Professionalment parlant vaig tenir la sort de ser de les darreres generacions de periodistes que es va poder criar en l’ambient d’una redacció on els periodistes cridaven (especialment els companys de la secció d’esports); alguns jefes encenien un cigarro mentre en tenien un altre a la mà o fumaven uns puros que duraven hores; on alguns insignes periodistes -dels quals he après moltíssim- arribaven a la una amb son als ulls i olor d’aftershave; on primera hora de la tarda eren les sis i les redaccions tancaven edició a partir de la una de la matinada; on els ordinadors emetien un verd fosforescent, no existia internet i els maquetadors arreglaven faltes d’ortografia a les planes filmades amb paper de negatiu fotogràfic amb un celo i un cutter. Aquella olla de grills ha estat sens dubte una de les experiències laborals més estimulants de la meva vida. En aquella redacció, la d’El Punt de Girona del carrer Figuerola, vaig aprendre en un mes tot el que cinc anys de Facultat no m’havia ensenyat. Vaig aprendre a discutir les notícies que publicàvem; que fos un pecat mortal publicar sense contrastar; a rebre bronques inhumanes que s’arreglaven amb un somriure… a la fi, a sentir-me part d’una comunitat que treballava per un objectiu comú que era fer un diari nacional per edicions des d’un punt de vista absolutament allunyat del melic barcelonacentrista.

Poca cosa queda de tot allò, més enllà del record i d’un cert enyorament, perquè tots èrem força joves i amb ganes de menjar-nos el món. I no explico tot això perquè El Punt hagi canviat (que també) sinó perquè la societat s’ha transformat fins a un punt que no hi ha qui la reconegui. No em queixo de l’evolució, més aviat em queixo de la regressió de valors que ha patit el món amb l’excusa de la tecnologia. En lloc de dominar nosaltres la tecnologia per fer del planeta un espai socialment més just, hem deixat que la tecnologia ens domini. A l’inici per comoditat, per pragmatisme, fins que un dia hem descobrirem que allò que en diem “el sistema”, gràcies a la tecnologia, ha trencat els grups humans i ha afavorit l’aïllament social.

Em declaro fervorosament contrari al teletreball. Ja sé que hi haurà molta gent que em dirà que això permet conciliar la vida laboral i familiar, etc.. Respecto aquest punt de vista, però  considero un engany el teletreball. Durant tots aquests anys he fet de tot: he estat en una gran redacció, en una de mitjana, en una petit despatx de comunicació i confinat a casa (voluntàriament) fent teletreball. Conciliació familiar? Discutible. Exemple: tens fills petits i et veuen tot el dia davant d’un ordinador fins que es cansen i et vénen a reclamar. Tens dues opcions: fer-los cas o ignorar-los. Si els fas cas, acabaràs treballant a la nit; cosa gens recomanable si vius en parella perquè al final ella/ell pensa que conviu amb una extensió bípeda d’un mouse. Si ignores a la mainada quan et reclama, la imatge que acabaran tenint de tu és que et passes tot el dia treballant i que ets una persona antipàtica, perquè en un percentatge força elevat de vegades quan vénen a exigir-te que esitguis per ells resulta que tu estàs enmig d’una crisi laboral o, pitjor encara, l’ordinador ha implosionat i has perdut tota la feina. Seguim amb la conciliació, fins i tot si només has de conciliar-te amb tu mateix perquè estàs sol. O ets una persona realment disciplinada i amb prou espai per diferenciar el lloc de treball de la resta de la casa o hi ha un moment que no saps si vius per treballar o si treballes per viure, perquè et passes el dia amb pijama o amb xandall (el pijama de dia…) o amb qualsevol peça de roba que trobes. Deixes dinars a mitges per fer la feina, i feines a mitges perquè has caigut en la temptació de la bacaina, de la sèrie del migdia, de la videoconsola o de qualsevol altra oferta d’oci que tens a mà. S’ha fet tard i t’adones que no has acabat allò que has d’entregar. T’autosugestiones i et dius que és cosa de poca estona, i et poses a treballar fins ben entrada la matinada. Malament: pots haver iniciat una espiral que pot arribar a ser caòtica.

Admetem que tot això, aplicant una barreja de disciplina militar i mindfullness, és superable. Hi ha una cosa que el teletreball no trenca (tot i que molts em direu que m’equivoco), que és l’aïllament. És cert que cada cop surten més eines que permeten fer videoconferències simultàniament amb més persones de les que ens caben a la pantalla; que podem emetre en directe per Instragram, Facebook Live o Youtube i interactuar amb les persones que ens segueixen; però ho sento, no és el mateix que compartir espai físic amb altres persones. Treballar en un mateix espai permet generar dinàmiques de creació espontània (imprescindibles en certes feines); interactuar amb la resta de persones amb coses tan significatives com el llenguatge no verbal (no és el mateix que l’emoticona, sisplau!); es pot discutir en els temps de recès de qualsevol cosa i quan suts de la feina alguns companys s’han convertit en amics o, fins i tot, en alguna cosa més. Les videoconferències són molt útils, però no substituiran mai les sensacions que produeix una abraçada d’un company quan reps una mala notícia que no té res a veure amb la feina; les discussions sobre els mals del tabaquisme; el poder agafar suaument una companya del braç quan la defensa de la seva postura és excessivament vehement en una reunió de feina i, com això, moltes més coses. Sóc un romàntic, no ho nego, però aquests dies estem participant en l’experiment social més bèstia de la història de la Humanitat en molts aspectes, entre ells la possible generalització del teletreball com a eina de dissolució de la consciència de classe treballadora (i no he sentit cap sindicat dir-ne res, per cert). I tot en nom de la netedat i d’una falsa seguretat. No patiu, continueu pensant que ho fan per nosaltres…