«La premsa no està en crisi, hi estan les empreses de comunicació»

Aquesta és l’entrevista que he publicat avui a El Punt amb Àlex Gutiérrez, president de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació. A  l’entrevista Gutiérrez fa un repàs de la situació dels mitjans de comunicació a Catalunya i assegura que la premsa no està en crisi sinó que hi estan les empreses periodístiques que no saben trobar el seu lloc en la nova era digital.

«Ser català és molt dur»

Aquesta és una entrevista que vaig publicar fa alguns dies a El Punt. En ella, Jaume Marfany, vicepresident de la CAL i veterà activista pel que fa a la reivindicació dels drets lingüístics i nacionals dels catalans, afirma que la nostra llengua està en perill de regressió perquè malgrat que n’augmenta el coneixement se’n redueix l’ús i reflexiona sobre altres aspectes relacionats amb la realitat nacional del país.

«Encara hi ha qui pensa que parlem en català per fer-los emprenyar»

Torno als deures i aniré repescant entrevistes a gent del país que he anat publicant  les darreres setmanes a El Punt. Aquesta és amb Víctor Ferrer, creador de la pàgina Jocs Web, a l’entrevista explica la gènesi de la pàgina, hostatjada a Racó Català, i com ha arribat a rebre correus d’altres parts de l’Estat on li recriminen que tots els jocs que ofereix siguin en català, buit a la xarxa que ell ha omplert amb la seva dedicació desinteressada.


«La premsa estrangera no entén que els catalans sempre demanin més»

Aquesta és l’entrevista que vaig publicar dimarts a El Punt amb Salvador García-Ruiz, membre fundador del Col·lectiu Emma. Aquesta associació, que deu el nom a la filla de Guifré el Pilós, s’autodefineix com «un grup de catalans que volem que el món ens conegui com som, no com diuen que som.» El seu fundador, Salvador Garcia-Ruiz, explica que, per això, volen respondre a visions esbiaixades «que es donin sobre els catalans a la premsa internacional». Per ser-ne col·laboradors es pot enviar un correu a [email protected].

Aires de revenja

Aquest és l’article que avui he publicat a la contraportada d’El Punt del Barcelonès Nord. A l’article reflexiono sobre com l’operació Pretòria està sent una magnífica excusa per passar comptes dins i fora del Partit dels Socialistes a Santa Coloma i també a Badalona.

Aires de revenja

Encara estic perplex per tot el que ha passat aquestes darreres setmanes a Santa Coloma de Gramenet i Badalona. No formo part, doncs, d’aquella minoria privilegiada que ara es vanta de dir que ells ja ho sabien, que això havia de petar com va petar Marbella i que s’atorguen el dret de situar-se per sobre del món i col·locar a dreta o sinistra xoriços i honrats. Si alguna cosa ha demostrat l’operació Pretòria, més enllà de les conjectures del jutge, és que la presumpció d’innocència en aquest país, ras i curt, no existeix. I pobre d’aquell que gosi defensar qualsevol dels tacats –ni que sigui d’esquitllentes– per la interlocutòria del Garzón del gran poder, que serà titllat de còmplice o conspicu conspirador. Les amistats, enterrades. Ni saludats ni coneguts. Quant més lluny millor. Ben mirat, però, no cal que se’ls negui el pa i la sal, tots els que han aparegut implicats en aquesta trama estan tacats per tota la vida i políticament enterrats ni que, finalment, se’ls acabi deixant en llibertat i nets de culpa, si és que això darrer passa. Mentrestant, d’altres, sobre els quals sempre hem pogut tenir les mateixes sospites, campen lliures i algú se’ls mira amb l’admiració que reben els pecadors dels quals no podem demostrar el pecat que intuïm.

I hi ha qui aprofita la conjuntura per passar comptes, dins i fora del Partit dels Socialistes. La secretaria d’organització del PSC s’afanya a intervenir l’agrupació local i la federació comarcal del partit, que fins ara li havien estat vetades i, fins i tot, s’intenta imposar un candidat a l’alcaldia colomenca (Antoni Fogué, marit de Manuela de Madre), obviant que el mal d’un no l’han de pagar tots, però és que hi ha socialistes que no tenen clar què és això del dret a decidir, ni tan sols quan es planteja en clau interna. I a Santa Coloma passa comptes Iniciativa i fins i tot l’exalcalde Hernández, que arriba a admetre que la ràbia el va portar, temps ençà, a malmetre el cotxe precisament del marit de l’aleshores alcaldessa De Madre. Més que ratllar-lo, com ha declarat que va fer, hi va gravar a sang i foc uns «Puta» i «Fea», adjectius impropis –fem servir la terminologia que toca– d’un vicari de Crist. Atacar ara l’alcalde empresonat és combatre també el model de ciutat que ell dissenyava. Sense jutjar què ha pogut fer –ja ho diran els tribunals– val a dir que no hi ha cap delicte a voler modernitzar una ciutat i dotar-la d’una arquitectura de prestigi, i que no hi ha més camí per fer-ho que guanyant volum en altura perquè no queda sòl a Santa Coloma. No hi ha delicte a treballar per fer que Santa Coloma deixi de ser una ciutat grisa i acomplexada que constantment es llepa les ferides d’una especulació que, aquí sí, és responsable –ho diuen les hemeroteques– d’un altre Muñoz. L’impuls per canviar Santa Coloma no es pot aturar ni per un cas de la gravetat del Pretòria.

També a Badalona es passen comptes. Han estat molts anys d’oposició dura contra el projecte del port i l’ocasió és única per estendre una allargada ombra de dubte sobre tota la feina que s’ha fet i la molta que encara resta per fer. Com en el cas de Santa Coloma, de fons hi ha la cançó de la ciutat pobreta, que no pot aspirar a tenir res d’una certa dimensió metropolitana. Aquí hi juguen, i molt, les fixacions i els estils personals d’uns i altres, i també l’oportunitat política. D’una banda, dels que veuen, ara sí, una ocasió per matar un company de partit que mai no ha estat dels seus i al qual no li retreuen la gestió sinó les formes, oblidant que les atribucions –mai executades– per destituir o nomenar són d’un consell d’administració on segurament han disposat sempre de la majoria necessària. I per al PP, aquest és el seu moment: l’última opció de García Albiol de ser alcalde de Badalona.