El Consell Consultiu ha determinat que el govern de Zapatero és incompetent per intervenir a Catalunya en qualsevol aspecte relacionat amb la fusió de les caixes d’estalvis i, per tant, el decret llei de creació del fons de reestructuració d’ordenació bancària, conegut com el FROB, és antiestatutari. La pilota és a la teulada del govern de la Generalitat, que ha de decidir a partir de disposar d’aquest informe, que cal recordar que no és vinculant, si porta el FROB al Tribunal Constitucional o no. Els socialistes, a hores d’ara, serien més partidaris d’arribar a una solució pactada amb el govern espanyol que no pas portar el FROB al Constitucional, malgrat que els seus socis de govern i l’oposició els demanen que recorrin contra el decret llei. Els dubtes dels socialistes s’expliquen: el FROB és un dels esquers que el govern espanyol ha fet servir per reordenar el panorama financer de l’Estat; això ha permès la fusió a Catalunya de Sabadell, Terrassa i Manlleu i obre la porta a la fusió realment desitjada pels socialistes, la de les caixes provincials: Catalunya, Tarragona i Girona. Una fusió d’aquestes tres darreres entitats donaria als socialistes un poderós instrument econòmic, del qual fins ara no disposaven plenament perquè les Diputacions de Girona i Tarragona, que tenen un pes notori en les caixes, eren fins a les darreres eleccions municipals en mans convergents. Aquí, doncs, se’ls planteja als socialistes un dilema: anar al Constitucional i quedar-se sense una eina per pressionar les tres entitats perquè es fusionin o no anar-hi i continuar disposant de l’esquer del FROB a compte de crear un perillós precedent d’invasió de competències… Si el govern pensés com a govern, no hauria de tenir cap mena de dubte: hauria de portar el decret llei de creació del FROB al Constitucional avui mateix. Catalunya no es pot permetre una invasió de competències contra allò que marca un Estatut que ha estat aprovat recentment. Si, a més, es manlleven les competències en una àrea tan sensible i estratègica com l’econòmica encara cal ser més contundents. Els interessos polítics s’han de deixar de banda, sobretot si entren en contradicció amb la regla bàsica del manteniment de la identitat política. Si ara, per una qüestió partidista, el govern català transigeix, sempre es trobaran motius per deixar que l’Estat faci el que vulgui, saltant-se lliurement les normes del joc. Catalunya té poques coses que li donen un perfil semblant al d’un estat, i la capacitat legislativa n’és una; per cap concepte el govern que les defensa pot deixar que el trepitgi un estat massa acostumat a fer-ho.