I al final… l’èxtasi

Aquesta és la crònica que avui he publicat a El Punt sobre la consulta d’Arenys de Munt després de viure tota la jornada electoral des de les nou del matí fins a les onze de la nit.

«Aquesta està cridada a ser una jornada històrica. Vist en curt potser és exagerat. Caldrà esperar a la llarga panoràmica que permet la història per saber si ho és o no. L’ambient que es vivia a la Riera d’Arenys, però, era molt especial. Amics, coneguts i saludats d’arreu ens trobem al sorral que vertebra el poble. «No m’ho podia perdre, això és història», comenten. És gent arribada de tot arreu, des de Girona fins a l’àrea metropolitana, passant pels Pirineus. Encuriosits, s’atansen on es fa la votació. No els permeten entrar, no volen aglomeracions on es fan les votacions. La gent podria empipar-se, ha vingut de lluny, però no ho fa. L’aire fa olor de tolerància.

La sala de votacions és llargaruda i la paret del darrere de les cinc taules on es pot votar segons la lletra del cognom és un mural de tema mariner. Arriba l’Erik, menor d’edat, i pregunta al primer que troba on ha de deixar «allò», o sigui, la papereta; és el seu primer cop. Inexperiència. Ell, però, que és un veterà, fa estona que ha votat. De fet, ha estat el primer a dipositar el vot. És l’Ernest Vila i està jubilat. No ha passat mitja hora des que ho ha fet i la cua per votar ja és més que considerable. Són famílies senceres, que s’esperen a la porta del Centre Moral, porta per porta amb la Casa de la Vila, al número 57 de la Riera. A l’Ajuntament, el Banc de Teixits recull donacions de sang. Es veu que la gent no és tan generosa quan en lloc d’opinió ha de donar líquid corporal. La jugada no els ha sortit rodona.

Al costat del Centre Moral hi ha la botiga Espardenyes Soler, que fa l’agost en ple setembre. Alguns comerços han obert. Avui no és dia de tenir por. Els forns, els venedors de diaris, els restaurants han fet calaix. Prou per voler que hi hagi un referèndum cada diumenge. Hi votarien a favor. Ha anat tan bé, que ja no hi ha ni una barra de pa al poble, s’han acabat els entrepans i les begudes se serveixen calentes perquè les neveres no fan prou gel.

On també la temperatura ha pujat és al voltant de la plaça de l’Església; són prop de dos quarts d’una i s’hi espera els feixistes. Els antifeixistes –red skins, la majoria, i algun de literalment tatuat fins al capdamunt– criden consignes a favor de la independència i contra Espanya. Un nen es passeja amb una samarreta on llueix un «Fet a Catalunya» mentre sona la música de la Dharma a cop de gralla. «No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser un país ocupat; volem, volem, volem, volem la independència. Volem, volem, volem Països Catalans.»

Arriben, amb un quart d’hora de retard, els de la Falange. Decepció. Ja no és el que era. Amb prou feines han omplert un autocar i mig. Els rep un solitari falangista –un–, que la fa petar amb els mossos que més que contenir-lo li fan companyia. Els que arriben no passen de la seixantena. La majoria pentinen cabells blancs, si és que poden pentinar alguna cosa. L’escena té tocs de surrealisme. La plaça Catalunya és petita i el lloc on es concentren és molt fàcil de controlar. Un dels que sembla que manen demana que no es dispersin, cosa que, de fet, és impossible. Mal comptats, hi ha més periodistes que falangistes.

Un feixista, amb les mans embotides en uns guants negres, s’esvera i arrenca a córrer cap a uns matolls per insultar un centenar d’independentistes que criden des de molt lluny consignes antifeixistes. No s’adona que les herbes protegeixen de la vista un Pipican, i s’hi deixa les cames contra la tanca de fusta. El conjunt de l’escena és de pel·lícula de Santiago Segura. Alguns fatxes posen, amb un posat seriós, perquè els periodistes els facin fotos. Semblen sortits del No-do, vestits amb l’uniforme falangista i lluint bigotets i ulleres de sol. Les consignes no són gaire variades. Diuen que s’ha d’acabar l’acte «com cal», i per fer-ho han triat l’himne espanyol preconstitucional, que s’escolta enllaunat en casset. Bé, de sentir-se, no se sent gaire, entre els crits dels independentistes dels balcons, la casserolada d’un grup de veïns que s’enfronten als fatxes i l’helicòpter policial. Ja s’acaba. Un mosso confon un col·lega de professió que no porta l’acreditació visible amb un company de la secreta. Bona nit i tapat. Berlanga. Millor Fellini.

De tornada a la riera continuen les votacions. Qui pot dina i qui no s’atipa d’independentisme. Ja és ben veritat, que l’independentisme uneix. Som tres a taula i una ciutadana ens demana si pot seure amb nosaltres. I no és que ens trobi atractius, és que té gana. Ens avança que es farà de Reagrupament. Ha vist en Carretero passejant-se entre la gent, com ho han fet Puigcercós, Àngel Colom (i el seu seguici intercultural) i altres polítics nacionals, locals i alcaldes arribats d’arreu.

Són quarts de cinc i plou. Rierols per la Riera. És un bon moment per acostar-se a signar al llibre de firmes que s’ha posat a disposició dels no arenyencs. De fet, fa estona que els organitzadors a banda del llibre han lliurat folis perquè qui vulgui firmar pugui fer-ho, perquè la cua sembla que no s’acaba. Al costat hi ha també una urna que recull donacions econòmiques. Déu n’hi do, les contribucions que s’han anat fent.

La pluja enceta la tarda. Hi ha treva, però. Torna la festa. Timbals, gralles i diables. Gegants. Arenys de Munt xala. Mentre uns fan gatzara, uns altres continuen fent pujar l’índex de participació. Una dona de noranta anys –no és pas l’única– surt de la sala de votacions. La rep un fort i càlid aplaudiment. La dona plora. Això és història. Una que han contribuït a fer els milers de persones que avui han estat presents a Arenys de Munt procedents d’arreu del país i de més enllà dels Pirineus, com explicarà l’alcalde Móra. Els que portaven estelades, els que anaven tocats amb barretina, els que cridaven «no volem sentència, volem la independència» i els centenars que cantaven Els Segadors mentre esperaven a la Riera el recompte de vots.

Ni els crits de «Terra Lliure», ni els crits dels feixistes, ni les pedres dels incontrolats contra els vidres de l’autocar dels de l Falange, res d’això no va poder enterbolir una jornada que va estar marcada per la convivència i el pacifisme, per la voluntat lliure d’un poble d’expressar-se a ritme del ball de gegants. I al final… l’èxtasi, acabat el recompte de vots. Arenys de Munt va demostrar que el país ha fet el primer pas. Sempre és el més difícil…»

Espanya és sorda

Ja fa anys que els catalans practiquem el vici aquest de l’Escolta Espanya! amb uns resultats entre nuls i nefastos, segons l’època. El pes dels catalans a Madrid sempre ha estat directament proporcional a la necessitat que els governants de torn han tingut dels grups catalans al Congrés. Som bons garants de la governabilitat. Més enllà d’això, fins i tot els ministres catalans es transmuten quan fan d’espanyols, com molt bé va consignar fa anys al seu llibre Els ministres catalans a Madrid l’historiador Ainaud de Lasarte. No ens entenen i com que no ens entenen ens senten però no ens escolten. Som la part de la parella mancada d’afecte, incompresa, condemnada a un mal matrimoni que no ens permet satisfer les nostres expectatives i realitzar-nos. I, a més, a Madrid practiquen amb nosaltres una mena de violència domèstica. Cada cop que intentem fer alguna cosa que no entenen –per allò que no ens escolten– ens claven garrotada. L’Estatut, el finançament, un altre cop l’Estatut i ara el referèndum d’Arenys de Munt. I això que només ens remuntem als últims anys. Els greuges, si mirem la història, són molt pitjors… L’intent de l’advocacia general de l’Estat de frenar la convocatòria cívica del diumenge 13 de setembre és ridícula. Arenys de Munt no proclamarà unilateralment la independència de Catalunya. No els importa, però. El cas és poder demostrar qui mana i ofegar qualsevol manifestació simbòlica que posi en relleu que Catalunya no se sent, en part, Espanya. En el fons, aquesta manera d’actuar posa en evidència un sentiment d’inseguretat. Si tan clar tinguessin que el conjunt dels catalans no es vol moure d’Espanya –cosa que és així, malgrat ens pesi als que volem el contrari– no donarien importància al referèndum i ens deixarien fer, tot prenent la consulta com una excentricitat més dels catalans. No poden, però, la por els supera.

Redempcions impossibles

A falta de millors temes, sembla haver-se apoderat de la classe política catalana i dels mitjans que la modelen una certa histèria col·lectiva a l’entorn de la futura (si arriba) sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Hem incorporat expressions noves al vocabulari polític, com «manifestació preventiva», i hem après que no et pressionen quan et truquen des de Madrid dient-te que no moguis un dit digui el que digui l’alt tribunal. Ja m’explicaran què és, doncs. Un guirigall que contribueix a esgotar els ciutadans de Catalunya, que ens pensàvem que amb el xou del finançament ja havíem tocat fons. La base de l’enrenou que vivim des del dia que vam optar per tenir un nou Estatut és aquesta mania que tenen els polítics catalans de redimir Espanya. Dimarts, el conseller Maragall escrivia a El País un article força assenyat on demanava més fets i menys paraules, fent bo el suat eslògan montillià, i instava el govern a desplegar l’Estatut independentment de l’arribada d’una sentència que es preveu contrària als interessos de Catalunya. Ara bé, Maragall queia en el mateix parany que molts altres polítics del nostre país: tancava l’article adduint que el bon funcionament de Catalunya és vital per a la completa modernització de l’Estat espanyol. Un cop més, doncs, els catalans ens hem de sentir redemptors d’una Espanya que demostra que no vol que pensem, només que obeïm. Prou eloqüent és que el PSOE pensi que és legítim coartar el govern i el president de la Generalitat dient-li que toca callar i acatar la sentència quan arribi. On s’és vist que un partit ordeni què ha de fer un govern? El govern només ha de retre comptes al poble sobirà. Aquest país no tindrà res a fer fins que no sigui conscient que Espanya no vol redimir-se i que l’única opció dels catalans és buscar el seu destí a Europa.

El cordó umbilical

Hi ha coses que és molt difícil que canviïn. Una d’aquestes és la relació que hi ha entre el PSC i el PSOE, on hi ha una unitat dependent –els socialistes catalans– i una altra que exerceix el domini sobre l’altra part –els socialistes espanyols–. No és, per molt que el PSC a vegades s’esforci a fer veure el contrari, una relació d’iguals. Hi ha un cordó umbilical que uneix mare i fill, i en aquest cas el cordó surt de Madrid. És ben cert que en ocasions els socialistes catalans s’han plantat, però ben poques vegades la fricció ha arribat al grau de posar en perill real de trencament l’aliança, que es materialitza allà on realment es decideixen les coses: al Congrés dels Diputats. A Madrid, els socialistes catalans no han trencat la disciplina de vot, malgrat que això els ha portat a empassar-se el gripau de votar a Madrid el contrari del que han defensat al Parlament de Catalunya com a govern. És per posar fi a aquestes incoherències que diputats com Sixte Moral defensen que els socialistes catalans tinguin grup propi a Madrid, cosa que faria les relacions entre socialistes d’una i altra banda més federals, més entre iguals. A Catalunya, però, excepte una minoria que pensa el mateix que Moral, la direcció del partit no està disposada a invertir l’ordre dels factors. Aquests socialistes saben que la marca PSOE els dóna una part important de la força de vot a les diferents conteses electorals. No és bo, doncs, diferenciar les marques. A més, els dirigents del partit català consideren que poden fer molta més feina influint des de l’interior del partit, sent presents als seus òrgans de govern, que no pas propiciant una situació que segurament els deixaria fora d’aquests àmbits de presa de decisions espanyoles. Tanmateix saben que una catalanització excessiva del socialisme català portaria alguns caps pensants de la mare espanyola a treure la pols del projecte de tenir una branca pròpia del PSOE a Catalunya, una idea que ja es va explorar fa uns anys i que incloïa entre altres noms de socialistes catalans el de l’avui ministre Celestino Corbacho. La independència –també aquesta– té un preu i, posat a la balança, el que s’hauria de pagar per poder tenir veu pròpia a Madrid i reforçar el perfil de partit que no depèn de ningú que no sigui català, és massa car i aportaria resultats incerts; el PSC compta dues legislatures governant a Catalunya sense necessitat de desfer-se de la marca PSOE. La política és l’esport dels pragmàtics; el PSC no guanyarà res tenint grup propi a Madrid i hi pot perdre molt.

«L’estat propi és el millor negoci»

Aquest dimarts vaig publicar a El Punt una entrevista amb Jaume Vallcorba, vicepresident del Cercle Català de Negocis. A l’article, Vallcorba defensa que l’empresariat català amb consciència nacional s’ha d’unir i ha de reclamar un estat propi per poder continuar sent competitiu al mercat, sobretot a Europa. Manté que Madrid fa tot el possible per reduir les possibilitats de creixement de l’economia catalana.

La fi de la «via autonomista»

Fa mesos i mesos que veus diverses anuncien que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut és imminent. De fet, hi ha un diari dels que s’editen a Barcelona que ho ha anunciat un munt de vegades, aportant cada cop una filtració sobre com serà la retallada; per cert, sempre contrària a l’esperit del que es va aprovar el 30 de setembre al Parlament i que després es va llimar a cop de ribot espanyol. Ara, ja sigui per inspiració divina o política, Òmnium Cultural sap alguna cosa que la resta no sabem i convoca una gran manifestació per a aquesta tardor contra la retallada de l’Estatut. Porta ja té el suport de l’expresident Maragall i espera l’assistència del també expresident Jordi Pujol i dels expresidents del Parlament català Heribert Barrera i Joan Rigol. D’entrada, ERC i Convergència ja han dit que s’hi afegiran. Amb la mateixa rapidesa que Òmnium convoca els catalanistes a mobilitzar-se, la plataforma Sobirania i Progrés replica que ja no toca sortir al carrer per reclamar que el Constitucional no piconi els nostres drets, sinó que ara el que toca és manifestar-se per reclamar l’autodeterminació. Tenen raó. Deixant de banda que tot són postures sobre una especulació –una sentència desfavorable del Constitucional, que no hi és però se l’espera–, la societat catalana ha de començar a prendre decisions sobre el seu futur. Hem obtingut un finançament que, malgrat el que ens digui qui l’ha comprat, és del tot insuficient per a les nostres necessitats, tal com s’ha encarregat de recordar-nos l’informe de la prestigiosa agència de qualificació de riscos Standard & Poor’s. La caiguda dels ingressos provocada per la crisi no es veu compensada amb els diners que Madrid ens permet tenir. D’altra banda, políticament no ens deixen anar més enllà. L’Estatut que el Parlament va aprovar amb un 90% dels vots va quedar reduït a un facsímil en l’essencial per poder ser aprovat per les Corts espanyoles, i bo i així encara, diuen, ens el limitaran més els tribunals espanyols. Arribats a aquest punt s’ha de certificar la mort de la via autonomista. La pressió catalana sobre Madrid no ha servit per modificar els trets essencials d’un estat amb vocació centralista –on ha quedat la reforma del Senat?– que ens limita per coartar-nos el creixement. Catalunya ha de mirar cap a Europa, a la recerca de les complicitats que ens permetin evolucionar cap a la consecució d’un estat propi, que des de la pròpia sobirania decideixi quina relació manté amb Espanya. No podem continuar renunciant al dret a decidir.

Incompetències

El Consell Consultiu ha determinat que el govern de Zapatero és incompetent per intervenir a Catalunya en qualsevol aspecte relacionat amb la fusió de les caixes d’estalvis i, per tant, el decret llei de creació del fons de reestructuració d’ordenació bancària, conegut com el FROB, és antiestatutari. La pilota és a la teulada del govern de la Generalitat, que ha de decidir a partir de disposar d’aquest informe, que cal recordar que no és vinculant, si porta el FROB al Tribunal Constitucional o no. Els socialistes, a hores d’ara, serien més partidaris d’arribar a una solució pactada amb el govern espanyol que no pas portar el FROB al Constitucional, malgrat que els seus socis de govern i l’oposició els demanen que recorrin contra el decret llei. Els dubtes dels socialistes s’expliquen: el FROB és un dels esquers que el govern espanyol ha fet servir per reordenar el panorama financer de l’Estat; això ha permès la fusió a Catalunya de Sabadell, Terrassa i Manlleu i obre la porta a la fusió realment desitjada pels socialistes, la de les caixes provincials: Catalunya, Tarragona i Girona. Una fusió d’aquestes tres darreres entitats donaria als socialistes un poderós instrument econòmic, del qual fins ara no disposaven plenament perquè les Diputacions de Girona i Tarragona, que tenen un pes notori en les caixes, eren fins a les darreres eleccions municipals en mans convergents. Aquí, doncs, se’ls planteja als socialistes un dilema: anar al Constitucional i quedar-se sense una eina per pressionar les tres entitats perquè es fusionin o no anar-hi i continuar disposant de l’esquer del FROB a compte de crear un perillós precedent d’invasió de competències… Si el govern pensés com a govern, no hauria de tenir cap mena de dubte: hauria de portar el decret llei de creació del FROB al Constitucional avui mateix. Catalunya no es pot permetre una invasió de competències contra allò que marca un Estatut que ha estat aprovat recentment. Si, a més, es manlleven les competències en una àrea tan sensible i estratègica com l’econòmica encara cal ser més contundents. Els interessos polítics s’han de deixar de banda, sobretot si entren en contradicció amb la regla bàsica del manteniment de la identitat política. Si ara, per una qüestió partidista, el govern català transigeix, sempre es trobaran motius per deixar que l’Estat faci el que vulgui, saltant-se lliurement les normes del joc. Catalunya té poques coses que li donen un perfil semblant al d’un estat, i la capacitat legislativa n’és una; per cap concepte el govern que les defensa pot deixar que el trepitgi un estat massa acostumat a fer-ho.

«Els polítics no defensen prou el català»

  Fa pocs dies vaig publicar a El Punt una entrevista amb Martí Gasull, portaveu de la Plataforma per la Llengua. A l’article, Gasull afirma que els polítics no defensen amb prou contundència l’idioma i reclama polítiques més actives en favor de la llengua catalana. El portaveu de la Plataforma, d’altra banda, considera que lluny de veure la immigració com una amenaça s’ha de considerar una oportunitat per potenciar encara més el català.

No ens estimen

El president de la Generalitat, José Montilla, ha acusat el Partit Popular d’alimentar la catalanofòbia, cosa que, explica, produeix encara més desafecció dels catalans respecte de la resta de l’Estat. El President té bona part de raó; els conservadors alimenten els pitjors sentiments de l’Espanya mesquina, però ells no són els únics responsables que els catalans n’estiguem fins a la barretina, cada dia que passa, dels nostres conveïns espanyols. Espanya no ens estima. Com molt bé recordava l’historiador Joan B. Culla en un article publicat a El País, ja fa segles que els espanyols ens tenen en mal concepte. Culla es remunta al segle XVII per trobar la primera mostra d’anticatalanisme en dues cites de Quevedo que valen un imperi: «Son los catalanes aborto monstruoso de la política» i «el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios creó». L’anticatalanisme forma part del substrat mateix de la cultura política i social espanyola. Som el permanent enemic interior, que segles de bogeria han intentat anorrear a partir de la prohibició de la llengua, principal signe d’identitat del poble català. El patrimoni d’aquest odi visceral no el té la dreta espanyola; l’esquerra l’ha conreat quan li ha convingut, perquè dreta i sinistra comparteixen una mateixa tipologia de votant. La veu de Rodríguez Ibarra o de José Bono no ha estat desautoritzada pel PSOE. Aquests dos dirigents han atacat Catalunya a partir de negar-li el reconeixement com a país. Bono deia el 2006: «Per a mi i per a la majoria d’espanyols, constitucionalment i afectivament, només hi ha una nació, que és Espanya. La resta, diguin el que diguin, són les regions, territoris o entitats que la integren.» Si Quevedo ens tractava de «miserables», Rodríguez Ibarra ho feia d’«insolidaris», un eufemisme per dir el mateix. Als catalans, el govern de Zapatero ens ha pres el pèl durant un munt de mesos i malgrat el que es digui haurem d’esperar les liquidacions anuals per veure si el finançament que tan bé ens han venut és o no just per a Catalunya. I vivim amb l’amenaça constant que la voluntat popular no sigui respectada perquè un grup de jutges que són més lents que l’anar a peu poden decidir retallar una llei aprovada pel Parlament i el Congrés. De motius per estar farts, n’hi ha hagut sempre, l’únic que ara són més evidents perquè Catalunya sent que no pot desplegar tot el seu potencial. Nosaltres, però, continuem triant viure així, en un constant estat de consternació victimista perquè ells no ens estimem i nosaltres a l’únic que sembla que aspirem és que ens acceptin. Som un cas digne d’estudi clínic.

«La independència és possible»

Fa pocs dies vaig publicar a El Punt una entrevista a Enric Canela, portaveu de la plataforma Deumil.cat. Canela és un ferm defensor de la independència del país, tant, que ha deixat la militància a Convergència després de 25 anys, perquè els nacionalistes es van oposar a la Iniciativa Legislativa Popular presentada pel col·lectiu del qual és portaveu que pretenia que el Parlament convoqués un referèndum a favor de l’autodeterminació de Catalunya. N’està fart i creu que ha arribat el moment de fer alguna cosa pel país, a més de parlar.