Curiosa, la paraula llibertat. I manipulable. Tant com convingui. El president Montilla argumentava que votava contra la prohibició de les curses de braus a Catalunya perquè creu en la llibertat, ergo els que hi van votar a favor estan en contra de la llibertat, perquè prohibir és una forma de repressió.

En canvi, molts municipis catalans voten a favor de la prohibició de portar burca, i ho fan en defensa de la llibertat de les dones. I quan prohibim que es fumi en determinats espais, també estem atemptant contra la llibertat dels fumadors, i si no ho fem vulnerem el dret dels que no fumen a no ser enverinats. Un cacau.

No podem oblidar que un percentatge importantíssim del que legislen tots els països del món té a veure, en molts casos, amb prohibicions. L’arbitri de normes de conducta, la determinació d’infraccions i de multes ens porta a restringir llibertats d’uns en favor de la col·lectivitat. No fer això ens conduiria a l’anarquia. “Prohibit prohibir” queda molt bé com a eslògan del Maig del 68, però és molt poc pràctic i gens realista.

Tot i això, els governs exploten el vocable i, aquí i arreu, el fan anar com volen. George W. Bush va declarar la tercera guerra mundial contra un exèrcit invisible en nom de la llibertat, i fent servir el mateix pretext va reduir, quina paradoxa!, les llibertats civils dels nord-americans, que des d’aleshores poden ser espiats i detinguts sense previ avís sota sospita de terrorisme.

A les Espanyes tot l’enrenou ocasionat per l’exemplar –però potser innecessària perquè la fiesta es moria tota sola– votació antitaurina del Parlament ha provocat que surtin de sota les pedres els defensors de la llibertat –que, per cert, neguen el dret del brau a la seva pròpia–, que aprofiten l’avinentesa per qualificar-nos de franquistes, entre altres exquisideses. Són, ves per on, els mateixos que ens neguen el dret a decidir el nostre futur; els que opinen que per sobre de la voluntat del poble expressat a les urnes ha de prevaldre el dret de quatre jutges que no estan legitimats perquè el mandat els ha caducat. Ells són lliures per dir el que vulguin. Nosaltres no ho som ni per legislar.

Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran han anunciat avui el que es veia a venir feia dies, que es presentaran a les pròximes eleccions catalanes sota el mantell de la Solidaritat Catalana per la Independència. López Tena i Bertran han explicat, a més a més, que es desvinculen totalment dels seus respectius partits: CiU i ERC. En el cas d’Uriel Bertran això comporta la renúncia a l’escó al Parlament però també que no encapçalarà la candidatura badalonina d’ERC, contràriament al que ja s’havia decidit feia mesos. Bertran, segons fonts d’Esquerra, marxa al nou projecte sense arrossegar ningú de Badalona, malgrat ser la seva ciutat de referència i tenir un més que ampli suport de les bases del partit. La marxa de Bertran és tot un terratrèmol per a les files badalonines, que ja van haver de pair la seva arribada quan tothom donava per fet que Miquel Estruch en seria el cap de cartell. Va ser el mateix Estruch l’encarregat d’explicar a les persones que li feien costat les virtuts del Bertran candidat. I ara Bertran els deixa plantats. Un gripau que en Miquel no es mereix haver-se d’empassar. Si el futbol és així, la política també. En pocs dies sembla que l’agrupació local de Badalona, però, refarà la situació per no perdre el pas, malgrat que la marxa de Bertran no els fa cap favor d’entrada, ja que havien esmerçat uns quants esforços en presentar-lo en societat i aquestes coses, a més de ferir l’orgull, erosionen la credibilitat.

Aquesta és l‘entrevista que avui he publicat a El Punt amb Joan Blanch, exalcalde de Badalona entre 1983 i 1999 i un dels promotors de la convocatòria d’una conferència unitària de l’independentisme català. A l’entrevista, Blanch carrega amb duresa contra el PSC i no té cap mena de mania a qualificar el president Montilla de «neoestalisnista». Assegura que la independència és possible i malgrat que advoca per la unió de l’independentisme critica Reagrupament perquè no té arguments i assegura que la seva proposta no s’ha fet perquè l’encapçali Jan Laporta.

Aquesta és l’entrevista que aquesta setmana he publicat a El Punt i que he fet a Anna Arqué, responsable de la comissió d’internacional de la Consulta sobre la independència. Arqué afirma a l’entrevista que el camí cap a la independència del país ha començat i que no té aturador.

Aquesta és l’entrevista que dimarts vaig publicar a El Punt amb l’escriptor i poeta Víctor Batallé. En ella, Batallé parla de la seva obra poètica, de la relació amb la seva ciutat, Badalona; i també del seu lligam amb la política, va ser director de la Fundació Ramon Trias Fargas quan la presidia el desaparegut Pere Esteve. Batallé defensa que perquè Catalunya pugui afrontar amb garanties un futur de llibertat tota la societat ha de ser conscient del camí a recórrer i una gran majoria ha de voler-ho.

Aquesta és l’entrevista que avui he publicat a El Punt. He entrevistat Xavier Martí, president de Sentit Comú per Catalunya, una associació que té per objectiu promoure la participació cívica en l’activitat política. Martí és molt crític amb els polítics però responsabilitza els catalans de mantenir una actitud passiva que no permet canviar aquelles posicions polítiques que no agraden una majoria del país.

El Punt va publicar dimarts la meva entrevista a Joan Ballester, president de la plataforma Reus Decideix. En ella, Ballester defensa que Catalunya ha de fer un pas més cap a la independència i considera clau per aconseguir-ho projectar una imatge de país seriós i compromès amb el futur. Ballester defensa també que el Principat trobarà el seu camí en una Europa on les regions suplantaran el paper dels estats, que considera una estructura caducada.

Aquesta és l’entrevista que vaig publicar dimarts a El Punt amb el cirurgià Ramon Vilallonga, president de la fundació que porta el seu nom. Vilallonga fa una intensa tasca a l’Àfrica, concretament en Nigèria, on acaba de posar la primera pedra de la construcció d’un nou hospital.

Aquesta és l’entrevista que he publicat avui a El Punt amb Àlex Gutiérrez, president de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació. A  l’entrevista Gutiérrez fa un repàs de la situació dels mitjans de comunicació a Catalunya i assegura que la premsa no està en crisi sinó que hi estan les empreses periodístiques que no saben trobar el seu lloc en la nova era digital.

Aquesta és una entrevista que vaig publicar fa alguns dies a El Punt. En ella, Jaume Marfany, vicepresident de la CAL i veterà activista pel que fa a la reivindicació dels drets lingüístics i nacionals dels catalans, afirma que la nostra llengua està en perill de regressió perquè malgrat que n’augmenta el coneixement se’n redueix l’ús i reflexiona sobre altres aspectes relacionats amb la realitat nacional del país.