L’episodi de l’alcalde Àlex Pastor és el penúltim d’un seguit de llargs desencerts polítics que han portat Badalona a tocar fons. El penúltim, perquè ara veurem com hi ha un ball de cadires entre aquells que, d’una banda i de l’altra, han creat la tempesta perfecta a Badalona, a la qual ha contribuït un PSC que en aquesta ciutat no és capaç de regenerar-se i crear lideratges consistents. És clar que, a dia d’avui, cal reconèixer-ho, l’únic lideratge fort és, ni que sigui per veterania, el de Xavier García Albiol. La resta, confetti.

No sabria dir exactament quantes dècades fa que Badalona va perdre el rumb. La ciutat ha navegat amb una brúixola com la de Jack Sparrow que no apunta en lloc. Li haig de reconèixer a l’alcalde Joan Blanch que, fins que va perdre el món de vista, ell semblava que era un dels pocs capaços d’interpretar on era el nord (amb alguna comptada excepció més). Després dels Jocs Olímpics, que van comportar l’execució d’un nombrós conjunt d’infraestructures urbanístiques a la ciutat, Badalona va entrar en un estat a mig camí entre la depressió i la letargia. El problema de Blanch és que, excepte quan CiU governava amb ell, el municipi estava deshumanitzat. Maite Arqué, amb un llarg historial en el món d’allò que se’n deia Serveis a les Persones, va posar “rostre humà” a la política. La balança, però, seguia desequilibrada: vam passar de parlar només de totxos a repartir petons i abraçades, extraordinàriament necessàries, però que en cap cas van servir per relligar la ciutat i, el més important, netejar l’estructura municipal més política que funcional.

I a partir d’aquí tot han estat tombs i molta política anti, antiAlbiol, antiindependentista i uns quants antis més sobradament coneguts com per perdre el temps enumerant-los.

El problema de Badalona és que la ciutat no creu en ella. No creu ni en la diversitat ni en la riquesa que amaga en molts racons. Ha faltat valor, complicitat, recursos i imaginació per fer un llistat dels problemes i solucionar-los. La ciutat té un autèntic problema d’autoestima que durant anys van tapar les victòries del Joventut. És tan greu aquesta mena de problema psicosocial que ni la construcció del port de Badalona (recordeu, “l’eix de nova centralitat”, etc, etc…) va ser celebrada com calia. Fins i tot els que políticament podrien haver tret pit d’haver assolit una fita històrica de Badalona (que no era una reclamació dels anys vuitanta sinó que era centenària) no ho van fer per por que els que sempre ho critiquen tot (el nostre gol nord) tornes a parlar d’especulació, etc…

Sempre hi ha hagut un sector de la política badalonina -m’atreveria a dir que metropolitana en l’àmbit del Barcelonès Nord- que ha preferit el discurs de la ciutat pobra i grisa que no pas el de la vila orgullosa d’haver superat, gràcies als seus ciutadans i ciutadanes, mil i una dificultats. Partíem de tant enrere, de tenir tantes mancances, que el més fàcil hauria estat fer pinya, malgrat les legítimes discrepàncies polítiques, per, a rebuf de l’èxit de la Barcelona post-olímpica, haver crescut econòmicament. És desolador comprovar com una ciutat amb molt de talent individual entre la seva ciutadania pot arribar a ser políticament tan mediocre i  poc ambiciosa, impulsada per lluites cainites i de gelosia pròpies d’un poblet de qualsevol racó de la geografia catalana. Hi ha qui encara no ha entès que Xavier García Albiol ha tingut i té la força que té perquè mentre els altres el criticaven des del Círcol Catòlic, ell anava pels barris de la ciutat recollint queixes ciutadanes i fent-les seves. Què després ha manipulat el discurs? Sí, però ell és el problema? Li ha comprat una majoria de la ciutat (aquella que no s’acaba entre Prim i Pep Ventura) que encara avui a casa tenen al costat de l’altar de la Verge Maria una foto de Felipe González i a l’armari un parell o tres de jaquetes,

Estar durant molt anys lluny, però sense desconnectar de la ciutat; conèixer noves realitats (de ciutats amb molt menys pressupost que la nostra), fins i tot nous països; permet fer un diagnòstic de la ciutat sense la passió que hom li posava quan era enmig de la batalla. El Glòria es va emportar una part del pont del petroli. Quina gran metàfora!! He sentit frases d’aquells que el volien tirar a terra qualificant-lo de “símbol de la ciutat”. La memòria és curta. L’hemeroteca malvada, i ens recorda que el pont no s’hauria salvat si no hagués estat per la insistència d’un pastisser, uns submarinistes, un arquitecte i un grup de joves periodistes que en contra del criteri de la majoria del poder polític van generar una pressió que el va salvar d’anar a terra més d’un i de dos cops.

El Glòria s’hauria d’haver emportat moltes altres coses de Badalona, la primera de les quals és la por a ser. Las ciutat s’ha deixat deteriorar tant, ha incorporat tan poc talent i n’ha deixar marxar tant, que només una sasejada en profunditat podrà despertar els ciutadans de la seva letargia per dir-los que Badalona també és seva i que si porta anys caient en barrena és perquè tothom ha deixat que això sigui així. El temps de la comoditat s’ha acabat, perquè ara ja plou sobre mullat: els fills de la crisi que va començar l’estiu del 2007 hauran de veure com només un esforç de voluntat, imaginació i de treball col·lectiu entre els sectors públic, privat i ciutadà impedeix que Badalona encara continuï anant més avall. Davant de les crisis només hi ha dues actituds: resignar-se o lluitar per trobar-hi les oportunitats. Si res no canvia, els badalonins i badalonines, començant per la classe política, s’asseuran a una cadira dient que no poden fer res i deixant, un cop més, que la tempesta els deixi xops com polls. I com mai el sol arriba a secar-los, així estem, que fem aigües per tot arreu. Nosaltres en som els culpables i nosaltres en som la solució…