El conseller Tresserras, amb l
Suposo que tots sabeu que un dia d’aquests hi haurà això que en diuen l’apagada analògica i que consisteix en què, segons s’han afartat de dir-nos en campanyes institucionals, si no tenim un aparell de TDT, incorporat o integrat, ja ens hi podem anar posant fulles. De totes maneres, he llegit alguns els anuncis públics i estic per presentar una denúncia per publicitat enganyosa: «Només amb l a TDT veuràs la tele.» Mentida. Si voleu, feu la prova. D’aquí a uns dies, quan hi hagi l’apagada, agafeu una tele vella, desconnecteu-hi l’aparell de la TDT i espereu una estona. La tele es continuarà veient, allà davant vostre, tota moixa i silenciosa, pobreta. No es dissoldrà pas, ni s’esfumarà ni s’autodestruirà. La podrem mirar tan com vulguem, el que no veurem serà cap programa. Quin acudit tan suat, ara em dirà més d’un. Doncs no. Perquè, comptat i debatut, entre mirar la majoria dels canals i contemplar el televisor apagat, no s’hi nota pas gaire la diferència. O sigui, que no llenceu la tele vella, que encara us pot fer molta companyia, i sense intoxicar.
gener 13th, 2010
El rei Baltasar embetumat, a Girona
He començat a escriure aquest article pensant que volia dir que, a principi de la segona dècada del segle XXI, resulta ridícul veure que a la majoria de poblacions de les comarques gironines, a la cavalcada dels Reis de l’Orient, en Baltasar continua sent una persona de cara blanca maquillada, un costum arrelat que era totalment comprensible durant els temps que per aquests verals de negre només hi havia el Nen Jesús de la Moreneta. Avui dia està clar que no cal embetumar ningú, perquè estic absolutament segur que a totes les poblacions on es fa desfilada hi ha almenys una persona amb aquesta coloració cutània natural. Deia que havia començat l’article amb la idea de denunciar aquest anacronisme, però, com que em queden unes quantes ratlles per arribar al final, hi afegiré que l’actualització de les cavalcades no només hauria de consistir a posar un negre de debò fent de Baltasar, sinó que podrien aprofitar per agafar-ne un altre i maquillar-lo de blanc perquè fes de Melcior. Així, potser, alguns s’adonarien de l’absurditat que la tradició fins ara els ha impedit detectar el ridícul que fan fent desfilar un Baltasar repintat.
gener 10th, 2010
No fa gaire vaig assistir a la presentació del nou treball discogràfic d’un grup de per aquí. No explicaré quin grup és perquè el que em va sorprendre més de la presentació no va ser ni la qualitat de la música (ep, i que consti que sona bé, aquest grup), ni les reflexions dels membres de la banda sobre el procés de creació i d’enregistrament del cedé, ni el fet que comentessin que no pateixen pas pel nombre de còpies que vendran perquè, de fet, tenen intenció de penjar els temes a l’spotify, per més que, pel que fa a aquest últim aspecte, jo que em pensava, pobre il·lús, que amb el Myspace ja estava al dia, fins que no vaig tornar a la redacció del diari i no em vaig capbussar a can Google no tenia ni la més remota idea de què era el portal spotify, que permet allotjar i escoltar cançons via streaming, i els que sou de la meva generació no em feu explicar què significa streaming perquè davallaríem irremissiblement per un bucle de neologismes i anglicismes que farien curt aquest article.
Total, que la sorpresa de la vetllada me la vaig endur quan un jove reporter (vull dir un reporter més jove que un servidor) va preguntar als músics com s’havien trobat utilitzant instruments i taules d’enregistrament vintage.
Vintage és un anglicisme que originàriament s’utilitzava per referir-se als vins de les millors anyades d’un celler i que avui dia ateny a qualsevol «producte antic de qualitat», segons trobo en la definició no pas del diccionari sinó de can Viquipèdia, perquè vegeu que tampoc no estic tecnològicament tan endarrerit. Inicialment, no vaig entendre la pregunta que feia el meu col·lega, però com que la qüestió no anava adreçada a mi vaig limitar-me a callar i escoltar a veure què deien els músics. En pocs segons vaig entendre que els instruments vintage, en opinió del xaval inquiridor, no són altra cosa que allò que jo i, suposo, la majoria de vosaltres, anomenaríeu instruments sense cap tipus de qualificatiu afegit: piano, guitarra, bateria, cordes, saxòfon. Naturalment, per al meu jove camarada un instrument musical normal deu ser, d’entrada, totalment inconcebible sense endoll, tot i que l’electricitat, per al subjecte en qüestió, no deu ser pas condició suficient, per bé que necessària, de normalitat absoluta en el terreny instrumental.
De la presentació del disc que us relato val a dir que en vaig sortir més savi que en vaig entrar. Movent-se una mica i aplicant a aquest moviment una mica de curiositat, no passa cap dia que un no aprengui coses noves. Això no obstant, em preocupa el ritme creixent dels avenços d’aquest món d’avui. ¿Com assimilar adequadament l’onada cibernètica i digital en els arxivadors d’una mentalitat analògica com la meva? Deia Napoleó que l’època de cada persona és el temps de quan tenia vint anys. Un servidor mai no ha intentat tenir vint anys de manera permanent, la qual cosa trobo, a part de cronològicament inviable, estèticament patètica. Procuro, això sí, estar al dia. Però considerant que ni tan sols sé què és l’spotify, temo que aviat aniré pels llocs i la gent em dirà, mira, ja arriba el periodista vintage.
desembre 30th, 2009
La nina
Únicament aquells que no mireu la televisió, o que aprofiteu els anuncis per anar a fer un riu, us esteu estalviant aquest any la brutal campanya de publicitat de la casa Mattel per aconseguir una venuda rècord de la nina Barbie durant les propvinents festes de Nadal. Jo, que no sóc de mirar gaire la tele, l’altre dia en poc més de deu minuts vaig comptar almenys una dotzena d’anuncis pràcticament seguits d’aquesta joguina llegendària. Un metrallament comercial que no havia vist mai. Que si nines de tots colors, que si castells, que si un gat que és una mascota i jo què sé quines collonades més destinades, suposadament, a fer les delícies de les nenes. Nenes, perquè la propaganda sexista en aquest món ja te l’etziben abans que tinguis ús de raó, ep, doncs, l’objectiu real de la publicitat de la majoria de coses que ens venen és que l’ús de la raó no l’acabem tenint mai o, si ja han fet tard, que la tornem a deixar en desús. El meu domicili és un espai lliure de barbies des de fa unes quantes dècades, bàsicament per inexistència de secció femenina infantil, que dubto que, si existís, per més filla meva que fos, pogués resistir el setge mediàtic dels de can Mattel.
Fins i tot jo, després d’uns quants dies empassant-me aquests anuncis ensucrats, ja m’estic rumiant si quan faci la carta als Reis em convindrà més demanar la Barbie Glamurosa, la Barbie Simpática, la Barbie Cariñosa, la Barbie Rebelde, la Barbie Atrevida o la Barbie Artista, els sis nous models que, amb motiu dels cinquanta anys d’aquest secall de plàstic, han tret al mercat sota l’estrambòtic títol de Barbies Fashionistas.
N’hi ha per escriure tot un tractat de sociologia amb aquest sextet que defineix perfectament no tant què vol la mainada sinó què s’espera de les clientes quan siguin grans: glamuroses, simpàtiques, carinyoses, rebels (però no insubmises), agosarades (estèticament parlant) i artistes. Si fos un anunci de relax els adjectius no podrien estar més ben escollits. No és pas gratuït que entre la gamma barbística no hi hagi incorporada la Barbie estudiant, la Barbie culgrossa, la Barbie lesbiana o la Barbie no-et-penso-recollir-més-els-calçotets-de-terra-cabronàs. Ah! O la Barbie si-vols-dinar-a-l’hora-ja-saps-on-és-la-cuina-gamarús. Uns exemplars que probablement serien molt més instructius per a la mainada però que segurament comportarien que, amb el temps, la nina caigués de l’escambell i per Nadal només en restés, en un racó del pessebre, un exemplar de Barbie caganera amagada rere la mateixa palmera de plàstic que Fèlix Millet.
Ja puc anar predicant, ja. Estic absolutament segur que la Barbie serà la joguina més demanada, més comprada i més venuda de les festes de Nadal. Amb distància. I si no la demanen les nenes ja se n’encarregaran les seves mares, antigues propietàries de la maleïda nineta dels seus ulls, de convèncer-les que si la mama hi jugava elles també ho han de fer. Ja m’ho sabreu dir d’aquí a un parell de mesos. Un rècord de vendes, serà. Segur. M’hi jugo la meva col·lecció sencera de Clicks de Famobil i la meitat dels màdelman.
desembre 2nd, 2009
Tècnicament es diu Pomacea canaliculata i al nostre país fa unes setmanes que, en general, el coneixem com a cargol poma, una pobra bestiola que no havia fet cap mal fins que no se sap ben bé com va arribar al delta de l’Ebre, lloc on no hauria de ser, i com passa amb totes les bestioles, siguin invertebrades o no, quan arriben a un lloc on no han estat convidades, reben el curiós apel·latiu d’espècie invasora. Entre altres coses perquè…
setembre 21st, 2009
Cada vegada que escric un article sobre animals domèstics, altrament anomenats de companyia, hi ha un nombre considerable de lectors que m’envien correus electrònics dient-me de tot menys bonic. Tanmateix, continuo pensant que dos milions d’anys d’evolució humana no haurien d’haver servit per acabar contemplant alguns dels nostres congèneres ajupits pels carrers tot netejant la merda del seu gos. O, pitjor encara, deixant els excrements a la vista i a la trepitjada públiques en el punt exacte on la bèstia l’ha decidit deposar en un exercici del lliure albir paradoxalment superior al de l’espècie teòricament mestressa i senyora del planeta.
No aprofundiré en aquesta meva animadversió contra les mascotes (qui diu gos, diu gat, cardina, o taràntula amazònica, si és que a l’Amazònia hi ha taràntules, cosa que desconec), sinó que em centraré en un tema relacionat que m’ha bordat l’atenció arran del cas de la terrible agressió per part d’una fera a una nena de Girona aquest mateix mes de juliol en curs. Dec ser un inadaptat sense remei, no ho descarto, però no puc deixar d’estirar-me els cabells (i això que en tinc ben pocs i curts, i no sabeu pas el que costa) davant la constatació del nivell de submissió de les nostres administracions públiques als capricis de la seva ciutadania. Que un senyor, o una senyora, vol tenir un rottweiler? cap problema, ompli aquest formulari i endavant les atxes. Un dòberman? Passi, passi, que nosaltres li facilitarem els tràmits perquè pugui tenir el monstre perfectament emparat per la llei humana.
Però, què és això? Podríem continuar amb la mà de bèsties fastigoses que un veí meu o vostre normal i corrent (si és que es pot qualificar de normal i corrent algú que tingui una serp de cascavell al menjador de casa, i n’hi ha!), però ho deixarem aquí. Quina necessitat hi ha que la gent que no tenim aquestes dèries esgarrifoses hàgim d’estar exposats als perills que poden derivar-se d’aquests desigs asocials? No hi ha prou perills i riscos imponderables en el nostre món, que encara ens cal carregar estoicament amb el temor que ens assalti un gossàs en un parc i ens arranqui la pebrotera d’una queixalada? Quan redacto aquest article s’acaba d’acceptar a tràmit una iniciativa legislativa popular per debatre sobre la prohibició de les curses de braus al Parlament. Potser seria millor haver escrit «per debatre al Parlament sobre la prohibició de les curses de braus», ja que posant braus abans de Parlament algú podria interpretar que a la nostra màxima institució democràtica ses senyories hi toregen. I els lectors més malpensats, que se’ns toregen. Personalment, no tinc res contra la protecció dels animals, i més quan es torturen per pur divertiment com és el cas dels pobres braus, però em sembla una altra mostra d’evolució simiesca que la protecció de les bestioles passi davant de la nostra. Protegim els toros dels toreros, d’acord. Però qui ens protegeix a nosaltres del gos salvatge del veí? I, un cop més, disculpeu-me si la frase anterior resulta ambigua, tot i que, en aquest, al veí li escauria perfectament, almenys, el qualificatiu de salvatge.
juliol 20th, 2009
Souvenir tipical
A finals de la setmana passada es van fer públiques unes dades sobre el nombre de turistes que visiten Catalunya. Una caiguda de més d’un deu per cent, si no m’erro. L’estadística, segons vaig llegir i escoltar en diversos mitjans de comunicació, es presentava amb una entonació negativa, donant per fet que, a l’hora de comptar estiuejants, el concepte menys és igualable a l’adjectiu pitjor. En resum, que la crisi també ha arribat a l’únic sector que semblava que encara trampejava prou bé aquest temporal de pessimisme i depressió econòmica.
Hem de ser pessimistes davant la recessió en el nombre de turistes que ens arriben per aquests verals? Doncs sí, i no.
Sí: hem de ser pessimistes perquè en aquest país ens hem acostumat a comptar els visitants a pes. Si en vénen molts, anem bé. Si en vénen menys, no anem bé. Si en vénen pocs…, sempre en vénen pocs per a uns negociants que per més carretades d’estrangers i de no estrangers que els omplin els hotels i els restaurants mai no estan contents, i si ho estan mai no es mostren públicament satisfets.
Hem de ser pessimistes perquè només cal agafar el cotxe un diumenge i acostar-se a qualsevol municipi del litoral i, davant del paisatge, preguntar-se i mirar de respondre amb sinceritat: «Si jo fos de fora, pagaria algun ral per anar a raure a una destinació com la que tinc al davant?» Mentre us rumieu la resposta, contestaré amb sinceritat jo mateix: si no fos perquè em queda a mitja hora de casa, en aquests pobles llardosos no hi posaria els peus ni curull de sangria. De fet, entre Sant Joan i l’Onze de Setembre m’hi acosto tan poc com puc, a uns racons que, amb totes les excepcions que calgui, que són ben poques, només mantenen una certa dignitat en temporada baixa, quan són lluny la massificació, la degradació i el mal d’ulls.
No: no hem de ser pessimistes perquè és molt millor que de turistes en vinguin pocs, però amb les butxaques plenes, i que se’n tornin amb les butxaques buides. Si aquesta crisi s’agreuja, i en comptes d’un deu per cent menys la caiguda és a la meitat, o més, a banda que ens hi fotrem tots de gana perquè això té un efecte dominó que ja hem vist com va amb l’exemple de la construcció, a banda d’aquest petit detall, doncs, ben segur que repensarem per força el model més enllà de la retòrica hipòcrita dels que fa anys que han predicat el turisme de qualitat mentre toleraven la devastació urbanística, la pirateria hostalera i el saqueig paisatgístic sense quarter.
Pel meu gust, em faria a la mar amb un parell de canoners i, després d’haver donat ordres de desallotjament, bombardejaria la primera línia de mar catalana sense compassió. Un cop tot arrasat es podria planificar no només el model turístic, sinó, de retruc, i amb una moderació aconsellada per l’experiència, el ressorgiment del sector del totxo. Com que aquesta proposta ja veig que resultaria impopular, confio almenys que la caiguda sigui prou profunda perquè, sense bombardejos, es pugui anar cap al turisme sostenible, que vol dir un turisme que es pugui aguantar.
juliol 8th, 2009
Sabor a llenya, uau!
No recordo com ho vaig fer per quedar-hi subscrit, però des de fa un temps rebo uns correus electrònics amb receptes de cuina, procedents d’un bloc gastronòmic que corre per la immensitat d’internet. No el marco com a correu brossa perquè algunes de les propostes que he rebut són realment atractives i fins i tot m’he aventurat a materialitzar-ne algunes, amb un èxit discretot que, en tot cas, no és pas atribuïble a les instruccions rebudes sinó a la potineria de qui les ha intentat convertir del paper (en aquest cas, de la pantalla) a la comestibilitat.
No fa gaire me n’ha arribat una de costillar ibérico a la barbacoa (el bloc esmentat és en espanyol, però afortunadament llegeixo amb més o menys fluïdesa diversos idiomes estrangers) i he quedar totalment desconcertat en repassar la llista d’ingredients. No és pas que hagi tingut cap problema de comprensió lingüística, sinó d’assimilació mental. A banda del costellam (de mig quilo pel cap baix), el pebre negre mòlt, la salsa barbacoa i la sal, a la llista de productes necessaris hi inclouen un pot de humo líquido. És a dir, fum líquid. Com que no me’n sé avenir, corro de seguida a can guguel per resoldre el dubte. Teclejo «fum líquid». Seixanta quatre centèsimes de segon més tard, el cercador m’anuncia l’existència de 109 pàgines en català que contenen aquesta frase exacta. Garbellant-hi una mica, aconsegueixo trobar el desllorigador de tot plegat. Fum líquid és un preparat que conté aigua i extracte vegetal de fusta, en el cas concret que consulto fusta de noguer. Gratant una mica més descobreixo que al mercat català actualment se’n poden trobar almenys un parell de marques, una feta a Nova Orleans, Liquid Smoke, i una altra de procedència colombiana que respon a l’imaginatiu nom de Sabor a Leña. Es veu, segons tots els textos que llegeixo sobre el tema, que amb un rajolinet, què un rajolinet, un esquitx, n’hi ha prou per aportar a la menja un sabor de carn a la brasa encara que la carn no hagi tocat la graella ni de lluny. Cada dia s’aprenen coses noves, per bé que aquesta novetat l’he apresa una mica tard perquè ja fa un cert temps que corre pel mercat d’un tipus de cuina postmoderna que jo batejaria, si és que hagués de definir-la, amb un nom com ara la cuina de garsa per perdiu. Antigament (al ritme que evolucionen les coses, vol dir només fa uns quants anys) expressions com vendre fum o fabricar màquines d’empaquetar fum tenien unes connotacions pejoratives. Avui dia, vendre fum és un negoci amb grans perspectives de futur en un món cada cop més desforestat, per una banda, i per l’altra preocupat per reduir les emissions a l’atmosfera, i si la cosa tingués tres bandes hi afegiria la pèrdua de paciència que deu tenir la gent per coure una carn a la brasa com cal. Tothom és lliure d’intentar fer negoci com vulgui, o com pugui. Només faltaria. Però a partir d’ara, quan vagi a un restaurant neorural i em clavin una autèntica fortuna per una graellada, abans de pagar els exigiré que m’ensenyin la graella, la llenya i el caliu.
juliol 1st, 2009
Una amiga meva que és especialista a abocar aigua al vi en situacions d’eufòria desfermada o optimisme insubornable, em comentava l’altre dia, tot buidant un Empordà negre de batalla per fer passar el pa amb tomata al final del Chelsea-Barça de gloriós record, que el conjunt blaugrana pot ser un equip fantàstic, meravellós i acreditar tots els qualificatius positius que s’hi vulguin afegir, però en canvi, analitzats un per un, els jugadors són francament lletjos. No pas d’aquells tipus d’homes que fan por, de lletjor intimidatòria i virilitat sense polir, que en el fons desperta un cert atractiu salvatge. No, no, els jugadors del Barça, segons ella, exhibeixen uns rostres insípids, anodins, perfectament oblidables, que la màxima sensació emocional que arriben a generar és més pròxima a la hilaritat o la compassió que no pas a la lascívia. L’afirmació taxativa de la meva amiga va acompanyada d’uns quants noms que, certament, no deixen gaire marge de dubte: Leo Messi, Dani Alves, Yayà Touré, Carles Puyol. «El 2 a 6 de Madrid va estar molt bé –em diu–, però s’ha de reconèixer que els del Madrid tenien jugadors molt més guapos.»
Ja se sap que amb això de la bellesa tot són gustos, i fins i tot segur que d’entre tota l’afició blaugrana en trobaríem alguna, o algun, que considera Keita irresistiblement atractiu. D’entrada, l’observació estètica de la meva amiga em fa reflexionar sobre els diferents nivells de lectura que pot tenir un mateix fragment de realitat. Uns ens fixem en la bellesa del joc, o en l’efectivitat; altres centren la seva atenció en la morfologia dels contendents. Depenent d’un o altre punt de vista la victòria, curiosament, es decanta cap a bàndols diferents. Per sort, l’aspecte físic dels integrants d’un equip no suma ni resta punts en cap competició de caire purament futbolístic.
L’altra conclusió que n’extrec, de tot plegat, és que per triomfar a la vida no cal ser guapo (visca, encara tinc possibilitats d’arribar a ser algú important!), potser deixant de banda els concursos de bellesa i les llistes electorals del partit del senyor Berlusconi. Sigui com sigui, sempre s’ha dit que una persona lletja ha d’esforçar-se el doble per obtenir el mateix reconeixement que una de bon veure i/o de bon tocar. En el món de la mitologia actual, de totes maneres, la majoria de pòsters que decoren habitacions d’adolescents d’un i altre sexe no sempre han tingut en compte el físic, especialment en el cas de l’esport. Sí que és indiscutible la tendència a adorar la bellesa. Però no és menys cert que tots, i totes, hem venerat més d’un lleig (i no tantes lletges, també és veritat) sostinguts amb xinxetes a les parets de les nostres habitacions de mainada i adolescents. Repassem-ho mentalment i hi trobarem futbolistes rabassuts, jugadors de bàsquet desmanyotats, corredors de fórmula 1 amb rostres desfigurats o cantants de rock amb figures demacrades, ulls injectats o rastes llefiscoses. La Història la capitalitzen els guapos, però generalment l’escriuen els lletjos. I els jugadors del Barça, aquests lletjots meravellosos, n’estan redactant, ho guanyin o no ho guanyin tot, un capítol imprescindible.
maig 18th, 2009
Estadi de Montilivi. FOTO: LLUÍS SERRAT
Això que Girona presenti la candidatura per convertir-se en una de les subseus d’un hipotètic mundial d’Espanya de futbol el 2018 o 2022 té la seva gràcia, no es pot pas negar. Vull dir que fa riure. Perquè els senyors que han tingut aquest acudit han comès un greu error de previsió geoestratègica. Un error monumental que els desacredita com a dirigents. Ho dic perquè en fer aquesta proposta, els promotors, que poden actuar amb tota la bona voluntat que vulgueu, han oblidat el petit detall que, amb tota probabilitat la ciutat de Girona, l’any 2018, o el 2002, no podrà ser subseu d’un mundial d’Espanya perquè, senzillament, ja no serà una ciutat espanyola sinó catalana. Què? Que penseu que creure que Catalunya serà independent el 2018, o el 2022, és ciència-ficció? Bé, no pas més que pensar-se que Girona pot tenir un estadi per a 40.000 espectadors, i bé que n’hi ha que sembla que s’ho empassen.
abril 28th, 2009
Previous Posts
