El bon català


El pretès enfadament del President Montilla per la sentència de l’Estatut s’ha anat diluint. Només cal anar a l’hemeroteca i seguir les declaracions d’aquests dies per veure com el seu discurs ha anat perdent to i s’ha anat acostant al teorema oficial del PSOE, que consisteix en dir que tot es pot reconduir i que ningú pateixi, que a l’Estat no s’ha trencat res. És també la posició del PSC, des d’on s’obstinen en qualificar de «nacionalistes radicals» tots aquells que defensem el dret a decidir i que ho fem de manera seriosa i sense hooliganisme -que d’aquest en el món independentista, com a tot arreu, també n’hi ha, malauradament-. Els socialistes, però, no són els únics que estan neguitosos. A en Duran i Lleida també li deu pujar la pressió davant tan sobiranista que surt de l’armari a la federació nacionalista, i s’atreveix a dir que la manifestació de dissabte es pot convertir en «un aquelarre independentista». A tots plegats els incomoda que hi hagi qui planteja,  sense estridències, el dret a l’autodeterminació. Per això han començat una campanya, encapçalada pel president de la Generalitat, per pressionar Òmnium perquè aparqui el lema triat per a la manifestació i el substitueixi per una senyera. Ara ens diuen que darrera la bandera hi cap tothom però no darrera el lema de «Som una nació». Quina mania de voler fer seure tothom a taula! Qui no cregui en el lliure dret de Catalunya a decidir, també sobre les lleis que el governen, que no vingui dissabte. I no passarà res. Aquesta obstinació per acontentar tothom és el que, finalment, ens fa renunciar a la nostra identitat. Un exemple: ara el president del FC Barcelona fa el seu primer discurs en tres idiomes perquè «el Barça és de tots». Sense negar la universalitat del Barça, voleu dir que no neguem la pròpia identitat introduint per la força altres idiomes de bones a primeres? Potser sóc provincià, però no recordo que el president del Reial Madrid, per citar algú, digués ni un sol mot en català quan va prendre possessió del càrrec, i això que a Catalunya hi ha una nodrida afició madridista (ningú no és perfecte…). El bon català, sempre tan preocupat per quedar bé… Finalment, un vídeo que un amic ha rescatat del Youtube: una festa de fi de curs als Maristes de Sanlúcar la Mayor. Si els catalans féssim un final de curs ballant al ritme dels Segadors els espanyols se’ns menjaven!!