Arxiu de la categoria: Política

Odi patològic

L’odi cap a Catalunya que amb militància exerceixen personatges com Federico Jiménez Losantos és patològic. Tota aquesta gent de la caverna tant es poden atrevir a insultar lliurement en antena una consellera del govern de Catalunya -sense que ningú els rectifiqui ni els moderi- com a reescriure la història del país, fent passar les víctimes per botxins. El darrer exemple l’han protagonitzat Losantos i César Vidal. Aquests dos personatges han tingut la gosadia de dir en directe a través d’Esradio, que Companys va ser responsable de més del doble d’afusellaments a Barcelona dels que es van produir en temps de Franco. I, lògicament, vinculen la mentida històrica amb el present afirmant que aquesta pretesa actuació del president de la Generalitat republicana és un model de conducta «per a Montilla i els seus sequaços». Ni després de les querelles que han perdut i les indemnitzacions que han hagut de pagar n’aprenen.

Tot esperant Laporta

Catalunya no necessita redemptors però sí que necessita una conjura de voluntats que faci possible que el país doni un pas endavant i s’atreveixi a plantejar-se seriosament l’opció de la independència. Reagrupament es va presentar com l’opció política que podia servir per aglutinar el marasme de forces que es mouen a l’entorn del concepte d’independència, però la realitat no és aquesta. Reagrupament és un partit del qual no se’n coneixen les propostes polítiques més enllà que defensa la independència de Catalunya sense embuts. És un partit que sembla buit d’idees i d’ideari. I rebla el clau d’aquesta percepció el fet que sembla que l’únic afany de la direcció del partit sigui aconseguir que Jan Laporta encapçali el seu projecte polític. No s’acaba d’entendre aquesta obsessió per Laporta quan l’encara president blaugrana ja ha dit que si fa el pas a la política ho farà mitjançant la seva pròpia plataforma política i quan les eleccions a la presidència del club han demostrat que Laporta no és tan ben valorat com els dirigents de Reagrupament volen fer creure a la seva militància.

Carnets de maduresa

Artur Mas afirma que el país no està madur per afrontar un referèndum sobre la independència. Els polítics catalans semblen molt acostumats a expedir carnets de maduresa. Qui decidirà quan Catalunya està prou madura per posar-se davant del mirall? Un polític basant-se en la seva intuïció o en un sondeig electoral? Què no és una prova evident de maduresa política la democràtica Consulta independentista que ha fet votar milers de persones arreu del país? Què no és un signe de normalitat que la televisió pública en parli sense embuts i fins i tot defensi la tesi de la secessió en un reportatge emès en prime time? És molt possible que ara com ara l’independentisme no guanyés un referèndum vinculant sobre la independència, però això no vol dir que ens hagi de fer por plantejar-lo. El problema de CiU és que el tacticisme i les tensions internes de la federació li impedeix ocupar una posició central en el debat de la independència. Un signe que el país està madur seria, precisament, que els nacionalistes se sumessin a les forces que defensen sense embuts la independència. Ara bé, pensar en un front comú entre CiU, ERC i els grups i grupets independentistes és avui per avui ciència-ficció. No estan madurs.

Distraccions

La situació política i econòmica de Catalunya i de l’Estat és, no cal dir-ho, molt complicada. La conjuntura global porta l’Estat espanyol pel camí del pedregar -i amenaça amb arrossegar tota Europa (el pes relatiu d’Espanya no és el de Grècia)- i Catalunya no està en millors condicions: a l’endèmica problema del finançament econòmic hi hem de sumar les retallades pròpies de l’ajustament promogut per Zapatero (i comandat des de Brussel·les), que debilitaran encara més la feble economia catalana. Políticament la situació no és per llençar coets. No hi ha un horitzó clar sobre el futur i el present està farcit d’escàndols de corrupció que els partits, tots, utilitzen amb finalitats electorals. Fins i tot en l’àmbit municipal, sobretot en el cas de la capital, vivim una situació marcada per la desorientació que no ajuda a incentivar la confiança en la classe política. Estant així les coses, els nostres polítics ens obsequien amb una distracció: la prohibició de l’ús del nicab i el burka en els equipaments públics de bona part de les ciutats de Catalunya. Aquesta fal·lera prohibitiva no té cap mena de sentit, per moltes raons: primer, es poden comptar amb les mans els casos de dones a tot el país que porten aquests atuells; segon, la prohibició pot produir l’efecte rebot que acostumen a tenir totes les prohibicions i, finalment, estem abonant les tesis dels partits xenòfobs com Plataforma per Catalunya, que aprofiten per fer lluir el seu líder en pobles i ciutats on no l’havien vist mai. Aquest debat no està al carrer. No és necessari i fa un flac favor a la societat catalana. Només l’agitació del fantasma de la por, que al llarg de la Història s’ha demostrat que és una bona distracció, ho justifica. Ens diuen els polítics que és una qüestió de seguretat… Algú ha vist un delinqüent atracar una oficina municipal enfundat en una burka? El que està passant és irracional i tampoc està funcionant com a distracció. Hi ha un moment que a la gent no se la pot enganyar ni amb demagògia ni amb falses polèmiques. S’hauran d’empescar alguna cosa millor.

L’ham romanès

Aquest és l’article que avui he publicat a la contraportada d’El Punt del Barcelonès Nord. En ell analitzo com els partits polítics catalans han caigut en el parany que voluntàriament o involuntàriament els ha parat el PP de Badalona, i alerto que el discurs conservador connecta amb una situació que és real a Badalona: el descontent d’una part de la societat badalonina que lluita pel mateix espai de pobresa amb els nouvinguts.

Li ha sortit de franc. Potser no ho tenia preparat. Potser sí. Potser és veritat que tenia llestos per repartir 25.000 pamflets o potser només en va fer imprimir 2.000 i esperava, en una jugada d’intel·ligència i d’estratègia política, que passés allò que ha passat: que tothom piqués l’ham romanès i els partits i els mitjans li fessin la campanya gratuïtament, sobretot per televisió, que és el mitjà que més consumeixen els votants reals i els potencials del PP de Badalona. Sigui com vulgui, el cert és que, sense despentinar-se, el president del grup municipal del PP s’ha tornat a situar en la primera línia de l’atenció mediàtica, consumint minuts i més minuts en la franja de prime time. Entrar en el joc del Partit Popular és molt perillós i pot tenir un efecte bumerang. El conservador, es vulgui o no sentir-lo, trena un discurs ple de fal·làcies que se sosté, però, sobre un fet real: als barris de la perifèria badalonina hi ha un creixent malestar contra el col·lectiu dels gitanos romanesos, als quals s’atribueix un augment dels furts, de la mendicitat organitzada amb finalitats delictives i de fer retrocedir enrere en el temps, a l’època de les fogueres al carrer i de la brutícia incontrolada, zones com Sant Roc. Només cal fer un volt per aquella part de Badalona, parlar amb els veïns i prendre’n la temperatura per saber quin pa s’hi dóna. El discurs bonista no pot negar la realitat: hi ha problemes de convivència provocats no per una ètnia en concret, però sí per certes actituds de grups fàcilment catalogables. La prova és que l’Ajuntament de Badalona i els cossos policials han actuat per eradicar els pisos pastera i els comportaments delictius, aconseguint fins i tot alguna resolució judicial que impedeix a uns majors d’edat que delinquien a Badalona poder tornar a la ciutat.

El discurs dels populars és xenòfob, però no absurd. Atacant-lo, les altres forces polítiques el reforcen, perquè acaba sent percebut, a ulls de més ciutadans dels que ens pensem, com una víctima del sistema, a qui es persegueix per parlar clar. Perquè es pot no estar gens d’acord amb el que diu però se li ha de reconèixer que té la virtut de tota demagògia ben feta: un missatge clar, curt, de subjecte verb i predicat, que no necessita articular-se gaire i que es consumeix fàcilment. Ja el poden anar portant a la fiscalia, que la feina ja l’ha feta. El PP espanyol i català renyen Xavier García Albiol i demanen perdó, però no rectifiquen. Entre altres coses no ho poden fer perquè l’estratègia dels populars a tot l’Estat està sent la de moure’s entre dues aigües en tot el referent a la qüestió de la immigració, de manera que cobreixen el flanc de l’extrema dreta i eviten una fuga de vots cap a partits racistes, com la xenòfoba Plataforma per Catalunya, perquè ocupen tot l’espectre electoral.

Xavier García Albiol no pot ser rebatut només amb paraules, ha de ser-ho amb fets. Per arribar a les persones que es poden veure temptades pel discurs de la xenofòbia cal deixar el PP sense arguments, demostrant que allò que diu no és cert. Es necessita més seguretat ciutadana, aplicar mesures per millorar la situació econòmica de les persones que competeixen dins de la mateixa franja de pobresa, invertir més en serveis socials que afavoreixin tant els autòctons com els nouvinguts i un llarg etcètera que exigeix uns recursos de què, per si mateix, el consistori badaloní no disposa. La resta? Material per al consum intern que tranquil·litza la pròpia consciència. Esquinçar-se les vestidures, denunciar el PP, deixar-lo com un drap brut, no soluciona els problemes de fons que donen caliu a les paraules del PP a Badalona i a Plataforma per Catalunya, que fa temps que fa volts per la ciutat per mirar d’esgarrapar alguna cosa. Discreció i feina als barris, això és el que ens convé.

Aires de revenja

Aquest és l’article que avui he publicat a la contraportada d’El Punt del Barcelonès Nord. A l’article reflexiono sobre com l’operació Pretòria està sent una magnífica excusa per passar comptes dins i fora del Partit dels Socialistes a Santa Coloma i també a Badalona.

Aires de revenja

Encara estic perplex per tot el que ha passat aquestes darreres setmanes a Santa Coloma de Gramenet i Badalona. No formo part, doncs, d’aquella minoria privilegiada que ara es vanta de dir que ells ja ho sabien, que això havia de petar com va petar Marbella i que s’atorguen el dret de situar-se per sobre del món i col·locar a dreta o sinistra xoriços i honrats. Si alguna cosa ha demostrat l’operació Pretòria, més enllà de les conjectures del jutge, és que la presumpció d’innocència en aquest país, ras i curt, no existeix. I pobre d’aquell que gosi defensar qualsevol dels tacats –ni que sigui d’esquitllentes– per la interlocutòria del Garzón del gran poder, que serà titllat de còmplice o conspicu conspirador. Les amistats, enterrades. Ni saludats ni coneguts. Quant més lluny millor. Ben mirat, però, no cal que se’ls negui el pa i la sal, tots els que han aparegut implicats en aquesta trama estan tacats per tota la vida i políticament enterrats ni que, finalment, se’ls acabi deixant en llibertat i nets de culpa, si és que això darrer passa. Mentrestant, d’altres, sobre els quals sempre hem pogut tenir les mateixes sospites, campen lliures i algú se’ls mira amb l’admiració que reben els pecadors dels quals no podem demostrar el pecat que intuïm.

I hi ha qui aprofita la conjuntura per passar comptes, dins i fora del Partit dels Socialistes. La secretaria d’organització del PSC s’afanya a intervenir l’agrupació local i la federació comarcal del partit, que fins ara li havien estat vetades i, fins i tot, s’intenta imposar un candidat a l’alcaldia colomenca (Antoni Fogué, marit de Manuela de Madre), obviant que el mal d’un no l’han de pagar tots, però és que hi ha socialistes que no tenen clar què és això del dret a decidir, ni tan sols quan es planteja en clau interna. I a Santa Coloma passa comptes Iniciativa i fins i tot l’exalcalde Hernández, que arriba a admetre que la ràbia el va portar, temps ençà, a malmetre el cotxe precisament del marit de l’aleshores alcaldessa De Madre. Més que ratllar-lo, com ha declarat que va fer, hi va gravar a sang i foc uns «Puta» i «Fea», adjectius impropis –fem servir la terminologia que toca– d’un vicari de Crist. Atacar ara l’alcalde empresonat és combatre també el model de ciutat que ell dissenyava. Sense jutjar què ha pogut fer –ja ho diran els tribunals– val a dir que no hi ha cap delicte a voler modernitzar una ciutat i dotar-la d’una arquitectura de prestigi, i que no hi ha més camí per fer-ho que guanyant volum en altura perquè no queda sòl a Santa Coloma. No hi ha delicte a treballar per fer que Santa Coloma deixi de ser una ciutat grisa i acomplexada que constantment es llepa les ferides d’una especulació que, aquí sí, és responsable –ho diuen les hemeroteques– d’un altre Muñoz. L’impuls per canviar Santa Coloma no es pot aturar ni per un cas de la gravetat del Pretòria.

També a Badalona es passen comptes. Han estat molts anys d’oposició dura contra el projecte del port i l’ocasió és única per estendre una allargada ombra de dubte sobre tota la feina que s’ha fet i la molta que encara resta per fer. Com en el cas de Santa Coloma, de fons hi ha la cançó de la ciutat pobreta, que no pot aspirar a tenir res d’una certa dimensió metropolitana. Aquí hi juguen, i molt, les fixacions i els estils personals d’uns i altres, i també l’oportunitat política. D’una banda, dels que veuen, ara sí, una ocasió per matar un company de partit que mai no ha estat dels seus i al qual no li retreuen la gestió sinó les formes, oblidant que les atribucions –mai executades– per destituir o nomenar són d’un consell d’administració on segurament han disposat sempre de la majoria necessària. I per al PP, aquest és el seu moment: l’última opció de García Albiol de ser alcalde de Badalona.

«Ja n’hi ha prou d’un país que sempre es divideix»

Avui he publicat a El Punt una entrevista amb Jordi Fàbrega, portaveu de Decidim.cat. A l’entrevista, feta després de la divisió entre les plataformes sobiranistes i l’agrupació de càrrecs electes, el representant de Decidim.cat fa un crit a la unitat d’acció per superar la divisió que tantes vegades ha malmès el camí del sobiranisme i de l’independentisme al nostre país.

Divisions i victòries

Ja hi tornem a ser. Ni s’ha començat a caminar que ja sorgeixen les primeres divisions en el camp de l’independentisme català, per culpa de les presses i dels protagonismes. La Coordinadora Nacional de Consultes per la Independència, integrada per les principals plataformes sobiranistes del país, va donar dilluns una sonora bufetada a la cara de Decidim.cat, que el cap de setmana abans ja havia marcat algunes dates per a la celebració de les futures consultes populars i havia proposat un model d’organització, on les associacions cedien bona part del seu pes relatiu als partits que representen els càrrecs electes aplegats a Decidim.cat. Tot fet una mica a mida, cal dir-ho. La Coordinadora ho va tirar després tot per terra. Darrere seu, els impulsors de la consulta d’Arenys de Munt, que no acceptaven ser descavalcats del procés quan n’han estat impulsors. Tots plegats no poden anar així per la vida. En aquest procés uns i altres es necessiten igual. Qualsevol procés cívic ha d’acabar, per força, si vol tenir valor, en els partits polítics, que són els únics que poden canviar la legalitat des del Parlament. No són l’enemic. Tampoc han de ser, i en això té raó la Coordinadora, qui talli el bacallà –si més no en aquesta fase–, però tampoc se’ls pot posar en evidència com s’ha fet. No hauria estat més sensat decidir les coses plegats en lloc d’haver tirat, uns i altres, pel dret? Les entitats tampoc són gent despolititzada, no ens enganyem; ho demostra el fet que el principal impulsor de la consulta d’Arenys de Munt sigui un regidor de la CUP… La derrota del moviment independentista, si arriba a donar-se, vindrà per un excés de vanitat si no s’imposa el sentit comú. Els membres de la Coordinadora han de seure a la mateixa taula que Decidim.cat i, fins i tot, han de convidar els partits polítics a ser una part activa del procés; no n’han de ser el motor, però sí que hi han de donar cobertura legal. Lògicament, al voltant de les consultes, i amb la proximitat de les eleccions al Parlament, els partits intentaran recol·locar-se després d’haver quedat fora de joc en el cas d’Arenys i cadascú mourà els fils de les afinitats i de l’obediència deguda entre les plataformes. Aquests moviments poden torpedinar el procés de les consultes si no hi ha una organització forta; és millor, doncs, que aquesta organització estigui en mans de la societat civil, però que tots tinguin clar que l’objectiu prioritari és donar una lliçó democràtica de sobirania a l’Estat espanyol, i no aconseguir més o menys escons al Parlament català.