Arxiu de la categoria: Coronavirus

Si és nova no és normal, és diferent

Fa dies que li dono voltes al concepte per veure si en trec l’entrallat. Quan més hi aprofundeixo, i a la vista de les coses que passen cada dia, més m’empipa la jugada semàntica i com aquesta es va reproduint sistemàticament per tot arreu. Parlo d’això que el president del govern espanyol Pedro Sánchez ha definit com a “nueva normalidad”. Ho sento. La normalitat no pot ser nova. Segons el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, la definició de normalitat és: “Cualidad o condición de normal” i per no deixar lloc a dubtes acompanya la definició d’una frase d’exemple: “Volver a la normalidad”.  I què diu de normal? Entre altres coses: “Habitual u ordinario”. Dit d’altra manera, la normalitat sempre fa referència a una experiència coneguda i viscuda; per tant definir-la com a nova és, en si mateix, un oxímoron.

Ara bé, l’ús de la frase “nova normalitat”, que repeteixen arreu com un mantra, no és pas cap errada lingüística fruit de la incapacitat dels polítics d’articular frases coherents (tot i que ningú els discuteix que aquesta habilitat la tenen), sinó que és una manera simple d’implementar en els nostres cervells que anem cap a una situació on s’albira, per a la nostra protecció és clar, una retallada de les nostres llibertats. Aquests dies n’hem tingut algunes proves que resulten escandaloses però que li deuen semblar bé a tothom, perquè ningú diu res. Alguns exemples: pots anar a la platja a nadar però no a banyar-te o a prendre el sol. Ens hem tornat bojos? O sigui que si anem a la platja i anem nadant mar endins no hi ha cap problema, però si ens remullem a la vora podem sortir emmanillats. Més relacionat amb la platja: crec que era a Barcelona que havien dividit la sorra en quadrícules amb plàstics (molt ecològic) perquè les persones no es moguessin de la plaça assignada. I seguim: pots anar a treure el gos però com vagis sol pasejant enmig del no-res et multaran; les reunions no poden ser de més de deu persones, per tant, una família nombrosa que celebri un aniversari pot anar al cuartelillo i el pastís pot quedar confiscat com a prova… i així més i més i més. Totes mesures pensades per restringir la llibertat i, especialment, per generar un sentiment generalitzat de por e inseguretat. S’ha arribat a l’extrem d’impedir visitar familiars, siguin o no persones en situació de risc, o recomanar que no ens donem les mans o ens abracem. Ens imposen un procés que és deshumanitzador (a no ser que hagis nascut a Vulcà que aleshores ja no tens sentiments…) i els xaiets surten als balcons a aplaudir-ho. Quin fart de riure que es deuen fer els mateixos que compren mascaretes que no serveixen; que van retallar la sanitat; que van amagar informes redactats al febrer on s’advertia que calia impedir mesures de distanciament social; que han deixat morir a les residències d’ancians milers de persones… I aquí ni es mouen de la poltrona ni es toquen el sou, mentre deixen penjats els autònoms i aboquen les empreses a fer uns ERTO que després no paguen. Ciutadans, ciutadanes, veïns, veïnes, sindicalistes, aplaudidors de balconada… on sou?

De veritat acceptareu sense rebelar-vos aquesta “nova normalitat” que tot just comencem a tastar? Perquè no us enganyeu, els que es manifesten ara no són persones indignades amb la retallada de llibertats, són ultres de VOX que intenten forçar un canvi polític per posar-se ells i, amb tota probabilitat, inventar-se una “nova nova normalitat”, on directament esborraran la paraula llibertat del diccionari. El que estem vivint i el que està a punt d’arribar no és qüestió d’ideologies, d’ètnies, de religions, fins i tot, podria dir que no té res a veure amb els centenars de variants de teories conspiranoiques que es difonen per internet. A la fi, estem davant una qüestió de diners, element fonamental per a l’exercici del poder. S’acollona la població per posar-los una vacuna que, ¡oh sorpresa!, estarà llesta en un temps record. La vacuna no serà gratuïta, és clar. La o les farmacèutiques que la desenvolupin es faran milmilionàries i amb elles totes aquelles persones que han estat “cooperants necessàries” per fer possible l’estat d’histèria mundial. S’hauran destruït economies senceres? Hauran mort milions de persones? Des de la perspectiva cruel de la rendibilitat econòmica els morts, les economies destruïdes són part de la inversió que calia fer per obtenir els beneficis a curt, mig i llarg termini.

El pròxim pas: fer la vacuna obligatòria per evitar fugues en el negoci i, com aquell que no vol, com ja ens haurem acostumat a viure en un estat de coerció -per a la nostra seguretat-: ens aplicaran controls biomètrics, de temperatura, geolocalització per mòbil, control d’aforaments i un llarg etcètera de restriccions avalades per anuncis de grans corporacions felicitant els nostres valents metges (als quals tornaran a rebaixar el sou quan puguin), infermeres i a nosaltres mateixos per ser obedients i “solidaris”. Recordeu com es volava abans de l’11 de setembre; què feieu als aeroports? Oi que no? Només han passat 19 anys. Vivim més segurs? Noooo. Però els polítics i entorn divers que van provocar l’aprovació de la Patriot Act –mesures copiades arreu on hi va haver oportuns atemptats-, són lliures; ningú els ha demanat responsabilitats (algú jutjat per la destrucció d’Iraq on no hi havia les anunciades armes de destrucció massiva?) i segur que els seus comptes bancaris estan plens de zeros. La nostra facilitat per oblidar i la nostra falta de compromís amb nosaltres mateixos i amb la resta de persones és la nostra feblesa.

 

Coronavirus

El megatest d’estrès sanitari i el col·lapse del sistema

Com a prèvia hauria de fer servir aquella frase, falsament atribuïda a Fray Luis de León, de: “com dèiem ahir”… per encapçalar aquest post al meu bloc. Aquest ahir data del 28 de juliol de 2015 i anava precedit, en unes poques entrades anteriors, d’una seriosa declaració d’intencions: “juro que tornaré a escriure al bloc cada dia!” Bé… temps era temps. Ara ja he après que mai pots jurar res; que fer plans que van més enllà de 24 hores s’han de qualificar de previsions optimistes; que res és el que sembla i que no hi ha una regla estandard que et permeti saber quan temps necessites per conèixer una persona. Dit això, anem al tema que m’ha portat: primer, a modificar tota la “skin” d’aquest ancià bloc del que sempre ha estat el meu diari (El Punt Avui); segon, a tornar a escriure.

Vivim un temps excepcional. Potser no en som conscients, però després de menjar-nos l’11 de setembre de 2001 tenim el privilegi històric (ja veurem si ho és) d’assistir a un nou capítol d’una planificada ruta cap a l’establiment d’un nou ordre mundial (fi de la declaració conspiranòica). Estic convençut que, quan això acabi, i va per llarg, el món ja no tornarà a ser el que era: hi haurà gent que malauradament ja no hi serà; altra que ho haurà perdut tot i altra que s’haurà eniquit com mai.; i el món (així, en general) quedarà dividit en dues grans classes socials. Resumint: rics i pobres. Com diria el meu admirat Santiago Niño-Becerra, s’hauran polit la classe mitjana (el que en restava després de la crisi que va començar a finals de l’estiu de 2007). O sigui, “el bròquil is over”, com per altres motius va escriure aquest megacrack de la comunicació -com en deia en Miquel Calzada- de nom Jaume Barberà.

El govern espanyol està sotmetent el sistema sanitari de l’Estat a un megatest d’estrès. La culpa no és del coronavirus, no. La culpa és de la mala gestió que el govern central està fent de la crisi epidèmica. La negativa, incomprensible, a confinar Madrid; la centralització de tot el material sanitari; la presa de decisió per les comunitats autònomes no amb les comunitats autònomes; i una mala gestió acumulada durant anys a partir d’aprimar els recursos destinats a la sanitat pública (mentre els de Defensa anaven pujant) per afavorir la privada ens han portat on som. Exemples n’hi ha molts. Fa poques hores es difonia per les xarxes socials que un hospital pròxim a la capital espanyola ha col·lapsat després que s’hagi hagut d’enviar la meitat de la plantilla a casa perquè està infectada pel coronavirus.

L’Estat, i també la Unió Europea -perquè la manca de sentit comú polític no és potestat exclusiva dels espanyols-, no disposa de prou material per protegir de l’epidèmia metges, personal d’infermeria, cel·ladors… per resumir: totes aquelles persones que estan treballant als centres mèdics de tota mena (hospitals, centres d’atenció primària, residències de get gran…). I anem camí que ens passi el mateix que ha passat a Itàlia, on els centres sanitaris són focus d’infecció i els professionals poden infectar en els camins d’anada i tornada als seus llocs de treball a d’altres persones perquè no se’ls ha fet la prova del coronavirus.

Fa dos dies em va trucar alarmat un bon amic. La seva companya treballa a l’Hospital del Mar com a infermera. Ella, una infermera i una auxiliar d’infermeria havien estat en contacte amb una dona d’una seixantena d’anys que, finalment, va donar positiu de coronavirus. Això passava a la planta cinquena, a la de neurologia. La companya del meu amic anava amb mascareta (li van donar un dia abans que la dona donés positiu del Covid-19), les altres dues persones no. El lògic hauria estat aïllar aquestes tres persones i fer-los la prova del coronavirus i aplicar el protocol de cuarentena. No els van fer la prova i van seguir treballant.

L’endemà, una d’elles va exigir que li fessin la prova. Un cop feta, la van enviar a casa i van dir que ja l’avisarien quan sabessin el resultat de la prova. Les altres dues persones van continuar treballant. Mentrestant, a la planta de cardiologia es van detectar alguns positius de malalts per coronavirus; la consigna de la persona responsable de supervisió va ser que s’havia de continuar treballant fins que algú del personal enmalaltís.

Evidentment el personal d’aquest centre barceloní està a  punt d’esclatar, atès que està sotmès a una pressió brutal, entre la càrrega de feina i la incertesa que els produeix no disposar dels elements de protecció més bàsics i de controls diaris perquè no es converteixin en difusors de la malatia, no només al centre on treballen, també al transport públic, a casa, a les botigues on compren productes bàsics…

Uns altres que treballen a la brava són els camioners. Tinc un amic que transporta sucre i de l’únic material que disposa és d’uns guants de làtex (que es canvia cada dia) i d’una mascareta de mínima protecció, que cada dia ha de rentar perquè només li han donat una, perquè li han dit que no n’hi ha. A la Catalunya nord, l’esposa d’una persona propera treballa en un geriàtric i no els han proporcionat cap mena de protecció, i tampoc els fan cap mena de control de seguiment. Ella està acollonida i a casa seva, també.

Ens avisen que ens esperen quinze dies duríssims i ningú ens diu perquè, cosa que des del punt informatiu em sembla una barbaritat i que és una font d’inquietud. Si voleu saber perquè mireu aquest vídeo d’Instagram on ens ho expliquen molt bé i amb gràfics: https://www.instagram.com/tv/B92aF3KK0cO/?igshid=7n2cr216232v.
Per si no teniu Instagram, el sistem sanitari espanyol pot estar més de quinze dies col·lapsat, segons l’autor del vídeo, que em mereix més credibilitat que els generals que amb l’amanida de coloraires a la jaqueta surt cada dia a explicar el parte de guerra.