De totes les coses que els polítics d’aquest país han dit des que es va fer pública part de la sentència del Tribunal Constitucional -no oblidem que encara poden arribar més retallades quan se’n faci pública la resta- em quedo amb la que ha dit Joan Puigcercós, president d’Esquerra Republicana. Ha estat l’únic que ha trencat la cantarella de «no compartim la sentència però l’acatem». Ho sento molt però, tal i com diu Puigcercós, no es pot acatar una sentència que és injusta i que, a més a més, vulnera els drets i les llibertats dels catalans. El poble sobirà va parlar a les urnes, com ho van fer els dos màxims representants de la sobirania popular: el Parlament català i el Congrés dels Diputats espanyol. No pot ser que quatre magistrats, dels quals se’n pot qüestionar fins i tot la legalitat en l’exercici del seu càrrec perquè una part tenen el mandat caducat, judiquin sobre el present i el futur de Catalunya. Si no podem admetre, lògicament, les sentències dels tribunals franquistes tampoc podem admetre les que es passen per l’arc de sant martí la legitimitat del poble. Ens convé una certa dosi de pacífica i ordenada desobediència civil.

El Tribunal Constitucional ha fallat. Potser seria més correcte dir que l’ha encertat de ple. S’ha carregat els principis nuclears de l’Estatut, diguin el que diguin el President Montilla i la vicepresidenta espanyola. No és que hagi guanyat el PP. És que ha perdut Espanya.Pot semblar una contradicció, però no ho és. L’Espanya autonòmica ha fracassat com a projecte comú. I això obre una oportunitat a Catalunya: clara i diàfana. Un camí que no hauria de tenir retorn. Ja no són possibles més peixos al cove. Ni és materialitzarà el somni d’un estat federal. Ni Espanya es transformarà, contràriament al que va predir erròniament el President Maragall. Això s’ha acabat i s’ha acabat perquè Espanya ho ha volgut; perquè els dos partits majoritaris espanyols han decidit que calia donar cop de carpeta a la qüestió catalana. Ells consideren que la partida ha acabat en taules, i per això tant els uns com els altres han dit que han guanyat. L’opi del futbol, la duresa de la crisi i la incapacitat dels partits catalans per posar-se d’acord per la proximitat de les eleccions catalanes haurien de fer la resta de la feina bruta. Ara és el torn del poble català. Ara mateix hi ha un intens debat al Facebook entre els partidaris de manifestar-se i els de no fer-ho. Uns perquè consideren que s’ha de defensar l’Estatut, altres perquè pensen que toca reclamar el dret a decidir i que anar a una manifestació en defensa d’un cadàver legal no té ni solta ni volta. Aquest serà el problema: no serem capaços de posar-nos d’acord. O potser sí. Convindria pactar uns mínims que permetessin una manifestació massiva del poble català: pel dret a decidir i contra els abusos del poder espanyol. No podem oblidar que un tribunal sense cap legitimitat moral -i convindria dir que tampoc legal- ha violentat la decisió dels catalans expressada a les urnes. Ha violentat, doncs, el dret a decidir del poble sobirà en el marc de la mateixa Constitució espanyola. Han abusat de la seva posició dominant per enviar aquest país a una situació predemocràtica, anul·lant certs preceptes relacionats amb la llengua, a banda de negar-nos el dret de definir-nos com a nació. Tenen por. Només això explica que s’hagin fet un fart de repetir allò de «la indisoluble unidad de la nación española» en la resolució. D’això l’Estatut no en parlava. Res pot aturar la voluntat de llibertat del poble català si aquest actua unit. No serà un camí fàcil, ni serà una realitat a curt termini, però és una evidència que aquest futur és més possible avui que ahir. Al davant, però, han de posar-s’hi els partits catalans. No n’hi ha prou amb les forces independentistes. És fonamental que Convergència, que ha estat la referència d’aquest país durant més de dues dècades, faci una aposta pel dret a decidir. I que els sectors sobiranistes del PSC perdin la por. Aquest país els necessita a tots plegats. S’ha acabat el tacticisme. És l’hora de la veritat. Estaran a l’altura…?

Nova tongada de consultes sobiranistes. La primera plenament activa en l’històric cinturó roig. La Consulta ha posat en evidència que  la corona metropolitana es un espai on els partidaris per la independència han de treballar molt si volen assolir una majoria social que aboni la secessió. Cornellà ha mobilitzat el vot contrari a la independència, que ha arribat al 20%, cosa que ha contribuït a situar la participació en aquest municipi del Baix Llobregat per sobre dels de la resta de la comarca. Cornellà és l’exemple que la immigració espanyola dels anys seixanta i setanta no ha fet el tomb quan, paradoxalment, hi ha percentatges interessants de la nova immigració que han votat a favor de la independència de Catalunya. Pitjor és la situació de municipis com Badalona on el referèndum no té data, perquè no s’ha pogut trobar un mínim comú denominador cívic que permeti muntar una plataforma, tal com explica el blocaire Jaume Lleal. Per equilibrar la balança, i encara en territori metropolità, la bona i organitzada feina d’Alfons López Tena ha aconseguit una xifra rècord de participació en una gran ciutat, arribant a un 23,7%. Cal preguntar-se un cop més si una major organització, potser més professional i menys voluntarista, hauria aconseguit incrementar els índexs de participació. En tot cas, en els pròxims dies, potser avui mateix, podria caure -ho asseguren per enèsima vegada- una sentència contrària a l’Estatut, que podria laminar l’autogovern del país d’una manera radical, deixant-nos en una situació política d’extrema precarietat anterior a les llibertats assolides el 1979. Una sentència d’aquesta mena podria ser el detonant que ens fes madurar de cop, fins i tot als catalans del Baix Llobregat… Si es dóna el cas, els polítics hauran de respondre amb contundència i fent causa comuna -cosa difícil si tenim en compte la proximitat de les eleccions i l’espanyolització del discurs del PSC-, com també haurien de fer-ho els independentistes que, com diu Josep Maria Pasqual en un article a El Punt, necessiten sumar forces i dissenyar un full de ruta comú si volen arribar a bon port.

L’odi cap a Catalunya que amb militància exerceixen personatges com Federico Jiménez Losantos és patològic. Tota aquesta gent de la caverna tant es poden atrevir a insultar lliurement en antena una consellera del govern de Catalunya -sense que ningú els rectifiqui ni els moderi- com a reescriure la història del país, fent passar les víctimes per botxins. El darrer exemple l’han protagonitzat Losantos i César Vidal. Aquests dos personatges han tingut la gosadia de dir en directe a través d’Esradio, que Companys va ser responsable de més del doble d’afusellaments a Barcelona dels que es van produir en temps de Franco. I, lògicament, vinculen la mentida històrica amb el present afirmant que aquesta pretesa actuació del president de la Generalitat republicana és un model de conducta «per a Montilla i els seus sequaços». Ni després de les querelles que han perdut i les indemnitzacions que han hagut de pagar n’aprenen.

Catalunya no necessita redemptors però sí que necessita una conjura de voluntats que faci possible que el país doni un pas endavant i s’atreveixi a plantejar-se seriosament l’opció de la independència. Reagrupament es va presentar com l’opció política que podia servir per aglutinar el marasme de forces que es mouen a l’entorn del concepte d’independència, però la realitat no és aquesta. Reagrupament és un partit del qual no se’n coneixen les propostes polítiques més enllà que defensa la independència de Catalunya sense embuts. És un partit que sembla buit d’idees i d’ideari. I rebla el clau d’aquesta percepció el fet que sembla que l’únic afany de la direcció del partit sigui aconseguir que Jan Laporta encapçali el seu projecte polític. No s’acaba d’entendre aquesta obsessió per Laporta quan l’encara president blaugrana ja ha dit que si fa el pas a la política ho farà mitjançant la seva pròpia plataforma política i quan les eleccions a la presidència del club han demostrat que Laporta no és tan ben valorat com els dirigents de Reagrupament volen fer creure a la seva militància.

Artur Mas afirma que el país no està madur per afrontar un referèndum sobre la independència. Els polítics catalans semblen molt acostumats a expedir carnets de maduresa. Qui decidirà quan Catalunya està prou madura per posar-se davant del mirall? Un polític basant-se en la seva intuïció o en un sondeig electoral? Què no és una prova evident de maduresa política la democràtica Consulta independentista que ha fet votar milers de persones arreu del país? Què no és un signe de normalitat que la televisió pública en parli sense embuts i fins i tot defensi la tesi de la secessió en un reportatge emès en prime time? És molt possible que ara com ara l’independentisme no guanyés un referèndum vinculant sobre la independència, però això no vol dir que ens hagi de fer por plantejar-lo. El problema de CiU és que el tacticisme i les tensions internes de la federació li impedeix ocupar una posició central en el debat de la independència. Un signe que el país està madur seria, precisament, que els nacionalistes se sumessin a les forces que defensen sense embuts la independència. Ara bé, pensar en un front comú entre CiU, ERC i els grups i grupets independentistes és avui per avui ciència-ficció. No estan madurs.

La situació política i econòmica de Catalunya i de l’Estat és, no cal dir-ho, molt complicada. La conjuntura global porta l’Estat espanyol pel camí del pedregar -i amenaça amb arrossegar tota Europa (el pes relatiu d’Espanya no és el de Grècia)- i Catalunya no està en millors condicions: a l’endèmica problema del finançament econòmic hi hem de sumar les retallades pròpies de l’ajustament promogut per Zapatero (i comandat des de Brussel·les), que debilitaran encara més la feble economia catalana. Políticament la situació no és per llençar coets. No hi ha un horitzó clar sobre el futur i el present està farcit d’escàndols de corrupció que els partits, tots, utilitzen amb finalitats electorals. Fins i tot en l’àmbit municipal, sobretot en el cas de la capital, vivim una situació marcada per la desorientació que no ajuda a incentivar la confiança en la classe política. Estant així les coses, els nostres polítics ens obsequien amb una distracció: la prohibició de l’ús del nicab i el burka en els equipaments públics de bona part de les ciutats de Catalunya. Aquesta fal·lera prohibitiva no té cap mena de sentit, per moltes raons: primer, es poden comptar amb les mans els casos de dones a tot el país que porten aquests atuells; segon, la prohibició pot produir l’efecte rebot que acostumen a tenir totes les prohibicions i, finalment, estem abonant les tesis dels partits xenòfobs com Plataforma per Catalunya, que aprofiten per fer lluir el seu líder en pobles i ciutats on no l’havien vist mai. Aquest debat no està al carrer. No és necessari i fa un flac favor a la societat catalana. Només l’agitació del fantasma de la por, que al llarg de la Història s’ha demostrat que és una bona distracció, ho justifica. Ens diuen els polítics que és una qüestió de seguretat… Algú ha vist un delinqüent atracar una oficina municipal enfundat en una burka? El que està passant és irracional i tampoc està funcionant com a distracció. Hi ha un moment que a la gent no se la pot enganyar ni amb demagògia ni amb falses polèmiques. S’hauran d’empescar alguna cosa millor.