Si teniu ganes, aquí hi ha l’enllaç que us permet descarregar-vos la sentència completa del Tribunal Constitucional. Per si quedava algun dubte que el TC ens ha enviat a èpoques predemocràtiques només cal fer un cop d’ull a les primeres notícies que difonen els mitjans: a banda de tot el que fa referència a la nació -categoria que se’ns nega com ja s’havia dit- hi ha qüestions molt més importants com la de la immersió lingüística a l’escola. Amb la interpretació que fan els magistrats d’aquest punt de l’Estatut acaben d’obrir una porta perquè els vidal-quadristes, Ciutadans i tota aquesta colla de personatges que qüestionen l’ús del català com a llengua vehicular puguin arribar a sortir-se amb la seva. Comença a ser hora de preguntar-se què farem el dia després de la manifestació, sobretot què farà la classe política i econòmica d’aquest país, perquè ja es veu que amb sortir al carrer no en farem prou. Convé pensar com el país, com les seves institucions, contestaran aquest autèntic atemptat a la nostra llibertat i expressió com a poble. Haurem de decidir si volem continuar subjugats en un Estat que mai ens ha entès i que, a més, ara vol asfixiar-nos.

L’acudit d’en Jap avui a El Punt. Sobren paraules. D’altra banda, aquesta obsessió que tenien els socialistes en evitar un titular que vinculés el President Montilla amb l’independentisme se n’ha anat en orris. Els diaris espanyols no s’estan per punyetes. Portada d’avui de l‘ABC: «Montilla marxará ante una pancarta independentista». I sobre l’ús del futbol posat al servei de la política nacionalista espanyola uns quants exemples: La Gaceta: «España barrió en Cataluña (TV3, la cadena afín al tripartito, reunió apenas a 370.000 personas». El Mundo: «El nacionalismo catalán inquieto por el tirón de la selección». El País: «España Futbol Club (La Roja consolida un modelo colectivo de equipo sin guerra de banderas). La Razón: «Los españoles creen que «La Roja» da una lección de unidad a los políticos». I per acabar d’al·lucinar feu un cop d’ull a Libertad Digital i la informació sobre la manifestació de dissabte. I si després de la lectura de tot plegat penseu que en aquest Estat hi cap la diferència: expliqueu-m’ho perquè ho entengui.

[youtube]j3o4ckCrEnA[/youtube]

Gran vídeo d’Òmnium per reivindicar el dret a somniar. Esperançador veure-hi gent com el President Pujol.

Ahir a la nit es va demostrar que la societat civil catalana, representada pel seu teixit associatiu, s’ha fet gran. Òmnium Cultural ha resistit les pressions del govern català i especialment del PSC per descafeïnar la manifestació d’aquest dissabte. La voluntat del President Montilla de posar la capdavant de la manifestació una senyera sense cap lema no té a veure amb cap pretesa vocació unitària dels catalans, és merament una qüestió política i, més específicament, una qüestió que afecta la relació del PSC i del PSOE. Tot l’enrenou que ha generat el President i el seu entorn respecte d’aquest tema l’únic que ha contribuït és a projectar a Espanya la imatge que els catalans ens barallem per una fotesa enlloc de treballar plegats. El respecte institucional al qual apel·lava el conseller Nadal no pot passar per davant del respecte al poble, al qual els polítics i el poder judicial ja han menystingut d’una manera evident. Seria bo pel país, i necessari, que el President Montilla estigués al capdavant de la manifestació, però si no ha entès que el país ha canviat, que per una vegada ha superat per la dreta i per l’esquerra els seus polítics no hi podem fer-hi res. Serà la seva decisió, però si no és capaç d’assumir aquest lema és que no entén el seu país i aleshores, probablement, no només no es mereix encapçalar la manifestació, segurament no es mereix ser-ne el màxim representant. Al web Som una nació trobareu més informació de la manifestació del 10J.

[youtube]W5QaD3q3DC8[/youtube]

El pretès enfadament del President Montilla per la sentència de l’Estatut s’ha anat diluint. Només cal anar a l’hemeroteca i seguir les declaracions d’aquests dies per veure com el seu discurs ha anat perdent to i s’ha anat acostant al teorema oficial del PSOE, que consisteix en dir que tot es pot reconduir i que ningú pateixi, que a l’Estat no s’ha trencat res. És també la posició del PSC, des d’on s’obstinen en qualificar de «nacionalistes radicals» tots aquells que defensem el dret a decidir i que ho fem de manera seriosa i sense hooliganisme -que d’aquest en el món independentista, com a tot arreu, també n’hi ha, malauradament-. Els socialistes, però, no són els únics que estan neguitosos. A en Duran i Lleida també li deu pujar la pressió davant tan sobiranista que surt de l’armari a la federació nacionalista, i s’atreveix a dir que la manifestació de dissabte es pot convertir en «un aquelarre independentista». A tots plegats els incomoda que hi hagi qui planteja,  sense estridències, el dret a l’autodeterminació. Per això han començat una campanya, encapçalada pel president de la Generalitat, per pressionar Òmnium perquè aparqui el lema triat per a la manifestació i el substitueixi per una senyera. Ara ens diuen que darrera la bandera hi cap tothom però no darrera el lema de «Som una nació». Quina mania de voler fer seure tothom a taula! Qui no cregui en el lliure dret de Catalunya a decidir, també sobre les lleis que el governen, que no vingui dissabte. I no passarà res. Aquesta obstinació per acontentar tothom és el que, finalment, ens fa renunciar a la nostra identitat. Un exemple: ara el president del FC Barcelona fa el seu primer discurs en tres idiomes perquè «el Barça és de tots». Sense negar la universalitat del Barça, voleu dir que no neguem la pròpia identitat introduint per la força altres idiomes de bones a primeres? Potser sóc provincià, però no recordo que el president del Reial Madrid, per citar algú, digués ni un sol mot en català quan va prendre possessió del càrrec, i això que a Catalunya hi ha una nodrida afició madridista (ningú no és perfecte…). El bon català, sempre tan preocupat per quedar bé… Finalment, un vídeo que un amic ha rescatat del Youtube: una festa de fi de curs als Maristes de Sanlúcar la Mayor. Si els catalans féssim un final de curs ballant al ritme dels Segadors els espanyols se’ns menjaven!!

Hi ha una frase de Mark Twain, també atribuïda a altres personatges històrics, que diu «És millor tenir la boca tancada i semblar estúpid que obrir-la i dissipar el dubte». Si el silenci del president del govern espanyol semblava eloqüent les manifestacions que va fer ahir van corroborar la màxima de Twain. De la sentència del TC es poden dir moltes coses, però dir que el tribunal ha corroborat que l’Estatut és «bàsicament constitucional» és una absurditat i una falta de respecte a la intel·ligència dels catalans. Sembla com si des del PSOE ens volguessin fer creure que les sentències són com la fruita que es compra a pes al mercat. Com el TC ha tocat uns quants preceptes però no tots ja podem estar contents. Home, no. Com diu el meu pare l’important en aquesta vida és la qualitat, no pas la quantitat. I el que ha fet el TC és emetre un dictamen qualitativament nefast per a les aspiracions d’aquest país. Sorprèn també que ara el president Montilla i el mateix Zapatero ens diguin que ja faran un apaño per donar sortida a tot allò que judicialment ens han mutil·lat. Com no reformin la Constitució, cosa que no faran, això s’ha acabat. Ja poden anar venent les motos que vulguin. Des d’Espanya tenen presa per donar per tancada aquesta carpeta i per això ens diuen que la sentència dóna per conclòs el procés autonòmic. Que s’oblidi doncs Convergència d’aconseguir un concert econòmic i encara menys de votar-ho en referèndum, que no ens vulguin fer perdre més el temps, que de tota aquest procés estatutari ja n’ha quedat tipa prou gent. Doncs si el desenvolupament autonòmic s’ha acabat, que a mi particularment ja m’està bé, l’única opció que li resta a Catalunya per tenir més autogovern és encetar la via constituent.

De totes les coses que els polítics d’aquest país han dit des que es va fer pública part de la sentència del Tribunal Constitucional -no oblidem que encara poden arribar més retallades quan se’n faci pública la resta- em quedo amb la que ha dit Joan Puigcercós, president d’Esquerra Republicana. Ha estat l’únic que ha trencat la cantarella de «no compartim la sentència però l’acatem». Ho sento molt però, tal i com diu Puigcercós, no es pot acatar una sentència que és injusta i que, a més a més, vulnera els drets i les llibertats dels catalans. El poble sobirà va parlar a les urnes, com ho van fer els dos màxims representants de la sobirania popular: el Parlament català i el Congrés dels Diputats espanyol. No pot ser que quatre magistrats, dels quals se’n pot qüestionar fins i tot la legalitat en l’exercici del seu càrrec perquè una part tenen el mandat caducat, judiquin sobre el present i el futur de Catalunya. Si no podem admetre, lògicament, les sentències dels tribunals franquistes tampoc podem admetre les que es passen per l’arc de sant martí la legitimitat del poble. Ens convé una certa dosi de pacífica i ordenada desobediència civil.

El Tribunal Constitucional ha fallat. Potser seria més correcte dir que l’ha encertat de ple. S’ha carregat els principis nuclears de l’Estatut, diguin el que diguin el President Montilla i la vicepresidenta espanyola. No és que hagi guanyat el PP. És que ha perdut Espanya.Pot semblar una contradicció, però no ho és. L’Espanya autonòmica ha fracassat com a projecte comú. I això obre una oportunitat a Catalunya: clara i diàfana. Un camí que no hauria de tenir retorn. Ja no són possibles més peixos al cove. Ni és materialitzarà el somni d’un estat federal. Ni Espanya es transformarà, contràriament al que va predir erròniament el President Maragall. Això s’ha acabat i s’ha acabat perquè Espanya ho ha volgut; perquè els dos partits majoritaris espanyols han decidit que calia donar cop de carpeta a la qüestió catalana. Ells consideren que la partida ha acabat en taules, i per això tant els uns com els altres han dit que han guanyat. L’opi del futbol, la duresa de la crisi i la incapacitat dels partits catalans per posar-se d’acord per la proximitat de les eleccions catalanes haurien de fer la resta de la feina bruta. Ara és el torn del poble català. Ara mateix hi ha un intens debat al Facebook entre els partidaris de manifestar-se i els de no fer-ho. Uns perquè consideren que s’ha de defensar l’Estatut, altres perquè pensen que toca reclamar el dret a decidir i que anar a una manifestació en defensa d’un cadàver legal no té ni solta ni volta. Aquest serà el problema: no serem capaços de posar-nos d’acord. O potser sí. Convindria pactar uns mínims que permetessin una manifestació massiva del poble català: pel dret a decidir i contra els abusos del poder espanyol. No podem oblidar que un tribunal sense cap legitimitat moral -i convindria dir que tampoc legal- ha violentat la decisió dels catalans expressada a les urnes. Ha violentat, doncs, el dret a decidir del poble sobirà en el marc de la mateixa Constitució espanyola. Han abusat de la seva posició dominant per enviar aquest país a una situació predemocràtica, anul·lant certs preceptes relacionats amb la llengua, a banda de negar-nos el dret de definir-nos com a nació. Tenen por. Només això explica que s’hagin fet un fart de repetir allò de «la indisoluble unidad de la nación española» en la resolució. D’això l’Estatut no en parlava. Res pot aturar la voluntat de llibertat del poble català si aquest actua unit. No serà un camí fàcil, ni serà una realitat a curt termini, però és una evidència que aquest futur és més possible avui que ahir. Al davant, però, han de posar-s’hi els partits catalans. No n’hi ha prou amb les forces independentistes. És fonamental que Convergència, que ha estat la referència d’aquest país durant més de dues dècades, faci una aposta pel dret a decidir. I que els sectors sobiranistes del PSC perdin la por. Aquest país els necessita a tots plegats. S’ha acabat el tacticisme. És l’hora de la veritat. Estaran a l’altura…?

Nova tongada de consultes sobiranistes. La primera plenament activa en l’històric cinturó roig. La Consulta ha posat en evidència que  la corona metropolitana es un espai on els partidaris per la independència han de treballar molt si volen assolir una majoria social que aboni la secessió. Cornellà ha mobilitzat el vot contrari a la independència, que ha arribat al 20%, cosa que ha contribuït a situar la participació en aquest municipi del Baix Llobregat per sobre dels de la resta de la comarca. Cornellà és l’exemple que la immigració espanyola dels anys seixanta i setanta no ha fet el tomb quan, paradoxalment, hi ha percentatges interessants de la nova immigració que han votat a favor de la independència de Catalunya. Pitjor és la situació de municipis com Badalona on el referèndum no té data, perquè no s’ha pogut trobar un mínim comú denominador cívic que permeti muntar una plataforma, tal com explica el blocaire Jaume Lleal. Per equilibrar la balança, i encara en territori metropolità, la bona i organitzada feina d’Alfons López Tena ha aconseguit una xifra rècord de participació en una gran ciutat, arribant a un 23,7%. Cal preguntar-se un cop més si una major organització, potser més professional i menys voluntarista, hauria aconseguit incrementar els índexs de participació. En tot cas, en els pròxims dies, potser avui mateix, podria caure -ho asseguren per enèsima vegada- una sentència contrària a l’Estatut, que podria laminar l’autogovern del país d’una manera radical, deixant-nos en una situació política d’extrema precarietat anterior a les llibertats assolides el 1979. Una sentència d’aquesta mena podria ser el detonant que ens fes madurar de cop, fins i tot als catalans del Baix Llobregat… Si es dóna el cas, els polítics hauran de respondre amb contundència i fent causa comuna -cosa difícil si tenim en compte la proximitat de les eleccions i l’espanyolització del discurs del PSC-, com també haurien de fer-ho els independentistes que, com diu Josep Maria Pasqual en un article a El Punt, necessiten sumar forces i dissenyar un full de ruta comú si volen arribar a bon port.