tan crucial com aquest rescat als representants elegits dels ciutadans (diu que no pot per temes d’agenda i que ho farà al juliol) però sí que té temps per anar a veure un partit de futbol a l’altra punta del continent amb diners diners públics, es clar.

Evidentment, tots els inversors i creditors estrangers, els mercats financers internacionals a qui el govern espanyol demana diners prestats per a poder-se finançar han vist aquest patètic espectacle mediàtic que ha protagonitzat el govern espanyol davant les càmeres de mig món en les darreres setmanes.

Cal dir que, abans d’aquest darrer “show” del govern de Rajoy, els inversors estrangers ja eren conscients (perquè tots s’informen) de les notícies que han arribat d’Espanya els darrers mesos sobre: infraestructures faraòniques inútils que han sigut un pou sense fons de diners europeus, xarxes de clientelisme teixides per polítics, grans banquers i empresaris i sonats casos de corrupció que han esquitxat les elits econòmiques i polítiques espanyoles de tots colors. Tots aquests fets (amb molts d’altres) han perjudicat molt la imatge d’Espanya a l’exterior i ells ho saben.

El resultat és que els creditors i inversors estrangers han reafirmat i confirmat una conclusió evident i de sentit comú: l’executiu de Rajoy no és creïble ni fiable, és més propi d’un país de pandereta, i lògicament no hi confien. Per això, li apugen la prima de risc (els interessos del deute) quan el govern d’Espanya els demana més diners amb nous préstecs i la borsa espanyola segueix sota mínims i sense aixecar cap.

Jo en trec també una altra conclusió: és evident que els assessors de comunicació del president Rajoy ho han fet molt i molt malament. Tan malament que, sincerament, jo els enviaria a tots al carrer per incompetents. No puc ajudar al president Rajoy en economia perquè no en sé, però sí que tinc experiència professional en qüestions de periodisme i comunicació política.

Per això, ara que estic sense feina, m’ofereixo per treballar amb vostè, president. Fitxi’m, senyor Rajoy! Si li sembla bé, jo faré (molt millor) la feina dels seus assessors de comunicació cobrant la meitat del que ells ara cobren o, si ho prefereix, també puc treballar gratuïtament per a vostè si després em col•loca en el gabinet de comunicació de l’ambaixada espanyola en algun lloc com les Illes Barbados, les Fiji o la Polinèsia. Què li sembla? No és un mal acord, oi?

No li prometo que sortirem d’aquesta crisi, ni tampoc que vostè es pugui mantenir en el càrrec de president fins a les properes eleccions i guanyar-les, tot i que, sincerament, el veig més convocant eleccions anticipades – cosa que no solucionaria res tampoc- que acabant la legislatura. Però sí que li garanteixo una cosa: vostè deixarà de fer el ridícul davant dels ulls de mig món com ha fet fins ara.

Si li interessa, ja li enviaré un mail amb el meu currículum i, quan li vagi bé, puc venir un dia a visitar-lo a la Moncloa per parlar-ne en persona, sempre i quan no hagi tornat a marxar altra vegada a Polònia per veure “la selección”.

Estudis de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) diuen que una de cada deu persones que tenen aquesta malaltia moren. La majoria de nosaltres, però, només en coneixem els seus tòpics.

Ella, entre els 20 i 30 anys i de Santa Coloma de Farners (Girona), explica sense embuts com va emmalaltir i com, després d’anys de tractament, al final se n’ha sortit i ha guanyat la malaltia: l’anorèxia.

PREGUNTA (P): Qui sol patir aquesta malaltia?
RESPOSTA (R): Persones que tenen una autoestima molt baixa, que no se senten bé amb elles mateixes, no només en el pla físic sinó també a nivell emocional: amb els amics, la parella, la família, els estudis… Si tens anorèxia no estàs content de com portes tots aquests aspectes de la teva vida.

P: La manca d’autoestima és punt de partida de l’anorèxia?
R: Sí. Evidentment això no vol dir que totes les persones que tenen l’autoestima baixa acaben amb anorèxia, però sí que tots els qui la pateixen tenen l’autoestima baixa.

P: Cap a on projecta aquesta insatisfacció una persona anorèxica?
R: Ho fa a través del físic perquè una manera de controlar la teva vida, com que tota la resta se t’escapa, és controlant la teva imatge i el teu cos i, per tant, també allò que menges. És una fugida endavant, una via d’escapament per sentir-te bé però que no soluciona el problema.

P: La anorèxia consisteix en no voler menjar, vomitar, aprimar-se…
R: És molt més complicat i depèn de cada persona. La gent pensa que l’anorèxia és vomitar el menjar, perdre la regla, l’obsessió per la imatge, etc. Tot això són senyals externs, símptomes, però l’arrel del problema és més de fons, és psicològica.

P: Per què afecta més la gent jove?
R: Té més incidència en adolescents perquè aquests estan passant per un període de la vida on hi ha molts canvis i on les persones tenen encara moltes inseguretats i, per tant, són més vulnerables que en l’edat adulta.

P: Dins dels joves afecta més les noies, per què?
R: Perquè hi ha una pressió social molt forta que han de suportar les noies i els nois no, o no tant.

P: Pressió social?
R: Sembla que, pel fet de ser una noia, has de seguir el model de bellesa femenina que s’ha imposat socialment i que és el de la nina Barbie: alta, prima i sempre perfecte. Des de que són nenes, les noies pateixen la pressió d’haver de seguir aquest model social que s’ha imposat gràcies a: pel•lícules, sèries i programes de televisió, videoclips, la publicitat, la moda, les discoteques, etc. Els nois no tenen aquesta pressió social.

P: La nostra societat dóna massa importància a la imatge?
R: Totalment. La imatge és molt important i has de ser una noia com la de les revistes, la televisió o la publicitat. El model de noia triomfadora i d’èxit és el de la noia guapa, prima i que cuida la seva imatge per estar sempre perfecte. La majoria de les noies que no poden assolir aquest model imposat que les pressiona es poden acabar frustrant i angoixant.

P: Afavorint l’aparició de més casos d’anorèxia
R: Sí, perquè una societat que crea aquesta pressió tan forta sobre com ha de ser la pròpia imatge afavoreix que hi hagi més persones obsessionades per la seva pròpia imatge. Una noia anorèxica vol complir aquest model social, vol ser prima i guapa per agradar als nois i per ser acceptada per la gent perquè pensa que així s’acabaran els problemes. Això és un greu error, però al principi de la malaltia no te n’adones.

P: Tu te’n vas adonar?
R: No. Jo no era conscient que tenia anorèxia fins que me la van diagnosticar. Per exemple, jo no em veia grassa davant del mirall, però no m’agradava, veia imperfeccions en el meu cos i pensava que si no menjava i m’aprimava la gent m’acceptaria.

P: Vomitaves?
R: Sí, però no em provocava el vòmit conscientment per expulsar el que havia menjat, sinó com una forma d’autolesionar-me. Feia servir d’altres maneres de buidar la panxa, com l’ús de laxants i lavatives cada dia.

P: Cada dia?
R: Era molt bèstia: em podia passar dues hores anant de ventre per treure tot el que hi havia dins el meu cos perquè no permetia que hi hagués res.

P: Obsessionada per la teva pròpia imatge
R: Totalment. No podia sortir de casa sense anar ben maquillada i amb la roba conjuntada i amb talons. Anava com un cromo perquè sinó no em veia guapa, em sentia molt insegura i arreglar-me feia que obtingués una falsa seguretat.

P: Aquest va ser un dels primers símptomes de la teva anorèxia?
R: Potser sí. Jo sempre havia cuidat la meva imatge i ja des dels 11-12 anys que tenia l’autoestima baixa. Cap als 16 anys vaig començar a fer el burro amb el menjar per estar més prima fins que em vaig obsessionar i tot va petar quan vaig entrar a la universitat.

P: Va ser on et vas adonar que et passava alguna cosa greu?
R: Als 21 anys ho vaig veure. Hi ha un moment que no ho pots frenar, no ho pots controlar i llavors, al adonar-me’n, em vaig espantar. Sabia que la malaltia em dominava i jo m’aprimava cada vegada més. Perdia mig quilo cada setmana i vaig arribar a pesar 42 quilos.

P: Com es pot arribar aquest punt?
R: Jo m’hi vaig trobar, no tenia control. Era tan alt el grau d’exigència que em posava per sentir-me guapa i per a què els altres m’acceptessin que, evidentment, no hi arribava. Veia que tot l’esforç que feia, laxant-me per buidar el que menjava per tal de sentir-me bé i agradar els altres no servia per res i això em frustrava.
P: Tan d’esforç devia ser esgotador al final
R: Em sentia com una merda, destrossada, sense forces ni ganes ni tan sols per llevar-me. No tenia ganes de fer res. Només volia dormir per no pensar en res i em passava els dies al llit pensant que les coses se solucionarien per sí soles i evidentment això no passava perquè les coses es complicaven més cada dia. Estava fugint en comptes d’encarar el problema que tenia.

P: Et senties culpable?
R: Molt. Et jutges molt perquè veus que no compleixes les pròpies expectatives que et poses i això fa que et sentis com que no vals res i et vas enfonsant més i més cada dia.

P: És una bola de neu
R: Totalment. Caus en una espiral on prefereixes no saber res de la vida i quedar-te a casa sense fer res perquè sortir al carrer t’esgota: les mirades de la gent, què pensaran de tu…no ho suportes. Jo volia canviar-ho, però no sabia com fer-ho, no tenia eines i no em veia capaç.

P: Duies una doble vida, la teva pròpia i la de cara als altres?
R: Sí. De portes enfora semblava que tot anava bé i jo feia teatre els pocs cops que sortia o quan anava a la universitat o amb els amics, només per demostrar que era l’amiga o la parella perfecta. Però va arribar un moment que ja no podia actuar més perquè em passava el dia mentint a tothom. Era com tenir doble personalitat i si no ho atures hi ha el perill de perdre la identitat.

P: Com van decidir ingressar-te els teus pares?
R: Ells ja m’havien dut a varis metges fins que em van diagnosticar anorèxia i llavors van decidir ingressar-me a un hospital de dia de Girona per iniciar el tractament. Eren 9 hores al dia, del matí a la tarda, internada a l’hospital però les nits i els caps de setmana els passava a casa.

P: Al principi tu t’hi vas negar
R: Quan em van diagnosticar anorèxia pensava que s’equivocaven i no volia seguir cap tractament. Negava que fos anorèxica fins que, passats tres mesos, va arribar un punt que estava tan dèbil que no vaig poder negar-m’hi i vaig integrar-me al grup de pacients amb trastorns alimentaris, format per unes 25 noies, per seguir el tractament a l’hospital.

P: Com ho vas encaixar?
R: Va ser duríssim per a mi perquè vaig haver de deixar-ho tot: parella, universitat, amics, etc. La meva vida va fer un gir de 360 graus.

P: Explica’m el teu primer dia a l’hospital
R: Tenia por d’estar allà, em preguntava què hi feia i em sentia molt sola. També pensava que jo no tenia res a veure amb aquelles noies, que jo no era com elles i deia a tothom que no tenia anorèxia sinó només un problema d’ansietat que feia que m’aprimés.

P: Fins que…
R: Amb el temps, al conèixer més les noies que també hi estaven ingressades i a l’escoltar les seves experiències, sí que m’adonava que realment teníem moltes coses en comú i m’hi identificava.

P: Quan vas acceptar el que et passava?
R: Vaig tardar nou mesos a reconèixer que patia anorèxia. Va ser quan vaig començar a confiar realment en les noies del centre i a demanar-los ajuda per afrontar el meu problema.

P: En què consistia el tractament?
R: Fèiem sobretot teràpies en grup i en elles cada noia explicava les seves vivències i les compartia amb les altres. També fèiem activitats diferents: teatre, art teràpia, activitats en grup per guanyar autoestima i confiança en tu mateixa.

P: Això és bàsic suposo
R: Sí. Vull insistir que l’anorèxia no és només no voler menjar o vomitar-lo, perquè només menjant no se soluciona el problema. Per fer-ho, has d’aprendre a recuperar la teva autoestima i a comunicar-te amb els altres, sinó no serveix de res tornar a menjar.

P: Dins del grup havies de ser tu mateixa, res de mentides
R: La sinceritat és bàsica perquè t’ajudin i per poder fer el canvi has de ser molt sincera. T’has de despullar davant dels altres i explicar-ho tot, inclús els teus secrets més amagats, i quan ho fas veus coses de tu mateixa que no t’agraden i que potser t’espanten, però dins el grup et sents entesa perquè hi confies i les companyes t’ajuden.

P: El grup de teràpia funcionava més enllà de l’hospital
R: Érem un grup les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana. Ens trucàvem quan necessitàvem ajuda, a qualsevol hora, i passàvem els caps de setmana a casa d’alguna companya i fent activitats conjuntes. Ens ajudàvem molt entre nosaltres, érem una pinya.

P: Quines restriccions tenies durant el tractament?
R: Moltes: no podia triar ni opinar sobre el menjar, me l’havia d’acabar tot, no podia maquillar-me ni arreglar-me, no podia parlar de res relacionat amb la imatge, la moda o el cos, ni tenir relacions amb nois, al principi no podia fer esport per no aprimar-me, etc.

P: Per no parlar de la cuina i el lavabo…
R: No podia anar sola a la cuina ni al lavabo, que estaven tancats amb pany i clau…Ah, i tampoc em podia mirar al mirall i per això a casa els tenia tapats de coll en avall.

P: Quin va ser el pitjor moment del tractament?
R: N’he tingut molts. Va arribar un moment que no sabia qui era i no veia futur. Vaig arribar a tenir ganes de voler morir, de suïcidar-me.

P: Per què?
R: Perquè no trobava sentit a res i en aquell moment preferia morir que seguir vivint d’aquella manera. En el fons, però, també em feia molta por la idea de suïcidar-me.

P: Ho vas intentar?
R: Havia pensat vàries vegades en tallar-me les venes o omplir una banyera d’aigua per… ja m’entens. Penso però que van ser intents de cridar l’atenció perquè realment em feia molta por la idea de morir. Era com una forma de demanar ajuda, com les autolesions.

P: Te’n vas fer?
R: Sí, em tallava. Primer em feia talls petits en llocs del cos on no es veiés gaire, com les cuixes o les cames, però després, precisament perquè en part també volia que la gent ho veiés, ja ho feia en llocs més visibles com els canells i els braços. Són maneres de cridar l’atenció perquè els altres estiguin per tu.

P: Què pensaves quan et tallaves?
R: Sentia fàstic de mi mateixa. Per a mi tallar-me era una mena de càstig cap a mi mateixa. Ho feia perquè no m’agradava res de mi i m’odiava.

P: Per sort, vas començar a veure la llum al final del túnel
R: Sí, de mica en mica vaig començar a dir el que pensava, a defensar les meves pròpies opinions i a no donar tanta importància al meu físic ni a la meva imatge. Et vas sentint millor amb tu mateixa, vas guanyant en confiança i seguretat i tens més ganes de viure, de fer coses, de conèixer gent.

P: L’anorèxia és encara una malaltia tabú?
R: Ho és menys que fa uns anys, però és una malaltia encara molt silenciada. Hi ha molta gent que té anorèxia i no rep tractament perquè no volen anar al metge o fins i tot que potser no saben ni que estan malalts.

P: Per això no hi ha dades exactes del nombre d’afectats?
R: Sí, no n’hi ha. Jo diria, pel que he viscut, que entre un 85-90% de les noies menors de 25 anys tenen problemes d’autoestima relacionats amb trastorns alimentaris, no necessàriament l’anorèxia, i diria que no arriben al 10% les noies que reben un tractament adequat.

P: Què has après degut a la malaltia?
R: A valorar-me molt més, a saber quines són les meves limitacions i potencialitats, a afrontar els problemes de cara, a comunicar-me, a acceptar-me… em vaig trobar a mi mateixa. Ara sóc jo qui controlo la meva vida.

P: Com van viure la malaltia els teus pares?
R: Han patit molt. Els va costar tancar-me en un centre de dia, és una de les coses més difícils que han hagut de fer mai. També han hagut d’adaptar-se al procés que seguia el meu tractament. Al principi els vaig odiar per ingressar-me però, des de que em vaig curar, només puc agrair-los que em portessin al centre i tot el suport que m’han donat.

P: Has anat a instituts a explicar la teva experiència
R: Sí, m’ho van proposar des del centre i vaig pensar que era una molt bona manera d’explicar què és l’anorèxia als adolescents a partir del meu testimoni. Espero que aquestes xerrades hagin servit a alguna noia tot i que, com ja he dit, les noies reben una influència social molt forta i l’educació hauria de ser una de les eines per contrarestar aquesta pressió, o almenys per a que en siguin conscients.

P: Quines pistes podrien alertar uns pares davant d’una possible anorèxia?
R: Canvis d’humor molt sobtats, voler estar sol, sentir-se incomprès, mostrar tristesa o apatia, menjar menys, anar molts cops al lavabo o passar-s’hi molta estona… Crec que els pares haurien de compartir almenys un àpat diari amb els seus fills per controlar si aquestes senyals es donen.

P: Què diries a una persona que li han diagnosticat anorèxia?
R: Confia amb la gent que tens al voltant i que et vol ajudar i molts ànims, perquè d’aquesta malaltia se’n surt i es pot tornar a tenir una vida normal i a ser feliç altra vegada.

Potser vosaltres també ho heu notat. Ja fa uns dies que ens bombardegen des de la televisió amb anuncis de l’Eurocopa de futbol que aquest divendres 8 de juny arrenca a Polònia i Ucraïna. Uns anuncis plens de símbols i proclames espanyolistes, tot sigui per donar suport incondicional a la selecció espanyola, “la roja”.

Les seleccions esportives són part de l’aparell nacionalitzador d’un Estat sobre els seus ciutadans i tots els estats les utilitzen. En el cas d’Espanya, “la roja” és un instrument d’espanyolització i per això hi ha tanta gent que no entén per què molts catalans que ens considerem nacionalistes o directament independentistes no ens identifiquem amb la selecció espanyola, ni li donem suport o que ens faci urticària celebrar les seves victòries (personalment, quan guanya Espanya jo me n’alegro només pels jugadors catalans que hi estan obligats a jugar).

També és curiós veure com tots aquests que enarboren la bandera i la camiseta espanyoles en aquestes competicions solen ser els mateixos que critiquen catalans i bascos per ser nacionalistes perquè, òbviament, ells no ho són quan fan el mateix. Són els mateixos que neguen que el nacionalisme espanyol existeixi (segur? i Gibraltar, Ceuta o Melilla?) i substitueixen eufemísticament el nacionalisme per la paraula patriotisme. Ja se sap: aquell qui té un Estat propi al darrera no és mai nacionalista, això són coses de les anomenades “regions”. Els que no s’identifiquen amb el mateix estat que jo són uns nacionalistes i els que pensen com jo són uns patriotes.

Sorprèn també comprovar com alguns dels jugadors de “la roja”, que s’agafen com a exemple a seguir per a nens i joves i que, ens agradi o no, són considerats per molts (sobretot pels mitjans de Madrid) com a “patriotes” espanyols i usats com a elements d’espanyolització, van ingressar les primes milionàries que van cobrar per la victòria en el Mundial de futbol de Sud-àfrica de 2010 en bancs de Suïssa per tal d’evitar pagar impostos a Espanya… això sí que és ser nacionalista (perdó, patriòtic).

Els campionats internacionals de seleccions de futbol com el Mundial o l’Eurocopa són un immens negoci, que dóna grans alegries a molta gent que hi està aficionada i que fa que alguns ho visquin amb molta passió perquè són també un espectacle identitari i pseudopolític. Si algú encara creu que el futbol no té res a veure amb la política, que es miri els partits entre el Barça i el Madrid i el llenguatge que determinats mitjans catalans i espanyols i molts seguidors utilitzen. En aquest sentit, la selecció espanyola de futbol (com la catalana quan juga) és un instrument nacionalitzador que associa el fet de ser un bon espanyol (signifiqui el que això signifiqui) amb animar sempre “la roja”.

En l’actual crisi econòmica que pateix Espanya, la participació de la selecció espanyola en l’Eurocopa de futbol que comença aquesta setmana pot ser molt fàcilment orquestrada i aprofitada pel govern central per distreure l’atenció mediàtica, i per tant ciutadana, dels greus problemes que pateix Espanya, sobretot si l’equip encadena victòries. Estic segur que el president Rajoy somia en fer-se una foto amb l’equip d’Espanya com a campió del torneig el proper juliol, almenys així tindria alguna bona notícia per donar als espanyols. “La roja” pot esdevenir doncs una cortina de fum aprofitada pel govern espanyol i pels mitjans de comunicació públics que aquest teledirigeix per a desviar l’interès social dels greus problemes que actualment té l’estat espanyol.

En els últims mesos hem vist com Espanya ha perdut tota la seva credibilitat a nivell internacional, sobretot davant dels anomenats mercats, però no per culpa dels seus ciutadans, molts dels quals NO hem viscut per sobre de les nostres possibilitats (aquest és un dogma gens argumentat que es repeteix des del poder com un mantra). Estem com estem sobretot per culpa d’una classe política majoritàriament incompetent, massa vegades corrupta, i també massa amiga de grans banquers i empresaris ambiciosos i amb pocs escrúpols.

Una classe política (parlo en general, perquè sempre hi ha excepcions) que viu en la seva torre de marfil, desconnectada dels problemes reals de la gent del carrer i que sembla estar interessada solament en prometre coses per guanyar les eleccions i poder posar així les seves grapes en grans bancs i empreses per lucrar-se i col•locar els familiars, els amics i els del seu partit durant almenys els quatre anys de la legislatura.

Una classe política que manipula mitjans de comunicació públics, que polititza tribunals de justícia per tenir les sentències que vol i que ha malbaratat quantitats ingents de diners públics en obres faraòniques que són un pou sense fons, eludint després tota responsabilitat per la seva desastrosa gestió i sense pagar-ne cap culpa. Al contrari, molts segueixen sent diputats o senadors, i sinó, gràcies al seu antic càrrec polític fan el salt a l’empresa privada on cobren sous obscenament elevats.

Al nostre país hi ha excel•lents professionals i empreses molt competitives en molts àmbits de l’economia. Hi ha molta gent que fa les coses molt ben fetes, ciutadans emprenedors i amb ganes de formar-se, d’aprendre i de treballar i tan de bo molts polítics en prenguessin exemple. No, els ciutadans no som els principals culpables de la crisi actual, com a vegades s’insinua des de segons quins altaveus. Els ciutadans en som les principals víctimes i som els que patim les retallades dels serveis socials i les pujades d’impostos que paguem cristianament. Els que han provocat la crisi són sobretot els banquers i els polítics, els quals han consentit, sinó col•laborat en el pitjor dels casos, en les negligències i les males pràctiques dels primers. Ironies del destí: els principals culpables d’aquesta crisi són els menys afectats per les conseqüències del desastre que ells mateixos han provocat, afavorit i permès.

Ho diré ben clar: la nostra ciutadania li passa la mà per la cara a la nostra classe política, que no li arriba a la sola de la sabata. Una classe política que no ens mereixem perquè no està a l’alçada de les expectatives dels seus ciutadans. Per això l’Espanya liderada per aquesta classe política s’ha convertit a la vista dels seus socis europeus en un país de pandereta, en una de les repúbliques bananeres d’Europa i en un membre merescut dels anomenats despectivament com a “PIGS” (porcs en anglès): Portugal, Itàlia, Grècia i “Spain”.

He fet un petit inventari, poc ordenat i exhaustiu, d’alguns d’aquests problemes que Espanya pateix avui, alguns dels quals ja existien abans de la crisi actual perquè es van gestar durant la Transició. Crec que ser-ne conscient pot ajudar a entendre la dolenta (i justificada) imatge erosionada que es té a l’estranger d’Espanya com a democràcia moderna:

Espanya és líder en morositat, en evasió d’impostos i en frau fiscal a la Unió Europea; té una de les majors desigualtats socials; el seu nivell educatiu és molt baix, només està per sobre de potències com Romania i Bulgària; té un pressupost en investigació científica inferior al de països punters com Portugal; munta patètics espectacles neoimperialistes com el de Gibraltar contra el Regne Unit; és un cadàver econòmic que no reacciona davant l’expropiació de YPF de Repsol de la mà del govern argentí ni de la filial d’Endesa a Bolívia; té caixes i bancs que peten i que han de ser rescatats amb els diners de tots, dels quals Bankia n’és el símbol; té una Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i un Banc d’Espanya totalment incompetents en la seva funció de control del sistema financer espanyol;

la imatge del govern del PP de Rajoy incomplint les seves promeses electorals i mentint a Brussel•les sobre les xifres del dèficit (el govern socialista de Zapatero no ho va fer millor tampoc); el govern del PP defensant i aplicant ara el que criticava quan era a la oposició; la oposició del PSOE defensant ara el que criticava quan era al govern; un Congrés dels Diputats on les cares dels polítics s’eternitzen en les poltrones per culpa de la professionalització de la política; un Senat que no serveix per res; una orgia de malbaratament de diners públics en infraestructures que no són rendibles; tenir el doble d’aeroports que Alemanya (56 vers 28) tenint la meitat de la seva població; tenir la xarxa de ferrocarrils d’alta velocitat més gran del món (només superats per la Xina, per raons òbvies);

un Parlament espanyol que es posa el nom de democràtic però que curiosament mai ha condemnat la dictadura franquista; fosses comunes de la Guerra Civil que no es volen exhumar per tal que els seus familiars els puguin enterrar dignament i per poder recordar a TOTES les víctimes d’aquell conflicte; l’existència vergonyosa del Valle de la Caídos amb flors fresques en la tomba d’un dictador; la poca maduresa democràtica amb la il•legalització de partits polítics (Batasuna) i el tancament de diaris (Egunkaria), atemptats contra la llibertat d’expressió únics a tota la Unió Europea i mentre no es condemna el franquisme i es permet que els seus hereus polítics (la Falange) puguin manifestar-se i presentar-se a les eleccions; una justícia no independent i totalment polititzada (els partits polítics trien els membres del Tribunal Suprem i del Constitucional); la vergonyosa condemna davant els ulls de tot el món al jutge Baltasar Garzón i criticada després per organismes internacionals;

la corrupció de grans banquers amb tentacles en el món polític i que, en part, ens han portat on som avui; els sous, pensions i privilegis dels excàrrecs polítics; les comissions d’investigació de fireta o que directament no es fan perquè els polítics es tapen les vergonyes els uns als altres descuidant els interessos dels ciutadans que diuen representar; Església, sindicats, partits polítics i organismes públics que no paguen IBI (l’impost sobre béns immobles); la gran morositat de les administracions públiques; l’enorme deute (el tornaran?) dels clubs de la Lliga de futbol professional que han fet els fitxatges de les estrelles més cares del món; el clientelisme entre els ex polítics i els grans empresaris i banquers, que col•loquen els primers en l’empresa privada com a premi pels favors prestats i oferint-los sucosos sous; un sistema democràtic convertit en una simple partitocràcia que necessita els ciutadans només per a què aquests tirin una papereta dins d’una urna cada quatre anys;

la casa Reial: la imatge colonialista del Rei (sempre “campechano”, això sí) matant un animal noble i pacífic com l’elefant a l’altra punta del món; el cost (econòmic i polític) de la cacera a Botswana en plena crisi a Espanya; la seva amant alemanya; la reina Sofia que no visita el seu marit a l’hospital fins passats uns dies; el tret al peu del seu nét Froilà; els comptes poc transparents de la despesa de la Casa Reial; el cas de presumpte corrupció del gendre exemplar que era Iñaki Urdangarín i el de la infanta Pilar de Borbó, germana del Rei, descoberta fa poc per la premsa com una de les persones que més impostos evadeix d’Espanya.

Per no parlar també dels sonats casos de corrupció que esquitxen la classe política de tots els colors: l’expresident balear Jaume Matas i el duc de Palma Iñaki Urdangarín amb el cas Palma Arena; l’expresident valencià Francisco Camps i el cas Gurtel; Fèlix Millet i el cas del Palau de la Música, el de l’exministre socialista José Blanco; el de l’expresident de la SGAE Teddy Bautista; el del president del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, acusat de gastar diners públics en caps de setmana a cos de rei en hotels de luxe de Marbella; el de l’expresidenta del Consell Balear, Maria Antonia Munar, acusada de malversar diners públics en caps de setmana en hotels de luxe a Marbella, etcètera.

Es pot dir amb raó que totes aquestes coses són molt diferents entre sí i que caldria matisar cada aspecte d’aquesta mena de radiografia que he fet del país on vivim. Totalment d’acord, però penso que hi ha un denominador comú en aquest poti-poti. És un còctel que mostra un conjunt de símptomes que responen a la mateixa malaltia: el descrèdit absolut fora de les nostres fronteres de totes les institucions de l’Estat espanyol i, per tant, el conseqüent fracàs del projecte democratitzador d’Espanya iniciat en els darrers 30 anys durant la Transició després dels 40 anys de dictadura franquista.

Jo tinc 31 anys i la meva generació ha vist com aquest projecte de fer d’Espanya un país plural, modern i plenament democràtic integrat a la Unió Europea ha acabat fent aigües per tot arreu. Primer no ho notàvem i no ens molestava, però ara amb la crisi l’aigua ja ens arriba a la cintura.

Aquest fracàs en la construcció d’una Espanya plenament democràtica també n’ha mostrat un altre de paral•lel: el fracàs d’una Catalunya autonòmica que tingui unes quotes d’autogovern i una economia viables i satisfactòries. No només ha fallat el projecte autonòmic català, sinó que el govern central ha centrifugat la diversitat espanyola, o sigui, de tot allò que no fos castellà. Això ha fet que en les darreres dècades el govern de Madrid (PSOE o PP, és igual el color) hagi frustrat les reivindicacions nacionals de Catalunya, menyspreat la seva identitat cultural diferenciada (en especial la llengua) i sobretot que hagi espoliat els seus recursos econòmics a raó del 8% del PIB català cada any (uns 16.000 milions d’euros l’any, uns 30.000 euros cada minut) mentre disminueix la inversió estatal a Catalunya, s’escanyen les finances de la Generalitat, els catalans paguem més impostos que ningú (més que a Suècia) i ens retallen les prestacions socials de serveis públics com la sanitat i l’educació.

Després de 30 anys d’aquesta autonomia anorèxica que hem obtingut a compta gotes i pidolant, hem de concloure que la política del peix al cove i de la pedagogia del president Pujol ara ja no serveixen, perquè no hi ha hagut mai un interlocutor vàlid al govern de Madrid que tingués ganes reals d’escoltar i de pactar, sinó només d’imposar i això porta inevitablement al divorci del matrimoni entre Catalunya i Espanya.

Avui la via autonomista ha tocat sostre, està esgotada i ja hauríem d’haver après després de tres dècades que l’única sortida per a la supervivència econòmica, política i cultural de Catalunya com a nació no és el pacte fiscal, ni el concert econòmic ni la transició nacional que diuen els polítics, sinó l’assoliment de la independència com a estat propi dins de la Unió Europea a través de la via pacífica i democràtica de l’autodeterminació.

El que no sé jo és si aquest camí garantiria també la supervivència dels actuals partits polítics catalans que toquen poder i que avui surten beneficiats de l’actual status quo. Potser la nostra classe política ja ho sap i per això no inicia aquest procés i es dedica, en canvi, a fer brindis al sol i promeses tot posant la vista només en guanyar les eleccions dels propers quatre anys… Ja ho va escriure Lampedusa a l’obra “El Gatopardo”: “Cal canviar-ho tot per a què res canviï”.

Sigui com sigui, ja fa temps que a Espanya l’emperador corre nu i sembla que ningú tingui els nassos de dir-ho. La majoria de la nostra classe política, amb el seu sistema de partits i de llistes tancades, ens ha fallat, a l’igual que els jutges del Suprem i el Constitucional amb les seves sentències polítiques dictades pels tentacles del poder polític i que res tenen a veure amb la justícia en aquest país. Dels grans banquers i empresaris millor que no en parlem i aquells que encara són monàrquics i defensors dels Borbons… que s’ho facin mirar.

Davant de l’actual panorama de crisi, ple de males notícies i amarat de pessimisme, puc entendre que moltes persones busquin un cert consol amb les alegries que pugui portar la selecció espanyola a l’Eurocopa, acompanyada pel circ mediàtic de Madrid a ritme de bombo i plateret a cada partit. No sé el què ni com, però m’agradaria que els ciutadans féssim alguna cosa més que mirar el futbol mentre l’aigua segueix pujant per sobre dels nostres genolls sense que ningú faci res. Més que mai vivim temps d’incertesa on tot és líquid i res és perenne, on ningú sap com acabarà la situació actual ni quan falta per sortir d’aquest túnel on som avui.

De moment, i com és ben comprensible, molta gent mirarà els partits de la selecció espanyola durant aquesta Eurocopa amb els amics i fent, per exemple, un gintònic (que per això Espanya és el primer consumidor de ginebra d’Europa). Seguirà sonant també la cançó de David Bisbal amb la tornada contagiosa (ja veureu sinó aquest estiu) de: “Sube la mano y grítalo!” per animar a “la roja”.

Que segueixi la festa, a l’igual que va passar quan, després d’haver topat amb l’iceberg, l’orquestra del Titanic seguia tocant…

Gairebé ni un ho va poder resistir, quasi tots hi van caure. La setmana passada vam veure com la majoria dels mitjans de comunicació van picar l’ham que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, va posar-los intencionadament amb les seves declaracions on criticava que aficionats catalans i bascos poguessin xiular l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei de futbol entre el Barça i l’Athletic Club de Bilbao, en presència del príncep Felip de Borbó i alts càrrecs del govern espanyol.

Les declaracions d’Aguirre van ser totalment intencionades i seguien fil per randa l’estratègia que marquen els manuals de comunicació política: desviar l’atenció dels mitjans amb una cortina de fum quan aquests t’estan posant entre l’espasa i la paret. Les seves declaracions buscaven apartar el focus mediàtic dels tres greus problemes que actualment té la presidenta de la Comunitat de Madrid:

1) La seva responsabilitat parcial en la bancarrota de Bankia, ja que va utilitzar aquesta entitat bancària i els seus diners pels seus interessos polítics i per això va pressionar-la per a nodrir el seu consell d’administració de familiars i amics afins al PP.

2) El seu nom ha aparegut repetidament relacionat amb la xarxa de presumpta corrupció del cas Gurtel, que ja va fer dimitir Francisco Camps de la presidència de la Generalitat Valenciana.

3) Va falsejar les dades de la Comunitat de Madrid amagant factures, no declarant totes les seves despeses i maquillant el seu dèficit públic al govern central de Mariano Rajoy, amb qui no té una molt bona relació personal.

Crec que les declaracions d’Aguirre, a part de demostrar la manca de crítica de bona part de la classe periodística (la de la classe política ja està pels terres) van tenir però un efecte positiu: permetre obrir una mica el debat sobre la llibertat d’expressió i els seus límits a l’estat espanyol.

En un món ideal, no s’hauria de xiular mai cap himne de cap país, sigui l’espanyol, el català, el d’Estats Units o el de Botswana. Però en un món ideal tampoc hi hauria d’haver un 53% d’atur juvenil, ni polítics corruptes i, posats a demanar, potser jo no hauria d’estar a l’atur i les noies que m’agraden m’haurien de fer una mica més de cas, per exemple. Per sort o per desgràcia, no vivim en un món ideal, sinó en un món ple d’interessos, alguns contraposats, de paradoxes i contradiccions.

Penso que xiular qualsevol himne nacional: l’espanyol, el català, l’americà o el “God Save the Queen” britànic són una manca de respecte. Els himnes nacionals no s’han de xiular i no s’hi val ni està justificat dir que es pot xiular l’himne espanyol però no el català o sí el català però no l’espanyol. O tots o cap, no hi ha d’haver dobles rasers.

Així com les banderes, per a moltes persones els himnes són símbols que representen i expressen sentiments de la pròpia identitat nacional i col•lectiva. Xiular-los pot ofendre i molestar a aquelles persones que s’hi identifiquen i, per tant, per això és una manca de respecte.

Ara bé, les xiulades als himnes nacionals són també una cosa molt més important: manifestacions del dret a la llibertat d’expressió i aquest dret ha de prevaler per sobre de la manca de respecte, que ofèn i molesta a uns quants, ja que és un dret que garanteix la llibertat d’expressió a tothom, és un dret universal.

En aquest sentit, per això és diu amb raó que la llibertat d’expressió és un dels drets fonamentals que vertebren els pilars d’una democràcia sana i madura. Com deia Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units i un dels redactors de la constitució americana: “Si em fan triar entre una societat amb govern però sense premsa i una sense govern però amb premsa, indubtablement em quedo amb la darrera”.

L’estat espanyol hauria de ser prou madur democràticament pel que fa a la llibertat d’expressió de tal manera que tan els seguidors de la Falange franquista, com els del partit xenòfob Plataforma per Catalunya, però també els de l’antiga e il.legalitzada Batasuna de l’esquerra independentista basca poguessin manifestar-se al carrer amb total naturalitat i normalitat.

Per desgràcia, però, no s’aplica per part del govern central la mateixa vara de mesurar per a tothom i aquí és on hi ha la principal amenaça al dret a la llibertat d’expressió. El problema és quan s’estableix interessadament un biaix que permet la llibertat d’uns però no la d’altres, quan es diu: “tu sí que pots expressar-te o manifestar-te, però tu no”. Aquesta diferència de criteri, basat només en interessos polítics, dinamita el caràcter universal d’aquest dret i estableix una mena de llibertat d’expressió a la carta aplicable només per a uns i excloent als altres, depenent sempre de qui la reivindiqui.

Benvinguts doncs a la concepció restringida de la llibertat d’expressió “made in Spain”, pròpia d’un estat amb una cultura democràtica molt poc madura i un sistema democràtic força encotillat si el comparem amb el que tenen al Regne Unit, els EUA, França o els països nòrdics.

Si neguéssim aquesta conclusió, com s’explicaria llavors que durant tanys s’hagin permès manifestacions de la Falange, un partit polític antidemocràtic que defensa i reivindica les bondats de la dictadura franquista (mai condemnada pel Parlament espanyol, tot sigui dit de passada) i que va provocar desenes de milers de morts i, en canvi, s’hagin prohibit manifestacions de l’esquerra basca “abertzale” properes a l’òrbita ideològica de la banda terrorista ETA?

O per què es pot sortir al carrer amb banderes franquistes i cridar “Viva Franco” sense que passi res, però en canvi no es pot dir el mateix d’ETA perquè és un delicte d’enaltiment del terrorisme que pot comportar penes de presó, com li ha passat a l’exdirigent de Batasuna Arnaldo Otegi?

O per què puc accedir a webs i publicacions d’ultradreta franquista, però en canvi el govern espanyol va tancar diaris als País Basc com Egunkaria, de tendència independentista i proper ideològicament a les tesis d’ETA?

O, finalment, per què és possible votar a les eleccions el partit de la Falange però no els de l’esquerra independentista basca com Batasuna, partit que va ser il•legalitzat a través de la Llei de Partits aprovada per l’acord entre el PP i el PSOE?

L’estat espanyol té el dubtós honor de ser l’únic de la Unió Europea que ha tancat diaris i il•legalitzat partits polítics, donant mostres de la seva anèmica cultura democràtica en l’escena internacional. Com a contrast, el govern britànic liderat per l’exprimera ministra Margaret Tatcher mai va atrevir-se a il•legalitzar el partit polític del Sinn Fein, que era el paraigües ideològic de la banda terrorista de l’IRA (“l’Irish Republican Army”-l’Exèrcit Republicà Irlandès) quan aquesta provocava atemptats terroristes a Londres als anys 80. Potser una de les raons és que els britànics fa uns 300 anys que tenen democràcia (amb totes les seves imperfeccions) i els espanyols només poc més de 30.

No tinc cap simpatia ni pels nostàlgics del règim franquista ni pels que eren favorables a la lluita armada de la banda terrorista ETA, però defenso un dret a la llibertat d’expressió que doni aixopluc a tots dos i no només als primers, com ha passat i encara passa a Espanya.

Potser aquest “made in Spain” es podria entendre perquè el País Basc era, fins fa ben poc, l’únic lloc de la Unió Europea on algunes persones havien de dur escolta sempre que sortien de casa i mirar cada dia sota el cotxe per si els hi havien posat una bomba. Eren víctimes d’una banda terrorista que els havia posat la diana a sobre pel simple fet de pensar diferent, de tenir una opció política diferent i assassinar algú només perquè pensa diferent de tu, tan és si el matés reivindicant causes de dretes o d’esquerres, respon a un sistema ideològic ben clar: feixisme.

Ara bé, penso que el terrorisme no s’ha de fer servir com excusa o coartada per justificar les limitacions dels drets més fonamentals i les llibertats més bàsiques, com la d’expressió, i massa sovint els governs, entre ells l’espanyol, les han segrestat en nom de la lluita contra el terrorisme i la defensa d’una suposada seguretat nacional.

Cal entendre els orígens de cada manifestació terrorista en el seu context particular. No tots els terrorismes són iguals, perquè ni maten ni es maten en nom del mateix ni per la mateixa raó. Per això, si se’l vol combatre és vital saber les raons que motiven cada tipus de terrorisme i que creen el caldo de cultiu en el qual aquest arrela i creix. Entendre els per quès del terrorisme no vol dir legitimar-lo ni justificar-lo, sinó precisament comprendre’n les seves causes i expressions per poder-lo combatre millor, sempre des de l’estat de Dret i amb tot el pes de la llei.

Tot el que he dit fins ara, vol dir que defenso una llibertat d’expressió sense límits? Sí, però cal matisar-ho una mica perquè a la vida la intel•ligència sol estar en el matís de les coses. A priori no hi ha d’haver cap límit a la llibertat d’expressió i s’ha de poder dir i pensar qualsevol idea. A posteriori, un cop ja dita o expressada la idea, sí que hi ha d’haver algunes limitacions en determinats casos concrets, que ja estan contemplats per llei en l’actual règim jurídic de la informació i que són: les injúries (els insults), les calúmnies (acusar algú d’un delicte sense proves) i alguns casos especials del dret a l’honor i a la intimitat, sempre i quan l’interès públic de la informació sobre les persones afectades no prevalgui per sobre d’aquests altres drets.

Aquests límits, tot i ser-hi, són aplicables només a posteriori. Si algú considera que se l’ha insultat o calumniat que ho denunciï i que acudeixi als tribunals de justícia per a què un jutge aplicant la llei ho decideixi. Però mai s’ha de limitar la llibertat prèvia de poder-ho dir. No s’ha de prohibir a priori, abans que s’hagi dit o expressat una idea, perquè això és censura.

Xiular l’himne espanyol o el català, esbroncar el president del Govern, manifestar-se a favor de la Falange o d’ETA, cremar fotos del rei, banderes de països, etcètera. Encara que algunes d’aquestes coses a mi no m’agradin gens i que algunes fins i tot cregui que són una falta de respecte, no poden considerar-se mai un delicte. Defenso que totes elles són manifestacions de la llibertat d’expressió, que és un dret universal que ha de prevaldre com a màxima.

Penso que és una llibertat que fins i tot han de tenir i gaudir aquells que volen acabar amb ella, com determinats partits de tall feixista, perquè si no els la permetem també a ells eliminaríem el propi dret, la seva essència universal i estaríem caient en la trampa de la intolerància. Sí, hem de ser tolerants també amb els intolerants, combatent-los només a través dels arguments i el diàleg democràtics (encara que ells hi vagin en contra) ja que és precisament aquest diàleg lliure el que garanteix la diversitat i la pluralitat dins de la opinió pública. Mai hem de combatre els intolerants amb censures i prohibicions prèvies, imposades per lleis tretes de la màniga per conveniència contra allò que no agrada o no interessa.

La llibertat d’expressió no és un regal que ens han donat, sinó un premi pel qual hem lluitat històricament i que ens hem guanyat i per això hem de defensar-la, perquè és universal i ens afecta a tots. No dóna carta blanca ni tampoc és un xec en blanc, ja que ser més lliures ens fa indissolublement també més responsables. La saviesa popular ho sap i ho diu molt bé amb la cita: “Ets amo dels teus silencis i esclau de les teves paraules”.

Finalment, parlant de cites sobre la llibertat d’expressió, n’hi ha una de Voltaire, un dels principals intel•lectuals de la Il•lustració e inspirador de la Revolució Americana de 1776 i la Revolució Francesa de 1789, que subscric plenament i que m’agradaria veure gravada a l’entrada de tots els parlaments del món: “No estic d’acord amb el que dius ni amb el que penses, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho i a pensar-ho”.

Ja fa temps que sentim dir des dels governs espanyol i català, dia sí dia també, que s’ha de retallar el dèficit i que, per això, patim les conseqüents pujades d’impostos i les retallades en el pressupost de partides com: la sanitat, l’educació, la investigació, les beques per a estudiants o la cooperació internacional.

Però no s’ha retallat igual en tots els sectors, ni molt menys en la pròpia classe política espanyola, integrada per uns 1.500 diputats electes i assistida, segons el diari ABC, per una flota d’uns 35.000 cotxes oficials de gama alta: Audis, Mercedes, BMWs, Lexus… Els polítics no s’han retallat el sou, ni els privilegis dels que gaudeixen per ocupar un càrrec públic i que ells mateixos es van atorgar prèviament.

Més exemples de sectors on hi ha hagut poques tisorades: el govern central només ha retallat un 15% del pressupost del Ministeri de Defensa, el qual fins fa poc gastava uns 54 milions d’euros… cada dia. Així mateix l’executiu de Rajoy ha retallat només un 2% el pressupost de la Casa Reial i no ha reduït res, ni un cèntim, dels 10.000 milions d’euros que cada any el govern espanyol dóna a l’Església catòlica.

També un s’assabenta que La Caixa (ara anomenada Caixabank) va condonar un deute de 7 milions d’euros al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) quan aquests manaven a la Generalitat en el darrer tripartit, o que també ha donat un crèdit de 50 milions d’euros a Convergència i Unió, que avui ocupa el govern de la Generalitat (curiós que sembli més fàcil obtenir crèdits dels bancs si qui els demana és un partit polític que està al govern i no pas una empresa).

Ara que parlo de CiU, m’agradaria fer tres observacions que fa temps que porto al cap:

Primera: CiU és el partit polític que rep més donacions anònimes a Catalunya i fins ara no ha fet cap llei ni norma, res de res, per eliminar-les fomentant així la transparència amb la qual a vegades s’omplen la boca els seus dirigents.

Segona: el portaveu de CiU al Congrés dels Diputats de Madrid, el diputat Josep Antoni Duran i Lleida, viu en una suite de l’Hotel Palace de la capital d’Espanya que costa uns 410 euros cada dia (notícia apareguda al diari El País l’any 2010). Tot un exemple pels ciutadans sobre com estrènyer-se el cinturó en temps de crisi.

Tercera: partits com Esquerra o Solidaritat han criticat l’oposició del govern de CiU a la campanya del “No vull pagar”, que està en contra dels peatges a les autopistes catalanes, gestionades en la seva majoria per l’empresa Abertis. Per què s’hi ha oposat el govern de CiU? Convé recordar que el portaveu actual del govern de la Generalitat, Francesc Homs, el 2007 va ser nomenat president del consell d’administració d’Abertis (el principal accionista de la qual és Caixabank, a qui CiU deu 50 milions d’euros per la concessió d’un crèdit, com s’ha dit abans).

Per acabar d’adobar aquest poti-poti político/econòmic, ja fa mesos que assistim a un serial de sonats casos de (presumpta) corrupció que apareixen com bolets i que esquitxen la classe política espanyola: l’expresident balear Jaume Matas i el duc de Palma Iñaki Urdangarín amb el cas Palma Arena; l’expresident valencià Francisco Camps i el cas Gurtel; Fèlix Millet i el cas del Palau de la Música, el de l’exministre socialista José Blanco; el de l’expresident de la SGAE Teddy Bautista; el del president del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, acusat de gastar diners públics en caps de setmana a cos de rei en hotels de luxe de Marbella; el de l’expresidenta del Consell Balear, Maria Antonia Munar, acusada de malversar diners públics, etc.

Veient el panorama actual dels polítics en actiu, avui escric sobre els expolítics, aquells que van ser dirigents en antics governs. En aquesta entrada vull compartir una llista d’antics càrrecs públics que mostra la poquíssima separació que hi ha entre el poder polític i l’econòmic a Espanya. Més encara: ambdós poders actuen com a vasos comunicants en una relació de simbiosi, de benefici mutu i necessitat, ajudant-se i tapant-se les vergonyes quan convé entre polítics, governants, grans banquers i empresaris.

Una llista que mostra la facilitat que tenen els expolítics espanyols per “saltar” del sector públic (el govern) a l’empresa privada, on reben sense cap tipus de rubor ni escrúpol sous escandalosos, indemnitzacions milionàries si els fan fora i suculents pensions quan pleguen. Tot per garantir als expolítics una jubilació daurada que no és res més que un pagament, de part de dirigents de grans bancs i empreses, als antics governants pels seus serveis prestats quan van dur a terme polítiques i concessions des del govern que van afavorir aquests banquers i empresaris que ara els paguen el sou. A casa, d’això sempre n’hem dit tornar el favor.

Per això, no és gens estrany comprovar que als consells d’administració de grans bancs i empreses espanyoles hi ha presents moltes velles glòries de la política i mòmies d’anteriors governs que ocupen còmodes i molt ben remunerades poltrones. Tots ells triats a dit, no per les seves competències o mèrits professionals, sinó perquè havien ocupat un càrrec polític.

(Es podria fer també el llistat dels expolítics que han sigut col.locats com ambaixadors espanyols sense haver fet la carrera diplomàtica, com: l’exalcalde de Barcelona i exministre socialista Joan Clos a Turquia fa uns anys o l’exministre del PP Federico Trillo al Regne Unit, nomenat aquesta mateixa setmana, però això seria un altre tema).

Aquí va doncs un petit inventari d’aquesta galeria de fòssils polítics que estan “enxufats” a l’empresa privada, convertida massa cops en una oficina de col•locació d’antics governants. Anteriors dirigents que, tot i ser ja dinosaures de la política, avui cobren uns sous astronòmics insultants, sobretot per aquests temps de crisi, de retallades i d’estrènyer-se el cinturó.

Com diuen a Hollywood, “and the Oscar goes to…”:

.FELIPE GONZÁLEZ: expresident socialista del govern espanyol. És conseller independent del consell d’administració de Gas Natural Fenosa amb un sou de 126.000 euros l’any (10.500 euros al mes). A part, rep la pensió vitalícia com a expresident.

.JOSÉ MARÍA AZNAR: expresident popular del govern espanyol. És conseller d’Endesa (empresa privatitzada en part durant el seu govern) amb un sou de 200.000 euros l’any (16.600 euros al mes) i és també membre del consell d’administració de News Corporation, el grup de comunicació del magnat australià Rupert Murdoch amb un sou de 171.300 euros a l’any (14.275 euros al mes). Sou total pels dos càrrecs: 371.300 euros a l’any (39.941 euros al mes). A part, rep també la pensió vitalícia com a expresident.

.PEDRO SOLBES: exvicepresident i exministre als governs socialistes de González i Zapatero. És conseller de l’empresa energètica italiana ENEL i també assessor del banc britànic Barclays.

.EDUARDO ZAPLANA: expresident de la Comunitat Valenciana i exministre de Treball del govern del PP d’Aznar. Fins fa tres mesos va ser membre del consell d’administració de Telefònica Europa (empresa privatitzada sobretot durant el govern d’Aznar) amb un sou de 600.000 euros l’any ( 50.000 euros al mes).

.JOSEP BORRELL: exministre socialista del govern de González. Actualment és vocal del consell d’administració de l’empresa elèctrica andalusa Abengoa amb un sou de 300.000 euros l’any (25.000 euros al mes).

.JOSEP PIQUÉ: expresident del PP de Catalunya i exministre d’Exteriors del govern d’Aznar. És president de: Vueling, Bodaclick i el Círculo de Economía i també conseller de: Plasmia Biotech, Applus Technologies, Tradisa Operador Logístico, GVC Gaesco i EADS. Rep un sou per cadascun d’aquests càrrecs.

.NARCÍS SERRA: exvicepresident i exministre de Defensa del govern socialista de González. Va presidir “La Caixa”. L’any 2005 va ser nomenat president de Caixa Catalunya amb un sou de 200.000 euros l’any (16.000 euros al mes) i actualment és membre del consell d’administració de Gas Natural Fenosa.

.RODRIGO RATO: exvicepresident i exministre d’Economia al govern popular d’Aznar. Va ser expresident de Caja Madrid i de Bankia, d’on va dimitir la setmana passada amb una indemnització d’un milió d’euros. El seu sou era de 600.000 euros l’any (50.000 euros al mes).

.MIQUEL ROCA: exdiputat de CiU i un dels redactors de la Constitució Espanyola de 1978. És conseller d’Endesa.

.ÁNGEL ACEBES: exministre amb vàries carteres al govern popular d’Aznar. És conseller extern d’Iberdrola, la principal empresa elèctrica basca, i era membre del consell d’administració de Bankia, nacionalitzada la setmana passada pel govern espanyol.

.JOSU JON IMAZ: expresident del Partit Nacionalista Basc (PNB). Va ser nomenat president de Petronor, l’accionista principal de la qual és Repsol.

.ELENA SALGADO: exvicepresidenta i exministra del govern socialista de Zapatero. És consellera de l’empresa filial d’Endesa a Xile, Chilectra, i també membre del consell d’administració d’Abertis.

Podria seguir, perquè hi ha força més espècies que formen part d’aquesta fauna, d’aquest cementiri d’elefants tan ben pagat i d’aquesta mena de “Jurassic Park” de luxe que, per desgràcia, encara no s’ha extingit. Millor, però, que deixi la llista aquí perquè ja em començava a posar de mala llet.

Mentrestant, molts sous (per aquells que encara tenen feina) ja no són ni mileuristes, es manté un atur de quasi 6 milions de parats a tot l’Estat, amb un atur juvenil del 50%, l’economia està en recessió i es produeix una fugida de cervells de persones joves, ben formades i preparades que, al no trobar oportunitats aquí, les busquen a l’estranger i que són les que haurien de catalitzar una futura (no sabem quan) recuperació econòmica del país.

Vist com està el pati, i aquesta llista representa només una part de la crítica que es pot fer a la nostra classe política, jo em pregunto: els polítics encara no entenen que hi hagi cada vegada més gent descontenta i que no vagi a votar? Que consideri que els polítics no els representen perquè governen d’esquenes als ciutadans? Que viuen en la seva torre de marfil allunyats dels problemes del carrer? Que la conducta de la classe política fomenta l’abstenció electoral i la frustració ciutadanes? Segurament per això els polítics estan considerats, segons enquestes del CIS, el segon principal problema dels ciutadans espanyols després de la situació econòmica.

Fa gràcia que alguns d’aquests expolítics que ara, en temps de crisi econòmica i amb un atur disparat, es fan d’or a l’empresa privada són els mateixos que s’han omplert la boca fins fa poc parlant de la necessitat de les retallades. A ells no els haurien de retallar els seus beneficis també? Els polítics en actiu, que haurien de donar exemple perquè són càrrecs públics i electes que representen la ciutadania, han de cobrar sous i pensions tan altes?

I els expolítics han de poder passar tan fàcilment, nomenats a dit i no per mèrits propis, del càrrec públic al món de l’empresa privada cobrant aquests sous i indemnitzacions astronòmiques? Crec rotundament que no i que és una obscenitat i un insult pels ciutadans (que som qui els vota) que sigui així quan hi ha tanta gent que està sense feina i amb molts problemes per arribar a final de mes.

Els polítics poden respondre que és del tot legal cobrar tot el que cobren. Sí, ho és, i segurament ho és perquè ells mateixos ja s’han preocupat que així fos; de fer algunes de les lleis a la seva mida i conveniència amb la complicitat de legisladors i jutges. Això passa també perquè a Espanya (i a on no?) el poder polític també està íntimament lligat al poder judicial fins al punt que a vegades es fan lleis i normes només favorables als polítics i als seus amics i als seus beneficis.

Exemples? Decidir per llei la quantia dels seus sous i pensions, evitar fer una llei per a una total transparència sobre el finançament dels partits polítics, reduir les poques limitacions que encara tenen per passar del càrrec públic a l’empresa privada quan pleguen, etc. Sí, és legal, però no sempre allò que és legal és necessàriament legítim ni just. La legalitat massa vegades no va de la mà de la legitimitat ni de la justícia.

Em temo que aquest rànquing d’expolítics mostra només la petita punta de l’ iceberg… Com se sol dir: i el que no sabem! Però no, no poso ni vull posar tots els polítics al mateix sac (a vegades ho fan amb els periodistes i és una cosa que em molesta). Crec que hi ha de tot a tot arreu i en totes les professions, també en la política i en la banca.

Això no treu que, vist el comportament de la nostra classe política en els darrers anys, cada cop em pregunti més si realment els polítics van en sacs diferents, ja que cada cop em costa més de separar el gra de la palla.

També em venen més al cap les paraules del meu avi quan deia (certament amb força demagògia) que: “Només hi ha dues classes de polítics: els que roben i els que esperen per robar”. Jo no m’ho crec, avi, i miro cap al cel esperant que no tinguessis raó.

S’esperava, era de preveure i ja està, ja ha passat. Fa temps que era un secret a veus i finalment aquesta setmana el govern del PP de Mariano Rajoy ha nacionalitzat Bankia, entitat bancària que estava en fallida econòmica, tècnicament en bancarrota.

Bankia és un banc format per la unió de les següents caixes: Caja Madrid, Bancaja, Caja Insular Canarias, Caixa Laietana, Caja Ávila, Caja Segovia i Caja Rioja. És el quart banc d’Espanya, situat al darrera de: Caixabank (abans, La Caixa), Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) i el Banco Santander.

Avui Bankia està a totes les portades dels diaris i segurament és el banc espanyol més conegut a l’estranger, convertint-se així en un símbol del “pelotazo” immobiliari i en una metàfora de la crisi econòmica espanyola.

Fa un any i mig el govern socialista de Zapatero va col•locar al capdavant de Bankia a Rodrigo Rato, expresident de Caja Madrid (que era l’entitat més forta dins de Bankia) i també exvicepresident i exministre d’Economia del govern del PP de José María Aznar. Durant aquest temps Rato ha cobrat per llei (és a dir, per un acord decidit entre els polítics del Parlament) un sou d’uns 600.000 euros l’any, que són uns 50.000 euros al mes o uns 1.643 euros cada dia.

Bankia ha fet fallida degut a l’estrepitosa gestió del seus dirigents. Es calcula que té un forat d’almenys 40.000 milions d’euros, xifra que encara no està clara perquè hi ha experts que parlen de fins a 100.000 milions d’euros i que procedirien sobretot de l’excessiva concessió de crèdits de l’anomenat diner fàcil durant la bombolla immobiliària.

Veient el panorama i pressionat fortament per la Unió Europea, sobretot per la cancellera alemanya Angela Merkel, el govern espanyol de Rajoy s’ha vist obligat a actuar i ho ha fet aquesta setmana amb la nacionalització de Bankia. És a dir, que l’Estat injectarà diners públics per rescatar el banc i intentar convertir-lo en una entitat rendible i solvent.

No se sap exactament quants milers de milions d’euros necessitarà posar el govern central per salvar Bankia, però sí que sabem que són diners públics, provinents de tots els contribuents espanyols, i que l’executiu havia dit i repetit prèviament que no prendria aquesta mesura per salvar cap banc espanyol. Ja he perdut el compte dels gripaus que s’ha hagut d’empassar Rajoy quan deia una cosa abans de les eleccions i, un cop al govern, ha fet exactament el contrari. Deuen ser coses d’estar a la poltrona, suposo.

Tenim doncs, un nou exemple de com el sector públic (els governs) rescata i salva el cul al sector privat (els bancs) amb els diners dels ciutadans. Tota una ganga pels banquers.

Si ets un banquer (dels importants) i ho fas bé et “forres” i cantes al vent els beneficis del lliure mercat sense la intervenció estatal en l’economia, però si ho fas malament i t’arruïnes llavors crides el pare estat (i deixes d’alabar el lliure mercat) per a què vingui a rescatar-te. Però tu, com a gran banquer, et quedes ben tranquil perquè el govern et salva el banc amb diners públics mentre el teu sou i la teva pensió de jubilació no se’n ressentiran i, si haguessis de dimitir, ja tindràs una bona indemnització amb varis zeros al darrera.

Curiosa doctrina del liberalisme econòmic aquesta, la qual s’aplica o deixa d’aplicar-se només en funció dels interessos dels grans bancs. És la privatització dels beneficis (que només són pels bancs) i la socialització de les pèrdues (assumides i pagades amb diners de tots els contribuents). És el negoci perfecte.

Però, per què passa això? Per què els dirigents polítics i els governs ho permeten? Segurament perquè els tentacles del poder polític arriben molt endins dins els poders econòmics i viceversa. Existeixen unes xarxes clientelars, una mena de vasos comunicants que vertebren el trípode format pels càrrecs públics de pes, els empresaris importants i els grans banquers.

Com s’explica, sinó, que molts expolítics passin a formar part de consells d’administració (cobrant sous elevadíssims) en importants empreses i bancs un cop han deixat el càrrec públic?

A l’igual que en molts bancs, tampoc Bankia ha sigut una excepció en això, ja que la llista “d’enxufats” en el seu consell d’administració provinents de les files del PP (el PSOE també fa el mateix amb d’altres bancs) és ben llarga. Aquí teniu alguns dels noms de membres del consell de Bankia:

1)Claudio Aguirre Pemán, cosí d’Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid.
2)Santiago Alarcó Canosa, ex cunyat de Rodrigo Rato.
3)Maria Zaplana Barceló, filla d’Eduardo Zaplana, exministre de Treball al govern d’Aznar.
4)Ángel Acebes, exministre de l’Interior amb el govern d’Aznar.
5)Jesús Pedroche Nieto, ex president de l’Assemblea de Madrid.
6)Ricardo Romero de Tejada, ex secretari general del PP de Madrid.
7)Carmen Cavero Mestre, cunyada d’Ignacio González, el vicepresident del govern d’Esperança Aguirre.
8) Mercedes de la Merced, ex tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Madrid.

Etcètera… perquè la llista segueix.

Sí, ja sé que penseu el mateix que jo: totes aquestes persones van ser fitxades per Bankia per la seva gran vàlua i competència professionals en el món de la banca i les finances, sens dubte.

Un altre aspecte que m’inquieta del cas de Bankia és que el seu expresident, Rodrigo Rato, ha dimitit (o l’han dimitit) eludint tota responsabilitat per la seva gestió. Jo em pregunto: realment no hi ha cap responsable? Ningú serà portat als tribunals degut a com s’ha gestat aquest desastre econòmic? El Banc d’Espanya, que ha de regular i vigilar el bon funcionament del sistema bancari espanyol, no en té cap responsabilitat? Com és que Bankia passava sense problemes els testos d’estrès (els “stress tests”) de les agències internacionals de qualificació? O les auditories suposadament independents? Hi ha massa preguntes i no tenim, de moment, cap
resposta ni responsabilitat.

En els anys de crisi econòmica que ja portem cap banquer important ha sigut jutjat per la seva mala gestió (l’excepció podria ser Islàndia, però amb els seus només 300.000 habitants és un cas poc comparable amb Espanya). Tot el contrari: els banquers es fan d’or quan tot va bé i, si l’economia es torça, llavors el govern els salva amb diners de tots els ciutadans (com passa ara amb Bankia) i ells, no només no se’n fan responsables ni són jutjats, sinó que reben grans indemnitzacions i pensions, com ha passat amb Rodrigo Rato, que marxa de Bankia amb una indemnització d’un milió d’euros a la butxaca.

Em continuo preguntant, ja indignat: per què no els jutgen? Per què es permet que hi hagi aquesta impunitat? Crec que segurament es permet perquè l’ombra del poder polític és, una altra vegada, molt allargada. Els dirigents polítics, que deuen favors a grans bancs pels bons serveis prestats mentre estaven al poder, segurament no voldrien inculpar els excompanys del propi partit o del govern per portar-los davant dels tribunals i ser jutjats. Si això passés, però, tampoc garantiria la justícia, ja que massa vegades els tribunals estan tutelats i teledirigits (llegeixi’s el Tribunal Suprem, el Constitucional o l’Audiència Nacional) pels propis partits polítics que estan al poder. Aquesta és la “separació de poders” de la democràcia espanyola, la que ens van muntar durant la Transició després de 40 anys de dictadura franquista.

(En la propera entrada del bloc parlaré de l’estreta relació entre el poder polític i el poder econòmic, entre els antics càrrecs públics i els grans bancs i empreses).

Però no vull acabar aquesta entrada amb aquest to pessimista i cínic, així que, tot i que potser sonarà idealista (o ingenu) vull dir que els diners, tot i ser molt importants per viure dignament, no ho poden comprar tot.

Per a mi hi ha tres coses molt importants a la vida que no es poden comprar amb diners: l’amor (pots comprar tot el sexe del món, però no estic parlant d’això), els amics (si ets ric tindràs molts interessats al teu voltant, però no interessats ni preocupats per tu sinó per la teva cartera) i la salut (pots rebre un millor tractament mèdic si ets ric i estàs malalt, però tenir diners no és cap vacuna contra una malaltia mortal; si per exemple tens un càncer, la diferència pot arribar a ser fer el tractament en un hospital de Barcelona o en un de Houston o Nova York i això molts cops no és garantia de res.

En conseqüència, a tota aquesta colla d’amics encantats d’haver-se conegut que són els banquers importants, els grans empresaris i els polítics de pes que han governat, que cobren i han cobrat sous, pensions i indemnitzacions milionàries després d’haver enfonsat algunes caixes i bancs els primers i d’haver gestionat nefastament els diners públics quan estaven al poder els segons (alguns, en el pitjor dels casos, se’ls embutxacaven) els voldria fer una reflexió.

A tots aquests que, mentre hi ha tanta gent està sense feina i té greus dificultats per arribar a finals de mes, s’han fet d’or amb diners públics i tenen també una part de responsabilitat en la nefasta situació econòmica actual, només els desitjo una sola cosa: que es gastin tots aquests diners que han fet a cabassos, però no en cases, cotxes, roba, viatges o restaurants de luxe, sinó en metges i medicines, sense ningú que els estimi de debò ni amb cap mà amiga que els consoli en els moments difícils.

Vés a saber si llavors, només llavors, potser se n’adonen que són persones tan i tan pobres que només tenen diners.

Des de que vaig tornar dels Estats Units el passat Nadal he intentat seguir de prop la situació econòmica i política d’Espanya.
Vagi per davant que jo sóc historiador i periodista, no politòleg ni economista, i que no sóc ni molt menys un expert en aquestes qüestions, però avui he decidit tirar-me a la piscina i comentar com veig l’actual situació econòmica de l’estat espanyol i de Catalunya.

Durant les darreres dècades i independentment del color polític de qui hi havia a la Moncloa (el PP d’Aznar, el PSOE de Zapatero i ara altre cop el PP de Rajoy), l’estat espanyol any rere any ha gastat molts més diners dels que ingressava. De fet, més o menys, crec que tothom tenia la sensació que s’estava vivint per sobre de les pròpies possibilitats.

També tothom sap que, sigui en una família, en una empresa o en un govern, si gastes més del que guanyes o ingresses i alhora vols o necessites seguir gastant al mateix ritme no tens més remei que endeutar-te. Quan les despeses són superiors als ingressos, o tanques la paradeta o bé demanes un crèdit i, per tant, generes un deute. Per fer això cal anar a buscar diners als “mercats”, que no són més (ni menys) que els creditors: la gent que et presta els diners, els crèdits, amb uns interessos a pagar i aquests que ho fan són els bancs (que ja sabem que no són les germanetes de la caritat). En el cas d’Espanya, el prestamistes són sobretot bancs alemanys i francesos.

Amb aquesta dinàmica d’un deute creixent hem arribat fins avui, quan el deute total de l’estat espanyol: el públic (del govern i l’administració) i el privat (de famílies, empreses, etc.) és de 3,8 bilions d’euros. El Producte Interior Brut (PIB) d’Espanya, o sigui la riquesa que generen totes les empreses i negocis del país, és d’uns 1,5 bilions d’euros l’any. Jo sóc de lletres, però ja es veu que si només es guanya 1,5 cada any i se’n deuen encara 4 tenim un problema greu: un deute enorme que un dia o altre s’ha de pagar, si es pot.

Davant d’aquesta situació actual de l’economia, crec que hi ha quatre opcions:

1) CONDONACIÓ DEL DEUTE: que els bancs europeus que han prestat diners a l’estat espanyol es resignin i perdonin part del deute que Espanya els ha de pagar. Si bé s’ha actuat així amb Grècia, ja veurem si al final s’actua també així amb Espanya, que té una economia molt més gran que la grega i que representa quasi el 10% del PIB de tota la Unió Europea.

2) INTERVENCIÓ I RESCAT D’ESPANYA: considerar que el deute que té Espanya no es podrà tornar mai, no es podrà pagar als creditors i, per tant, al final l’estat espanyol haurà de presentar un concurs de creditors per ser intervingut i rescatat amb diners de la Unió Europea, tal i com s’ha fet amb Grècia, Irlanda i Portugal. Hi ha economistes, com Santiago Niño Becerra, que creuen però que Espanya no pot ser rescatada perquè la seva economia és massa gran per fer-ho possible (és més gran que la suma de les economies grega, irlandesa i portuguesa).

3) RETALLADES DE DESPESA I AUGMENT DELS INGRESSOS: quan un govern té deute pot intentar eliminar-lo gastant menys (retallar serveis públics com: inversions en infraestructures, defensa, ambaixades, educació, sanitat, sous de funcionaris, etc.) i ingressant més (augmentar els impostos i aplicar mesures contra el frau fiscal). Aquest és l’escenari en que ens trobem actualment, primer de la mà del govern de CiU a la Generalitat i després del govern central del PP a Madrid.

Alguns dels economistes més importants del món (com Paul Krugman, Joseph Stiglitz, Xavier Sala-i-Martín o Jeffrey Sachs) han defensat, una vegada i una altra, que retallar la despesa i augmentar els impostos com s’està fent avui a Espanya no ajuda en absolut a la recuperació econòmica. Aquestes mesures que quasi cada setmana se’ns anuncien des dels governs central i autonòmic no promouen el creixement econòmic ni la competitivitat (la gran assignatura pendent d’Espanya) sinó al revés. Fan abaixar el poder adquisitiu dels ciutadans (si t’abaixen el sou i pagues més impostos disposes de menys diners), que alhora fa reduir el consum i l’activitat empresarial provocant així que l’economia s’estanqui i entri finalment en recessió. I aquí és on estem avui; ho veiem cada dia als mitjans de comunicació: empreses que tanquen, expedients de regulació, retallades de sous, un atur que es dispara fins al 23% de la població activa, la xifra més alta, amb diferència, de la Unió Europea (entre els joves arriba fins al 50%), la borsa en caiguda lliure amb l’IBEX 35 (l’índex que agrupa les 35 empreses espanyoles que més cotitzen en borsa) caient fins als 6.000 punts i en canvi la prima de risc (el interessos que cal pagar pel deute) enfilant-se per sobre dels 400 punts. Us sona tot això?

Conclusió: el remei que els governs de Barcelona i de Madrid estan aplicant és pitjor que la malaltia. S’està donant una medicina al malalt que pot acabar fent que entri en coma i fins i tot que mori.

Hi ha, però, una darrera opció (la quarta) si analitzem l’actual relació econòmica entre Catalunya i Espanya.

4)LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA: amb un PP governant amb majoria absoluta a Madrid crec que mai es donarà a Catalunya un pacte fiscal just i decent pels catalans. (Val a dir que el president Artur Mas ja ho sap i a mi, personalment, m’agradaria saber exactament en què consisteix el tan anomenat pacte fiscal que proposa el govern de CiU).

Per tant, si la condonació del deute de l’estat espanyol és improbable, el rescat financer d’Espanya és poc possible i les retallades en la despesa no funcionen per treure’ns de la crisi, l’única sortida que veig per a que Catalunya deixi aquesta mala situació econòmica és aconseguint la independència de l’estat espanyol. Ens cal un estat català propi.

Un estat propi que posaria fi al dèficit fiscal: la diferència entre els diners que cada any Catalunya paga al govern espanyol i els que aquest ens torna. Un dèficit que Catalunya pateix i arrossega des de fa 30 anys, quan es va establir l’estat de les autonomies després dels 40 anys de dictadura franquista.

Segons dades de la mateixa Conselleria d’Economia de la Generalitat, en els últims anys la diferència entre el que Catalunya paga a Madrid i el que rep (allò que Madrid no torna) és d’uns 16.000 milions d’euros cada any, uns 2.285 euros per cada català i any . Aquesta xifra desglossada seria: 44 milions d’euros al dia, 1.8 milions d’euros cada hora i 30.000 euros cada minut!

Aquests 16.000 milions d’euros per any representen el 8% del PIB català i són la xifra més alta que una regió de tota la Unió Europea aporta a l’estat del qual és membre. A Alemanya, per exemple, la rica regió de Baviera (capital Munic) no pot aportar, per llei, més del 4% del seu propi PIB a les arques del govern federal de Berlín. Catalunya, des de fa 30 anys, n’aporta el doble: té el rècord a tota la Unió Europea, i sense haver-ho decidit ni poder-ho canviar.

Voldria acabar amb una mentida força estesa últimament: la que diu que Catalunya no té diners. No és cert en absolut. No us creieu el president Mas quan diu a la televisió que “la Generalitat no té diners”. Sí que en té. El que passa és que es paguen a Madrid, perquè així ho va decidir el govern central en el seu moment sense consultar-nos-ho i aquests diners no tornen. Alguns en diuen d’això el “dèficit fiscal”, però jo prefereixo anomenar-ho “espoli fiscal”.

No, no exagero. Sempre m’han dit que quan algú (el govern central de Madrid en aquest cas) et pren una cosa que és teva (els diners que generen tots els impostos que es paguen a Catalunya) sense el teu permís (el govern central ho va decidir i ho fa unilateralment), d’això no se’n diu mai un “pacte” ni una “negociació”, sinó que s’anomena robar, pura i simplement.

Quedi clar que aquest espoli fiscal el pateixen TOTS els qui tenen la residència fiscal (o sigui, que paguen impostos) a Catalunya i això inclou a: votants de CiU, del PP, a gent que no va mai a votar, gent a favor i en contra de la independència de Catalunya, seguidors del Barça i del Madrid, persones vingudes d’altres països i un llarg etcètera. Tots són víctimes d’aquest espoli. Un exemple més: un votant del PP de Castelldefels paga més impostos i rep menys recursos del govern central de Madrid que un votant del PP de Toledo i només perquè el primer viu a Catalunya. No estic parlant de sentiments, creences, opinions polítiques o identitats, sinó de números, de la butxaca, de diners.

Per tant, per aconseguir la independència de Catalunya cal primer que els catalans, de tots els colors polítics i opinions, ens adonem d’aquest injust espoli fiscal que patim cada any. I això és un fet, no una opinió ni una creença.

A partir d’aquest fet, i aquest penso que és el punt clau del procés que pot fer possible la independència de Catalunya, cal crear una majoria social suficient a través dels agents de la societat civil: mitjans de comunicació, xarxes socials, associacions de base, organismes culturals, fent campanyes, manifestacions, concerts, etcètera. Cal una majoria social que, a través de les eleccions autonòmiques al govern de la Generalitat (que potser haurien de ser anticipades), porti al Parlament de Catalunya una majoria de diputats, sobretot d’aquells partits que són més clarament catalanistes com: CiU, ERC i Solidaritat, favorables a la independència.

Un cop aconseguit això, llavors un govern català ja de perfil independentista pot convocar un referèndum vinculant d’autodeterminació amb la participació d’observadors electorals internacionals de les Nacions Unides i la Unió Europea (UE) i, si el resultat és favorable, proclamar unilateralment la independència de Catalunya de l’estat espanyol, naixent també com a estat propi dins de la UE.

Per dur a terme aquest procés no cal ni el permís ni l’aprovació de la resta de l’estat espanyol. Madrid no hi té res a dir perquè en els processos democràtics i pacífics d’independència no cal el suport de l’estat del qual un es vol independitzar. Per exemple: en els referèndums per a la independència del Quebec només van votar els habitants d’aquesta regió i no pas tots els habitants del Canadà i així ha sigut històricament en els darrers estats que s’han construït al món (Sudan del Sud, Kosovo –que Espanya encara no reconeix-, o els estats de l’Europa de l’est que eren part de l’ex-Unió Soviètica).

Cal que el referèndum per a la independència, basat en el dret a l’autodeterminació dels pobles reconegut per la Carta de Nacions Unides, el Tribunal Penal Internacional de la Haia i el Dret Internacional, sigui totalment democràtic i pacífic i avalat per organismes internacionals de l’ONU i la Unió Europea. Només així obtindrem la llum verda i l’aprovació dels estats més importants de la comunitat internacional, que són els que realment compten, com: EUA, Regne Unit, França, Alemanya, Xina o Rússia. No compta gens doncs la opinió d’Espanya perquè, tal i com ens mostra la història i també amb el Dret Internacional de part nostra, l’estat espanyol no podria participar en aquest referèndum, no hi tindria ni veu ni vot.

Sí que, però, podran dir-nos des de Madrid (i de fet ho faran perquè ara ja ho insinuen) que aquest procés cap a la independència de Catalunya és il•legal perquè trenca l’actual marc legal vigent emparat en la Constitució Espanyola de 1978. Aquí els dono la raó: és un procés il•legal, sí, perquè trenca el marc legal actual, però mirem com s’han gestat històricament molts dels estats actuals.

Quan el 1776 uns colons d’origen anglès van decidir unilateralment proclamar la independència de les colònies on vivien del Regne Unit per formar el que després serien els Estats Units d’Amèrica, no estaven trencant el marc legal britànic vigent? Sí. Les antigues colònies franceses i angleses de l’Àfrica no van trencar també la seva legalitat vigent per tal d’esdevenir estats independents durant la dècada de 1960? Sí. I no van fer el mateix les colònies espanyoles de l’Amèrica llatina que posteriorment es convertirien en estats independents com Colòmbia, Mèxic o Veneçuela? I tant que sí. I Gandhi amb el seu moviment polític pacifista que va portar a la independència de l’Índia de l’Imperi britànic va fer el mateix? Rotundament sí.

Conclusió: en la majoria dels processos d’independència no només no hi participa l’estat del qual un es vol independitzar (els habitants de Londres no van votar si la Índia havia de ser un estat independent del Regne Unit, ni els de Belgrad per decidir sobre la independència de Kosovo de Sèrbia) sinó que també són processos originats a partir de i gràcies al trencament del marc legal vigent en cada cas. Així ha sigut històricament i així funciona encara avui dia. Com se sol dir: per fer una truita, sempre cal abans trencar els ous.

Un altre argument, menor en la meva opinió, és que també ens poden dir des de Madrid (i des d’algun partit polític català també) que, si es posa en marxa aquest procés cap a la independència, Catalunya quedarà dividida perquè hi ha gent que no la vol. Rèplica: si no es fa aquest procés, el país no queda ja també dividit per aquells que sí que volen la independència?

Si finalment fóssim independents, entre moltes d’altres coses, posaríem fi al dèficit/espoli fiscal que actualment patim i, per tant, el pressupost de la Generalitat disposaria així de 16.000 milions d’euros més cada any.

Amb aquests diners extres que són nostres, però que ara no podem tenir perquè es queden a Madrid, a Catalunya podríem: posar fi a les retallades dels serveis públics (sanitat, educació, etc.), acabar amb l’augment dels impostos i fins i tot abaixar-los, tornar el deute públic que avui té la Generalitat, invertir més diners en infraestructures, millores d’hospitals, d’escoles i d’universitats, apujar les pensions de jubilació i les beques per a estudiants i podríem també invertir més diners en sectors estratègics pel creixement de l’economia catalana com les noves tecnologies, la recerca i la investigació.

No parlo de sentiments, ni d’identitats, ni d’opinions polítiques o creences (cadascú que tingui les que vulgui o les que pugui). Tampoc parlo de senyeres, ni de símbols, ni de la llengua catalana o de la història de Catalunya (i amb això no vull dir que també siguin aspectes importants). Parlo d’una cosa que, per a mi, ara per ara és molt més fonamental per engegar el procés independentista i ser-ne potser el seu catalitzador: poder tenir més diners a la pròpia butxaca. Disposar d’uns recursos que ara no tenim perquè ens els prenen i que, si els tinguéssim, ens permetrien tenir millors serveis públics, un millor estat del benestar per a Catalunya i, en definitiva, una millor qualitat de vida i millors oportunitats pel futur, el nostre i el dels nostres fills.

Abans que res, defenso doncs un independentisme català de la butxaca: no de bandera, sinó de cartera. En aquest sentit, l’economista Sala-i-Martín ha dit aquesta setmana que “Espanya és un cadàver econòmic”, i és que l’estat espanyol s’enfonsa, ofegat pel seu deute gegantí que no sabem realment si podrà tornar i per la manca de competitivitat de la seva anèmica i rígida economia.

Davant d’aquest panorama crec que només podem escollir entre dues opcions: quedar-nos a bord del vaixell Espanya, tal i com els músics de l’orquestra del Titanic seguien tocant quan el vaixell ja s’enfonsava o bé llançar-nos per la borda per començar a nedar i a espavilar-nos per nosaltres mateixos. Total, crec que molt més malament que ara no ens pot anar.

I tu, què tries?

La Chaqueta Metálica, Apocalypse Now o Salvar al Soldado Ryan són clàssics del cinema bèl•lic que ens han apropat a les guerres més importants del segle passat. El poc que sabem sobre com és avui realment la guerra ens arriba a través del filtre, a vegades distorsionat, de pel•lícules com les anteriors i dels mitjans de comunicació. Per això és una oportunitat única poder parlar amb algú que ha conegut la guerra de primera mà i que l’ha viscuda en primera persona perquè hi ha lluitat.

En Djalal Banchs (Santa Coloma de Farners, Girona, 1987) ha sigut soldat professional amb l’exèrcit espanyol durant dos anys i ha servit en missió a l’Afganistan durant cinc mesos, de l’octubre de 2009 al març de 2010.

Aquest mes de març ha fet dos anys que va tornar de l’Afganistan, la guerra més llarga que han lliurat els Estats Units i els seus aliats i que ha provocat desenes de milers de víctimes civils.

Com definiria la guerra?

És una cosa que l’ésser humà porta dins des de sempre. Mentre hi hagi humans i haurà guerra perquè és inevitable, la portem a la sang des de l’edat de pedra.

Alguna cosa haurà canviat des de llavors…

Les guerres d’abans eren més per motius polítics, religiosos o ideològics i les guerres actuals són sobretot per causes econòmiques: pel control de recursos energètics com el petroli o el gas, primeres matèries, etc. A part, les guerres avui ja no tenen ni l’honor ni la glòria que tenien i el soldat ja no té la dimensió heroica que havia tingut abans. En el fons, les guerres no són ni bones ni dolentes, són necessàries.

Hi haurà gent que no estarà d’acord amb el
que acaba de dir…

Dic que les guerres són necessàries, no en el sentit que cal que mori gent, sinó que la guerra forma part inherent de l’ésser humà, sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà, està a la nostra naturalesa. El dia que no hi hagi guerres, voldrà dir que no hi haurà humans i mentre hi hagi humans i haurà guerres.

Per què va fer-se soldat professional?

Sempre vaig creure que havia nascut per fer aquest tipus de feina, ho porto a la sang i sempre m’ha apassionat aquest món. M’havia tirat enrere el fet que era amb l’exèrcit espanyol, perquè jo sóc molt català, però hi vaig acabar anant perquè no tenia cap altre opció que no fos allistar-me a l’exèrcit d’Espanya.

Què van pensar els seus familiars i amics?

Ho tenien bastant assumit perquè ja em coneixien i estaven curats d’espants. Quan vaig ingressar a l’exèrcit, la meva mare em va dir: “Ja era hora que hi entressis, amb el temps que portaves donant-hi voltes”.

“Les guerres no són ni bones ni dolentes,
són necessàries”

Com hi va entrar?

Tenia 21 anys, feia temps que estava mirant informació per Internet sobre l’exèrcit fins que vaig trucar al centre de formació que tenen a Barcelona. Allà em van donar data per fer els exàmens per ingressar a l’exèrcit. Vaig fer totes les proves, físiques i psicotècniques i, al cap d’un mes, em van acceptar i ja vaig marxar cap a Càceres a un centre de formació per a fer la instrucció.

Com és la instrucció?

Dura tres mesos i mig i és com una mena de filtre; els que veuen que física i psicològicament no són prou forts per a ser soldats ja no la passen. Nosaltres érem uns 250 i al final només van passar l’ instrucció uns 70.

Deu n’hi do. En què consisteix la formació?

Hi ha proves físiques, formació teòrica, classes on t’ensenyen nocions bàsiques d’armament, tàctiques militars, topografia per saber-te orientar sobre el terreny, matemàtiques per fer càlculs d’artilleria, etc. Durant la formació també és quan tries d’una llista que t’ofereixen les unitats de l’exèrcit on t’agradaria anar destinat.

Es tria el destí en funció dels punts?

Funciona com les oposicions: fas totes les proves i exàmens i, en funció de la nota que hagis obtingut al final i de la disponibilitat de places que hi hagi, tries destí sabent que els que tenen millor nota trien primer.

On va anar destinat?

Com que vaig tenir bona nota, vaig poder anar destinat a la unitat que havia triat: la de caçadors de muntanya a Sant Climent Sescebes. Vaig firmar un contracte de dos anys amb l’exèrcit que, quan s’acaba, si les dues parts volen es pot anar renovant.

Caçadors de muntanya?

Sí, és una unitat especialitzada on t’entrenes en situacions d’alta muntanya i aprens a combatre en condicions de neu, a orientar-te, tècniques de supervivència, etcètera.

La relació amb els companys era bona?

Sí, era molt bona, també a Càceres ho va ser. Hi ha gent molt maca a l’exèrcit, el que passa és que normalment la gent té una mala imatge dels militars, sobretot a Catalunya, suposo que per raons històriques.

Per què la gent s’allista avui a l’exèrcit?

Hi ha de tot: hi ha una minoria de gent que s’apunta a l’exèrcit per vocació, com jo, d’altres que s’hi apunten, sobretot en temps de crisi com ara, perquè no tenen feina i a l’exèrcit paguen bé, i d’altres que ho fan per obtenir la nacionalitat espanyola, sobretot les persones d’origen llatinoamericà.

Com va sorgir la oportunitat d’anar a l’Afganistan?

Sempre havia tingut la intenció d’anar destinat en una missió i per això ja vaig triar la unitat de caçadors de muntanya, una de les més punteres i preparades de l’exèrcit espanyol, i per tant, una de les que tenia més possibilitats d’anar destinada en missions com l’Afganistan, on l’exèrcit espanyol ja hi era present des de feia uns anys.

“Mentre hi hagi humans i haurà guerres”

Com es decideix quines unitats de l’exèrcit hi van?

Hi ha uns sistemes de rotació: a l’estiu s’hi envia la legió perquè allà hi fa molta calor i els legionaris, que solen estar destinats a Ceuta i Melilla, ja hi estan acostumats. A l’hivern, com que a l’Afganistan és molt dur i amb molta neu, hi envien les unitats de caçadors de muntanya, ja entrenades per combatre en condicions de fred.

Quan el van enviar a l’Afganistan?

Just un any després d’entrar a l’exèrcit. Vaig tenir bastant de sort perquè jo formava part d’una unitat molt preuada i estava molt ben considerat pels meus superiors. Em vaig trobar que, amb només un any d’experiència a l’exèrcit, ja em van enviar a la guerra.

Què en sabia del país?

Seguia molt les notícies a la premsa i la televisió per entendre millor la situació que m’hi trobaria. A part, ens van fer una preparació específica teòrica sobre la geografia, la cultura i la història del país i del conflicte i també vam fer maniobres i simulacres amb el material, l’armament i els vehicles que tindríem a l’Afganistan.

Com va reaccionar la seva família?

La meva mare va patir una mica perquè marxava a un país en guerra, no anava a estiuejar a Sant Antoni de Calonge. Marxes a un lloc on et poden matar i és perillós. Als meus pares no els agradava, però també sabien que jo estava fent el que volia i em veien feliç.

Com va anar el viatge?

Vam sortir de Barcelona en un avió comercial d’Iberia fins a Tadjikistan (país veí de l’Afganistan). Un cop allà, ens van posar en un avió militar, un Hércules que feia molta fressa, amb el que vam volar fins a l’Afganistan.

La primera impressió del país va ser…

Pots tenir moltes idees i expectatives de com serà estar allà, però fins que no ho veus amb els teus propis ulls no te’n fas a la idea que és real. Crec que estava força preparat mentalment pel què em trobaria, moltes coses ja me les esperava i no em va sorprendre molt.

A quina zona del país anava destinat?

A la base espanyola de la ciutat de Qala-e-naw, a la província de Badghis. Està al nord-oest d’Afganistan, una de les zones més perilloses, on els talibans hi estan força actius.

Com era la vida a la base?

S’hi estava bé, però sense les comoditats d’aquí evidentment. Els contenidors metàl•lics de vaixell eren les habitacions; un contenidor feia d’habitació per cada quatre soldats. Després teníem menjador, infermeria, oficines, torres de vigilància…

Molta seguretat, suposo

Sí. Teníem controls exhaustius per entrar a la base, sempre una metralladora apuntant la porta d’entrada, torretes de vigilància amb soldats que hi fan guàrdia les 24 hores, etc. Allà ets molt conscient que estàs en un lloc on hi ha persones que, si poden, et mataran i has d’estar preparat.

Com era el dia a dia?

La vida a l’Afganistan és molt relativa: pots tenir un dia que estàs molt tranquil i, en canvi, l’endemà pots estar treballant sense parar 24 hores seguides. Sí que no pares mai perquè cada dia hi ha alguna cosa. Durant els cinc mesos allà només vaig fer un dia de festa, per Nadal.

“La gent té una mala imatge dels militars, sobretot a Catalunya”

La relació amb els companys allà era molt diferent que a Sant Climent?

Sí. Les dures circumstàncies que vius allà fan que la relació sigui més intensa. Per exemple, els superiors feien més la vista grossa, no eren tan exigents i ens tractaven més de tu a tu. Era una relació més informal, com una gran família.

Quines tasques feien?

Sobretot treballs de vigilància, de seguretat, patrulles… Tot encarat a complir la nostra missió principal: la de garantir la seguretat pels treballs de reconstrucció del país dins de la província que Espanya tenia assignada entre els països de la coalició internacional.

Aquesta coalició actuava sota mandat de Nacions Unides. Això volia dir que només podien disparar si els atacaven primer?

Correcte. Tu no pots obrir foc si primer no t’ataquen i sempre amb l’autorització prèvia dels teus superiors, seguint la cadena de comandament. Si ens ataquen, lògicament ens hem de defensar i podem disparar.

S’hi devia trobar…

I tant! Més d’una vegada. Vam patir una dotzena d’enfrontaments amb els talibans durant els cinc mesos que hi vaig ser i són situacions on has de fer un informe pels teus superiors sobre com s’ha esdevingut, la munició usada, les baixes, etc.

Quin tipus d’atacs són els més freqüents?

Sobretot les emboscades, perquè el terreny muntanyós i difícil del país també ho afavoreix. Per exemple, un dia vas amb la patrulla a repartir mantes a la gent d’un poble i pel camí pateixes una emboscada pels talibans. Has de defensar-te quan t’ataquen i evidentment pots patir baixes.

En van patir?

Sí, però per sort només una: la d’un noi de Barcelona. No era amic meu, però sí que el coneixia de la base. Va morir quan una bomba va explotar prop del blindat on ell anava. A més, tres o quatre soldats van resultar ferits greu, alguns amb amputacions de cames. El blindat va quedar rebentat amb un forat enorme a la panxa i tot estava ple de sang i de destrosses.

Quin ambient es respira un dia així?

Buf! A la base podies tallar l’aire amb un ganivet. Hi havia moltes ganes de venjança, sobretot entre els soldats més joves que deien: “Anem a matar aquests cabrons”, però els superiors van posar ordre i van calmar la tropa.

Després d’un dia dur de feina, com és el retorn a la base?

Entre els companys no acostumàvem a parlar del què havia passat aquell dia. Quan arribàvem a la base només volíem desconnectar i distreure’ns del què havíem vist aquell dia.

Com ho feien per evadir-se?

Miràvem una pel•lícula, teníem videojocs, llibres, jugàvem al futbolin…no teníem gaire més.

“Aprens a veure la vida i
a valorar-la d’una altra manera”

No tenia previst fer-li aquesta pregunta, però suposo que va matar algú…

És una pregunta bastant curiosa. Per què me la fas?

Potser pel morbo…

Ja m’ho pensava, perquè és la pregunta que em fa tothom. De cent persones que em pregunten sobre l’Afganistan, noranta-nou em preguntaran en un moment o altre si he matat algú.

Ho sento si la pregunta l’ha molestat. Si vol, no la poso…

No, tranquil. No em molesta. Ho entenc perquè és una pregunta morbosa. Però digues-me: què vols saber exactament?

Què sent quan mata algú en una guerra

Sincerament… em sento indiferent perquè no estàs fent res malament o que estigui penat en aquell context. Tu està allà complint amb el teu deure, fent la teva feina i si això implica disparar algú per defensar-te doncs ho fas.

Ets tu o ell, no?

Exactament. En una situació de guerra, o mates tu o et maten. Tu ets un militar i si et trobes a uns homes armats que t’obren foc tu t’has de defensar disparant. S’ha de fer i punt. A part que els talibans no són uns sants tampoc.

Però no pensa en res després?

Sí que pots tenir remordiments perquè has matat una persona que potser té família, dona, fills, etc. però també pots pensar que, si no l’haguessis matada, potser aquesta persona després podria matar el teu millor amic i si això passés no m’ho perdonaria mai. Matar algú no és una cosa agradable, però en una guerra a vegades és necessari. No me n’arrepenteixo, però tampoc me’n sento orgullós.

Tenien relació amb la població civil?

Molt poca, perquè no parlàvem el seu idioma i només disposàvem de quatre traductors en tota la base. Si estaves de vigilància a l’aeroport, sí que tenies més contacte amb la població local, sobretot amb els nens que era el més fàcil. Fins i tot alguns d’ells parlaven una mica d’espanyol.

Caram!

Sí, després dels anys que duien els soldats espanyols destinats a l’Afganistan, alguns sabien dir quatre frases en espanyol o bé coneixien jugadors del Barça i del Madrid.

Els afganesos veuen les tropes internacionals amb bons ulls?

Els que viuen a la ciutat sí. Els altres no tant perquè als de la ciutat els hi hem reconstruït escoles, hospitals, carreteres, posat aigua potable i llum, però als que viuen al camp o en pobles més petits no els hem fet res i la majoria consideren que els tenim abandonats. Mantenen certa distància amb les tropes i les solen veure com a tropes d’ocupació.

La població afganesa ho ha passat molt malament

Sí, i encara ho està passant malament. No tenen res i nosaltres, en canvi, tenim de tot però ens queixem per exemple perquè ens han posat una multa d’aparcament. Realment allà aprens a veure la vida i a valorar-la d’una altra manera.

“Marxaria a l’Afganistan demà mateix”

Mantenia el contacte sovint amb la família?

Els podia trucar un cop per setmana. Teníem un sol telèfon, que estava saturat perquè tots el volien fer servir i unes targetes gratuïtes per fer trucades internacionals limitades. Jo potser els podia trucar només durant cinc minuts a la setmana. També teníem set ordinadors amb connexió a Internet, però anaven molt lents i estaven tots capats, gairebé no podies ni accedir al Facebook.

Una curiositat: quant es cobra en una missió?

Cobres el teu sou base com a soldat pagat pel govern espanyol més el sou de l’OTAN, que és d’uns 2.500 euros mensuals. Evidentment, els superiors cobren plusos i extres molt més que els soldats.

No està mal pagat

Gens. Els superiors cobren bastant bé. Al cap d’un mes de tornar d’Afganistan, vaig veure alguns superiors meus amb cotxes nous de gamma alta com Audis, BMWs i Mercedes. Alguns van tornar d’allà havent fet molts “calers”.

Com va encarar el final de la missió?

Saps que hi vas per a cinc mesos, però no saps la data exacta de tornada. Sí que tens moltes ganes de tornar perquè estàs cansat, física i psicològicament, i vols tornar a tenir les comoditats que tenim aquí.

Li va costar adaptar-se aquí altra vegada?

No gaire. Sí que vaig trobar a faltar les experiències que, com a soldat i com a persona, havia viscut a l’Afganistan.

Què en pensa de la intervenció internacional?

El país porta en guerra des de fa 100 anys almenys, té grans divisions ètniques i realment no sabem si la situació és millor amb els talibans o sense, perquè també tens els senyors de la guerra, Al-Qaeda, traficants d’opi, una corrupció galopant…

Però hi han ajudat o no?

En part sí, perquè si ara marxessin totes les tropes estrangeres de l’Afganistan segur que hi hauria una guerra civil. El país no ha millorat molt, però tampoc ha empitjorat. Millorar Afganistan ara és molt complicat i no depèn només de les armes, cal també una solució política.

L’exèrcit dels Estats Units ha començat una retirada gradual del país fins el 2014. Missió complerta?

És difícil de dir… Penso que els EUA van anar a l’Afganistan no per causes polítiques sinó per motius econòmics, com tenir accés als jaciments de petroli i gas de l’Àsia Central o a les reserves de minerals que hi ha, i també per la seva importància geoestratègica a l’estar prop de països com: l’Iran, Xina, Rússia, Pakistan…

Un conflicte mogut només per interessos?

Si mirem la història, veurem que al complex militar-industrial nord-americà li interessa tenir conflictes contínuament per renovar els seus arsenals d’armament i així produir i vendre més armes.

La guerra com un dels motors de l’economia…

Exacte. La guerra ha sigut i és un gran negoci i a l’Afganistan també. Això no és nou.

Què pensa dels anomenats “danys col•laterals”, quan es diu que han mort víctimes civils per error?

Crec que dir que és un error és una bajanada perquè les armes que s’usen són molt precises. Evidentment que pot haver-hi un error de càlcul i accidents, però moltes vegades es diu això per amagar coses que no es vol o no interessa que es sàpiguen.

Vol dir que no són un error i que realment saben on bombardegen?

Hi ha vegades que potser no són un error.

“En una guerra veus de quina pasta estàs fet”

Però com ho justifiquen?

Els comandaments militars et diran que és una guerra i que és una desgràcia haver matat a gent innocent durant un atac però que, almenys, han complert l’objectiu que tenien de matar aquells terroristes.

No sé si convenç gaire aquesta explicació…

A vegades tiren bombes on les volien tirar però, després, al veure que han matat també a gent innocent, diuen que no les volien tirar allà i que ha sigut un error, tot i que potser ells ja sabien que hi havia població civil en aquell lloc. Pel bé de la missió, però, han preferit atacar perquè consideren més important l’objectiu a complir. Es fa servir l’excusa dels “danys col•laterals” tot i que no sempre ho són.

Es diu que la guerra és una relació on
persones que no es coneixen es maten en nom de persones que sí que es coneixen però que no es maten

Sí, és així. La vida d’un soldat és molt difícil, més que la vida d’un polític. Com a soldat et trobes que a vegades has de matar a una persona que no coneixes de res, que no té res a veure amb tu i que no t’ha fet cap mal però l’has de matar i per què?

Millor digui-m’ho vostè…

Doncs perquè un polític que està al poder ha decidit des d’un despatx que aquell és el teu enemic i que l’has de matar en aquella guerra pel bé de la missió o del país. Sempre ha sigut així.

Ells decideixen, però no es mullen

Exacte, però com a soldat tu ja ho saps. El món està bastant podrit i nosaltres només som simples peons que ens movem al seu son en un taulell d’escacs gegant que és el món.

Els que guanyen les guerres són considerats herois i els que les perden terroristes?

No, no és tan simple, la cosa és més complexa. Seria un greu error dir que els afganesos o els talibans són tots terroristes perquè no es pot generalitzar. Hi ha una minoria de talibans que sí que ho són.

La guerra treu el millor i el pitjor de les persones?

He vist a persones que creia que eren molt valentes amagar-se i també companys que han hagut d’abandonar la missió perquè psicològicament no ho aguantaven. Sí, realment treu el millor i el pitjor de cadascú.

El pitjor com, per exemple, les darreres fotos de soldats americans orinant sobre uns cadàvers fent-ne mofa?

Aquests són casos aïllats i personalment m’avergonyeix que les persones que ho fan es considerin militars. En una guerra sempre hi ha gent que fa coses que no hauria de fer, perquè així són les guerres. El què passa és que avui dia, amb els mòbils amb Internet i les xarxes socials, tot es difon i molt de pressa i a tot arreu. Han passat tantes barbaritats que no sabem….

No les sabem perquè la història l’escriuen els que guanyen les guerres?

Això sempre. Ha sigut així des de dels romans. Avui en dia la cosa potser ha canviat una mica perquè tenim mitjans de comunicació instantanis i globals com les xarxes socials d’Internet.

Suposo que aquí no està molt pendent del que en diuen els mitjans…

La gent aquí no té ni idea del que passa a l’Afganistan. Del que no veus, no et creguis res i, del que vegis, creu-te’n la meitat. Jo sé què deien els mitjans de comunicació quan hi era i sé que ara no saben realment què hi passa. No, no faig gaire cas als mitjans.

La història també diu que des de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) la principal víctima de les guerres és la població civil

És cert. En part és així perquè les guerres han canviat: ja no són d’un exèrcit contra un altre, entre dos estats, sinó que són dins d’un mateix estat i entre grups que no són pròpiament exèrcits, com ara milícies, guerrilles, insurgents, senyors de la guerra, etc.

A l’Afganistan la xifra de víctimes civils també és molt alta…

Sí, sobretot perquè els talibans s’amaguen entre la població civil ja que saben que així estaran més protegits i que no els dispararem a menys que sigui absolutament necessari. També perquè saben que, si s’enfronten cara a cara a un exèrcit perdran i per això fan guerra de guerrilles, que és el tipus de combat més estès avui en dia.

Un cop va tornar aquí…

Vaig reincorporar-me a la base de Sant Climent Sescebes, on hi vaig estar fins que vaig acabar el meu contracte de dos anys amb l’exèrcit i vaig passar a la reserva, on hi estàs durant dos anys.

Tornaria a l’Afganistan?

Sí, demà mateix, sense problemes.

“Es fa servir l’excusa dels danys col•laterals,
però no sempre ho són”

Però no va renovar el contracte amb l’exèrcit, per què?

Primer, perquè a l’Afganistan vaig veure que l’exèrcit espanyol era precari en molts aspectes. I després perquè, al tornar a Sant Climent, quan va començar la crisi econòmica, vaig veure que no fèiem res en tot el dia. Només corríem amunt i avall i netejàvem l’arma, no es feien maniobres ni tir perquè no hi havia diners i això no m’agradava.

Fins que va decidir deixar-ho

Sí. Quan vaig acabar els dos anys de contracte que havia firmat a Sant Climent, no vaig voler renovar per tot el que he dit abans. Crec que, un cop ja vaig tenir l’experiència que volia viure de ser soldat en una guerra, potser vaig perdre una mica la motivació.

Ha trobat a faltar l’Afganistan?

He trobat a faltar el sentir-me útil. Veure que la meva feina té un impacte real i que estic ajudant a millorar la situació de la gent perquè això em fa sentir millor amb mi mateix.

Què ha après de l’experiència?

Que en una guerra és on més aprens de tu mateix i et coneixes millor perquè veus quins són els teus límits. Arribes a veure realment de quina pasta estàs fet.

Com ara?

Pots pensar que ets una persona molt valenta però, la primera vegada que sents trets, que siguis el primer en amagar-te sota el cotxe i a cagar-te a les calces. La guerra és una experiència que molta gent hauria de viure perquè un no sap de què va la vida fins que no estàs en una situació com aquesta. Llavors valores de veritat coses que abans no valoraves prou.

Vol dir que tots hauríem de fer-nos soldats?

No, però sí que molta gent hauria de viure una guerra i això pot fer-se com a periodista, com treballador humanitari, etc. Si ho fessin sabrien com és realment el món i els obriria els ulls. Sé que hi haurà gent que no m’entendrà, però els demano una cosa…

Endavant…

Que no em jutgin si no han experimentat el que és estar allà, perquè no es pot explicar, ho has de viure. Fins que no hagis viscut el que jo he viscut, no em jutgis.