Revista de Ferrocarrils

Una dotzena de dones xineses baixen del tren, a Blanes, a un quart de vuit del matí. Caminen amb presses, suposo, perquè fa un fred de mil dimonis. Ja se sap: març, marçot, mata la vella i la jove, si pot. També podria ser que fos la manera en què caminen les xineses, per travessar unes vies i desaparèixer darrera un talús que sosté un pont de carretera. Diuen que ho fan això, les xineses: ara les veus, ara no les veus.

La megafonia i els indicadors de l’estació no funcionen.
Hi una un parell d’africans estacats, potser congelats, que esperen a l’andana de la via tres. També hi ha estudiants: dos nois i una noia.
Una cinquantena de viatgers esperen a l’andana de la via u que arribi el tren de Barcelona.
N’hi ha que pensen que el tren de la via quatre va cap a Barcelona i hi pugen.
Hi ha un tren a la via cinc que és a punt de sortir cap a Barcelona, però gairebé ningú no ho sap fins que el xiulet anuncia que se’n va.
Cinquanta viatgers que volen anar a Barcelona corren cap a la via cinc.
Arriba un tren per la via u en direcció Maçanet.
Els tres estudiants de l’andana de la via tres corren a cor-que-vols cap a la de la via u per agafar el tren que arriba i que, amb transbordament a Maçanet, els ha de dur a Girona. Als africans, quan s’hauran desancorat, també.
Els trens marxen en direccions oposades però per la mateixa via.
Els que havien pujat al tren de la via quatre baixen cagant-se en tot perquè -criden- “el tren de les set i trenta-cinc sempre surt de la via quatre i ningú no ens ha avisat que avui sortia de la via cinc”.
A l’estació, ara, només hi quedem els que han perdut el tren i un servidor.
Fi del primer acte.

Passen cinc minuts i arriben passatgers per al proper torn de trens, el de les set i quaranta-sis.
Un senyor sense identificar, com un soldat rus que fes la guerra a Crimea, es presenta a l’andana per dictar ordres: “Girona i Figueres via cinc, Barcelona via u!”
Cap de nosaltres no sembla gaire convençut.
Vaig a l’andana de la via cinc.
Un equip de Tevetrés arriba a l’estació i travessa el vestíbul. El càmera vol filmar el tren que entrarà per la via cinc, el nou Directe. Un company li diu que filmi qualsevol tren, que tots són el mateix.
Un agent de seguretat, que en tot moment havia fet d’estaquirot, ressuscita per recomanar als periodistes que es posin al sol, “porque al sol hay quatro grados más”.
La reportera ensenya la guia de ferrocarrils de la RG1, al soldat sense identificació que dictava les ordres, i li explica que venen de la televisió. L’home posa les mans sobre la guia que sosté la reportera, li pren delicadament, i li fa la volta. Ara tots dos ho veuen més clar: les dones no entendran mai els mapes ni els homes trobaran la mantega a la nevera. A l’estació de Blanes els mapes i la mantega són com les dones xineses: ara les veus, ara no les veus.
Arriba el primer Directe amb deu minuts de retard.
El col·lega del càmera de la unitat mòbil s’equivocava, el Directe no és com els altres trens de l’estació, és un CIVIA, però es pot suposar que als espectadors dels Matins de Tevetrés tan els farà.
Pugem al tren que, immediatament, es posa en moviment.
Fi del segon acte.

Som pocs viatgers, al tren: un senyor que proclama que vivim un moment històric (potser parla de la mort de Suàrez); una treballadora de la Generalitat, que explica que ella, a Girona, sempre troba aparcament; una treballadora que protesta perquè anem amb deu minuts de retard. Els altres passatgers fan el viatge amb la mateixa cara de sempre, de pal.
Quan deixem enrere Maçanet descobreixo que sense transbordament el viatge resulta molt confortable.
El tren arriba a Girona, obre les portes, i l’estrep és a més de cinquanta centímetres de l’andana. Ah! era un CIVIA.
Els joves salten com si res. La gent que no és jove fa el que pot i renega.
Potser som trenta viatgers.
En l’altra andana hi ha Carles Puigdemont, alcalde de Girona.
El tren inicia la marxa i el pas dels vagons produeix un efecte ben curiós: ara veig en Puigdemont, ara no el veig.
Fi de la comèdia.

Un nen juga en cinc metres quadrats i els converteix en el centre del món. Fa goig observar-lo desmanegat, desimbolt, murri, pallasso, valent, al tren.

Si l’espai fos ple de viatgers dempeus, perquè són els cinc metres quadrats que hi ha entre les portes d’un vagó i les fileres de seients, l’espai, només seria una superfície vulgar, que es trepitja de la manera més ferma possible abans que el tren no es posi en moviment, perquè en marxa, la trepitjada es torna indecisa i vacil·lant. Com la vida dels adults.

A un infant, en canvi, tan li fa que el tren es mogui o estigui aturat. Ho comprovo en el que succeeix al meu davant. El nen juga amb una piloteta de paper que arrossega pel terra, s’hi baralla, s’hi emprenya, l’engega. Fa veure que ja no la vol. Troba en la paperera el nou amic. Els fa els honors: Piloteta de paper, la Paperera; Paperera, la Piloteta de paper. On és la paperera? El nen s’hi acosta, s’hi allunya, es regira, s’hi posa d’esquenes… la piloteta de paper va i bé, entra i surt. Ara, topa violentament amb un dels costats. Després, aterra suaument i rodola.

Passa l’estona. Totes les varietats del joc han estat explorades. Condeix la repetició, anunci de l’avorriment. Però tots tres, el nen, la piloteta de paper i la paperera, s’adonen del meu interès. Amb una mirada còmplice n’hi ha prou perquè tornin les cabrioles, les encistellades, les topades violentes i els rodolaments suaus, que em duen al nen que vaig ser en un altre tren.

Se succeeixen les estacions i el centre del món es comença a poblar. El joc fa nosa i s’atura. El nen, la piloteta de paper i la paperera es distancien i, jo, retorno al meu lloc en aquest tren. La mare de la criatura es fa present; i sense distreure la mirada del mòbil li etziba un renec, vulgar, com la superfície que trepitgem els adults de manera indecisa i vacil·lant.

Tres homes baixen del tren a Maçanet. Fan servir l’ascensor per canviar d’andana i prendre un altre tren. Duen, cadascun, com poden, unes bosses pesants. Semblen els polonesos il·legals de Moonlighting, el film de Jerzy Skolimowski que va protagonitzar Jeremy Irons. Transporten el que qualsevol altre duria en una furgoneta, però per algun motiu que només saben ells, el que m’ha fet pensar en la pel·lícula, duen el que duen amb tren.

Se’ls mira, encuriosida, una dona de cara rodona i cabell llis; abric, pantaló i sabates de color beix; anells i collars daurats, tots de bijuteria. Se’ls mira a través d’uns vidres de color de mel, encastats en una muntura gruixuda, de carei. Té l’aire benvolent de la Pilarín Bayés. Se’ls acosta, els aixeca la mà, els somriu amb una estranya ganyota i els pregunta si saben quina estació és. Els tres homes li passen penosament pel davant–arrosseguen els fardells. La ignoren.

La dona es gira i ve cap a mi i insisteix: “Quina estació és?”. Intento respondre-li, però m’interromp: “Potser em puc prendre un cafè!”. Li explico que no és un bon lloc per prendre un cafè, perquè ningú no li en servirà cap. Llavors, assegura que vol anar urgentment a una altra estació. Allà farà el cafè.

“Si volgués anar a Tordera hauria de córrer per agafar –li assenyalo una andana– aquell tren”. Però no fa cap pas cap al tren, sinó que se m’acosta més i em demana el mòbil, per telefonar la seva mare. “Perquè m’esperarà a l’estació”, diu.

Vull treure-me-la de sobre, menteixo i em declaro decididament anti-mòbil. La dona marxa i recorre l’andana amb l’estranya ganyota mentre demana un telèfon: “És que vull telefonar ma mare!”. Ningú no li fa cas. El tren que la podia haver dut a un cafè, se’n va. Els tres homes dels fardells, els polonesos il·legals imaginaris, viatgen des de fa uns minuts en el tren de Barcelona. Els que quedàvem pugem al tren de Girona, que ens passa a buscar.

Només hi ha quedat la dona, a l’estació de Maçanet. Aturada, perduda, estranyament somriu.

El regional que arriba a l’estació de Girona a les 15,35 té un minut de parada. Es pren un altre minut, com tots els trens que fan el mateix viatge, perquè no té prou temps per renovar la humanitat que transporta. Tinc la sensació que al tren regional hi viatgem els que quedem al marge del TGV i, encara, del Media Distancia. Una societat de carnets joves, sense papers, targetes daurades i treballadors centrifugats cap a la rodalia del centre de serveis.

En cada viatge em sorprenc fent un recompte de vells que la pensió –sospito- no els arriba per pagar-se el viatge en un seient més confortable. Però en la societat del regional  l’edat tampoc no els fa prou dignes d’aconseguir-lo i és habitual veure’ls fer el trajecte de peu, amb una ganyota de perplexitat gravada en el rostre, perquè els més joves no els han deixat seure.

Al tren també hi ha el revisor, un tipus d’aspecte descurat, generalment desproveït de tota autoritat, que fa veure que no sap que el passatger, que li explica que acaba de pujar al tren, fa cinc parades que hi és, i hi viatjava amb l’esperança de no haver-lo trobat i no haver de pagar el bitllet. Ens acompanyen sempre un parell de vigilants de seguretat, fatxendes, que s’obren pas en companyia d’un gos que duen lligat curt i emmurriat, incapaç de fer cap passa digna dels de la seva espècie, perquè el paviment de linòleum no es va pensar perquè el trepitgessin els cans. El maquinista és absent en aquest món. No es deixa veure mai però sé que hi és perquè de tant en tant fa anar el xiulet.

Quan ens posem en marxa les vies enfilen el llarg i suau pendent pel què el tren s’allunya de Girona i travessa un paisatge que és com els altres, en què el territori edificat ha crescut a tocar del ferrocarril. Per un motiu que desconec, aquí, no hi ha cap pudor per ensenyar la falta d’urbanitat: façanes escrostonades, solars en què s’hi amuntega la brossa i edificis gairebé enrunats, en una banda. En l’altra, la ridícula estació de mercaderies de la ciutat, que alguna cosa deu voler dir del múscul que n’hi ha que insisteixen que hem de marcar. Tot seguit, sorgeix l’espectacle del TGV, com si fos un eructe de la terra, que es deixa veure només un moment per prendre, ràpidament, una direcció diferent de la nostra. Les vies, ara, tomben a l’esquerra i, en un moviment teatral, el paisatge baixa el teló –es travessa una trinxera- i quan el torna a pujar, les vies, giren un altre cop, troben l’escenari rural i unes andanes que anuncien la proximitat de l’estació de Fornells de la Selva.

Ahir, el tren també va sortir de Girona a les 15,37. Va accelerar durant tot el llarg i suau pendent. Va gronxar-se en la primera corba, va mantenir el tipus durant la travessia de la trinxera i es va tornar a gronxar, quan va fer el segon revolt. Li devia haver pres la mida al vent, devia haver trobat plaer en l’agombolament fins al punt de creure’s l’amo de la via, perquè quan les andanes van anunciar la proximitat de la parada, el tren, no es va aturar.

Dins del vagó, els viatgers que s’havien disposat per baixar van tornar a seure, sense que cap vell fos a temps d’ocupar-los el seient. I el viatge va continuar com sempre, com si res.

Al tren regional, prop de Girona, unes adolescents s’afanyen per deixar enrere la infantesa: “Rubén es el mejor tío que he conocido, no nos damos ni besos, solo follamos”.

Tota conversa necessita un marc, penso. La que protagonitzen les adolescents que són al tren ha de tenir un límit que contingui les paraules. Aquí mateix, dins el vagó, hi ha d’haver alguna cosa que les ha provocat. Potser el límit és en la disposició dels seients en els quals, les noies procaces, seuen estintolades. Són vuit seients que estan enfrontats els uns amb els altres. Formen un recinte gairebé tancat que només respira pel passadís central, que el travessa. Fan servir les cames de ponts mòbils que, quan volen, estrenyen les dues ribes. Tot en elles és desimboltura. Despunta una altra frase en la conversa: “Pues yo he pasado el finde en su piso sin salir para nada, para nada”. Encara, una tercera s’interessa pels pares, per què no hi eren. La resposta és immediata: “Están divorciados… el padre se había ido con la novia… a su madre todavía no la conozco”.

No puc negar que he seguit la conversa amb fruïció, tot i que la distància que separa el seu marc del meu seient, i el brunzit del rodament del tren, s’han empassat una bona part de les paraules. Però m’hi he fet prou com per veure venir pel passadís el Pozdnyshev que Tolstoi va infantar per a la Sonata Kreutzer, que s’ha entretingut en el pont de cames adolescent i, en escoltar el mateix que jo escoltava, ha felicitat la noia que durant el coit no feia petons, perquè ell estava convençut –ara els ho deia a totes– que mentim quan ens omplim la boca de sentiments elevats, perquè no podem fer altra cosa que viure captius del nostre cos que, tan sols, persegueix la sensualitat. Les ha aplaudit per les experiències que li revelaven i ha afegit, enriolat, que “l’amor és una preferència que sobreviu… quan de temps? Un més? Dos dies? Mitja hora?”. Però ha abandonat el vagó sense haver confessat que havia estat per amor que va assassinar la seva dona. Al cap i a la fi, no ha tingut por que el descobrissin perquè s’ha adonat que mai no els caldrà llegir Tolstoi, a les noies del tren.

La Vanguardia d’avui, 16 de gener, explica que un nou servei ferroviari connectarà El Maresme amb Girona. La informació és tan certa que ahir, uns operaris, instal·laven les màquines expenedores de bitllets de Rodalies de Catalunya a l’estació de Girona. És segur que la nova relació tindrà una molt bona acollida entre els que fan servir el tren. També, entre els que fan servir el cotxe a desgrat, pel preu del combustible i per la perillositat de la carretera N-II. Un abonament mensual entre Blanes i Girona val 76,30€, un preu que no té competidor. El temps de viatge per ferrocarril entre ambdues ciutats, d’uns quaranta minuts, també és molt competitiu.

De tota manera la notícia que publica el diari conté errors que posen en dubte el rigor de l’autor, Fede Cedó. Al text, a més d’anunciar el nou servei, s’hi descriuen les freqüències horàries actuals i els temps de transbordament a Maçanet. Lamentablement, el periodista no ha fet el que hauria d’haver fet: no ha comprovat el funcionament del servei de què informa. I el servei no funciona, o no ho fa tan bé com dóna a entendre la notícia que ens presenta que, en última instància, no sembla feta per servir al lector, sinó per penjar una medalla al Departament de Territori i Sostenibilitat. Sí que és cert que el darrer canvi d’horaris en la línia del Maresme fet possible que el transbordament a Maçanet sigui molt més favorable que abans, però només sobre el paper, perquè la realitat ha demostrat que els horaris són, en molts casos, un paper mullat.

Perquè passa molt sovint que, en la relació Girona-Maçanet-Blanes, el transbordament de quatre minuts (no de sis, si-us-plau, llegeixi bé els horaris, senyor Cedó) queda dinamitat pel retard sistemàtic del tren regional, que arriba a Maçanet quan el tren del Maresme acaba de marxar. I això si és que ha marxat, perquè un dia rere l’altre es pot veure els viatgers que baixen d’un tren i que corren per l’andana com desesperats, a la captura d’un altre tren que amenaça de tancar-los les portes als nassos i anar-se’n sense ells.

I si marxa cal esperar una hora, tota una hora!… i no sabria com explicar-los la ràbia que fa.

Un viatge llampec pel centre peninsular m’ha fet veure que els de la Meseta estan ben disposats per a la independència de Catalunya, que la donen per feta i que tan sols caldrà posar-se d’acord en el repartiment d’un grapat de serrells.

Quan tornava de Madrid, amb els trens més lents que vaig trobar, vaig haver de fer un transbordament a Riba-roja d’Ebre. Si es ve d’Espanya és el primer poble de Catalunya. Faió, uns quilòmetres Ebre amunt, és a l’Aragó. Si a la fi Espanya i Catalunya se separen, entre Riba-roja i Faiò, hi haurà una frontera.

Riba-roja i Faió estan comunicades per una línia de ferrocarril que es va construir a finals del segle XIX. Va ser una companyia amb capital català, T.B.F., la que va prendre la iniciativa de dur-la a terme amb el propòsit manifest de fer més pròxima la connexió de Barcelona amb Saragossa i Madrid, i amb la intenció subtil d’escapar del control de la companyia hispano-francesa Norte, que l’exercia amb l’aplicació d’unes tarifes molt elevades per al transport. Norte posseïa l’única connexió entre Saragossa, Lleida i Barcelona (necessària per arribar a Madrid) i les seves tarifes desfavorables perjudicaven els interessos del comerç català. Però la iniciativa de T.B.F. no va aconseguir aproximar els interessos de Barcelona i els de la Capital, ni fer baixar els preus del transport. Això sí, va hipotecar el futur de la companyia catalana, que va fer suspensió de pagaments el 1897.

Les estacions de Riba-roja i Faió no saben gran cosa d’antigues fallides, futures fronteres, ni sembla que els preocupi res de res, ara mateix. Les males herbes creixen a la vora de les vies, el rovell corca el fonament dels pals del llum i les humitats s’estenen per les façanes dels edificis de viatgers, que són tancats amb pany i forrellat. Si ahir van ser lloc de pas per a una connexió més que volguda i demà han de ser el punt final per als ferrocarrils dels països respectius, aquests, són uns fets als quals s’hi acomoden amb intel·ligència, que demostren amb una elegant indiferència de pagès.

Sanatorio del alto Guadarrama,
más allá de la roca cenicienta
donde el chivo barbudo se encarama,
mansión de noche larga y fiebre lenta.
¿guardas mullida cama,
bajo seguro techo,
donde repose el huésped dolorido
del labio exangüe y el angosto pecho,
amplio balcón al campo florecido?

¡Hospital de la sierra!…
El tren, ligero,
rodea el monte y el pinar; emboca
por un desfiladero,
ya pasa al borde de tajada roca,
ya enarca, enhila o su convoy ajusta
al serpear de su carril de acero.

Por donde el tren avanza, sierra augusta,
yo te sé peña a peña y rama a rama;
conozco el agrio olor de tu romero,
vi la amarilla flor de la retama;
los cantuesos morados, los jarales
blancos de primavera; muchos soles
incendiar tus desnudos berrocales,
reverberar en tus macizas moles.

Mas hoy, mientras camina
el tren, en el saber de tus pastores
pienso no más y —perdonad, doctores—
rememoro la vieja medicina.
¿Ya no se cuecen flores de verbasco?
¿No hay milagros de hierba montesina?
¿No brota el agua santa del peñasco?

Hospital de la sierra, en tus mañanas
de auroras sin campanas,
cuando la niebla va por los barrancos
o, desgarrada en el azul, enreda
sus guedejones blancos
en los picos de la áspera roqueda;
cuando el doctor —sienes de plata— advierte
los gráficos del muro y examina
los diminutos pasos de la muerte,
del áureo microscopio en la platina,
oirán en tus alcobas ordenadas,
orejas bien sutiles,
hundidas en las tibias almohadas,
el trajinar de estos ferrocarriles.

……………………………………….

Lejos, Madrid se otea.
Y la locomotora
resuella, silba, humea
y su riel metálico devora,
ya sobre el ancho campo que verdea.

Mariposa montés, negra y dorada,
al azul de la abierta ventanilla
ha asomado un momento, y remozada,
una encina, de flor verdiamarilla…

Y pasan chopo y chopo en larga hilera,
los almendros del huerto junto al río…
Lejos quedó la amarga primavera
de la alta casa en Guadarrama frío.

Antonio Machado (1875-1939), Poesías Completas. Espasa Calpe, Colección Austral. Madrid, 1975, pàg. 316-317