Fa mesos i mesos que veus diverses anuncien que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut és imminent. De fet, hi ha un diari dels que s’editen a Barcelona que ho ha anunciat un munt de vegades, aportant cada cop una filtració sobre com serà la retallada; per cert, sempre contrària a l’esperit del que es va aprovar el 30 de setembre al Parlament i que després es va llimar a cop de ribot espanyol. Ara, ja sigui per inspiració divina o política, Òmnium Cultural sap alguna cosa que la resta no sabem i convoca una gran manifestació per a aquesta tardor contra la retallada de l’Estatut. Porta ja té el suport de l’expresident Maragall i espera l’assistència del també expresident Jordi Pujol i dels expresidents del Parlament català Heribert Barrera i Joan Rigol. D’entrada, ERC i Convergència ja han dit que s’hi afegiran. Amb la mateixa rapidesa que Òmnium convoca els catalanistes a mobilitzar-se, la plataforma Sobirania i Progrés replica que ja no toca sortir al carrer per reclamar que el Constitucional no piconi els nostres drets, sinó que ara el que toca és manifestar-se per reclamar l’autodeterminació. Tenen raó. Deixant de banda que tot són postures sobre una especulació –una sentència desfavorable del Constitucional, que no hi és però se l’espera–, la societat catalana ha de començar a prendre decisions sobre el seu futur. Hem obtingut un finançament que, malgrat el que ens digui qui l’ha comprat, és del tot insuficient per a les nostres necessitats, tal com s’ha encarregat de recordar-nos l’informe de la prestigiosa agència de qualificació de riscos Standard & Poor’s. La caiguda dels ingressos provocada per la crisi no es veu compensada amb els diners que Madrid ens permet tenir. D’altra banda, políticament no ens deixen anar més enllà. L’Estatut que el Parlament va aprovar amb un 90% dels vots va quedar reduït a un facsímil en l’essencial per poder ser aprovat per les Corts espanyoles, i bo i així encara, diuen, ens el limitaran més els tribunals espanyols. Arribats a aquest punt s’ha de certificar la mort de la via autonomista. La pressió catalana sobre Madrid no ha servit per modificar els trets essencials d’un estat amb vocació centralista –on ha quedat la reforma del Senat?– que ens limita per coartar-nos el creixement. Catalunya ha de mirar cap a Europa, a la recerca de les complicitats que ens permetin evolucionar cap a la consecució d’un estat propi, que des de la pròpia sobirania decideixi quina relació manté amb Espanya. No podem continuar renunciant al dret a decidir.