Arxiu mensual: setembre de 2010

L’ofici

Les noves tecnologies de la comunicació han posat en crisi moltes coses. Una és la funció dels mitjans de comunicació i, com a conseqüència, el paper dels periodistes. La xarxa ha permès l’aparició espontània d’una forma de comunicació, que s’exerceix de manera individual però també col·lectiva (l’exemple més recent és el de Wikileaks i les filtracions sobre la guerra de l’Afganistan), que alguns han volgut qualificar de periodisme ciutadà. En aquesta nova realitat, els ciutadans canvien el rol de subjectes passius de la informació pel d’elements actius, subvertint l’ordre establert d’emissor i receptor.

És cert que aquest canvi de paradigma s’ha produït per les facilitats comunicatives que atorguen les noves tecnologies, però també perquè la classe periodistíca, amb els anys, s’ha acomodat. Cada cop es fa menys periodisme de carrer i més de butaca –per no dir de sofà–. Els mitjans han acabat esdevenint presoners de les agències de notícies, de les notes de premsa –que sovint es reprodueixen acríticament i assumint com a propi el missatge emès per empreses i institucions– i s’ha menystingut l’essència de la professió –contrastar la informació.

El periodisme ha perdut capacitat d’interpretació –que és el que fa realment valuós l’ofici– i, sobretot, capacitat d’exercir l’autocrítica i de reinventar-se diàriament, formulant sempre una pregunta més que porti el periodista a anar una mica més enllà d’allò que veu. Com a conseqüència, i amb l’excepció dels matisos polítics de cada mitjà –quan no manipulacions–, les notícies que llegim als diaris, que sentim als butlletins radiofònics i que veiem a la televisió són les mateixes. Sempre, és clar, hi ha excepcions.

No és estrany, doncs, que els ciutadans més mobilitzats puguin arribar a convertir-se en referents a la xarxa, malgrat que en la seva actuació hi pesa més l’opinió que no pas la informació, l’unilateralisme que el contrast informatiu. El principal problema de la informació que es difon a la xarxa és la credibilitat, cosa que és més difícil de qüestionar en el cas de les empreses periodístiques, que basen el seu negoci, precisament, en la veracitat del que publiquen. I per molts anys.

Divisió

L’independentisme català és minifundista. Més i tot que el comunisme, amb el qual comparteix l’esquema de promoure l’atomització al mateix temps que demana la unió dels grups, grupets i grupuscles que componen el seu univers.

No podrem construir una alternativa seriosa a Espanya mentre les capelletes s’imposin a la unitat d’acció. Espanya és, des d’un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l’objectiu comú, d’això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i conservadors són els mateixos.

La dispersió de l’independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix,
i aquesta és una de les greus mancances de l’independentisme català, com seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha de portar a la llibertat, perquè pocs l’han fet públic. El missatge només és un: independència. Doncs amb això no n’hi ha prou per assolir una majoria ni electoral ni parlamentària.

El panorama dels partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per aconseguir la convocatòria d’un referèndum sobiranista. No hi havia una majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan uns i altres per les seves parcel·les d’un poder que és inexistent i per capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.

O l’independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris, cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.